UNA HISTÒRIA PENOSA

El senyal groguerenc del fanal s’encengué en el buit negre i vidrat de la finestra; eren les sis de la tarda. Ouen mirà i sospirà. La construcció del seu parany de paraules no avançava gaire.

Detestava aquells vidres sense cortines; però odiava encara més les cortines i maleí la rutinària arquitectura dels immobles d’habitatge, forats des de feia mil·lennis. Amb el cor trist tornà a la seva ocupació: es tractava d’acabar d’una vegada l’ajust de les dents de l’engranatge del descompositor, gràcies al qual les frases es trobaven escindides en paraules prèviament a la captura d’aquestes últimes. S’havia complicat la feina gairebé per caprici refusant de considerar les conjuncions com a paraules veritables: negava a la seva sequedat el dret al qualificatiu noble i les eliminava per reunir-les en els estoigs palpitants on s’amuntegaven ja els punts, les comes i els altres signes de puntuació abans de la seva eliminació per filtratge. Procediment banal, mecanisme sense originalitat, però difícil de reglar. Ouen s’hi gastava les falangetes.

Era, malgrat tot, massa treballar. Deixà les fines bocelles d’or, féu saltar d’una contracció de l’os malar la lupa subjecta a la seva òrbita i s’aixecà. Els seus membres, de sobte, exigien un descans. Se sentia fort i tumultuós. Fora li faria bé.

La voravia del carreró desert se li esmunyí sota els peus; Ouen, malgrat l’hàbit, s’irritava encara amb aquelles maneres furtives i massa cauteloses. La deixà per la vora de la calçada, pavimentada amb greix, marcada, sota la lluor dels globus halògens, pel rivet oliós d’un rierol aviat estroncat.

El caminar li va anar bé i l’aire, pujant al llarg dels seus envans nasals per arribar a llepar-li a repèl les circumvolucions del cervell, descongestionava a poc a poc aquest òrgan pensant, voluminós i bihemisfèric. És l’efecte normal; Ouen se’n sorprenia cada vegada.

Dotat d’una ingenuïtat permanent, vivia més que els altres.

Arribat a l’extrem del breu cul-de-sac, dubtà, perquè hi havia una cruïlla. Incapaç d’escollir, continuà tot recte; tant babord com estribord mancaven d’arguments. La via rectilínia menava directament al pont; podia mirar l’aigua del dia, sens dubte poc diferent per l’aspecte de la de la vetlla; però l’aparença de l’aigua no és més que una de les seves mil qualitats.

Com el cul-de-sac, el carrer estava buit, clapejat de llum humida i groga i els seus jaspiats transformaven l’asfalt en salamandra. Aquesta pujava una mica, fins a l’esquena d’ase de l’arc petrificat instal·lat travessant el riu per devorar-lo sense repòs. Ouen es repenjaria al parapet a condició que tant riu amunt com riu avall fossin lliures d’observadors: si ja hi havia individus per contemplar el riu, era inútil afegir una mirada a tots aquests cons visuals lúbricament barrejats. N’hi hauria prou de continuar fins al pont següent, sempre buit, perquè s’hi agafava l’impetigen.

Condensant en negre el no-res del carrer, van passar, furtius, dos joves capellans; de tant en tant s’aturaven per besar-se lànguidament sota les voltes d’ombra de les portes cotxeres. Ouen se sentí entendrit. Decididament havia fet bé de sortir: un veia pels carrers espectacles que reanimaven. El seu pas es féu alegre i resolgué instantàniament de pensar les últimes dificultats de muntatge del seu parany de paraules; tan puerils, en el fons: una mica de cura permetria, de segur, dominar-les, aixafar-les, fulminar-les, esquarterar-les, desmembrar-les, fer-les, en una paraula, desaparèixer.

Tot seguit passà un general; duia, a l’extrem d’un ronsal de cuir, un presoner rabiós; per evitar el risc que ferís el general, l’havien travat i duia les mans lligades al clatell. Quan esbufegava, el general estirava el ronsal i el presoner anava a mossegar l’humida. El general caminava de pressa, havia acabat la seva jornada i tornava a casa per devorar la seva sopa de lletres. Com cada vespre, confegiria el seu nom a la vora del plat en tres vegades menys de temps que el presoner i sota els ulls furiosos d’aquest, devoraria les dues escudelles. El presoner no tenia cap possibilitat: es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general es deia Pol; però Ouen no podia endevinar aquest detall. S’interessà, amb tot, per les petites botes xarolades del general i pensà que no s’hi trobaria pas bé, en el lloc del presoner. En el del general tampoc, d’altra banda; però el presoner no havia pogut elegir el seu mentre que el general; i no sempre es troben candidats a la plaça de presoner, mentre que hi ha una feinada de tria per reclutar els merdissaires, els bòfies, els jutges i els generals: prova que les feines més brutes tenen sens dubte els seus atractius; Ouen es perdé en una meditació llunyana sobre les professions desheretades. Veritablement, valia deu vegades més construir paranys de paraules que ser general. Déu semblava fins i tot un factor una mica pobre. És igual, quedava el principi.

Els estreps del pont s’eriçaven de fars telescòpics d’un preciós efecte i propis, d’escreix, per guiar la navegació. Ouen els apreciava en el seu valor i passà sense mirar-los. Albirava la fi del seu passeig i s’hi apressà. Amb tot, alguna cosa l’intrigava. A una banda del pont, una silueta estranyament curta sobresortia del parapet. Va córrer. Hi havia una noia, dreta per damunt de l’aigua en una petita cornisa en cimaci, proveïda d’una canal per a l’evacuació sense dany de les aigües meteòriques. Semblava dubtar de tirar-se a l’aigua. Ouen es recolzà darrera d’ella.

—Estic a punt —digué—. Ara hi podeu anar.

Ella el mirà, indecisa. Era una preciosa noia beix.

—Em pregunto si haig de saltar riu amunt o riu avall del pont —digué ella—. Riu amunt tinc naturalment una possibilitat de ser arrossegada pel corrent i esberlar-me el cap contra un pilar. Riu avall, m’aprofito dels remolins. Però pot ser que mig estabornida per la capbussada m’aferri al pilar. En el primer cas i en el segon quedaré a la vista i probablement atrauré l’atenció d’un salvador.

—El problema mereix reflexió —digué Ouen—, i no puc més que donar-li la raó per voler-lo tractar tan seriosament. Naturalment, estic a la seva disposició per ajudar-la a resoldre’l.

—És molt amable —digué la noia amb la seva boca vermella—. Això m’amoïna fins a tal punt que ja no sé què pensar-ne.

—Podríem examinar-ho en detall en un cafè —digué Ouen—. Discuteixo malament sense beguda. La puc convidar a alguna cosa? Això potser li facilitarà una congestió ulterior.

—Amb molt de gust —digué la noia.

Ouen l’ajudà a tornar a passar al pont i constatà, en fer-ho, que ella posseïa un cos astutament arrodonit als indrets més sortints, per tant més vulnerables. Li’n féu compliment.

—Sé que hauria d’enrojolar-me —digué ella—, però en el fons té tota la raó. Estic molt ben feta. Miri, si no, les meves cames.

S’aixecà la faldilla de franel·la i Ouen va poder apreciar a gust les cames i la rossor no fingida.

—Ja veig el que vol dir —contestà ell, l’ull lleugerament sortit—. Bé! Anem a prendre un got i quan haurem decidit, tornarem aquí i vostè podrà llançar-se pel cantó correcte.

Partiren de bracet, sincronitzats, tots dos molt contents. Ella li digué el seu nom, Flàvia, i aquesta prova de sinceritat augmentà l’interès que ell ja hi duia.

Quan van estar instal·lats, ben calents en un modest establiment que freqüentaven els mariners i les seves barcasses, ella tornà a prendre la paraula.

—De cap manera no voldria —començà ella— que em tingués per una idiota, però la incertesa que vaig experimentar en l’elecció del sentit del meu suïcidi, sempre l’he tinguda així que ja era hora que tallés en sec, almenys aquesta vegada. Si no, jo seria tota la meva mort una imbècil i una fava.

—El mal —admeté Ouen— neix d’això: que no sempre hi ha un nombre senar de solucions possibles. En el seu cas, ni riu amunt ni riu avall semblen satisfactoris. Malgrat tot, un no se’n pot escapar. On sigui que es trobi situat el pont sobre un riu, determina aquestes dues regions.

—Excepte a la deu —observà Flàvia.

—Exacte —digué Ouen, encantat per aquesta presència d’esperit—. Però les deus dels rius són poc profundes, en general.

—Ja tenim el problema —digué Flàvia.

—Malgrat tot —digué Ouen— quedava la possibilitat de recórrer al pont penjant.

—Em pregunto si això no seria jugar una mica brut.

—I, per tornar a les deus, les del Touvre especialment tenen un cabal suficient per a qualsevol suïcidi ordinari.

—És massa lluny —digué ella.

—És per la banda de Charente —constatà Ouen.

—Si això representa un treball —digué Flàvia—, si per ofegar-se s’han de passar tants maldecaps com per a les altres coses, és desesperant. N’hi ha per suïcidar-se.

—De fet —digué Ouen a qui només la qüestió preocupava—, per què aquest gest conclusiu?

—Una història molt penosa —contestà Flàvia eixugant una llàgrima única de la qual resultava justament una dissimetria molesta.

—Em cremo per sentir-la —revelà Ouen, que s’encenia.

—Ara mateix la hi diré.

Ell aprecià la simplicitat de Flàvia. No es feia pregar per explicar la seva aventura. Sens dubte, tenia consciència de l’interès superior d’una confidència d’aquest gènere. Ell s’esperava un relat bastant llarg: una noia bonica té d’ordinari ocasió de nombrosos contactes amb els seus semblants; igual com una llesca de pa amb confitura té més oportunitats de recollir informacions sobre l’anatomia i els costums dels dípters que un sílex ingrat i bonyegut. Així, la història de la vida de Flàvia es nodriria sens dubte de fets i esdeveniments dels quals es desprendria una útil moralitat. Útil a Ouen, és clar: una moralitat personal només val per a altri, perquè un sap prou per si mateix les raons secretes que us la fan presentar de manera estreta, trucada i truncada.

Vaig néixer —començà Flàvia— ja fa vint-i-dos anys i vuit dotzens, en un petit castell normand de les rodalies de Honplou. El meu pare, ex-professor d’actitud a la Institució de la senyoreta Desig, s’hi havia retirat, havent fet fortuna, per gaudir hi tranquil·lament de la seva cambrera i dels fruits d’una labor pertinaç; la meva mare, una de les seves antigues alumnes que li havia costat molta feina de seduir —perquè era molt lleig— no l’hi havia seguit i vivia a París en concubinatge alternat amb un arquebisbe i un comissari de policia. El meu pare, ferotge anticlerical, ignorava la relació entre la meva mare i el primer, o si no hauria demanat el divorci; però s’alegrava del mig parentesc que l’unia al rastrejador perquè això li permetia humiliar l’honest funcionari burlant-se’n perquè s’acontentava amb les seves deixalles. El meu pare posseïa d’altra banda una considerable fortuna sota l’espècie d’un tros de terra (que li venia del seu avi), situada a París, a la plaça de l’Òpera. Li agradava acostar-s’hi els diumenges per cultivar-hi carxofes, al nas i a la barba dels conductors d’autobús. Com veu, el meu pare menyspreava l’uniforme en tots els seus aspectes.

—Però vostè, per aquí al mig… —digué Ouen, experimentant la impressió que ella es perdia.

—És cert.

Begué un glop de la beguda verda. I, de sobte, es posà a plorar sense soroll, com una aixeta ideal. Semblava desesperada. Devia estar-ho. Emocionat, Ouen li agafà la mà. La deixà anar tot d’una perquè no sabia què fer-ne. Amb tot, Flàvia es calmava.

—Sóc una ximpleta blava —digué.

—No, no! —protestà Ouen, que la trobava massa severa amb ella mateixa—. He fet mal fet d’interrompre-la.

—Li he explicat una tirallonga de mentides —digué ella—. Per pur orgull. L’arquebisbe era en realitat un simple bisbe i el comissari un agent de tràfic. Pel que fa a mi, sóc modista i tinc força feina a treure els biaixos. Les clientes són rares i dolentes, veritables pestes. Es diria que riuen de veure’m esllomar-me. No tinc diners, tinc gana i sóc desgraciada. I el meu amic està a la presó. Ha venut secrets a una potència estrangera, però els ha venut per damunt de la taxa i ha estat arrestat. El recaptador em demana sempre més diners; és el meu oncle; si no paga els seus deutes de joc, la meva tia i els seus sis fills estan destinats a la ruïna; fixi’s bé: el gran té trenta-cinc anys, si vostè sabés el que es menja a aquesta edat!

Sanglotà amargament, abatuda.

—Dia i nit tiro d’agulla sense resultat perquè no tinc ni amb què comprar un rodet de fil.

Ouen no sabia què dir. Li picà l’espatlla i pensà que calia remuntar-li la moral, però com? Això no es fa bufant. Almenys… ho ha provat mai ningú?

Bufà.

—Què li passa? —preguntà la noia.

—Res —digué ell—. Sospirava, la seva història m’ha punyit.

—Oh —continuà ella—, tot això no és gairebé res. No goso narrar-li el pitjor.

Afectuós, ell li acaricià una cuixa.

—Confiï’s a mi, això ajuda.

—Això l’ajuda, a vostè?

—Déu meu —digué ell—, aquestes són coses que es pretenen. Força esteses, ho reconec.

—Tant se val —repetí ell.

—Circumstància que contribueix a metamorfosar en infern la meva miserable existència —prosseguí Flavídem—: tinc un germà indigne. Dorm amb el seu gos, escup a terra des que s’aixeca, clava puntades de peu al darrera del gatet i eructa nombroses vegades quan passa per davant de la portera.

Ouen es quedà mut. Quan la lubricitat i el desviacionisme perverteixen fins a aquest punt l’esperit d’un home, un es descobreix impotent per comentar res.

—Pensi —digué Flàvia— que si és així als divuit mesos, com serà més endavant?

Aquesta vegada, esclatà en sanglots poc nombrosos però molt grans. Ouen li donà copets a la galta, però ella plorava amb càlides llàgrimes i ell retirà ràpidament els seus palps cremats.

—Ah —digué—, pobra noia.

És el que ella esperava.

—Com ja li he anunciat —afegí ella—, li queda per sentir el més bonic.

—Digui —insistí Ouen, disposat a tot, ja.

Ella li ho digué, i ell s’afanyà a introduir-se cossos estranys a les orelles per no sentir-la; el poc que va poder percebre li deixà una esgarrifança malsana que mullava la seva roba interior.

—És tot? —demanà amb la veu forta dels sords recents.

—És tot —digué Flàvia—. Em trobo millor.

Es begué d’un glop el seu vas, deixant el contingut d’aquest damunt la taula. Aquesta entremaliadura no aconseguí alegrar el seu interlocutor.

—Desgraciada criatura! —sospirà ell a l’últim.

Hissà la seva cartera a plena llum i cridà el cambrer, que vingué malgrat una repugnància visible.

—El senyor m’ha cridat?

—Sí —digué el cambrer.

—Tant —digué el cambrer.

—Tingui —digué Ouen, donant-li’n de més.

—No li dono les gràcies —observà el cambrer—, el servei era inclòs.

—Perfecte —digué Ouen—. Vagi-se’n, fa pudor.

El cambrer, vexat, li estava bé, se’n va anar. Flàvia mirava Ouen amb admiració.

—Vostè té diners!

—Agafi’ls tots —digué Ouen—. Li fan més falta que a mi.

Ella quedava colpida d’estupor, com davant del Papà Noël. La seva expressió és difícil de descriure, perquè ningú no l’ha vist mai, el Papà Noël.

Ell tornava cap a casa seva, sol. Era tard, només quedava encès un llum de cada dos, els altres dormien drets. Ouen caminava amb el cap cot i pensava en Flàvia, en la seva alegria quan agafava tots els seus diners. Se sentia tot entendrit. Cap bitllet a la cartera, pobra noia. A la seva edat, un se sent perdut sense mitjans d’existència. Quina cosa més estranya: es recordà que tenien justament la mateixa edat. Desemparada fins a aquest punt. Ara que ella s’ho havia endut tot s’adonava de l’efecte que això pot fer. Mirà al seu voltant. El carrer lluïa, esgrogueït, i la lluna era just a l’eix del pont. Sense diners. I el parany de paraules per acabar. El carrer buit es poblà amb el lent seguici nupcial d’un somnàmbul; però Ouen no s’alegrà. Tornava a pensar en el presoner. Per a aquell les coses eren simples. Per a ell també, en el fons. El pont s’acostava. Sense diners. Pobra, pobra Flàvia. No, és cert: ella ara en tenia. Però quina història més punyent. No es pot acceptar una misèria semblant. Quina sort que ell es trobés allí. Per a ella. Sempre arriba algú a temps per a tothom?

Passà les cames per damunt el parapet i s’afermà a la cornisa. L’eco de les noces s’esfilagarsava al lluny. Mirà a dreta, a esquerra. Decididament ella havia tingut la sort que ell passés. Ni un gat. Arronsà les espatlles, palpà la butxaca buida. Inútil viure en aquelles condicions, evidentment. Però per què aquesta història de riu amunt i riu avall?

Es deixà caure al riu sense pensar-hi més. És ben bé el que pensava: un s’enfonsava a plom. El cantó importava poc.