L’HOME-LLOP

Vivia al bosc de Falsos Reposos, a baix de la costa de Picardia, un llop adult molt bonic, de pèl negre i grans ulls vermells. Es deia Dionís i la seva distracció favorita consistia a mirar com els cotxes que venien de Ville-d’Avray donaven gas per emprendre el pendent lluent sobre el qual un ruixat a vegades plaquejava el reflex oliva dels grans arbres. També li agradava, les tardes d’estiu, rondar per les mates per sorprendre-hi els amants impacients en la seva lluita amb la complicació dels guarniments elàstics que, malauradament, avui en dia, entrebanquen l’essencial de la roba interior. Observava amb filosofia el resultat d’aquests esforços a vegades coronats per l’èxit i s’allunyava púdicament, brandant el cap, quan succeïa que una víctima consentidora passava, com se sol dir, per la pedra. Hereu d’una llarga nissaga de llops civilitzats, Dionís s’alimentava d’herba i de jacints blaus, reforçats a la tardor amb bolets escollits i a l’hivern, encara que a desgrat, amb ampolles de llet pispades del gran camió groc de la Societat; la llet li produïa horror pel seu gust d’animal i maleïa, de novembre a febrer, la inclemència d’una estació que l’obligava a fer-se malbé l’estómac.

Dionís vivia en bona relació amb els seus veïns, ja que ells ignoraven, vista la seva discreció, que existia. S’arrecerava en una petita cova excavada, bastants anys abans, per un cercador d’or sense esperança que, havent conegut la mala sort tota la vida, segur de no trobar mai el «Paner de taronges» (cito Louis Broussenard), havia decidit cap a la seva fi almenys practicar les seves excavacions, tan infructuoses com maniàtiques, en un clima temperat. Dionís s’havia arranjat un retir confortable, guarnit, al llarg dels anys, d’embelliments de rodes, femelles i peces automòbils recollides per ell a la carretera, on s’esdevenien accidents freqüents. Apassionat per la mecànica, li agradava contemplar els seus trofeus i somiava amb el taller que ben cert muntaria un dia. Quatre bieles d’aliatge lleuger sostenien una tapa de maleter utilitzada a tall de taula; el llit es componia de seients de cuir d’un vell Amílcar enamorat passatgerament d’una acollidora alzina, i dos pneumàtics constituïen luxosos marcs per als retrats dels pares llargament estimats. El conjunt casava amb gust amb les peces més banals reunides en altre temps pel prospector.

Un bell vespre d’agost, Dionís feia a petites passes el seu passeig diari per fer la digestió. La lluna plena treballava les fulles amb randa d’ombra i, sota la seva neta llum, els ulls de Dionís prenien els suaus reflexos robí del vi d’Arbois. Dionís s’acostava al roure, termini ordinari de la seva marxa, quan la fatalitat posà en el seu camí el Mag de les Bitlles, el veritable nom del qual s’escrivia Esteve Pample i la petita Clementina Norrellisquis, bruna cambrera del restaurant Ullviu arrossegada a Falsos Reposos pel Mag sota un fal·laç pretext. Clementina estrenava una faixa «Obsessió» nova de trinca i era aquest detall, la destrucció del qual havia costat sis hores d’esforços al Mag de les Bitlles, allò a què devia aquest reencontre tan tardà.

Per desgràcia per a Dionís, les circumstàncies eren extremadament desfavorables. Era la mitjanit en punt, el Mag de les Bitlles estava fet un manyoc de nervis i pels voltants creixia, en abundància, l’orella d’ase, el peu de llop i el conill blanc que, des de fa poc, acompanyen obligatòriament els fenòmens de licantropia —o més aviat d’antropolicia, com llegirem d’aquí un moment—. Furiós per l’aparició de Dionís, malgrat que aquest era tan discret i que ja s’allunyava tot murmurant una excusa, el Mag de les Bitlles, decebut per Liseta i amb un excés d’energia que demanava descarregar-se d’una manera o altra, es llançà damunt la innocent bèstia i la mossegà cruelment al braó. Amb un xiscle d’angoixa, Dionís fugí al galop. Un cop a casa seva, es sentí abatut per una fatiga anormal i s’adormí amb un son pesat, entretallat de somnis neguitosos.

A poc a poc va oblidar l’accident i els dies tornaren a passar, idèntics i diversos. S’acostava la tardor, i les marees de setembre, que tenen sobre els arbres el curiós efecte d’enrogir les fulles. Dionís s’empatxava de moixernons i bolets, enxampant a vegades alguna orella d’ase gairebé invisible damunt el seu sòcol d’escorça i fugia com de la pesta de la indigesta llengua de bou. Els boscos, ara, es buidaven ràpidament al vespre de passejants i Dionís es gitava més aviat. Amb tot, semblava que això no el descansava massa, i després de nits entatxonades de malsons, es despertava amb la boca pastosa i baldat. Fins i tot perdia la passió per la mecànica i el migdia el sorprenia a vegades en un somni, agafant amb una pota inerta el drap amb què havia de netejar una peça de llautó coberta de verdet. El seu descans es feia cada vegada més alterat i s’estranyava de no trobar-ne la raó.

La nit de la lluna plena emergí brutalment del seu somni tremolant de febre, sobtat per una forta impressió de fred. Fregant-se els ulls es sentí sorprès per la sensació estranya que notava i cercà un llum. Tot d’una va connectar el superb far heretat alguns mesos abans d’un Mercedes enfollit, i la lluïssor resplendent de l’aparell il·luminà els racons de la caverna. Titubant avançà cap al retrovisor fixat damunt del tocador. Es sorprenia de trobar-se dret damunt les seves potes de darrera —però encara es sorprengué més quan els seus ulls van recaure en la seva imatge: en el petit mirall rodó encarava un rostre estrany, esblanqueït, desproveït de pèl, on sols dos bells ulls de robí recordaven el seu antic aspecte. Amb un crit inarticulat es mirà el cos i va comprendre l’origen d’aquest fred glacial que l’oprimia tot el cos. El seu ric pelatge havia desaparegut i als seus ulls es dreçava el cos malforme d’un d’aquells homes de qui ell escarnia la mala traça amorosa.

Calia córrer ben de pressa. Dionís s’abalançà cap al bagul farcit de rampoines diverses espigolades a l’atzar dels accidents. L’instint li va fer escollir un conjunt gris amb ratlles blanques, d’aspecte distingit, hi afegí una camisa llisa, color pera d’aigua i una corbata bordeus. Tan bon punt va estar recobert amb aquests vestits, sorprès de mantenir un equilibri que no entenia, es va trobar més bé i les dents li deixaren de petar. Va ser llavors quan el seu mirar perdut va recaure en el petit munt de pell negra escampada al voltant del seu llit, i plorà el seu aspecte perdut.

Però gràcies a un gran esforç de voluntat s’asserenà i intentà analitzar la situació. Les seves lectures li havien ensenyat prou coses, i la qüestió semblava clara: el Mag de les Bitlles era un home-llop i ell, Dionís, mossegat per l’animal, s’acabava de canviar, recíprocament, en home.

Pensant que ara hauria d’anar a viure en un món desconegut, de bon començament li va agafar un gran terror. Home entre els homes, quins perills no correria! L’evocació de les lluites estèrils a què es lliuraven, dia i nit, els conductors de la Costa de Picardia, li donava un tast simbòlic de l’existència atroç a la qual, de bon o mal grat, s’hauria de plegar. Després va reflexionar. La seva transformació, segons totes les aparences i si els llibres no mentien, seria de breu durada. Doncs per què no fer una incursió per les ciutats? Aquí, cal confessar que algunes escenes entrevistes al bosc retornaren a l’esperit del llop sense provocar en ell les mateixes reaccions que fins feia poc, i es va sorprendre passant-se la llengua pels llavis, cosa que li va permetre comprovar que era, malgrat tot, tan en punta com abans. Anà al retrovisor i es mirà de més a prop. Els seus trets no el van desplaure tant com es temia. Obrint la boca constatà que el seu paladar continuava sent d’un bell negre i que servava intacte el control de les seves orelles, potser una mica massa llargues i peludes. Però el rostre que contemplava en el petit mirall esfèric, amb l’oval allargat, el color mat i les dents blanques, semblava que podia fer una fila honorable entre les que coneixia. Després de tot es pot treure partit de l’inevitable i instruir-se útilment per al futur. Un retorn a la prudència va fer que, malgrat tot, busqués, abans de sortir, unes ulleres fosques per posar-se en cas de necessitar apagar l’esclat rubescent de les seves lluernes. També es proveí d’un impermeable que es penjà del braç i enfilà la porta amb pas decidit. Poc després, proveït d’una maleta lleugera i flairant l’aire de la matinada, que semblava estar singularment despoblat d’olors, es va trobar a la vora de la carretera i encarà el polze amb aire decidit al primer cotxe que va veure. Havia elegit la direcció de París, instruït per l’experiència quotidiana que els autos rarament s’aturen quan emprenen la costa i són més voluntariosos a la baixada, perquè la gravetat permet tornar a engegar fàcilment.

La seva elegància li valgué ser ràpidament recollit per una persona amb poca pressa i, confortablement assegut a la dreta del conductor, obrí els seus ulls ardents sobre l’inconegut de l’ampli món. Vint minuts més tard desembarcava a la plaça de l’Òpera. Feia un temps clar i fresc i la circulació restava dins els límits de la decència. Dionís es llançà agosaradament pel mig dels passos de vianants i enfilà el bulevard en direcció a l’hotel Escriba, on demanà una habitació amb cambra de bany i saló. Deixant la maleta al servei, tornà a sortir tot d’una per comprar una bicicleta.

El matí passà com un somni: Dionís, fascinat, no sabia on pedalejar. Sentia ben bé, amagat al fons de si mateix, el desig íntim de buscar un llop per mossegar-lo, però pensava que no seria gaire fàcil descobrir una víctima i volia evitar deixar-se influenciar massa pel que deien els tractats. No ignorava que amb una mica de sort arribaria a acostar-se als animals del Parc, però reservava aquesta possibilitat per a una altra ànsia més poderosa. La bicicleta nova atreia tota la seva atenció. Aquest objecte niquelat el fascinava i, a més, li seria ben útil per tornar a la seva cova.

Al migdia Dionís va desar la seva màquina davant l’hotel, sota la mirada una mica sorpresa del porter, però l’elegància de Dionís i sobretot els seus ulls robí semblaven privar la gent de la facultat d’emetre la més petita opinió. Animosament es posà a buscar un restaurant. N’elegí un de bona aparença i discret; encara l’impressionava una mica l’aglomeració de gent i, malgrat la seva àmplia cultura general, temia que les seves maneres no testimoniessin un lleuger provincialisme. Demanà que l’instal·lessin una mica a part i que el servei es donés pressa.

Però Dionís ignorava que en aquest lloc tan quiet en aparença es feia justament aquell dia la reunió mensual dels Diletants de la Bagra Rambolitana i va passar que va veure, a mig dinar, una corrua de gentilhomes d’aspecte fresc, de maneres jovials i que ocuparen de cop set taules de quatre coberts. Dionís va arrufar el nas davant aquesta sobtada afluència; tal com s’esperava, el maître anà atentament a la seva taula.

—Us presento totes les excuses, senyor —digué aquell home glabre i untuós—, però podríeu fer-nos el favor de compartir la vostra taula amb la senyoreta?

Dionís donà un cop d’ull a la marreca aquella i desarrufà el nas a l’acte.

—Serà una satisfacció —digué, mig aixecant-se.

—Gràcies, senyor —digué la criatura amb veu musical. Cantarella musical, per ser exactes.

—Si vós em regracieu, vós —prosseguí Dionís—, què dec fer jo? Se sobreentén regraciar.

—La providència clàssica, sens dubte —opinà l’exquisida.

I deixà caure de sobte el seu portamonedes que Dionís collí al vol.

—Oh! —exclamà ella—. Teniu uns reflexos extraordinaris.

—Psi —confirmà Dionís.

—Els vostres ulls són també molt estranys —afegí ella cinc minuts més tard—. Fan pensar en… en…

—Eh! —comentà Dionís.

—En el foc —conclogué ella.

—És la guerra —digué Dionís.

—No us segueixo…

—Volia dir —especificà Dionís— que m’esperava que evocaríeu els robins i veient que només parlàveu del foc he pensat en les restriccions, que duen immediatament a la guerra per una relació d’efecte a causa.

—Sou de Ciències Polítiques? —preguntà la dolça bruna.

—Per no tornar-hi mai més.

—Us trobo molt encantador —assegurà planament la damisel·la, que així, entre nosaltres, havia perdut la seva virginitat més vegades de les que es poden comptar.

—Us reciprocaria de bon grat, passant-ho al femení —madrigalà Dionís.

Van sortir junts del restaurant i la bandarra li confià al llop fet home que ella ocupava, no gaire lluny d’allí, una cambra encisadora a l’hotel l’Escanyapobres d’Argent.

—Veniu a veure els meus gravats japonesos —xinximà a l’orella de Dionís.

—Ho creieu prudent? —inquirí Dionís—. El vostre marit, el vostre germà, o bé qualsevol dels vostres no s’ho prendrà malament?

—Sóc una mica òrfena —gemegà la noia, tot eixugant-se una llàgrima amb la punta del seu afuat índex.

—Quina llàstima! —comentà polidament el seu elegant acompanyant.

Va creure remarcar, en seguir-la a l’hotel, que l’empleat semblava curiosament absent, i tanta pelfa vermella ensopida feia molt diferent el lloc del seu hotel per a Dionís, però l’escala li ensenyà les mitges i la molla adjacent de la bella a qui deixà, volent instruir-se, avançar-se sis esglaons. Instruït, apressà el pas.

La idea de fornicar en companyia d’una dona li desagradava força, una mica per còmic, però l’evocació de Falsos Reposos va fer desaparèixer aquest element retardador i aviat es trobà ell mateix duent a pràctica amb el gest els seus coneixements adquirits per l’ull. La bella es proclamà ben servida a crits, i l’artifici d’aquestes afirmacions per les quals afirmava haver assolit el setè cel, s’escapà a l’enteniment poc exercitat en aquesta matèria del bon Dionís.

A penes sortia d’una mena de coma bastant diferent de tot el que havia provat fins llavors, quan va sentir tocar l’hora. Tot sufocat i esgrocat es redreçà i restà com un ase veient la seva companya, amb el cul a la fresca, dit amb tots els respectes, i que li entafonyava diligent la mà a la butxaca de l’americana.

—Voleu una foto meva! —digué de sobte, creient haver entès.

Es sentia afalagat, però va comprendre, pel sobresalt que animà l’hemisferi bipartit, l’error d’aquesta suposició.

—Bé… humm… sí, estimat —digué la dolça, sense saber ben bé si se’n fotia o què.

Dionís arrufà el nas. S’aixecà, anà i verificà la cartera.

—Així vós sou una d’aquestes dones de qui es pot llegir les turpituds en la literatura del senyor Mauriac! —conclogué Dionís—. Una mena de puta.

Ella anava a replicar, i de quina manera, que es cagava en ell, que es guanyava les garrofes movent el cul i que si es creia que anava pel món deixant-se-la endinyar per gust, però una lluentor en l’ull del llop entropitzat la féu callar en lloc de. Emanaven de les òrbites de Dionís dos raigs de llum vermella que es van fixar damunt els globus oculars de la bruna i la van submergir en un curiós desgavell.

—Vestiu-vos i escampeu la boira a l’instant —suggerí Dionís.

I va tenir la idea inesperada, per augmentar l’efecte, de deixar anar un udol. Mai de la vida no havia tingut una inspiració semblant, però malgrat la falta d’experiència, aquell ressonà de manera espantosa.

La damisel·la, terroritzada, es va vestir sense dir paraula, en menys temps del que li cal a un pèndol per tocar dotze campanades. Quan va estar sol, Dionís es posà a riure. Experimentava una sensació viciosa, bastant excitant.

—És el gust de la venjança —suposà, en veu alta.

Posà en ordre el seu conjunt, es rentà allí on calia i sortí. Era fosc i el bulevard centellejava de manera meravellosa.

Encara no havia fet dues passes quan tres homes s’acostaren a ell. Vestits una mica vistosament, amb conjunts massa clars, cabells massa nous i sabates massa enllustrades, el van voltar.

—Podem parlar amb vostè —digué el més magre dels tres, un olivaci de bigoti retallat.

—De què? —s’estranyà Dionís.

—No fotis el ruc —articulà un dels altres, vermell i cúbic.

—Entrem aquí… —proposà l’olivaci mentre passaven davant un bar.

Dionís entrà, molt encuriosit. Fins llavors trobava l’aventura agradable.

—Fem una botifarra? —demanà als tres homes.

—Compte no la fem de sang —remarcà el vermell cúbic de manera fosca. Semblava irritat.

—Benvolgut amic —digué l’olivaci un cop hagueren entrat—: vostè acaba de tractar amb una noia d’una manera molt poc correcta.

Dionís esclafí a riure.

—I se’n riu, el mariconàs! —observà el vermell—. Ja deixarà de riure.

—Passa —continuà l’olivaci— que tenim un interès en aquesta xavala.

Dionís comprengué de sobte.

—Ja ho veig —digué—. Sou uns macarrons.

Tots tres es van aixecar de cop.

—No ens busquis! —amenaçà el cúbic.

Dionís els mirà.

—Mireu que m’enfadaré —digué afectadament—. És la primera vegada en la meva vida, però reconec la sensació. Com en els llibres.

Els tres homes semblaven desorientats.

—Penses que ens fas por, imbècil! —digué el vermell.

El tercer xerrava poc. Tancà el puny i prengué alè. Quan el puny arribava al barbó de Dionís, aquest l’esquivà, enxarpà el puny i estrenyé. Cruixí.

Una ampolla aterrà damunt el cap de Dionís, que pestanyejà i reculà.

—Ara et pelarem —digué l’olivaci.

El bar s’havia buidat. Dionís botà per damunt la taula i el cúbic. Fascinat, aquest bavejà, però va tenir el reflex d’agafar el peu calçat de camussa del solitari de Falsos Reposos.

Seguí una breu esbatussada al final de la qual Dionís, amb el coll estripat, es contemplà al mirall. Un tall li travessava la galta i un dels seus ulls virava cap a l’indi. Ràpidament arrenglerà els tres cossos inertes damunt les banquetes. El seu cor grunyia furiosament sota les costelles. I de sobte els seus ulls caigueren damunt un rellotge de paret. Les onze.

—Fotre! —digué—. Haig de guillar.

Ràpid, es posà les ulleres negres i corregué cap al seu hotel. Tenia l’ànima plena d’odi, però se li imposava la urgència de la seva partida.

Pagà l’habitació, agafà la maleta, saltà dalt la bicicleta i partí com un autèntic Coppi.

* * *

Arribava al pont de Saint-Cloud quan l’aturà un agent.

—No teniu llum? —digué aquest home semblant a altres.

—Eh? —demanà Dionís—. Per què? Ja hi veig!

—No és pas per veure-hi —digué l’agent—. És perquè us vegin. I si teniu un accident?, eh?

—Com? —digué Dionís—. Sí, és cert. Però, com funciona, aquest llum?

—Us en foteu, de mi? —demanà el guripa.

—Escolteu —digué Dionís—: tinc veritablement molta pressa. No tinc temps de fotre-me’n.

—Esteu d’acord que l’heu pifiada? —digué el poli infecte.

—Sou excessivament molest —contestà el llop amb pedals.

—Bé! —digué l’innoble peus plans—. Us faré una recepta. Començà a treure un carnet de ball i un estiloboli i abaixà el nas un moment.

—El vostre nom? —digué aixecant el nas.

Després xiulà amb el seu tub de sons perquè va veure allà al lluny la ràpida bicicleta de Dionís que es llançava a l’assalt de la costa.

Dionís sallava. L’asfalt esbalaït cedia davant la seva furiosa progressió. La costa de Saint-Cloud va ser passada en un no-res. Travessà la porció de ciutat que seguix Mostratat —fina al·lusió als sàtirs errants del parc de Saint-Cloud— i girà a l’esquerra cap al Pont Negre i Ville-d’Avray. Quan emergia d’aquesta noble ciutat, davant el restaurant Cabassud, prengué consciència d’una agitació darrera seu. Forçà el pas i, de sobte, es llançà per un camí forestal. El temps apressava. Al lluny, de sobte, un rellotge anuncià la mitjanit.

Des del primer toc, Dionís constatà que alguna cosa no rutllava. A penes arribava als pedals: les cames semblaven escurçar-se-li. Al clar de la llum, no obstant, continuava escalant, per l’enbranzida, els còdols del camí de terra —quan va veure’s l’ombra —un llarg musell, orelles dretes— i de cop es va fotre de cap a terra, perquè un llop en bicicleta no té pas estabilitat.

Sortosament per a ell. A penes havia tocat terra, quan d’un bot ja sorgia en un bardissar; i la moto de la policia xocà sorollosament amb la bicicleta arriada. El motorista hi va perdre un testicle i la seva agudesa auditiva, per consegüent, disminuí un trenta-nou per cent.

A penes esdevingut de nou llop, Dionís s’interrogà, tot trotant cap a casa seva, sobre l’estrany frenesí que s’havia emparat d’ell sota les rampoines d’home. Ell, tan dolç, tan tranquil, havia vist com saltaven pels aires els seus bons principis i la seva mansuetud. La ràbia venjadora els efectes de la qual s’havien manifestat sobre els tres macarrons de la Madeleine —dels quals, un, afanyem-nos a dir-ho en descàrrec dels veritables macarrons, cobrava de la Prefectura, servei de la Mundana— li semblava a la vegada impensable i fascinant. Brandà el cap. Quina gran desgràcia aquesta mossegada del Mag de les Bitlles. Sortosament, pensà, aquesta penosa transformació es limitarà als dies de lluna plena. Però li n’havia quedat alguna cosa —i aquesta vaga còlera latent, aquest desig de revenja que no deixaven d’inquietar-lo.