Dissetè descobriment
«El poder dels contrastos»
No ens morirem de càncer, ens morirem d’avorriment.
Un dels nostres càntics favorits.
Més endavant m’he dedicat a fer conferències pels hospitals, i molts malalts m’han dit el mateix: als hospitals falten coses, hi falta diversió.
A l’hospital, nosaltres teníem aquesta màxima: «No ens morirem de càncer, sinó d’avorriment». I és que tothom es pensa que en un hospital la teva vida s’ha d’aturar, que no t’has de divertir. I la realitat és justament el contrari. La teva vida normal s’atura, per tant et calen moltes més activitats per contrarestar aquesta inactivitat.
Recordo quan la gent parlava de Crónicas marcianas i deia que era teleporqueria. Crec que tots aquells crítics mai no havien trepitjat un hospital a l’hora en què emetien el programa. Milers de malalts reien, gaudien mirant-lo. Els donava força. Els feia sentir partícips d’un món del qual havien estat apartats momentàniament.
Jo sempre he pensat que a l’hora de dissenyar hospitals falta molta imaginació. Al principi, les sales de quimioteràpia no oferien ni un sol entreteniment. Al cap d’un temps, un petit televisor presidia la sala, tot i que havies de tenir una vista molt aguda per poder veure-hi res.
On són els escacs, els jocs de taula, les cartes, els televisors de plasma de cinquanta polzades, els videojocs, la connexió wi-fi per connectar-nos a internet? Sí, sí, no faig cap broma, tot això s’hauria de poder trobar als hospitals. Connectar la gent amb el món és molt necessari per poder lluitar en condicions.
De vegades no s’adonen del potencial vital dels malalts. Jo sempre he recomanat que els malalts mateixos facin conferències. Tenen experiències que us deixarien bocabadats. Segur que si la conferència tingués lloc a l’exterior hi aniríeu, per tant, imagineu-vos que qui la fa és el vostre company d’habitació amb el pijama blau i que el teniu just al costat.
Quan estàs malalt apareix la teva segona vida. Una vida que no pots deixar de viure perquè, encara que estiguis molt malalt, continues estant viu. Jo he tingut la meva vida dins i la meva vida fora; ara visc la meva vida fora, però potser algun dia tornarà la meva vida dins. Totes dues vides comparteixen coses però difereixen en altres. Continuar vivint, això és el que compta. La infantesa, l’adolescència o l’edat adulta s’han de viure encara que s’estigui malalt.
Però per a això necessites pista per córrer, un escenari on sortir. De vegades els hospitals tenen pocs contrastos, i el que és fonamental a la vida és ajuntar contrastos. Jo sempre he cregut que quan ajuntes dos contrastos passa alguna cosa màgica. Per això moltes relacions personals es basen en les poques coses en comú que tenen els dos membres de la parella.
Caldria que uníssim més contrastos. Tot seguit us en dic uns quants que espero que ben aviat siguin una realitat. És una llista sense ordre, fruit d’anys d’hospital i d’anys fora de l’hospital.
1. Una piscina olímpica en un hospital. La natació faria tant de bé a tants i tants malalts! Poder submergir-te i sentir-te com un peix.
2. Una pista de bitlles en un aeroport. Desfogar-se és vital. Desfogar-se contra les bitlles podria reportar molt de benestar. Esport i aeroport, qualsevol esport seria positiu en un aeroport.
Ara ja n’hi comença a haver, de gimnasos. Deuen fer tant de bé!
3. Una perruqueria en un cinema. Un bon tall de cabells abans d’anar a veure una pel·lícula Me’n vaig al cinema i a tallar-me els cabells. Que hi trobessis algú que et proposés un nou estil, un afaitat o simplement un massatge o una depilació seria fantàstic. Quina pel·lícula diu que anirà a veure? Doncs li recomano aquest pentinat.
4. Llibres als boscos. Petites biblioteques al mig dels boscos. Ja que els llibres en vénen, deixem-n’hi uns quants. Fabriquem-hi uns armaris per desar-hi els llibres. Sens dubte, estaria bé pujar en una muntanya i trobar-hi els llibres perfectes per llegir.
5. Bars als bancs. Petites barres mentre esperes que et concedeixin un crèdit o quan treus una part de la nòmina. Per què ha de ser tan seriós un banc, per què no hi pot haver una barra per conèixer-hi altres clients, saber quin tipus d’interès tenen, què n’esperen, de la vida, de les seves accions? Segur que molta gent sortiria de casa al matí i diria alegrement: «Vaig al banc. Tornaré d’aquí a deu minuts». Un bon cafè i un mos abans de decidir què faràs amb els teus estalvis. En un costat demanes una tapa de calamars i a l’altre dos-cents mil euros, a veure què et donen primer.