La fi groga

Si bé tot ha tingut a veure amb la vida, bé s’havia d’acabar, tal com va fer Celaya, amb la mort.

Va ser la lliçó més gran que vaig aprendre del càncer. Vaig perdre la por de morir i això em pensava que ho oblidaria quan vaig començar a viure sense càncer, però va passar el contrari. Continuo no tenint por de la mort i això té molt a veure amb els anys de lluita contra una malaltia i amb el contacte tan continuat amb la mort. Com ja he explicat, molts amics meus van morir. Encara que tots estan a prop meu i 3,7 els duc molt, molt endins.

En moltes de les conferències que faig, m’han preguntat com es perd la por de la mort. Com s’aconsegueix. Cal passar per una malaltia mortal? Què significa perdre la por de morir: ets més agosarat, ets més impulsiu, res no et fa por a la vida?

La gent vol una recepta ràpida: fes això i perdràs la por de morir. Les receptes no existeixen. Existeixen les llistes de consells, les llistes de coses que es poden fer. Però com tot, cal interioritzar-les, creure que són veritat i, de mica en mica, posar-les en pràctica.

En aquestes conferències acostumo a explicar la importància de parlar de la mort. No pots perdre la por de res si no en parles. Has de pensar que és una cosa natural, una cosa per la qual passaràs, una cosa no negativa. La mort no és dolenta. La mort sempre dignifica, sempre et dóna una fi.

He escrit molts guions i el primer que comento als meus alumnes és que per ser bons guionistes has de saber com s’acabarà la pel·lícula, quin final tindrà. Amb una bona fi pots tenir una bona pel·li; si no saps res de la fi, si et fa por, pot ser que la pel·lícula no s’acabi. Moltes vegades m’han vingut al cap finals que es mereixen una història; de vegades la trobes, de vegades, no. Però sense un final no pots fer res.

A la vida passa el mateix. Has de parlar amb naturalitat del teu final. Parlar de la mort i de la mort de la gent que t’envolta.

Pot semblar complicat però en realitat és senzill, simplement ho has de posar en pràctica. A l’hospital, amb els pelones, parlàvem molt de la mort; tots sabíem que ens podíem morir aviat, i això ens feia venir ganes de parlar-ne. Saber com ho viuria cadascú, saber com volia morir l’altre, saber què pensaria de la teva mort.

Sento que el cor se m’emociona quan parlo d’això. És bonic, això. No hem de confondre emoció amb tristesa. Sento emoció, ja que em produeix alegria pensar en aquells nois que van morir. Mai no he sentit compassió o tristesa per ells; no s’ho mereixien, no es mereixien que el seu record es barregés amb cap d’aquests dos termes.

Hi ha gent que em diu que no és fàcil preguntar a una persona com vol morir o com vol que el recordin. Sempre els dic que el millor és començar des de zero i anar-se acostant. A mi m’agrada preguntar a les persones amb qui faig amistat aquesta qüestió: quina ha estat la mort que t’ha afectat més?

Aquesta única pregunta sobre la mort obre camins. Descobreixes tantes i tantes coses… Al cap i a la fi, la gent parla de les feines que farà, de les parelles que tindrà o dels viatges que farà. I segurament no anirà enlloc, ni tindrà aquestes parelles i potser no aconseguirà aquestes feines. Però segur que es morirà.

Per això, parlar de la mort que t’ha fet més mal segurament et farà parlar de la mort que no has superat. Les més doloroses són les no acceptades, les més recordades.

Què heu de fer quan una persona us parli d’una mort pròxima no superada? Simplement escoltar, preguntar molt, i poca cosa més. Gairebé és com quan et parlen d’un viatge o d’una nova experiència. I sobretot no en sentiu compassió. Que absurda, la compassió! No serveix absolutament de res.

Jo penso que la mort marca d’una manera que la vida no pot marcar. Hi ha persones que van perdre el pare o la mare de petits. Aquesta gent parla de la seva mare d’una manera especial, els ha marcat i els ha obligat a fer coses que potser no haurien fet. Morir és necessari per deixar el llegat, és important per a l’apoteosi.

Sempre heu de pensar en la mort com una cosa bona. Al cap i a la fi, la gent celebra vida, celebra batejos, per tant també hauria de celebrar morts pròximes. A partir d’aleshores, formaran part del record, de la dignificació.

Sé que hi haurà persones que pensaran que sóc frívol parlant d’aquesta manera de la mort, però segur que heu passat per la dolorosa mort d’éssers estimats i no hi trobeu res de bonic. Però el que heu de recordar és que la mort en si mateixa no existeix. Quan una persona mor es transforma en la gent que ha conegut. Els seus records perduren, la seva vida es divideix entre la gent que el va conèixer. És com si es multipliqués en molta gent.

No heu de relacionar la mort amb el dolor. No heu de relacionar la mort amb la pèrdua. Relacioneu-la amb la vida, relacioneu-la amb una fi digna. No penseu que desapareixeu, no tingueu por de desaparèixer. És una cosa que fareu, tard o d’hora.

Jo crec que com més parles amb els familiars i amb els amics de la pròpia mort més preparat està tothom. I no parlo de fer testament, sinó senzillament de demanar coses que t’agradaria que fessin quan et morissis. A l’hospital els pelones volien un bé de Déu de coses, per exemple que, un cop haguessin mort, els que quedessin anéssim a Nova York o a un concert de música. Desitjos des de la mort, desitjos preciosos que he anat complint. Desitjos plens de vida.

Quan vaig escriure La teva vida en 65 minuts, la pel·lícula que va dirigir Maria Ripoll, vaig voler anar més enllà. La pel·lícula parlava d’un noi que era tan feliç que no volia buscar més, era tan feliç que se sentia apoteòsic. No era una pel·lícula que fes apologia del suïcidi sinó que era apologia de la vida i de la mort. Per què no has de voler morir de la mateixa manera que molta gent vol viure? Per què si ho tens tot a la vida, si has assolit la màxima felicitat, has de continuar buscant més i més? Aquestes eren les premisses de la pel·li. De vegades has d’anar als extrems perquè la gent se centri.

A mi m’agradaria morir un divendres. M’agraden els divendres: estrenen pel·lícules, la gent acostuma a sentir-se feliç. De petit m’agradaven especialment perquè els meus pares em venien a buscar a escola, em portaven un entrepà de tonyina i marxàvem a Cardedeu, on teníem una casa d’estiueig. De camí sempre trobàvem embussos i el meu pare posava la ràdio; en aquell escenari van aparèixer les primeres cançons que em van emocionar. Recordo sobretot quan va sonar «I’ve just call to say I love you», de Stevie Wonder. Aquella cançó em va fer deixar de banda l’entrepà de tonyina, aquella cançó em va semblar tan bonica que em vaig quedar bocabadat mentre es barrejaven els llums curts-llargs-curts dels intermitents amb aquelles trompetes i aquells violins.

M’agradaria morir un divendres perquè els divendres passaven coses boniques!

Hauríeu de començar triant una data per morir: un dia, una estació, un lloc. No és macabre, la mort no és macabra, abandonar aquest món no és macabre. Per tant, reflexionar sobre la nostra mort és necessari i hauria de ser obligatori. A l’escola hi hauria d’haver l’assignatura de «vida i mort». No seria d’humor negre, seria divertida, seria important tenir contacte amb el nostre final des de petits. Aquell gran llibre titulat Martes con mi viejo profesor deia: «Aprèn a morir i aprendràs a viure». Jo vull anar més enllà: «Pensa en la teva mort, pensa en dades, pensa en aquesta fi i podràs pensar en la teva vida, en coses concretes que vols fer en aquest món».

La mort és el fonament del món groc. El món groc es basa en el fet de saber que pots perdre i que pots guanyar. Aquesta vida tracta d’això: de perdre i de guanyar. Hi haurà èpoques que només perdràs, així que recorda que hi va haver un temps que només vas guanyar.

Per acabar aquest capítol, tot seguit us faig una petita llista sobre la mort: