EL PENSADOR

I

Va ser el dia en què feia onze anys que el petit Urodonal Pedrer s’adonà bruscament de l’existència de Déu: en efecte, la Providència li revelà de sobte el seu estat de pensador, i si hom considera que fins llavors s’havia mostrat completament talòs, fa de mal creure que el Senyor no hi tingui res a veure, en una transformació tan sobtada.

Els habitants de Festelamà de Dalt sens dubte m’objectaran, amb la mala fe que els caracteritza, la caiguda de cap, el dia abans, del petit Urodonal, i els nou cops d’esclop amb què el va obsequiar generosament el matí del seu aniversari el seu bon oncle, en ser sorprès mirant de prop si la minyona es canviava de roba interior cada tres setmanes, com exigia el pare. Però aquest llogarret és un niu d’ateus, mantinguts en el pecat pels discursos culpables d’un mestre de la vella escola, i el rector s’emborratxa cada dissabte, fet que lleva pes a la seva paraula sagrada. Tanmateix, si no s’hi està gens acostumat, hom no esdevé pensador sense sentir-se temptat d’atribuir-ne la responsabilitat a una Força Superior, i el millor en aquest cas era donar gràcies a Déu.

Tot fou molt senzill. El senyor rector, sobri per casualitat, durant el retir previ a la comunió preguntà a Urodonal:

—A què fou deguda la caiguda d’Adam i Eva?

Ningú no va saber respondre, ja que, al camp, fer l’amor ja no és pecat. Però Urodonal aixecà el dit.

—Tu ho saps? —preguntà el rector.

—Sí, senyor rector —va dir Urodonal—: Va ser un error de Gènesi.

El rector notà el vol de l’Esperit Sant i s’ajustà el coll, per por del corrent d’aire. Avià els marrecs i s’assegué per meditar. Tres mesos més tard, tot meditant encara, va deixar el poble i es féu ermità.

—Molt profund, el que va dir —anava repetint.

II

La reputació d’Urodonal com a pensador s’establí, des de llavors, amb notable solidesa a tot Festelamà. Hom estava a l’aguait de la més mínima paraula: cal dir que l’Esperit ja no es manifestava gaire. Tanmateix, un dia, a classe de física, el professor, a propòsit d’una lliçó sobre els corrents elèctrics, li demanà:

—Així, doncs, què significa la desviació de l’agulla del galvanòmetre?

—Que hi ha corrent… —contestà Urodonal.

Però això no era res. Continuà:

—Que hi ha corrent, o que el galvanòmetre està espatllat… sens dubte hi trobareu un ratolí dins.

Des d’aleshores es pagà una beca al petit Urodonal, que llavors tenia catorze anys, i acabà els seus estudis sense pensar res de nou; però hom sabia de què era capaç.

A la fi dels seus estudis tornà a obtenir una glòria brillant, a classe de filosofia.

—Vaig a llegir-vos un pensament d’Epictet —havia dit el professor.

I llegí:

«—Si vols avançar en l’estudi de la saviesa, no et preocupi passar, aparentment, per imbècil i per insensat».

—I recíprocament —digué suaument Urodonal.

El professor s’inclinà davant seu.

—Fill meu —va dir—, res no us he d’ensenyar.

Mentre Urodonal s’aixecava i sortia deixant la porta entreoberta, el professor el cridà amistosament:

—Urodonal… recordeu… cal que una porta estigui oberta o tancada…

—Cal que una porta —digué Urodonal— estigui oberta, tancada o desmuntada si és urgent arreglar el pany.

Després Urodonal se’n va anar i agafà el tren cap a París per tal de conquerir la capital.

III

Urodonal, a París, pensà d’entrada que l’olor de l’estació del metro de Montmartre recordava la de les comunes del camp, però es guardà per a ell aquesta constatació, que va jutjar desproveïda d’interès per als parisencs. En acabat intentà trobar feina.

Medità llargament abans de definir l’activitat a què desitjava consagrar-se. Com que a Festelamà havia format part de la fanfàrria municipal com a segon cornetí, volgué orientar-se cap a la música.

Calia, tanmateix, una justificació, i, amb el seu enginy habitual, aviat la va haver trobada. —La música, es va dir, modera els costums. —Ara bé, costums severs són indispensables per a tot home de bé; així, doncs, no seria bo ser músic. Tanmateix, els habitants d’aquesta Babilònia no tenen cap moralitat: per tant, la música no els representa cap perill.

Es veu que els estudis havien desenvolupat el sentit crític d’Urodonal fins a un punt que hom pot jutjar torbador. Però no es tractava pas d’un home normal i el seu organisme era prou robust per suportar un cervell excepcional.

La música deixava lleures a Urodonal, que decidí obrir-se camí en la literatura.

Alguns intents infructuosos, lluny d’estroncar el seu geni, li inspiraren aquest epigrama:

—L’èxit d’un autor —confià als seus amics— depèn de la seva major o menor facultat d’identificar-se, damunt del paper, amb un imbècil.

En la seva vida amorosa, Urodonal també era prodigiós:

—Dir: tu ja no m’estimes —assegurà a Maribleda, la seva gelosa amiga— és dir: ja no crec que m’estimis; i, això, com pots saber-ho?

En sentir això, Maribleda restà bocabadada.

No obstant, un tipus de l’envergadura d’Urodonal no podia estar satisfet de l’existència mediocre que menava entre Maribleda i el seu cornetí.

—Viure perillosament… —repetia de tant en tant, i recorrien el seu esguard indomable espurnes salvatges.

I així, un dia, Maribleda el trobà mort al seu llit. Feia poc que havia entaulat relacions culpables amb un jove esgarriat de costums crapulosos, evadit d’una masmorra on purgava tres mesos de presó per l’assassinat de dotze persones.

I això que Urodonal no tenia res de viciós! però hom trobà l’explicació de la seva trista fi en un recull de pensaments inèdits, que només en contenia un, a la primera pàgina.

—Què hi ha de més perillós que deixar-se matar? —havia escrit Urodonal.

I quina veritat que era.