UN COR D’OR

I

Vern anava arran de les parets seques, mirant darrera seu, amb aspecte recelós, cada quatre passes. Acabava de robar el cor d’or de l’oncle Mitjamilla; cert que havia hagut d’esfreixurar una mica el bon home i particularment fendre-li el pit a cops d’esporgadora, però quan hi ha un cor d’or a aconseguir no s’hi val a dubtar sobre els mitjans.

Quan havia fet tres-cents metres, es llevà ostensiblement la gorra de lladre, la llençà a una claveguera i la reemplaçà per un barret tou d’home honest. El seu pas es féu més segur. Tanmateix, el cor d’or de l’oncle Mitjamilla, encara calent, el molestava, car li bategava desagradablement dins la butxaca. D’altra banda, li hauria agradat mirar-se’l lliurement car era un cor la visió del qual us tornava a l’estat de perjudicar.

Un cable més enllà, en una claveguera de dimensions superiors a la primera, Vern es desembarassà de la maça i l’esporgadora. Ambdós instruments estaven recoberts de cabells enganxats i de sang, i com que Vern feia les coses curosament hi havia també, sens dubte, tot d’empremtes digitals. Conservà el vestit, brut de sang llefiscosa, car els vianants no esperen de tota manera que un assassí vesteixi com tothom, i cal respectar el codi del medi.

A la parada de taxis en trià un de ben vistós i ben localitzable, un vell Bernazizi model 1923 amb falsos seients de boga, cul en punta, xofer borni i para-xocs posterior mig enfonsat. El color gerdó i groc de la capota de setí ratllat afegia al conjunt un toc inoblidable. Vern hi pujà.

—On vaig, burgès? —demanà el xofer, un rus ucraïnès a jutjar per l’accent.

—Dóna la volta a l’illa de cases… —digué Vern.

—Quantes vegades?

—Les que calguin perquè et mirin amb mals ulls els polis.

—Ah!, ah! —reflexionà en veu alta el xofer—. Bé… doncs… vejam… com que probablement no podré fer excés de velocitat, circularé per l’esquerra, eh?

—Va bé —digué Vern.

Abaixà la capota i s’assegué el més dret possible perquè es veiés la sang del seu vestit: això, combinat amb el barret d’home honest, denotaria que tenia alguna cosa a dissimular.

Van fer dotze voltes i passà un dels ponis de caça amb matrícula de la policia. El poni estava pintat de gris ferro metàl·lic i el lleuger carro de vímet que arrossegava duia l’emblema de la ciutat. El poni ensumà el Bernazizi i renillà.

—Això rutlla —digué en Vern—: comença la caça. Circula per la dreta, que tampoc és cas que aixafem un nano.

Per tal que el poni el pogués seguir sense fatigar-se, el xofer reduí la velocitat al mínim. Impassible, Vern el dirigia: s’acostaven al barri de les cases altes.

Un segon poni, també pintat de gris, s’uní ben aviat al primer. Tant aquest carro com l’altre duien un poli en vestit de gala. Els dos polis es posaven d’acord xiuxiuejant d’un vehicle a l’altre i assenyalaven Vern amb el dit, mentre que els ponis trotaven costat per costat, al mateix pas, aixecant les potes i movent el cap com colomins.

Albirant un immoble d’aspecte favorable, Vern digué al xofer que s’aturés i botà lleugerament a la voravia passant per damunt la porteta del taxi per tal que els polis veiessin clarament la sang del seu vestit.

Després s’entaforà a l’immoble i emprengué l’escala de servei.

Sense córrer, pujà fins el darrer pis. Hi havia les habitacions de les minyones. El passadís, de rajoles hexagonals, li pertorbava la vista. Hi havia dos camins, a dreta i a esquerra. El de l’esquerra donava al celobert interior entre les cambres de bany i el fes-ho-aquí-còmode. L’agafà. Una lluerna, bastant enlaire, es badava de sobte davant seu. A sota mateix hi havia plantat un escambell com un sol. Vern començava a sentir les passes dels polis que ressonaven a l’escala. Grimpà ràpidament al sostre.

Allí respirà per prendre alè abans de la persecució indispensable. L’aire que engolí en quantitat li seria útil per la baixada.

Galopà pel suau pendent de la teulada de la mansarda. S’aturà a la vorera del dret aiguavés i es girà d’esquena al buit, s’ajupí i s’ajudà amb les mans per aterrar dempeus en el canal.

Vorejà el flanc de zinc gairebé vertical. A baix, el pati empedrat semblava minúscul, amb cinc cubells d’escombraries en fila, una vella escombra com un pinzell i un caixó de deixalles.

Calia baixar al llarg de la paret i penetrar en una de les cambres de bany de l’edifici contigu, enfront. Hom utilitzava per això les grapes clavades al mur, es penjava amb les dues mans de la finestra i es recuperava la posició. L’ofici d’assassí no és pas descansat. Vern s’embrancà pels barrerons rovellats.

Dalt, els polis feien renou i corrien en cercle sobre el terrat amb els seus sabatots, per respectar el model de sonorització de les persecucions establert per la prefectura.

II

La porta estava tancada perquè els pares de Ratadolços acabaven de sortir, i Ratadolços guardava la casa tot sol. Als sis anys no hi ha encara temps per avorrir-se en un apartament on es troben vidres per trencar, cortines per cremar, catifes per tacar i parets que es poden cobrir d’empremtes digitals de tots els matisos, interessant aplicació de colors dits no perillosos en el sistema Bertillon. On hi ha a més a més una cambra de bany, aixetes, coses que suren… i, per tallar els taps, el raor del seu pare, una bella fulla recta.

Sentint crits al celobert al qual donava la cambra de bany, Ratadolços separà, per veure-hi millor, els batents entreoberts. Davant del seu nas dues grans mans d’home s’aferraven al suport de pedra; el cap de Vern, congestionat per l’esforç, aparegué als ulls interessats de Ratadolços.

Però Vern havia presumit massa de les seves virtuts de gimnasta i no pogué remuntar-se a la primera. Les mans estaven fermes i deixà anar els braços per reprendre alè.

Suaument, Ratadolços aixecà el raor que duia i passa la fulla afilada per les articulacions blanques i tibades de l’assassí. Eren unes mans massa grosses.

El cor d’or de Mitjamilla atreia Vern cap al terra amb totes les seves forces i les mans sagnaven. D’un a un els tendons saltaren com petites cordes de guitarra. Cada vegada que se’n trencava un, ressonava una feble nota. Restaven, al suport de la finestra, deu falangetes exsangües. De cada una s’escolava una mica de sang. El cos de Vern rascà la paret de pedra, rebotà a la cornisa del primer pis i caigué en el vell caixó. No hi havia més que deixar-lo allí: els drapaires se l’endurien l’endemà.