Els grocs

Arribem a un dels capítols que més m’agraden i que més m’emociona escriure. Em ve molt de gust parlar dels grocs.

Heu de saber que són la 1.41 d’una matinada d’agost (quan el reescric són les 11.08 d’un matí d’octubre). Sempre he cregut que situar el moment de l’escriptura, el dia (la matinada d’un dijous), confereix més realitat a totes les coses (mig matí d’un dimarts per a la reescriptura). És una dimensió que mai no tenim quan llegim un llibre. A quina hora va escriure allò, l’autor? On era? Feia calor?

Fa uns mesos, vaig tenir la sort d’entrevistar Bruce Broughton, el compositor que ha creat bandes sonores tan famoses com El jove Sherlock Holmes (Young Sherlock Holmes) i Silverado. Vam parlar sobre les variables que poden influir en la creació: la parella, el lloc, la temperatura. Ell creia que, per damunt de tot, la creativitat tenia a veure amb la manera que tens de rebre allò que veus i com ho transformes. La teva pròpia velocitat de transformació. Va ser realment un luxe poder escoltar algú que vessa de creativitat, encara que va reconèixer que la velocitat de la creativitat personal augmentava amb la soledat, la calor i la concentració personal.

Però no ens desviem del tema principal: els grocs. A part de ser un capítol del llibre, també li dóna títol i li proporciona el color. Sens dubte, és el gran tresor que vaig aprendre del càncer. Sempre s’aprèn alguna cosa que va tres passos, o tres quilòmetres, per davant de la resta; sempre hi ha un Induráin, un Borg; sempre hi ha una persona o alguna cosa que marca diferències. I sabent, com crec que ja sabeu, que m’encanten les llistes, hi havia d’haver una gran lliçó que marqués la diferència.

Aquest serà un capítol llarg, i com que no em vull perdre, intentaré no desviar-me del tema. Sobretot perquè si hi ha res que vull aconseguir realment amb aquest llibre és que extragueu quin és el concepte dels grocs.

Espero i desitjo que d’aquí a uns mesos la gent busqui grocs, que faci servir aquest terme i que se’l faci seu. Hi ha termes que apareixen i que es fan populars, de vegades per coses dolentes (tsunami), de vegades per coses bones (internet), de vegades simplement per moda (metrosexual). Tampoc no és que vulgui encunyar un nou terme, però crec que cal trobar una paraula que defineixi aquest concepte. Els conceptes necessiten paraules, de la mateixa manera que les persones necessiten noms. Hi havia un senyor a l’hospital que sempre em deia: «Et posen un nom, i a córrer! Tant de bo pogués no tenir nom!». Jo sempre me’l mirava i li somreia; no entenia què em volia dir. Em va passar moltes vegades, a l’hospital. Jo tenia quinze i setze anys, i la resta de pacients rondaven els seixanta o setanta. Em parlaven com si fos un adult, em donaven consells d’adult, em miraven com a un adult. Sí, existeix la mirada d’adult. Jo m’apuntava totes les coses que no entenia però que pressentia que podria entendre anys més tard.

M’encanta quan el cap decideix acceptar un concepte, un idioma, un sentiment. Crec que el cervell té una combinació retardada per obrir-se, cal prémer-hi moltes tecles i amb codis diferents perquè s’obri i deixi entrar allò que de bon començament rebutjava. Només és qüestió de trobar la contrasenya. De la mateixa manera que espero trobar la que expliqui els grocs.

A l’hospital vaig trobar molts «grocs», encara que aleshores no sabia que ho eren. Pensava que eren amics, ànimes bessones, persones que em donaven un cop de mà, àngels de la guarda. No acabava d’entendre per què un desconegut que fins feia dos minuts no formava part del teu món després es convertia en part de tu mateix, t’entenia millor que cap altra persona al món i notaves que t’ajudava d’una manera tan profunda que et senties comprès i identificat. Sense voler-ho, el que he explicat podria ser una primera definició de groc.

Normalment em passava amb els companys d’habitació; de seguida es convertien en «grocs» meus. No sé les estones que m’he passat xerrant amb els companys d’habitació a hores intempestives. Eren com germans postissos. Sí, exactament. En aquella època, fins i tot els anomenava així: germans d’hospital, germans amb data de caducitat. La intensitat era com la que hi ha entre germans i l’amistat era molt profunda.

Però a mesura que van anar passant els anys em vaig adonar que les paraules germà, amic, més que un conegut quedaven curtes.

Recordo un dia a l’hospital. Tres o quatre pelones xerràvem sobre els «companys d’habitació». Hi havia qui els definia com a àngels; altres, com a amics. I jo i un altre noi vam dir: «Són grocs». Ens va sortir alhora. No sé per què vam dir grocs, però vam tenir la sensació que era la paraula que els definia. Jo crec molt en l’atzar i en la sort; penso que l’atzar és molt més poderós que la sort. I no sé si per sort o per atzar, però crec que només hi ha una paraula per definir aquest concepte que s’anomena «groc».

Mai no he entès que el concepte de l’amistat no hagi evolucionat. De vegades llegeixo llibres que parlen de l’Edat Mitjana, del Renaixement, de començament de segle, i sempre es parla de l’amistat; un amic sempre és un amic. Els amics són amics i la repercussió que tenen en la persona amiga és força similar en totes les èpoques. En canvi, el món de la parella i el de la família sí que han evolucionat. Una parella o un nucli familiar de l’edat mitjana no s’assemblen gens a la manera com vivim ara; els rols, els costums, tot ha evolucionat.

Crec que aquest és un dels mals d’aquesta societat. El concepte d’amic, el paper de l’amic, ja no pot ser el mateix en l’època tecnològica en què vivim. Jo crec que ara és impossible mantenir el contacte amb els amics de la mateixa manera que durant les dècades passades. Tothom perd amics cada any, i les excuses són molt variades: «Vivim en països diferents», «vaig canviar de feina», «no tinc temps per quedar», «només parlem pel Messenger de tant en tant» o «només érem amics d’escola o d’universitat».

Perdre un amic sempre es relaciona amb la idea de deixar de veure’s. Els amics, sobretot, es defineixen perquè són persones que es veuen, que es veuen moltes vegades a la vida. Pots ser amic d’algú si no el veus mai, si mai no quedeu? Teòricament no es pot. Sempre teòricament.

Per exemple, els meus amics pelones i jo sempre ens vèiem a l’hospital; era una regla d’or. Ens ajudàvem, teníem cura els uns dels altres, però tan bon punt sortíem de l’hospital teníem el pacte de no tornar-nos a veure. No és que ens oblidéssim els uns dels altres, al contrari. Ens dúiem ben endins, però no ens calia veure’ns, ens unia una altra cosa.

Vaig trigar força a entendre-ho, però ells van ser la base dels grocs. Un bon dia ho vaig veure clar. Hi ha amics que et donen amistat, hi ha amors que et donen passió, sexe o amor, i finalment hi ha GROCS.

Potser us pregunteu si vull dir que els grocs són els substituts dels amics. La resposta és que no. Els amics, els amics tradicionals continuen existint, tots en tenim. Però hi ha un nou escalafó, un nou concepte: els grocs.

Tots en tenim, però el problema és que encara no hi havia cap paraula per definir-los. Estic segur que els grocs sempre han existit, però que se’ls posava al calaix de sastre dels amics. O, de vegades, un groc es convertia en un amor. El groc està entre l’amor i l’amistat, per això moltes vegades es confon.

Abans de continuar, us donaré una definició de groc. Una definició del que us he explicat fins ara.

GROC. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure’ls gaire sovint o mantenir-hi contacte.

Segons aquesta definició, com hem de diferenciar els grocs dels amics? Hi ha manera de saber qui és un groc i qui és un amic? Doncs la veritat és que sí. Sens dubte, cal tenir-hi una mica de pràctica i coneixe’ns un pèl a nosaltres mateixos. Els grocs són reflex de nosaltres, ells contenen part de les nostres carències i coneixe’ls ens permet fer un salt qualitatiu a les nostres vides.

Us explicaré més coses dels grocs. Imagineu que sou en un aeroport, a l’aeroport d’una ciutat que no és la vostra. Hi ha un retard de dues o tres hores. Esteu sols en aquella ciutat i de sobte comenceu a parlar amb algú (noi o noia). Al començament tot fa pensar que és una conversa trivial o de contacte, però de mica en mica us adoneu que teniu alguna cosa en comú; no parlo d’amor ni de sexe, parlo de sentir que heu trobat una persona (un desconegut) a qui podeu explicar coses molt íntimes i que noteu que us entén i que us aconsella d’una manera diferent i especial.

L’avió està a punt d’enlairar-se i, per tant, us heu de separar (en el millor dels casos, us intercanvieu els números del mòbil o us doneu l’adreça del correu electrònic) i ja no us torneu a veure. Potser us escriviu, potser us envieu un missatge o potser no us torneu a veure mai més.

Tradicionalment, a aquesta persona no se la podria considerar una amiga. Un amic necessita temps, anys, però potser aquella persona us ha donat més coses que un amic de sis o set anys (heu compartit intensitat i confidències). A més, una de les característiques dels amics és que és una mena de relació en què és important veure’s sovint o assíduament. I, malgrat tot, us trobeu que un desconegut us ha marcat, us ha fet sentir millor, encara que és molt probable que no el torneu a veure mai més.

Normalment, aquesta situació crea tristesa, una sensació de perdre, no de guanyar; d’haver trobat algú i saber que l’has perdut. Però en realitat heu aconseguit un «groc». Un dels 23 grocs que tindreu al llarg de la vida.

Segurament us pregunteu: un groc és un desconegut que ens entén? No exactament. Un groc pot ser un conegut, un groc pot ser un amic que un bon dia puja a l’escalafó de groc. No ha de ser forçosament un desconegut. Només ha de ser algú especial que us faci sentir especials.

El més important és que un groc no necessita trucades, no necessita anys de xup-xup, no necessita que el veieu sovint (una sola vegada és suficient per ser un groc). Així que, possiblement, molta d’aquesta gent que no veieu gaire sovint, que ja no considereu un amic per manca de temps, potser són grocs.

Groc és la paraula que defineix aquella gent que us canvia la vida (poc o molt) i que potser tornareu a veure o potser no. És com donar una nova distinció a allò que abans s’anomenava «millor amic».

I, sobretot, els grocs no són el fruit de la casualitat. Amb això vull dir que en aquell mateix aeroport podríeu reconèixer-hi algun groc (hi ha fórmules per reconeixe’ls) i entaular-hi una conversa per veure si ho és realment o no, per saber si us heu equivocat o si certament us funciona el radar. Els grocs se senten, es pot notar que ho són. Una relació amb un groc no s’enceta per casualitat.

No us heu fixat mai que, de vegades, anant pel carrer algú us crida l’atenció? No és una qüestió sexual ni de bellesa, és que aquella persona té alguna cosa que us empeny a parlar-hi, que us fa sentir la necessitat de dir-li alguna cosa. És un sentiment, una cosa que no és ni amor ni sexe, encara que se suposa que no pot ser amistat, ja que l’amistat necessita temps o una activitat, una feina o una afecció comuna. Bé, doncs, això que sentiu és el fruit de veure un groc, de tenir la sort de topar amb un groc del vostre món.

El que em fa il·lusió és que, d’aquí a uns mesos, després que hagi sortit el llibre, algú m’aturi (a mi o a qualsevol de vosaltres) i digui: «Vols ser el meu groc?». Seria genial poder entrar així a les persones. I com que una de les característiques del groc (encara que no és exclusiva) és ser un desconegut, seria perfecte.

Però no tirem coets, encara. Encara heu de saber què cal fer per trobar els grocs, com distingir-los i conèixer la llista (no són normes) de maneres de relacionar-s’hi.

Tothom sap com relacionar-se amb els amics, amb una parella o amb un amant (encara que hi pot haver mil i una combinacions). En aquest cas jo us parlaré de la meva manera de relacionar-me amb els grocs. Us n’oferiré, per dir-ho d’alguna manera, la teoria, l’organització i la llista, i a partir d’aquí cadascú trobarà la manera més còmoda de tractar els grocs.

D’on ve la llista de maneres de relacionar-se amb els grocs? Un cop més, de la meva època a l’hospital. Com he comentat abans, a l’hospital trobava força aspirants a grocs; en certa manera, viure una situació tan extrema, passar tantes hores junts durant un període de temps curt, afavoreix l’aparició d’un groc.

Crec que la meva llista va néixer de les experiències, del que fèiem sense saber-ho. És curiós pensar en la quantitat de coses que fem sense saber per què les fem. Un amic meu, l’Eder, va escriure un relat breu que parlava dels «tres segons que aguantem mirant el sol». És cert, encara que ningú no t’ha dit que no es pot mirar més de tres segons el sol, tu saps que és veritat i no ho fas. És curiós, el sol sempre és allà dalt, ens observa, ens escalfa i, per contra, que poc que li aguantem la mirada. Sense cap mena de dubte, és el gran groc. El sentim, el notem, sabem que és allà però no l’hem de mirar gaire.

A l’hospital passava una cosa semblant. Recordo que quan jo sortia després d’haver estat ingressat molt de temps, m’acomiadava d’ells i no sentia tristesa. Sabia que ells es quedaven allà perquè era on els tocava ser aleshores, i jo me n’anava a casa perquè era on havia de ser. Altres vegades, la situació era la inversa: ells se n’anaven i jo em quedava. No tenia la sensació d’abandonament, no hi havia la sensació de pèrdua. Senzillament la sensació era que aquells companys d’habitació o aquells pelones havien tingut cura de tu, t’havien escoltat, t’havien donat suport i t’havien fet créixer. I sobretot, t’havien abraçat.

I d’aquesta manera arribem a una altra característica dels grocs, potser la que els diferencia més dels amics: sentir, tocar. Mai no he entès que ens toquem tan poc amb els amics, que és la prova de la poca evolució que hi ha hagut en l’amistat. Algú pot ser amic teu i potser mai no has superat la barrera dels deu centímetres de proximitat, mai no l’has abraçat de cor o mai no has vist com dormia o com es despertava. Veure com es desperta una persona, qualsevol persona, crea una sensació de proximitat, de veure’l néixer, de veure’l tornar a la vida; això és comparable a mil, o més ben dit, a cent mil converses.

A l’hospital, com que dormíem l’un al costat de l’altre, amb tots els pelones ens havíem vist despertar moltes vegades. Ells em veien a mi despertar-me, i jo els veia a ells. Ningú no hauria d’esperar a viure una excursió, un viatge o una malaltia per veure dormir una altra persona i veure-la despertar-se. Es pot buscar. És important entendre que els grocs no són només amics; l’amistat té molt poca cosa de sentir l’altre, de tocar-lo, d’acaronar-lo.

Crec que en l’amistat es valora massa la paraula, però es valora poc pel que fa a sentir-se, a la distància física que separa dos amics.

Sempre he pensat que és molt injust que la parella s’endugui el noranta-cinc per cent del contacte físic. Ningú no posaria el noranta-cinc per cent dels seus diners en un únic banc, però, malgrat tot, poses el noranta-cinc per cent de les teves carícies, de les teves abraçades, en una sola persona. Crec que en això rau l’error. Per això hi ha tantes infidelitats, per això la gent se sent tan sola, per això notes que hi ha una manca de contacte físic, d’estimació, de moixaines.

Sé que arribat en aquest punt us deveu fer una pregunta: es pot practicar el sexe amb un groc? Segur que us en passa una altra, de pregunta, pel cap: si parlem de grocs, parlem en masculí o en femení?

Potser aquestes preguntes us han vingut ara al cap o potser al començament mateix, quan he encetat la definició del concepte. Sigui com sigui, cal que quedi clar que, un cop més, la resposta està condicionada pel que jo penso, per la manera que jo tinc de crear els grocs i de cultivar-los.

El que és fonamental en els grocs és l’estimació, la carícia i l’abraçada. Quan parlo de dormir i de despertar-nos junts, parlo de sentir la pèrdua (el son) i el despertar (el renaixement), mai no parlo de sexe. Amb un groc o una groga no és convenient practicar sexe. Es pot, per descomptat, però crec que la gràcia dels grocs, del concepte groc, de l’essència dels grocs, és que els grocs guanyen terreny respecte de l’amistat. S’enduen un quaranta per cent del contacte físic quan abans potser no en tenien ni un tres per cent.

Arribats en aquest punt, crec que seria oportú tornar a definir els grocs.

GROC. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure’ls sovint ni mantenir-hi un contacte. La manera de relacionar-s’hi és l’estimació, la carícia i l’abraçada. Aconsegueix privilegis que abans només tenia la parella.

Miraré de fer una llista de conceptes de coses que es poden fer amb un groc. La llista, com tot en aquest llibre, no ha de ser imposada, ni encara menys s’ha de seguir a ulls clucs. Cadascú ha de decidir allò que li convé i li serveix i allò que no li serveix de res. No és filosofia, no és religió, només són lliçons de càncer aplicades a la vida, i així és com s’han d’entendre. Així que no hi ha cap possibilitat de discutir-les; sé que algú pot dir: «Et pots ficar al llit amb un groc». Un altre pot pensar: «Els grocs són els amants de tota la vida». I un tercer diria: «Tot això dels grocs no té ni cap ni peus, jo sempre he tingut amics amb els quals he fet les mateixes coses que tu dius que cal fer amb els grocs». La meva resposta és que me n’alegro, em sembla genial. Sens dubte, tothom té els seus amics i té la seva manera de comunicar-s’hi. Com deia un psicòleg de l’hospital: «La sort és ser com ets. La desgràcia és no poder entendre com són els altres».

Continuem, però abans que res hem de respondre a la segona qüestió: «Els grocs són masculins o femenins?». Pots tenir grocs nois i grocs noies, el que compta és el concepte de groc, i per a mi inclou els dos sexes.

Tornant a la qüestió de què es pot fer amb els grocs i què no es pot fer, segur que tens ganes de saber-ho. Tot seguit trobaràs una llisteta de quatre punts. Després ja n’hi afegirem més.

Vull remarcar que no estan en ordre, ni tan sols cal fer tots aquests punts amb un groc. El que compta, dels grocs, és la sensació d’haver trobat una ànima bessona, una persona que et marca (una evolució de l’amistat).

Tan bon punt hagis comprovat que una persona pot ser un groc, pots mirar de fer aquestes coses:

1. Parlar-hi

En això no es diferencia gaire d’altres menes de relacions. Potser el matís és que es parla amb un desconegut, i que el que us ha empès a parlar-hi és la sensació que aquesta persona és un groc.

Amb els grocs sentiu que els podeu explicar secrets ocults, que us hi podeu obrir. Els podeu trucar a hores intempestives. Sentiu que de vegades no us cal establir-hi contacte; podeu estar-vos mesos i mesos sense dir-los res i quan el torneu a veure tot continua igual.

Les paraules estan massa valorades, així que el que compta no és la quantitat sinó la intensitat. Hi ha grocs que tenen dues converses i grocs que en tenen cinquanta.

2. Abraçades i carícies

Aquest món funcionaria millor si ens abracéssim més i ens féssim més carícies. A l’hospital, els uns ens recolzàvem en els altres, ens abraçàvem. (I això que la primera cosa que perds quan estàs malalt són les abraçades; la gent les canvia pels copets a l’esquena. De vegades pensàvem que no ens moriríem del càncer, sinó dels cops que ens donaven a l’esquena).

L’abraçada groga consisteix a abraçar-se aproximadament dos minuts i sentir la respiració de l’altra persona. És important sentir-ne la respiració.

On s’han de fer les carícies? On vulgueu. A la mà, a la cara, al braç, a l’orella, a la cama. Allà on us sembli que heu de fer una carícia. Crec que un dels grans errors és no fer-nos més carícies, i més sovint, sentir l’escalfor d’una mà, la temperatura i el tacte d’una mà al damunt del cos.

Recordo que a l’hospital ens fèiem carícies. Era una cosa natural, normal. Era senzillament afecte; no hi havia cap altra connotació.

Crec que en aquest sentit els grocs s’apoderen d’una parcel·la que sempre ha estat de la parella. Però no s’ha de tenir por ni sentir gelosia, ni tan sols pensar que serà mal interpretat; només cal canviar el concepte. Com he dit abans, el cervell necessita la combinació correcta perquè hi entrin noves idees. Us heu de deixar amarar abans de jutjar.

Acaronar i abraçar són dues parcel·les que l’amistat no té com una cosa pròpia, encara que és l’evolució natural que els amics necessiten. Els amics ho aconsegueixen i en gaudeixen.

3. Dormir i despertar

Veure com algú es desperta és mitja vida groga. No ha de ser necessàriament al mateix llit, pot ser en un altre, però és important aconseguir aquest clima, on cada groc dormi i cada groc es desperti set o vuit hores més tard. Amb quantes persones heu dormit a la vostra vida sense practicar sexe? Ha estat per un viatge? Feu-vos aquesta pregunta. Segurament deuen ser pocs. I si és al mateix llit, encara menys. Aquest és un altre error de la societat: pensar en el fet de dormir i de despertar-se com una cosa funcional, quan és una cosa tan important com dinar o sopar.

Tothom dina i sopa amb amics. Sopem? Dinem plegats? És la parcel·la dels amics. Això i viatjar. Però dormim junts? Ens despertem plegats? Això no entra dins de les coses habituals i és absolutament necessari. Encara diria més, és vital.

Es pensa que dormir és una cosa tan personal que ha de ser solitària o compartida per mitjà del sexe, però aquesta és una altra parcel·la en la qual els grocs guanyen.

4. Separar-se

Heu de saber que un groc no necessita tant de temps com un amic, no cal que el tingueu tota la vida. Un groc pot ser d’hores, de dies, de setmanes i d’anys. Del temps que calgui.

Però un groc no cal conrear-lo; no li deveu res, no heu de fer-li compliments. Tenen caducitat i així ha de ser. Ni tan sols li heu d’enviar un correu, no li heu de trucar ni li heu de fer arribar un SMS per mantenir viva alguna cosa.

Van estar amb vosaltres, us van ajudar en un moment determinat o vosaltres els vau ajudar durant un temps. Tot seguit fan el seu camí i passen a ser groc d’altres persones.

Aquest sentiment de no-obligació és fonamental en el món groc. Les obligacions, la confiança, tot ho fa malbé.

Hi ha grocs que duren per sempre? És clar que sí. Jo en tinc un que vaig conèixer quan jo tenia dinou anys; en fa catorze que som grocs. És el meu groc més antic i crec que encara ens queden força anys.

N’hi ha que duren hores? També. Són els que trobes en una consulta externa d’hospital, en un cafè, en un aeroport, al carrer, en una piscina. Grocs d’hores.

Mentre vaig ser a l’hospital, amb molta gent d’allà vaig complir les quatre regles que us he explicat. Vaig tenir molts companys d’habitació amb qui vaig dormir i al costat dels quals em vaig despertar durant el temps que hi vaig estar ingressat. Ens abraçàvem (quan ho necessitàvem), parlàvem de tot (de la mort, de pèrdues, de cinema) i n’hi ha que els vaig perdre, encara que no vaig sentir-me trist per la pèrdua. Sobretot perquè el que n’havia après, dels grocs, el que m’havien donat, ho continuo tenint a dins.

Però n’hi va haver molts, també, que no van ser grocs. Em sembla que durant els meus anys d’hospital només vaig conèixer set grocs. La resta van ser amics.

Sé que us pregunteu com es poden diferenciar i, sobretot, com es poden trobar. Com es troben? Com es pot distingir un amic d’un groc? Bé, com tot a la vida, depèn de la sensibilitat de cadascú, però al capítol següent dono unes quantes premisses per respondre a aquestes preguntes i a moltes altres.

De vegades, jo com a escriptor i vosaltres com a lectors necessitem que un capítol s’acabi. De vegades per anar a dormir (una part de vosaltres ara deu ser en un llit); unes altres vegades per marxar d’una piscina, d’una platja, per aixecar-nos d’una cadira, d’una gandula o del sofà. Espero que aquest sofà, aquesta cadira o aquesta gandula siguin el vostre lloc preferit per llegir.

Stephen King deia que havies de trobar el millor lloc de casa teva per escriure una novel·la perquè després voldràs que el lector, quan et llegeixi, també estigui al millor de tots. Així es produeix una comunicació total. Jo us ben asseguro que estic assegut a la cadira que més m’agrada, escrivint a la pantalla que he triat per a aquesta tasca, i em sento molt feliç d’explicar-vos tot això.

Amb tot, jo també necessito que el capítol s’acabi. Els escriptors també han d’acabar un capítol per pensar, per reflexionar sobre el que han escrit i per fer una pausa. De la mateixa manera que és possible que us estigueu a punt d’adormir, que estigueu a punt de sortir cap a la platja o la piscina, que hàgiu de sortir a comprar el pa o que hàgiu quedat amb algú que, amb una mica de sort, potser serà un groc.