MARSELLA COMENÇAVA A DESPERTAR-SE

I

Marsella començava a despertar-se.

L’aprenent de carnisser aixecà la mitja porta de ferro pintada de verd oliva que tapava la meitat superior de la carnisseria. Va fer un soroll metàl·lic i violent, però l’aprenent de carnisser podia xiular encara més fort i ho féu. Xiulava El vals de Palavàs no és pas el cabàs de l’agència Havàs, una musiqueta obsessionant apresa a la ràdio, que l’amollava a trossos interminables al llarg del dia.

Després, l’aprenent de carnisser alçà la reixa metàl·lica en tres parts, que obturava la part inferior del magatzem, i l’endreçà al lloc idoni. Fet això, escombrà les serradures escampades la vetlla i es gratà la panxa rítmicament.

Els passos del patró al corredor li recordaren una cosa. Es llançà sobre un bonic ganivet nou de trinca comprat la vetlla i es posà a passar-lo frenèticament per la broca.^[2]

Mentrestant el patró s’acostava, escurant-se la gargamella com tots els matins amb un soroll que registrava el ventre. Era un gran paio bru, una mica sinistre, fort com un turc. Era de Nogent, malgrat tot.

—Bé —digué—. I el ganivet?

—Ara comença —contestà el noi, una mica vermell. Els cabells rossos i el nas camús el feien semblar un porquet.

—Deixa-m’ho veure.

El noi allargà la fulla al patró. Aquest l’agafà i passà el tall per l’ungla per provar el fil.

—M… —jurà—. On has après a esmolar? No series capaç de tallar el coll a un nord-coreà amb una cosa com aquesta.

Deia això per vexar el seu aprenent, de qui coneixia les tendències revolucionàries.

—Oh! —protestà el noi—. No, eh?

Havia parlat massa ràpid. Sinistre, el patró se’l mirà.

—No! —digué.

L’aprenent se sentia una mica confús. Tímidament intentà continuar.

—Mascle o femella… —suggerí.

—D’acord! —digué el patró rient per sota el nas. S’escurà la gargamella per última vegada. No podent suportar el soroll, el noi es posà a vomitar damunt les serradures.

II

El senyor Mackinley fregà pensarosament un llumí a la sola de cuir de la seva sabata esquerra. Tenia els dos peus damunt l’escriptori i va haver d’inclinar-se força, despertant el dolor del seu vell lumbago d’Iwojima.

El senyor Mackinley duia de fet un cognom ben diferent i aquest negoci d’exportació dissimulava la personalitat d’un dels elements més actius de l’A.S.S., el servei secret americà. Els plecs durs del seu rostre enèrgic deixaven entendre que el senyor Mackinley, arribat el cas, podia mostrar-se molt dur.

Deixà caure la mà damunt un botó elèctric. Va aparèixer una secretària.

—Faci passar la senyora Eskubova —digué en anglès sense gens d’accent.

—Yes, sir —digué la secretària, i el senyor Mackinley arrufà les celles a les fortors de Brooklyn evocades per aquella veu de cavall gris. Però tenia prou d’imperi sobre si, com Hiro-Hito, per contenir-se.

Una dona entrà poc després al despatx. Era esponerosa i mística; els ulls blaus, els cabells castanys, un cos grassonet i temptador, feien d’ell l’agent somiat per a una missió delicada.

—Hello, Pelagia —digué breument el senyor Mackinley.

Ella li contestà en la mateixa llengua i estem obligats a traduir.

—Tinc una missió de confiança per a vostè —digué Mackinley, anant de dret al gra, com fan els americans.

—Quina? —respongué Pelagia de seguida.

—Miri —murmurà Mackinley abaixant la veu—. Hem sabut de font segura que un polític francès ben conegut, el senyor Jules M…, ha entrat en possessió d’informacions que serien per a nosaltres de la més gran importància. Es tracta de l’informe Gromiline.

Pelagia empal·lidí, però no digué res.

—Bé… —continuà Mackinley incòmode—, llavors, comptat i debatut, només és vostè qui pot obtenir les informacions en qüestió.

—I com? —preguntà ella amb un esbufec.

—Estimada… —digué galantment Mackinley— el seu encant és ben conegut.

El portacigarrets d’argent de Pelagia li encertà la cella esquerra. Algunes gotes de sang van brollar. Mackinley continuava somrient, però les seves mandíbules es contreien convulsivament. Recollí l’estoig i l’allargà a Pelagia.

—Vostè em pren per una meuca —digué ella—. No sóc Marthe Richard, no ho oblidi, Mackinley.

—Estimada —digué ell—, és sí o…

Es passà amb un gest significatiu el tall de la mà per la nou del coll.

Ella explotà.

—M’hi nego —digué—, és massa lleig. Quan vaig entrar al seu servei es va convenir que la meva fidelitat a Georges no correria el risc de patir cap atac.

—Ha, ha! —es burlà Mackinley—. I què me’n diu, del rosset de galtes rosades… un aprenent de carnisser de Montpeller, crec… a qui traieu a passejar en taxi.

Aquesta vegada, ella acusà el cop.

—Així que ho sap tot, espècie de monstre! —digué amb un esbufec.

Ell s’inclinà galantment.

—En voldria saber més —digué—, i és per això que m’he permès sol·licitar el seu concurs.

—Ficar-me al llit amb Jules M… —murmurà Pelagia—. Quina abominació!

S’esgarrifà i s’aixecà.

—Crec que no tenim res més a dir-nos —conclogué Mackinley—. D’aquí a uns quants dies el nostre agent F-5 connectarà amb vostè a Montpeller. Rebrà un joc complet de papers d’identitat i, naturalment, alguns subsidis…

—Quant? —murmurà ella.

—Bé… —digué Mackinley—. Tindrà cinc-cents mil en mà i cinc mil dòlars més al seu compte si l’afer reïx. El servei ha decidit mostrar-se bastant generós aquesta vegada. Fixi’s, estimada Pelagia: l’informe Gromiline és extremament important per al president…

III

El taxi arrencà lentament. Era un vell Vivaquatre amb el xofer mig sord.

Darrera, sobre els coixins, Pelagia acariciava tendrament els cabells curts de l’aprenent de carnisser.

—Marruixet meu… —deia ella en rus—, quan jo era molt petita, tenia un porquet rosat, un lletonet… es deia Pulaski… me’l recordes molt.

Ella s’enfosquia. L’aprenent de carnisser, una mica curtet de mena, es deixava acariciar sense dir res.

—Bufa! —murmurà Pelagia—. Estic a punt d’agafar un complex retroactiu, com aquestes putes americanes.

El taxi arribava a l’hotel on abrigaven els seus amors.

—Escolta —digué Pelagia, reunint el seu millor francès—. Tu… venir… tu, colomí meu, prendre ganivet… tallar meu coll.

—No puc ficar-me al llit amb aquest paio —afegí ella en rus—. Escolta Golubtxik —continuà en francès—. Si m’estimes, has de fer-ho.

—Ets nord-coreana? —demanà l’aprenent de carnisser a boca de canó.

—Oh… —digué Pelagia—. Kharbin… molt a prop.

—Llavors, bé —digué ell—. D’acord. Ho faré.

Pelagia s’esgarrifà.

—Prefereixo que siguis tu —digué ella, molt de pressa—. Porquet rosat. A Palavàs, allí on ens vam conèixer.

Ella el besà apassionadament. El xofer, que ho veia pel retrovisor, va estar a punt d’envestir un camió.

—Ho faré demà —digué l’aprenent de carnisser. Esmolaré el trasto aquest vespre, en tornar. Vingui a la platja a les nou.

Era el 3 de setembre.

IV

—Encara no està perfecte —observà el patró—. Decididament tu no saps esmolar un ganivet.

—Ja ho veurem —digué el noi, amb aire fanfarró.

—Jo encara espero el nord-coreà —digué el patró, empipador.

—Paciència —digué el noi.

Engrapà la broca i començà a repassar la fulla amb aplicació. La punta de la llengua sortia dels seus llavis. El patró rigué per sota el nas i escopí a les serradures, de ple damunt una gran mosca verda.

V

—Pari aquí —digué Pelagia picant a l’espatlla del xofer. Aquest obtemperà. Ella li llançà dos bitllets de mil francs i baixà. Duia una faldilla negra i una brusa blanca àmpliament escotada.

El xofer la mirà allunyar-se i petà la llengua.

—Per aquest preu me la tiraria ben bé cada vespre —digué amb una grolleria revoltant.

Ella anava a grans passes cap a la platja. Era prop de les vuit. Es girava de tant en tant. Dos homes la van veure passar i es van aturar.

—Hum! —digué un.

—Sí… —contestà el segon.

El vespre queia molt ràpid. Pelagia caminava per la platja de Palavàs. Ara estava sola. Arribava al lloc de la cita. S’havia avançat. Deixant-se caure damunt la sorra, esperà.

Ell sorgí darrera seu, silenciós com una ombra. Ella va percebre la seva presència.

—Porquet rosat —sospirà.

Ell estava nerviós.

—Això m’emprenya —digué—. Kharbin no es troba de cap manera a Corea del Nord. Ho he mirat en un mapa.

—Què importa —sospirà Pelagia—. Tot, abans que ficar-me al llit amb aquell paio. Fes via, Golubtxik.

Ell recordà la tècnica dels paracaigudistes que havia vist operar al cine. Al mateix temps, la seva netedat natural li suggerí una idea.

—Entra a l’aigua —digué—. Així no tacarà.

Ella caminà dins l’aigua. Brutalment, ell la girà i li posà el polze sota el nas, tirant-li el cap enrera. El ganivet s’enfonsà. Una sola vegada.

—Carall —digué en retirar l’arma—: el patró no dirà pas que era mal esmolat, aquesta vegada.

Als seus peus, el cadàver sagnava dins l’aigua negra.

—Feina feta —murmurà el noi—: he tingut paraula.

Una massa pesada s’abatí damunt la seva templa i ell anà per terra, inert.

L’agent F-5 xiulà suaument. La canoa s’acostà.

—Posa’l dalt —digué ell—. Aquest carallot m’ha estalviat una feina desagradable.

L’home de la canoa carregà el cos de l’aprenent de carnisser.

—Una punxada de N.R.F.^[3] —digué— i l’enviem a casa seva.

Escorcollà el cos. La ferida ja no sagnava. Recollí l’arma i la llançà lluny d’ell.

La cartera, el cinturó. Ho anava a dispersar tot. Estirà el cos cap a la vorera. Calia que es trobés: F-5 necessitava cobrir-se davant Mackinley.

El brogit de la petita canoa ressonava en sordina. F-5 pujà. El fràgil buc s’enfonsà sota el seu pes.

—Anem —digué—. Encara tenim feina.

La taca negra de l’embarcació desaparegué en la fosca.