ELS GOSSOS, EL DESIG I LA MORT

M’han ben fotut. Demà sec a la cadira. De tota manera ho vull escriure, ho voldria explicar. El jurat no ho ha entès. I com que Slacks és morta m’era difícil parlar-ne sabent que no em creurien. Si Slacks hagués pogut saltar del cotxe, si hagués pogut venir a explicar-ho. No en parlem més, no hi ha res a fer. Res més, en aquest món.

El problema, quan s’és taxista, són els costums que s’agafen. Un roda tot el dia i per força coneix tots els barris. N’hi ha que es prefereixen a d’altres. Conec tipus que, per exemple, es deixarien fer miques abans de dur un client a Brooklyn. Jo hi vaig de gust. Hi anava de gust, vull dir, perquè, ara, ja no hi aniré més. Havia pres aquest costum i passava gairebé tots els vespres cap a la una pel «Three Deuces». Una vegada hi vaig dur un client pet perdut que va voler que entrés amb ell. Quan vaig sortir sabia la mena de noies que hi trobaves, allí dins. La resta, com ja veureu, es estúpid…

Tots els vespres, a la una menys cinc, a la una i cinc, hi passava. Ella sortia llavors. Tot sovint hi havia cantants al «Deuces» i jo sabia qui era ella. L’anomenaven Slacks perquè duia pantalons més sovint que cap altra cosa. Els diaris havien dit que era lesbiana. Gairebé sempre sortia amb els mateixos paios, el seu pianista i el seu baix i guillaven en el cotxe del pianista. Actuaven en un altre lloc i tornaven al «Deuces» en acabar la nit. Ho he sabut després.

No m’hi quedava gaire estona. No podia deixar lliure el taxi tot el temps ni aparcar massa: hi havia més clients en aquest racó de món que en qualsevol altre lloc.

Però el vespre de què parlo hi va haver bronca, una cosa sèria. Ella endinyà cop de puny a la cara del pianista. Aquesta noia tenia un cop de mil dimonis: el tirà per terra amb precisió de poli. Estava bufat; però fins i tot anant eixut crec que l’hauria tombat. Només que, mamat com anava, es quedà a terra i l’altre intentà reanimar-lo endinyant-li unes cebes com per arrencar-li la tòpia. No vaig veure com acabava perquè ella arribà, obrí la porta del taxi i s’assegué al meu costat, a la cadireta. Em posà l’encenedor sota el nas.

—Voleu que encengui el llum?

Va dir que no i apagà l’encenedor. Vaig engegar. Una mica més enllà, després d’haver girat a York Avenue, li vaig demanar on anàvem, perquè m’havia adonat que no m’havia dit res.

—Recte.

A mi m’era igual, no?: el taxímetre corria. Doncs, vaig seguir tot recte. A aquesta hora encara hi ha gent al barri de les boîtes, però sortint del centre s’ha acabat: els carrers són buits. Encara que no ho cregueu, passada la una és pitjor que els suburbis: quatre cotxes i un paio de tant en tant.

Després de la idea d’asseure’s al meu costat, no podia esperar res de normal per part d’aquesta noia. La veia de perfil. Tenia els cabells negres, fins les espatlles, i una pell tan clara que tenia l’aspecte de malalta. Es pintava els llavis amb un vermell gairebé negre i la boca tenia l’aspecte d’un forat ombriu. El cotxe continuava corrent. Es decidí a parlar.

—Canvieu-me el lloc.

Vaig aturar el cotxe. Havia decidit no protestar: havent vist la manera com acabava d’abatre el seu company no tenia pas ganes de barallar-me amb una femella d’aquest calibre. Anava a baixar però m’agafà del braç.

—No cal. Passaré per damunt vostre. Feu-me lloc.

Se m’assegué als genolls i es deixà caure a la meva esquerra. Era dura com un tros de carn congelada, però no pas de la mateixa temperatura.

S’adonà que això m’afectava i somrigué, però sense malícia. Tenia un aspecte gairebé content. Quan engegà vaig pensar que la caixa del canvi de la meva vella carraca anava a petar i ens vam enfonsar un pam en els seients, de l’arrencada tan brutal.

Arribàvem al Bronx, després d’haver travessat Harlem River, i forçava la màquina al límit. Quan vaig ser mobilitzat vaig veure a França paios que conduïen i que sabien destrossar un cotxe, però no el massacraven ni la quarta part que aquesta tia amb pantalons. Els francesos són només perillosos; ella era una catàstrofe. I a tot això, jo mut.

Us fa riure! Perquè creieu que amb la meva talla i els meus muscles hauria pogut imposar-me a una femella. Vosaltres tampoc no ho hauríeu fet després d’haver vist la boca d’aquesta noia i l’aspecte que el seu rostre tenia en aquell cotxe. Blanca com un cadàver, i aquell forat negre… La mirava de reüll, sense dir res, i al mateix temps vigilava: no hauria volgut que un poli ens arreplegués a tots dos al davant.

No us ho pensaríeu mai, us ho asseguro ben bé, la poca gent que hi pot haver en una ciutat com New York a partir de segons quina hora. Voltava tot el temps pel primer carrer que trobava. Recorríem blocs complets sense veure ni un gat i al cap d’una estona vèiem un o dos paios: un pòtol, a vegades una dona, i gent que tornava de la feina: hi ha botigues que no tanquen abans de la una o les dues de la matinada, o fins i tot gens. Cada vegada que veia un paio per la vorera de la dreta li fumia cop al volant i passava arran de vorera, al més prop possible del paio, alentia una mica i després donava un cop d’accelerador, just en passar al costat seu. Jo no deia mai res, però a la quarta vegada que ho va fer li vaig preguntar:

—Per què feu això?

—Suposo que em diverteix —va dir.

No vaig contestar res. Em va mirar. No m’agradava que em mirés tot conduint i sense adonar-me’n la meva mà va intentar subjectar el volant. Em colpejà la mà amb el seu puny dret, com qui no vol. Quina guitza! Vaig renegar i somrigué de nou.

—És tan divertit com salten quan senten el soroll del motor…

Segur que havia vist el gos que travessava i em vaig preparar per aferrar-me com fos per aguantar la frenada, però en lloc d’alentir, accelerà i vaig sentir el soroll sord a la part de davant i vaig notar el xoc.

—Merda —vaig dir—. En feu un gra massa! Un gos així…, això em deu haver abonyegat el cotxe…

—Calla, coi!

Feia cara d’estar al setè cel. Tenia la mirada perduda i el cotxe feia esses. Dos blocs més enllà va parar al costat de la vorera.

Jo volia baixar i mirar si allò m’havia esclafat la calandra i ella m’agafà del braç: respirava com un cavall.

El seu rostre, llavors… No puc oblidar el seu rostre. Veure una dona en aquest estat quan l’ha posada un mateix en aquest estat, molt bé, d’acord… però estar ben lluny de pensar en això i veure-la així de cop… No es movia i m’estrenyia el puny amb tota la seva força. Bavejava una mica. Les comissures dels llavis estaven humides.

Vaig mirar cap enfora. No sé on érem. No hi havia ningú. Els seus pantalons s’obrien d’un cop de cremallera. En un cotxe, habitualment, un no queda satisfet, però… tant se li’n fot, mai no ho oblidaré. Ni demà al matí, quan els bordegassos m’hauran afaitat el cap…

Poc després vaig fer que s’assegués de nou a la dreta i vaig tornar a agafar el volant, però gairebé de seguida em va fer parar. S’havia endreçat més o menys i renegava com un suec i va baixar per instal·lar-se darrera. Em va donar l’adreça d’un club nocturn on havia d’anar a cantar i vaig intentar d’esbrinar on érem. Em trobava vague com quan un s’aixeca després d’un mes de fer llit. Però quan baixava al meu torn vaig reeixir a mantenir-me dret. Volia veure el davant de la tartana. Res. Només una taca de sang, allargassada pel vent de la velocitat, damunt l’aleta dreta. Podia passar per qualsevol mena de taca.

El més ràpid era donar mitja volta i tornar pel mateix camí.

La veia pel retrovisor: guaitava per la finestra i, quan vaig veure el munt de carronya damunt la voravia, la vaig sentir: una altra vegada respirava més fort. El gos es movia encara una mica: el cotxe li devia haver trencat l’espinada i s’havia arrossegat fins la vorera. Tenia ganes de vomitar i em sentia dèbil i ella va començar a riure darrera meu: veia que em trobava malalt i es posà a insultar-me en veu baixa; em deia coses terribles i hauria pogut agafar-la i tornar a començar allí mateix, al carrer.

No sé de què esteu fets vosaltres, xavals, però quan la vaig haver dut al club on havia de cantar no vaig poder restar a fora esperant-la. De cop i volta me’n vaig anar. Em calia tornar a casa. Em calia gitar-me. Viure sol no és pas sempre divertit però, sortosament, aquell vespre estava sol. Sense ni tan sols despullar-me, vaig beure el primer que vaig trobar i em vaig ajocar: m’havien buidat. Merda, estava fotudament buit…

I a més, l’endemà al vespre, hi vaig tornar de nou, i l’esperava, palplantat. Vaig abaixar la bandera i vaig sortir a estirar les cames. Quina gentada que hi havia. No podia estar-m’hi. I tanmateix l’esperava. Va sortir a la mateixa hora de sempre. Era regular com un pèndol, aquesta noia. Tot d’una em va veure. M’havia reconegut. Els seus dos paios la seguien, com de costum. Va somriure amb l’aire de costum. No sé com explicar-vos-ho: veure-la així era deixar de tocar de peus a terra. Obrí la porta del taxi i hi pujaren tots tres. Em vaig sufocar. No m’esperava això. Idiota, em vaig dir. No ho entens que una noia així és una capritxosa? Ets bo per un vespre, però l’endemà ets un taxista. Ets un qualsevol.

Ja ho crec!… Un qualsevol… Conduïa com un enze i vaig estar a punt d’encastar-me al cul de la gran tartana que tenia al davant. Com rondinava! Fins i tot em sentia dolent. Darrera, tots tres es petaven de riure. Ella explicava històries amb la seva veu d’home… La seva veu, ai, mare!, s’hauria dit que li sortia de la gola a contrapèl i feia exactament l’efecte d’una bona bufa.

Així que vaig arribar, va baixar la primera. Els dos paios ni tan sols van insistir a pagar. També la coneixien… Van entrar i ella s’abocà a la porta del cotxe per acaronar-me, com si jo fos un infant. Vaig agafar els seus diners: no volia raons amb ella. Volia dir-li alguna cosa. Buscava què. Ella parlà primer.

—M’esperes? —em va dir.

—On?

—Aquí. Sortiré d’aquí a un quart.

—Sola?

Merda! Quin atreviment. Hauria volgut retirar-ho, però no vaig poder retirar res i ella m’agafà la galta amb les ungles.

—Mireu-lo —va dir.

Reia, encara. Jo no m’adonava de res. Gairebé tot d’una em va deixar anar. Em vaig tocar la galta: sagnava.

—No és res —va dir—. Ja no sagnarà quan torni. M’esperes, oi? Aquí.

Va entrar al club. Em vaig mirar al retrovisor. Tenia tres marques com mitges llunes a la galta, i una altra més gran davant. El seu polze. No sagnava gaire. No sentia res.

Així, doncs, la vaig esperar. Aquell vespre no vam matar res. Tampoc no vaig tenir res.

Això no feia gaire temps que ho feia, crec. No parlava massa i no sabia res d’ella. Jo, ara, vivia en vetlla tot el dia i, al vespre, agafava la vella carraca i corria a buscar-la. No seia al meu costat perquè hauria estat estúpid fer-se agafar per això. Jo baixava i ella ocupava el meu lloc i almenys dos o tres cops per setmana aconseguíem gossos o gats.

Crec que va començar a voler una altra cosa quan feia dos mesos que ens vèiem. Això ja no li feia el mateix efecte que les primeres vegades i penso que se li va ocórrer buscar caça més gran. No en puc dir altra cosa, ho trobava natural… ella no reaccionava com abans i jo volia que tornés a ser com abans. Ja ho sé: direu que sóc un monstre. No heu conegut una noia com ella. M’era igual matar un gos que un nano, per aquesta noia. Així que vam matar una noia de quinze anys que es passejava amb el seu amic, un marí. Tornava del parc d’atraccions. Però us ho explicaré.

Slacks, aquell vespre, estava terrible. Així que vam pujar, vaig veure que volia alguna cosa. Vaig saber que si calia hauríem de rodar tota la nit, per trobar el que volia.

Merda! Això es presentava malament. Vaig enfilar directament Queensborough Bridge i, des d’allí, les autopistes de ronda, i mai no havia vist tants cotxes i tan pocs vianants. Direu que és normal a les autopistes. Però no ho podia entendre, aquell vespre. Estava capficat. Vam rodar quilòmetres. Vam donar la volta sencera i ens vam trobar de nou en ple Coney Island. Slacks havia agafat el volant des de feia estona. Jo anava darrera i m’agafava en els revolts. Ella tenia l’aspecte de guillada. Jo esperava. Com de costum. Estava entreabaltit, ja us ho he dit. Em despertava quan passava al darrera per trobar-se amb mi. Merda! No vull pensar-hi.

Va ser senzill. Començà a zigzaguejar del carrer 24 Oest al 23 i els va veure. Es divertien: ell anava per la vorera i ella, al seu costat, pel carrer, per semblar encara més petita. Era un xaval alt, ben plantat. La noia, d’esquena, era tan jove, amb els cabells rossos i un vestit curt. Vaig veure les mans de Slacks al volant. La bandarra! Sabia el que es feia. S’hi llançà de dret i enganxà la noia pel maluc. Vaig tenir la sensació d’estar morint-me. Vaig poder girar-me i era a terra, un munt inert, i el paio cridava, tot corrent darrera nostre. I vaig veure aparèixer un cotxe verd, un dels vells cotxes de la policia.

—Més ràpid —li vaig cridar.

Em va mirar un segon i vam estar a punt de pujar a la vorera.

—Corre!… Corre!…

Sé el que em vaig perdre llavors. Ho sé. Només veia la seva esquena, però sé com hauria estat. D’aquí ve que tant se me’n fot tot, enteneu? M’és igual que demà aquella colla de bordegassos em pelin la tòpia. Com si volen fer-me un serrell, si els fa gràcia, o pintar-me de verd, com el cotxe de la policia. Se me’n fot, enteneu?

Slacks corria. Va espavilar-se i ens vam trobar a Surf Avenue. La vella carraca feia un soroll horrorós. Darrera, la de la policia havia començat a empaitar-nos.

Aviat vam arribar a una rampa d’accés a l’autopista. Prou semàfors. Merda! Hauria volgut un altre cotxe. Tot s’hi barrejava. I l’altre que pujava darrera. Una cursa de cargols. N’hi havia per arrencar-se les ungles a mossegades.

Slacks hi posava tot el que podia per part seva. I veia sempre la seva esquena i sabia de què tenia ganes i això em rosegava tant com a ella. Li vaig cridar una vegada més: «Corre!…» i ho va fer, i després es va girar un segon i un altre bordegàs va entrar per una rampa. Ella no el va veure. Arribava per la nostra dreta. Anava com a mínim a setanta-cinc per hora. Vaig veure l’arbre i em vaig arrupir, però ella no es va bellugar i, quan em van treure, jo cridava com un animal però Slacks continuava sense bellugar-se. El velant li havia enfonsat el pit. La van treure d’allí amb treballs, estirant-la per les seves mans blanques. Tan blanques com la seva cara. Encara bavejava una mica. Tenia els ulls oberts. Jo tampoc no podia bellugar-me per culpa d’una pota que s’havia doblegat en sentit contrari, però els vaig demanar que la duguessin prop meu. Llavors li vaig veure els ulls. Després la vaig veure a ella. Tenia sang per tot arreu. Estava xopa de sang. Excepte la cara.

Li van treure l’abric de pells i van veure que a sota no hi duia res, només els slacks. La carn blanca dels seus malucs semblava neutra i morta a la llum dels reflectors de vapor de sodi que il·luminaven la carretera. La seva cremallera ja estava oberta quan vam xocar amb l’arbre.