FESTA-SORPRESA A CA LÉOBILLE

Les parpelles de Folubert Sansonnet, colpides directament pel raig de sol ondulat que travessava la reixa de les persianes, tenien, des de dins, un bonic color vermell taronja, i Folubert somreia en el seu somni. S’endinsava amb pas lleuger per la grava blanca, suau i càlida, del jardí de les Hespèrides, i uns bonics animals sedosos li llepaven els dits del peu. En aquest moment es despertà; collí delicadament del seu dit gros Frederic, el cargol ensinistrat, i el disposà per a l’endemà. Frederic esbufegà, però no digué res.

Folubert s’assegué damunt el llit. Es prenia el temps per reflexionar, al matí, per tot el dia, i així s’estalviava les múltiples contrarietats amb què s’entrebanquen aquests sers mal organitzats, escrupolosos i inquiets a qui la més petita acció sembla pretext per a divagacions sense nombre (perdoneu la llargada d’aquesta frase) i ben sovint sense objecte, perquè l’obliden.

Havia de reflexionar sobre:

1. Com es guarniria.

2. Com es sustentaria.

3. Com es distrauria.

I això és tot, perquè era diumenge, i trobar diners constituïa un problema ja resolt.

Folubert reflexionà, doncs, i en aquest ordre, sobre aquestes tres qüestions.

Féu amb cura la seva toaleta, raspallant-se les dents vigorosament i mocant-se amb els dits; després es vestí. El diumenge, començava per la corbata i acabava per les sabates: era un exercici excel·lent. Agafà del calaix un parell de mitjons de moda, formats per tires alternades: una tira blava, cap tira, una tira blava, cap tira, etcètera. Amb aquest model de mitjons un es podia pintar els peus del color que volia, que apareixia entre les bandes blaves. Se sentia tímid i per això elegí un pot de color verd poma.

Pel que fa a la resta, es posà el vestit de cada dia, una camisa blava i roba interior neta, perquè pensava en el tercer punt.

Esmorzà un areng en llitera, amb un raig d’oli dolç, i un tros de pa despert com l’ull i, com l’ull, amb un serrell de llargues pestanyes roses.

Per últim, es va permetre pensar en el seu diumenge.

Era l’aniversari del seu amic Léobille i hi havia, en honor de Léobille, una gran festa.

Pensant en festes, Folubert es perdé en un llarg fantasieig. Patia, en efecte, d’un complex de timidesa i envejava d’amagatotis la gosadia dels practicants del dia: hauria volgut posseir la desimboltura de Grouznié, aliada amb la fogositat de Doddy, l’elegància fina i encantadora de Rémonfol, la rigidesa atractiva del xeic Abadibabà o la pirateria enlluernadora de qualsevol dels membres del Club dels Orientats.

Amb tot, Folubert tenia uns preciosos ulls castanya de l’Índia, cabells suaument vaporosos i un graciós somriure, amb l’ajuda del qual conqueria tots els cors, sense sospitar-ho. Però no gosava mai treure partit del seu físic afavoridor i restava sempre sol mentre els seus companys ballaven elegantment el swing, el jitterburg i la sardana amb les precioses noies.

Això el feia estar sovint malenconiós, però, a la nit, els somnis el consolaven. S’hi trobava ple d’audàcia i les belles noies l’envoltaven, suplicants, a fi que els concedís el favor d’un ball.

Folubert recordà el somni d’aquella nit. Hi havia una persona molt preciosa vestida de gasa escumosa blau lavanda, i els seus cabells rossos li cobrien les espatlles. Duia unes sabatetes de serp blava i un braçalet curiós que ja no podia descriure exactament. En el somni ella l’estimava molt i, a la fi, se n’anaven plegats.

Certament, l’havia besada, i potser fins i tot ella s’havia deixat fer per concedir-li alguns favors suplementaris.

Folubert s’enrojolà. Tindria prou temps de pensar en això anant cap a casa de Léobille. Escorcollà la butxaca, verificà que contenia prou diners i sortí per comprar una ampolla d’aperitiu verinós, la marca menys cara, perquè ell no en bevia mai.

En el mateix instant que Folubert es despertava, el Major, tret del seu son per la veu ronca de la seva consciència enterbolida, aterrà damunt el parquet llefiscós de la cambra amb un gust de vil mam ordinari a la boca.

El seu ull de vidre brillava amb lluor sinistra en la penombra i il·luminava amb una llum abjecta el fulard que estava pintant; el dibuix, que representava, originàriament, un entrebanc pasturant fulles mortes enmig dels germans pratverd, prengué l’aspecte d’un cap de mort venecià, i el Major sabé que, aquell dia, havia de cometre una mala acció.

Es recordà de la festa a casa de Léobille i rigué salvatgement en re diesi, amb una falsa nota, cosa que demostrava sobiranament les seves deplorables predisposicions. Fixant-se en una ampolla de garnatxa de garrafa, estroncà d’un glop el flux tebi que li empastifava el fons i se sentí millor. Després, davant el mirall, s’esforçà a assemblar-se a Sergei Andreiev Papanin en Ivan el Terrible. No ho aconseguí perquè li faltava la barba. Amb tot, era un resultat prou bo.

El Major rigué de nou i es retirà al seu gabinet de treball per preparar el sabotatge de la festa de Léobille, de qui volia venjar-se. En efecte, Léobille feia córrer, d’ençà d’algunes setmanes, els rumors més tendenciosos sobre el Major, arribant fins i tot a pretendre que aquest es tornava honest.

I això es mereixia un bon càstig.

El Major en sabia força de reduir a voluntat tots els enemics que arribava a trobar en el seu camí; això, per una part gràcies a la seva mala educació, per l’altra en raó de les seves predisposicions naturals sornegueres i de la seva malignitat força superior a la normal.

(Sense oblidar l’horrible bigotet que conreava viciosament damunt el llavi superior, impedint als insectes d’arrapar-s’hi i cobrint-lo amb una xarxa, durant el dia, perquè els ocells no hi paressin).

Folubert Sansonnet s’aturà, emocionat, davant la porta de Léobille i entaforà l’índex de la mà dreta en el petit forat de la campaneta, arraulida al fons perquè dormia.

El gest de Folubert la despertà de sobte. Es regirà i mossegà cruelment el dit de Folubert, que es posà a xisclar de manera aguda.

De seguida, la germana de Léobille, que aguaitava a l’entrada, vingué a obrir i Folubert entrà. Tot passant, la germana de Léobille enganxà un trosset d’esparadrap damunt la nafra i el descarregà de l’ampolla.

Els acords del pick-up ressonaven alegrement sota els sostres de l’apartament i encerclaven els mobles d’un lleuger bolcall de música més clara i que els protegia.

Léobille estava davant la llar i parlava amb dues noies. Veient la segona, Folubert es torbà i, com que Léobille avançava cap a ell amb la mà estesa, hagué de dissimular l’emoció.

—Bon dia —digué Léobille.

—Bon dia —digué Folubert.

—Et presento —digué Léobille— Azyme (era la primera noia), aquest és Folubert, i aquesta Jennifer.

Folubert s’inclinà davant Azyme i abaixà els ulls tot allargant la mà a Jennifer. Aquesta duia un vestit de gasa escumosa vermell glauc, sabates de serp vermella i un braçalet molt extraordinari que reconegué immediatament. Els cabells vermells li cobrien les espatlles i era, en tot, semblant a la noia del seu somni; naturalment, els colors eren més vius, però és normal perquè, al capdavall, un somni passa a la nit.

Léobille semblava molt ocupat amb Azyme, per això Folubert, sense entretenir-se, invità Jennifer. Continuava amb els ulls baixos perquè, davant seu, dos objectes, molt interessants, sol·licitaven els seus esguards sota un escot quadrat que els deixava respirar còmodament.

—Vostè és un vell amic de Léobille? —digué Jennifer.

—Fa tres anys que el conec —precisà Folubert—. Vam coincidir al judo.

—Vostè fa judo? Ja ha lluitat per defensar la seva vida?

—Hum… —digué Folubert apocat—. No n’he tingut ocasió… Només lluito algunes vegades.

—Té por? —preguntà Jennifer, irònicament.

Folubert detestava el caire d’aquesta conversa. Intentà recobrar la seguretat d’aquella nit.

—L’he vist en somnis… —gosà dir.

—Jo no somio mai —digué Jennifer—. Em sembla poc probable. Es deu haver confós.

—Vostè era rossa… —digué Folubert al límit de la desesperació.

Ella tenia la cintura molt estreta i, de prop, els seus ulls reien alegrement.

—Miri —digué Jennifer—, no era jo… sóc pèl-roja…

—Era vostè… —murmurà Folubert.

—No ho crec —digué Jennifer—. No m’agraden els somnis. M’agrada més la realitat.

Ella el mirava cara a cara, però ell tornava a abaixar els ulls i no se n’adonà. No l’estrenyia massa contra ell perquè ja no hauria vist res.

Jennifer arronsà les espatlles. Li agradava l’esport i els nois agosarats i vigorosos.

—M’agrada l’esport —digué ella— i m’agraden els nois agosarats i vigorosos. No m’agraden els somnis i estic tan viva com es pot estar.

Es deixà anar, perquè el disc s’aturava amb un horrible grinyol de frens, vist que l’amic Léobille acabava de tancar, sense avisar, el pas a nivell. Folubert donà les gràcies i hauria volgut retenir-la amb una conversa hàbil i fascinant, però, en el moment precís en què estava a punt de trobar una fórmula veritablement fascinant, un enorme i horrible llargarut s’esmunyí davant seu i enllaçà brutalment Jennifer.

Horroritzat, Folubert reculà un pas, però Jennifer somreia, i ell s’abatí, aclaparat, en una butaca de cuir de bot.

Estava molt trist i s’adonava que malgrat tot, aquella seria una festa com les altres, brillant i plena de noies precioses… però no pas per a ell.

La germana de Léobille anava a obrir la porta, però s’aturà, estupefacta, en sentir una detonació. Comprimí amb una mà els batecs del seu cor, i el batent cedí sota la puntada de peu feroç del Major.

Aquest duia a la mà una pistola fumejant, amb la que acabava de matar la campaneta. Els seus mitjons mostassa eren un insult al món.

—He matat aquesta mala bèstia —digué—. Llenci la carronya.

—Però —digué la germana de Léobille.

I es desfeu en plors, perquè la campaneta duia amb ells tant de temps que formava part de la família. Fugi plorant cap a la seva cambra i el Major, satisfet, esbossà un vist i no vist i guardà la pistola a la butxaca.

Léobille arribava. Innocentment allargà la mà al Major.

El Major hi diposità una enorme porqueria que acabava de recollir davant la porta de l’edifici.

—Fuig d’aquí, xaval —digué a Léobille amb veu tremolosa.

—Digues… No trencaràs res…

—Ho trencaré tot —digué el Major fredament i ensenyant les dents.

S’acostà a Léobille i li barrinà les òrbites amb un esguard insostenible del seu ull de vidre.

—Així que vas explicant que treballo, xaval? —digué—. Dius que m’he tornat honest? Et permets coses d’aquestes?

Respirà profundament i rugí.

—Xaval, la teva festa, pots dir que serà una miqueta espaterrant!…

Léobille empal·lidí. Encara tenia la cosa que el Major li havia posat a la mà i no gosava moure’s.

—Jo… Jo no volia ofendre’t… —digué.

—Tanca la boca, xaval —digué el Major—. Per cada paraula de més hi haurà una majoració.

Tot seguit passà el peu dret per darrera les cames de Léobille, li donà una empenta brutal i Léobille caigué.

Els convidats no havien notat gran cosa. Ballaven i bevien i xerraven i desapareixien per parelles en les peces lliures, com en tota festa reeixida.

El Major es dirigí al bufet. No lluny d’allí, Folubert, encara desesperat, es corsecava a la butaca. Tot passant el Major, l’estirà del coll de la jaqueta i el posà dret.

—Vine a beure —li digué—: no bec mai sol.

—Però… No bec mai… jo —contestà Folubert.

Coneixia una mica el Major i no gosava protestar.

—Anem —digué el Major—, deixa’t d’orgues!

Folubert mirà Jennifer. Per sort, tenia el cap girat a l’altre costat i discutia animadament. Per desgràcia, és cert, tres nois la voltaven i uns altres dos estaven als seus peus, mentre que un sisè la contemplava de dalt d’un armari.

Léobille s’havia aixecat discretament i es preparava per esquitllar-se sense fer soroll per alertar les forces guardianes de l’ordre, però reflexionà que, si a les forces en qüestió els vagava de mirar per les cambres, ell, Léobille, corria el risc de passar la nit a la comissaria.

D’altra banda, coneixia el Major i estava convençut que aquest no el deixaria marxar.

En efecte, el Major vigilava Léobille i li llançà un cop d’ull que l’immobilitzà.

Després, agafant sempre Folubert pel coll, tragué la pistola i, sense apuntar, féu saltar el coll d’una ampolla. Tots els convidats es giraren estupefactes.

—Apa, adéu —digué el Major—. Apa, adéu, xavals; les nanes poden quedar-se.

Allargà un got a Folubert.

—Beguem!

Els nois deixaren les noies i començaren a anar-se’n. Ningú no es resistia al Major.

—No vull beure —digué Folubert.

Mirà la cara del Major i begué precipitadament.

—A la teva salut, xaval —digué el Major.

Els ulls de Folubert van caure de sobte en el rostre de Jennifer. Estava amb les altres noies, en un racó, i el mirava amb menyspreu. Folubert sentí que les cames li feien figa.

El Major buidà el got d’un glop.

Gairebé tots el nois havien deixat ja l’habitació. L’últim (es deia Jean Berdindin, i era un valent) agafà un pesat cendrer i apuntà al cap del Major. El Major atrapà l’enginy al vol i, amb dos bots, va caure damunt Berdindin.

—Tu… vine aquí —digué.

L’arrossegà al centre de la sala.

—Agafa una d’aquestes noies, la que vulguis, i despulla-la (les noies s’enrojolaren d’horror).

—M’hi nego —digué Berdindin.

—Xaval, vés amb compte —digué el Major.

—El que vulguis, però això no —digué Berdindin.

Folubert, esparverat, s’abocà maquinalment un segon got i el buidà d’un glop.

El Major no digué res. S’acostà a Berdindin i l’agafà per un braç. Després el voltà molt ràpid i Berdindin volà per l’aire. El Major, aprofitant aquesta posició, li rampinyà els pantalons mentre queia.

—Som-hi, xaval —digué—, prepara’t.

Mirà les noies.

—Hi ha alguna voluntària? —digué fotent-se’n.

—Prou —digué Berdindin que feia tentines, atordit, i intentà aferrar-se al Major. Li sortí malament. El Major l’alçà i el projectà contra el terra. Berdindin féu: «pluf» i hi restà fregant-se les costelles.

—La pèl-roja —digué el Major—. Acosta’t.

—Deixi’m tranquil·la —digué Jennifer molt pàl·lida.

Folubert buidava el seu quart got i la veu de Jennifer li féu l’efecte d’un llamp. Pivotà lentament sobre els talons i la mirà.

El Major s’acostava a ella, i amb un gest sec, arrencà el tirant del vestit glauc. (La veritat m’obliga a dir que l’espectacle així descobert era plaent).

—Deixi’m —digué Jennifer, una segona vegada.

Folubert es passà la mà pels ulls.

—És un somni! —murmurà amb veu pastosa.

—Acosta’t —li digué el Major—. Tu l’aguantes mentre el xaval aquest actua.

—No! —xisclà Berdindin—. No vull!… El que vulguis, però això no… Una dona, no!

—Bé —digué el Major—, sóc un bon Major.

Tornà cap a Folubert sense deixar Jennifer.

—Despulla’t —digué— i ocupa’t del xaval. Jo m’ocupo d’ella.

—M’hi nego —digué Folubert—. I te’n pots anar a prendre la fresca. Ja ens els has tocat prou.

El Major deixà Jennifer. S’empassà una llarga glopada d’aire i el seu pit es dilatà almenys un metre vint-i-cinc. Jennifer es mirava Folubert amb sorpresa, sense saber si havia d’apujar-se el davant del vestit o era més prudent deixar que Folubert prengués forces contemplant l’espectacle. Es decidí per la segona solució.

Folubert mirà Jennifer i renillà. Piafà i carregà contra el Major. Aquest, tocat al plexe solar, en el moment que acabava de dilatar el tòrax, es plegà en dos amb un soroll horrible. Es redreçà gairebé a l’instant, i Folubert ho aprofità per fer-li una clau de judo absolutament clàssica, aquella que consisteix a doblegar les orelles damunt els ulls del pacient mentre se li bufa pels forats del nas.

El Major es tornà blau clar i se sufocà. Llavors, Folubert, a qui l’amor i l’aperitiu decuplicaven les forces, introduí el cap entre les cames del Major, l’aixecà i el llençà al carrer, a través dels vidres del saló, per damunt la taula abundantment proveïda.

Al saló, un altre cop tranquil, de Léobille, hi hagué un gran silenci i Jennifer, sense apujar-se el vestit, caigué en braços de Folubert, que s’esfondrà, perquè ella pesava uns seixanta quilos. Per sort, la butaca de cuir de bot era darrera seu.

Quant al Major, el seu cos ondulà ràpidament en l’aire i, gràcies a algunes rotacions assenyades, aconseguí posar-se a plom; però tingué la mala sort de caure en un taxi roig i negre, descapotable, que se l’endugué lluny abans que tingués temps d’adonar-se’n.

Quan se n’adonà, féu sortir el xofer amenaçant-lo amb la darrera dolenteria i dirigí el taxi cap a casa, vil·la Cor de Lleó.

I, pel camí, com que no es volia donar per vençut, assassinà, esclafant-lo, un venedor de verdures, algunes d’elles, sortosament, sense llicència.

I, durant tota la resta de la vetllada, Folubert i Jennifer es dedicaren a repassar el vestit d’ella. Se l’havia tret perquè fos més còmode, i Léobille, en reconeixement, els prestà, per a aquella ocasió, la seva pròpia cambra i la planxa elèctrica d’envans xinesos, que tenia de la seva mare, la qual la tenia de la seva àvia, i que la família anava passant de generació en generació des de la primera Croada.