EL VOYEUR

I

Aquell any semblava que els visitants haguessin desertat de Vallyeuse per estacions més freqüentades. La neu del caminoi que constitueix l’única via d’accés del poble estava verge i els porticons de l’«hotel», si es pot decorar amb aquest nom el minúscul xalet de fusta vermella que domina el Salt de l’Elf, semblaven enganxats a les finestres.

A l’hivern, Vallyeuse estava submergit en un somni letàrgic. Mai s’havia pogut fer d’aquest indret aïllat una estació de moda: no arrelava. Alguns plafons publicitaris, vestigis d’aquestes temptatives d’esplendor, van empastifar durant un temps el paisatge brutal i magnífic del Circ de les Tres Germanes; però l’atac sorneguer i incansable dels vents rudes i de la pluja que talla, a la llarga, les roques més compactes, en feren de nou taulons que es cobriren de molsa i es van integrar a la decoració salvatge de la vall. L’altitud del lloc devia descoratjar els més empedreïts; als altres no els oferia el confort fàcil dels pujadors, dels telefèrics i dels palaus calculats per a l’explotació raonada de les carteres. El llogarret de Vallyeuse mateix escampava les seves quatre o cinc cases a sis quilòmetres del xalet, en un racó abrigat de la muntanya, tant que els viatgers que s’aturaven a l’hotel podien creure’s perduts a la fi del món, en una terra estranya, i es mostraven sorpresos, en entrar, de constatar que l’hoteler parlava, després de tot, la seva mateixa llengua. Parlava… és un dir… perquè aquest home taciturn, amb la cara colrada per les llargues passejades per la neu, no pronunciava pas tres paraules al dia. El seu acolliment era d’altra banda tan reservat, el seu poc entusiasme tan perceptible per a qui intentava establir-se a casa seva, que la solitud i la calma de l’indret s’explicaven fàcilment; només els veritables fanàtics podien avenir-se a una recepció tan freda. És veritat que els pendents vertiginosos, recompensa reservada als perseverants i que s’haurien dit calculades expressament per a la velocitat, justificaven aquesta perseverança i sadollaven amb la seva neu perfecta els audaços que s’aventuraven tan lluny dels llocs de moda.

Joan va veure l’hotel des de dalt de la dreta costa que acabava de pujar bufant sota l’efecte combinat dels esquís, de la pesada maleta i de l’altitud. Era ben bé el que li havien promès: una vista única, la solitud, l’aire acerat que us fuetejava salvatgement malgrat el sol que regalimava de tot arreu. S’aturà i s’eixugà el front. Sense preocupar-se del vent, anava nu fins la cintura i la seva pell adoptava un to de coure sota els raigs espessos de la bola enlluernadora. Apressà el pas, veient proper l’objectiu. Les sabates se li enfonsaven profundament en la neu, imprimint-hi els dentells de les seves soles de cautxú. L’ombra, al fons de les empremtes, era d’un blau lleuger d’aigua pàl·lida. Un goig guspirejant s’emparava d’ell, el goig que s’experimenta al contacte d’una indiscutible puresa, el goig de tot aquest blanc, d’aquest cel més blau que els cels del Mediterrani, d’aquests avets carregats de sucre refulgent, i del xalet de fusta vermella que s’endevinava càlid i confortable, amb una gran llar de pedra blanca on els troncs devien cremar sense fum, amb una flama taronja i densa.

Alguns metres abans de l’hotel, Joan s’aturà, deslligà les mànigues del gruixut pullòver lligat a la seva cintura i es tornà a vestir abans d’entrar. Després, recolzant els esquís contra la paret de l’hotel i deixant allí la maleta, pujà en tres gambades els graons de fusta que donaven accés al xalet per una mena de balcó, a un metre de terra, que donava la volta a la construcció.

Sense trucar, aixecà la balda de ferro i entrà.

Dins el xalet, era fosc. Les finestres, prou petites per disminuir l’acció del fred, deixaven penetrar en la peça la claror suficient per arrencar, al seu pas, alguns reflexos rutilants als coures que decoraven les parets. A poc a poc, amb tot, un es feia a la quasi obscuritat; però cada vegada que un mirava cap a fora havia de mig aclucar els ulls, enlluernat per Tardor del sol sobre la capa argentada de la neu i costava tornar-se a acostumar a la calma una mica misteriosa de l’hotel.

Allí regnava una escalfor agradable; un ensopiment insidiós s’emparava d’un i convidava a estendre’s en una de les grans poltrones de vímet cruixent, a agafar un dels llibres que guarnien els prestatges a mitja alçada de la peça, a endormiscar-se a poc a poc enmig dels cruiximents de l’avet vermell i envernissat amb què estava revestida tota la peça. Joan es relaxava, conquerit per l’atmosfera d’aquella sala baixa de bigues massisses.

Hi va haver un soroll de passos al pis superior, una davallada a l’escala sonora, riures, i tres noies amb vestit d’esquiar passaren en tromba per davant seu, tan ràpid que gairebé no va tenir temps de mirar-les. Sota les caputxes dels seus anoracs negres, els ulls lluïen amb el mateix esclat sa. La seva pell, allisada pel sol, feia venir ganes de mossegar-la. Totes tres amb els seus pantalons cenyits negres com el anoracs, semblaven flexibles i fermes com animalons lliures. Van desaparèixer per la porta, tancada tot just oberta, i que deixà als ulls de Joan l’empremta encegadora de la neu inundada de sol.

Espavilant-se, Joan girà l’esguard cap a l’escala, a la qual s’acostà. Cap més soroll que el de l’aigua que cantava, en algun lloc, damunt un fogó.

—Hi ha algú?

La seva veu ressonà entre les parets i ningú no contestà. Sense sorprendre’s, reiterà la pregunta.

Aquesta vegada, un pas lent contestà la seva crida. Un home baixà l’escala. Ros, de talla més aviat alta, d’uns quaranta anys, tenia el color d’un muntanyenc, enmig del qual contrastava, sorprenent, un esguard d’un blau massa clar.

—Bon dia! —digué Joan—. Té una habitació per a mi?

—Per què no? —digué l’home.

—Quines són les seves condicions? —demanà Joan.

—No té importància…

—No tinc gaires diners.

—Jo tampoc… —digué l’home—. Si no fos així, no seria pas aquí. Sis-cents francs al dia?

—És massa poc… —protestà Joan.

—Oh! —digué l’altre—, no estarà gaire bé… em dic Gilbert.

—I jo Joan.

Es van estrènyer les mans.

—Pugi —digué Gilbert— i elegeixi. Tot està lliure, excepte la cinc i la sis.

—Les tres noies que han baixat? —demanà Joan.

—Exacte —digué Gilbert.

Joan sortí i agafà la seva maleta. Estava abonyegada com si algú hi hagués donat a dins un fort cop de sabata ferrada i el cuir pelat i rugós. Arronsant les espatlles, l’aixecà i pujà els graons corcats. De nou va sentir l’olor de cera i vernís del xalet i li arribà el murmuri de l’aigua. Se sentia a casa seva. Joiós, pujà amb quatre gambades la dreta escala que menava al primer pis.

II

Aviat va aprendre els seus noms: Leni, Laurence i Luce. Leni era la més rossa, una llarga austríaca de malucs estrets i pits provocadors, tenia un nas recte que li prolongava el front, una cara una mica rodona amb la boca desdenyosa i els pòmuls alts, més russa que alemanya. Laurence, bruna d’ulls durs que feien ulleres, Luce, sofisticada fins a la punta de les ungles, eren també cada una en el seu estil, criatures temptadores; cosa estranya, semblaven totes bastides sobre el mateix model de noia-Diana, musculades, d’aspecte una mica masculí —fins que un s’entretenia a detallar els seus bustos d’arrodoniments fascinants i amb les agudes puntes tibant la tela lleugera dels anoracs de seda negra—. Entre Joan i les tres noies fou d’entrada la guerra. Sense que ell sabés per què; elles, des del primer dia, havien refusat admetre’l i decidit fer-li la vida impossible. El turmentaven, obertament menyspreadores i desdenyoses, tancades a tots els seus avançaments, arribant fins a refusar gestos tan simples com el que consistia, a taula, a donar-li el pa o passar-li la sal. Joan, amoïnat els primers dies, no obtingué de Gilbert cap aclariment. Gilbert vivia sol, en un gabinet de treball, al primer pis, que només deixava per passejades interminables per la muntanya. Una parella de vells muntanyencs assegurava el manteniment de la casa i dels seus habitants. Fora d’aquestes set persones, els dies passaven sense que es veiés una ànima.

Ell les veia molt rarament fora de les hores de menjar. S’aixecaven aviat i, de seguida equipades, partien cap a la muntanya, armades dels seus esquís i els seus pals. Al vespre, tornaven, les galtes vermelles i brillants, mortes de cansament, i passaven una hora, abans de pujar a les seves habitacions, posant una capa de cera als seus esquís, complicats, rugosos a més no poder, per a les pujades de l’endemà. Joan, una mica vexat per aquesta actitud, no insistia i les evitava en la mesura que era possible. Se n’anava per la seva banda, elegint en general una direcció de partida oposada a la que elles havien agafat. Els pendents eren bastant nombrosos i li deixaven una àmplia elecció. Sol, s’enfilava de biaix pels flancs arrodonits de la muntanya per baixar-los, una mica més tard, enmig del broll sedós de la neu i el suau fregadís de les làmines d’hickory, virant i derrapant al llarg dels penya-segats vertiginosos per arribar a l’hotel, ebri d’aire, el cor sonant amb grans cops, feliç i cansat. Era a l’hotel des de feia vuit dies i, reprès el contacte, començava a progressar, controlant cada impuls, cada canvi de pal, cuidant el seu estil i endurint els seus músculs. El temps passava, neutre i ràpid: eren les seves vacances.

III

Havia partit ben d’hora aquell matí: pensava arribar al Circ de les Tres Germanes que desplegava en l’horitzó el seu paisatge grandiós. Passava penes, sol a la muntanya, progressant de cresta en cresta per baixar, després de cada elevació del terreny, enmig dels avets immòbils amb les branques carregades de cotó fluix. Una baixada particularment costeruda el temptà. Es llançà tot recte i el vent li xiulava a les orelles. Plegat damunt els esquís, descarregant tot el seu pes cap endavant, descendia, deixant darrera seu un rastre doble, dret com un fil d’aranya. La neu, una mica enganxosa, el frenava per indrets.

Superà un bony i s’adonà que no podria tirar endavant. Darrera el bony s’obria un barranc, el llit d’un rierol, segurament, plantat de tiges fermes de joves avets. Hauria volgut girar cap a l’esquerra, però anava massa embalat. També era imprudent llançar-se d’aquesta manera per una pista desconeguda. Com per reflex, es recolzà sobre l’esquí dret i intentà passar; però el pendent de damunt el barranc estava guarnit de joves avets i era tan costerut que derrapà lleugerament. Topà, en plena embranzida, amb una branca que sobresortia, féu un esforç desesperat per evitar el tronc de l’avet següent i caigué, perdent el coneixement per la violència del xoc.

Quan va tornar en si, Joan s’adonà que el passeig projectat s’acabava allí. Les seves dues espàtules estaven trencades, els seus esquís inutilitzables. D’altra banda, un dels seus turmells el feia patir enormement. Deslligant de les plaques de metall les corretges de lligam, intentà, tant com va poder, encordillar-se el turmell. Trobà els seus pals deu metres més enllà i, amb la pota ranca emprengué el camí de tornada. En tenia per cinc o sis hores.

Caminà, aclucant els ulls, per atenuar l’ardor de la reverberació que el cegava. Es recolzava en els pals per evitar forçar el turmell i progressava lentament. Cada cent metres s’aturava per prendre alè.

Arribà a una cresta, travessada, dues hores abans, d’una sola embranzida, quan s’aturà, atret por un moviment bastant llunyà. Tres formes fosques, per baix de la cresta, passaven amb esquí, seguint el llit de la vall.

Sense saber per què, Joan s’ajupí. Hi havia, a vol d’ocell, dos-cents metres entre ell i elles —perquè eren les seves tres veïnes d’hotel—. Girà sobre si mateix, seguint-les amb la mirada. Elles lliscaren darrera els avets i una petita altura les amagà un instant. No van tornar a aparèixer. Joan, suaument, s’esmunyí en direcció a elles.

No estava preparat per al xoc que experimentà quan el seu cap prudent dominà per fi el camp on elles s’esbargien, i s’arrupí més profundament en l’espès borrissol fred per evitar ser vist. Leni, Luce i Laurence estaven nues a la neu. Luce i Laurence voltaven la seva companya i s’ajupien, agafant grapats de pols glaçada per friccionar Leni, estàtua d’or i d’orgull enmig del desert blanc. Joan sentí que li corria una escalfor per les venes. Les tres noies jugaven, dansaven, corrien, àgils com animals, enllaçant-se per moments per a lluites breus. Semblaven enervar-se progressivament amb aquest joc. Luce, de sobte, agafà Laurence per darrera i la féu trontollar i després caure tan llarga com era. Leni es llançà prop de Laurence, de genolls, i Joan va veure com els seus llavis recorrien ràpidament el cos de la bruna, que es quedava immòbil. Luce, al seu torn, ara la deixava anar i s’estirava al costat d’ella. Al cap d’un moment, Joan no distingia més que un garbuix de cossos que els seus ulls enlluernats no aconseguien descompondre. Panteixant, girà el cap. Després, incapaç de resistir, tornà àvidament a l’espectacle que es desenvolupava davant seu.

Quant de temps les mirà? Un petit floc de neu que li va caure damunt la mà el va fer estremir. El cel s’havia cobert de sobte. Les tres noies es van separar, corrent cap als seus vestits. Conscient de la seva situació perillosa, Joan retenia l’alè i va voler recular. Intentà bellugar la cama feta malbé i el dolor del turmell fou tan fort que, malgrat la seva resistència, deixà escapar un gemec.

Com cérvoles alarmades, Luce i Leni es van girar en la seva direcció, ensumant l’aire. Els seus cabells en desordre, els seus gestos harmoniosos, els donaven l’aspecte de bacants. A grans passes anaren cap a ell. Joan s’aixecà, fent ganyotes de dolor.

Elles el van reconèixer i van empal·lidir. Els llavis foscos de Leni es contragueren i deixà anar un insult. Joan intentà justificar-se.

—És una casualitat —digué—. No ho he buscat.

—Massa casualitat —digué Leni.

El braç de Leni brandà i el seu petit puny dur anà a colpejar Joan a la boca. El seu llavi esclatà i pel seu mentó s’escolà sang calenta.

—M’he desllorigat el turmell —digué Joan— i he trencat els esquís. Si una de vostès em pot prestar un esquí, podria tornar a l’hotel sense ajuda.

Luce duia un pal d’esquí amb un pesat mànec de cuir. La seva mà lliscà fins el cercle d’alumini. Brandant el mànec, amb totes les seves forces, etzibà un cop a la templa de Joan. Aquest caigué de genolls, mort, i s’aplanà contra la neu. Laurence arribava. Ràpidament, sense posar-se d’acord, van despullar el cos inert. Plantant en creu els seus dos pals, hi lligaren els seus punys i el redreçaren. Estava de genolls, el cap caigut cap endavant. Una gran gota roja caigué del seu nariu esquerre i s’afegí a la sang del seu llavi. Ara Luce i Leni apilotaven la neu a grans grapats al voltant del cos de Joan.

Quan el ninot de neu va ser acabat, els pesats flocs queien espessos com una broma densa. La cara de Joan era dissimulada per un gran nas de neu. Per irrisió, Leni cofà la forma amb una gorra de llana negra. Li van posar a la boca un broquet d’or. Després, sota l’allau blanca, les tres dones reprengueren el camí de Vallyeuse.