66

Ruth

A la tornada, Martí va poder observar el cúmul de canvis que s’havien produït a Barcelona. Extramurs havien sortit les vilanoves de Santa Maria de les Arenes, Sant Cugat del Rec i Sant Pere. S’havien ampliat algunes esglésies i pels carrers i els mercats se sentia gent que parlava amb diferents accents i en diversos idiomes. Omar, Naima, el seu fill Mohamed, la petita Amina, Caterina, Andreu Codina i Mariona, la mestressa dels perols, el van rebre a casa seva amb una gran gatzara. Havien passat dos anys ben bons d’ençà que havia començat el viatge. Mentre es posava al dia en tots els seus negocis, planificava noves inversions, comprava dos vaixells i visitava qui corresponia, tenia la ment perennement ocupada amb l’única idea que el turmentava. La història del que li havia passat a Laia tenia unes grans llacunes, que no resoldria fins que no pogués parlar amb ella. De tota manera, ja havia pres la decisió: de seguida que pogués s’esposaria amb la noia, que pel que semblava s’estava refent d’una febre terçana i maligna als afores de la ciutat i els físics li havien prohibit qualsevol visita fins que no hagués transcorregut el temps de rigor. Allò era el que li havia comunicat Eudald de part de Montcusí, que pel que es veia continuava de viatge en comissions que li havia confiat el comte, i no s’esperava que tornés fins al començament del nou any.

Una notícia luctuosa va entristir la seva arribada: una carta de casa seva, datada de feia tres mesos, li comunicava que el seu primer mestre, Sever, el rector de Vilabertran, s’havia mort, i com que de tota manera havia decidit anar a veure la seva mare, va pensar acostar-se al cementiri del poble a resar una última oració pel descans etern de la seva ànima.

Cap al final de la setmana es va trobar davant la porta de Baruc, a qui ja havia fet avisar de la seva arribada i que l’esperava a casa seva la tarda del sàbat. Les circumstàncies havien jugat amb la seva memòria i, ja fos pel temps transcorregut o perquè la vista se li havia acostumat a grans espais, el cas és que va trobar la porta de la casa del jueu molt més petita.

Després de trucar, va sentir uns passos precipitats que s’acostaven, com si algú hagués estat esperant que sonés la campaneta. Sense sentir cap veu ni veure que ningú l’observés per l’espiell, es va obrir la porta i el va sorprendre la brillant i somrient mirada d’una noieta que d’entrada no va reconèixer. Un moment després va comprendre que es tractava de Ruth, que l’observava a través d’unes llargues pestanyes que embellien els seus ulls negres i riallers.

—Jahvè ha guardat els vostres passos pels tempestuosos camins del món, lloat sigui el seu nom.

—Que Ell et… us guardi, Ruth. Heu crescut tant que he estat a punt de confondre-us amb la vostra germana.

—Han passat més de dos anys, Martí. Per a vós també.

—Però jo ja me’n vaig anar de gran i he tornat igual; vós éreu una nena i ara us heu transformat en una dona.

—Ja ho era quan us en vau anar. Però passeu, que el meu pare tornarà de seguida i m’ha encarregat que us atengui. Per això us esperava a la porta.

Es va sentir una veu dalt de l’escala.

—Qui és, Ruth?

—Ja he obert jo, mare, és el senyor Barbany. El pare m’ha dit que l’atengui fins que arribi. —I picant-li l’ullet amb un gest còmplice va afegir—: Però passeu, que us pensareu que sóc una mala amfitriona.

—Encara recordo la vostra llimonada. En tot el món no he tastat res d’igual; com podeu pensar que us consideraré mala amfitriona?

—Em complau que us hagueu recordat de mi, encara que sigui per una cosa tan banal com una llimonada.

Seguint la noia, va arribar al jardí. Allí s’havia aturat el temps. Tot continuava tal com ho recordava, encara que l’hivern havia assecat les flors: l’immens castanyer, la boca del pou, el banc, les rústegues cadires i la taula de pi. L’única cosa que hi va trobar a faltar va ser el gronxador que abans penjava d’una de les branques del frondós arbre.

Es van asseure aprofitant els tènues raigs del sol hivernal i Martí, per trencar el gel, va preguntar:

—Se us ha trencat el gronxador?

—El vaig retirar ja fa temps. En aquesta casa no hi ha mainada, ningú no s’hi gronxava. Però digueu-me… com és el món?

—Quina pregunta, Déu meu! —va replicar Martí amb un somriure franc—. Gran, molt gran, i ple de gent diversa.

—No us podeu imaginar com us he envejat i quantes vegades, aquí mateix, he pensat en vós!

—Ho comprenc, a mi a la vostra edat em passava el mateix: pensava que els meus horitzons eren estrets i que mai no sortiria dels meus predis… I ja ho veieu, he rodat per gairebé tota la Mediterrània. Però ja us adonareu que tot arriba; el vostre pare us trobarà un bon marit i d’aquí a pocs anys veureu que la vostra vida ha fet un gir de noranta graus.

—Potser, però em sembla que no em casaré mai.

—Per què ho dieu, això?

—Pressentiments de dona.

—No us agrada cap noi?

—Potser, però ell amb prou feines sap que existeixo.

En aquell instant es va obrir la porta de la galeria i hi va aparèixer la figura inconfusible de Baruc, que es va precipitar cap a Martí amb els braços estesos: tot el seu ésser mostrava l’alegria de la trobada. El jove es va alçar i tots dos es van abraçar sota la mirada picardiosa i un pèl contrariada de la noia, a qui la interrupció no havia agradat perquè la privava de continuar parlant amb aquell amic del seu pare que sempre l’havia tractada com una noia gran.

—Quina alegria tan immensa, noi! Als meus anys, fins i tot he arribat a sospitar alguna vegada que no us tornaria a veure.

—Jahvè us ha guardat, us veig millor que abans.

—El temps, inexorable, passa per a tots: quan s’és jove es madura, quan s’és gran s’envelleix. Però seiem dins, perquè el sol es pondrà i farà fred. Hi ha tant per dir! I a tu, filleta, t’agraeixo l’esforç, però ara retira’t i deixa’ns sols.

La jove va fer veure que no sentia el seu pare i va entrar amb ells a la sala, on va simular que s’entretenia ordenant uns coixins.

—Ruth! Acomiada’t del senyor Barbany i retira’t. Hem de parlar d’un univers de coses.

El jueu va subratllar allò de «senyor» per indicar a la seva filla que no li agradava el tractament informal amb què s’havia adreçat a Martí.

—Si m’ho permeteu, pare, m’agradaria molt quedar-me, i ho faria sense intervenir ni molestar-vos. Les aventures de Martí arreu del món ampliarien més els meus coneixements que no pas altres coses.

—Tens el do de la inoportunitat, Ruth. El que he de parlar amb el nostre hoste no t’afecta de cap manera. Si vols ampliar els teus coneixements demanaré al rabí que t’enesnya la nostra religió, a tu i a Batsheva, que et dediqui més estona a tu sola, perquè així li puguis preguntar totes les coses que t’intriguin.

—Mai no m’enteneu! —va explotar Ruth—. Voleu que em quedi a casa com una obtusa, estudiant els avorrits textos de la nostra religió, aprenent a cuinar plats kasher, preparant pastissos i fent les tasques pròpies de les criades.

—Retira’t immediatament de la meva presència! Després parlarem, joveneta.

La noia se’n va anar sense dir adéu davant del somriure burleta de Martí.

—Perdoneu-la, l’adolescència és complicada, i per a aquesta filla meva sembla que encara ho és més —va dir l’ancià Baruc, ofegant un sospir.

—No us excuseu, Baruc, té un caràcter decidit, que personalment em plau; tal com es presenta el futur li servirà molt.

Després d’aquell preàmbul, tots dos homes es van posar còmodes a la sala per iniciar una xerrada que semblava que s’havia d’allargar molt.

Van anar passant les hores i, des de les aventures del viatge fins a les increïbles portes que li havia obert el prestigi del jueu, va anar sortint tot. Baruc havia agafat un càlam, un tinter i un plec de paper i, recolzat a la taula, anava prenent notes de les qüestions que li despertaven la curiositat o bé que demanaven el seu consell o intervenció.

Van tractar tot tipus d’assumptes, i van ajustar acords per al futur dels vaixells. Martí havia determinat invertir la major part del seu capital i els guanys que pogués obtenir de la venda de terres i molins en els assumptes del mar. També van parlar de la compra d’una nova casa a prop de l’església de Sant Miquel, transacció per a la qual va demanar consell a Baruc, que li va indicar que trobava que la zona era la idònia. Després van passar revista al comerç, que, dirigit per Omar, anava vent en popa. La qüestió del foc grec va merèixer un capítol a part.

—Ja n’havia sentit a parlar; surt en alguns dels nostres antics còdexs, però en cap no es parla de la fórmula. Em consta que més d’un príncep ha intentat trobar-la, encara que fins avui ningú no ho ha aconseguit.

—Jo més aviat m’imagino els immensos avantatges de la massa negra que crema més lentament que una atxa de sèu. Fixeu-vos que la ciutat està a les fosques i que els agutzils ni gosen ni entrar en alguns carrerons. Si es col·locaven a una certa altura unes gàbies de ferro amb un recipient on cremés un tampó o una metxa de llana, un sol home les podria encendre per mitjà d’unes perxes amb una candela a l’extrem. Hi hauria llum tota la nit i així els carrers no serien tan perillosos.

—Em sembla una idea brillant; si n’heu preparat l’embarcament a la costa de Llevant, problema resolt. Hauríeu de construir uns magatzems extramurs per acumular els recipients segellats, i així en cas de naufragi o de retard per qualsevol circumstància la ciutat no quedaria desproveïda. Compteu amb totes les autoritzacions per a la importació del producte, jo personalment m’ocuparé de gestionar-les. Però la col·locació i la concessió del permís per instal·lar els punts de llum intramurs dependran del veguer i, com us podeu imaginar, del vostre amic, a qui no tinc accés perquè els del meu credo no són del seu grat, l’intendent d’avituallament Bernat Montcusí, i estic segur que no renunciarà a la part que li correspongui d’un negoci tan llaminer.

—D’això me n’ocupo jo. I us vull donar la primícia d’una cosa que només sap el nostre amic comú, el pare Eudald Llobet.

—De què es tracta?

—Em casaré amb la seva fillastra.

Mentre el rostre del jueu dibuixava un somriure d’incredulitat, a la planta de dalt, sobre la sala, es tancava una de les finestres que donaven al jardí.