Quart descobriment
«Fes cinc bones preguntes al dia»
Agafa una llibreta i apunta-hi tot el que no entenguis.
El metge, el dia que em va dir que tenia càncer.
Aquest va ser el primer consell que em va donar el metge que em va tractar quan vaig arribar a l’hospital. Més concretament, em va donar una llibreta i em va dir que hi havia d’apuntar tot el que no entengués.
Tot seguit em va explicar el que em passaria, cancerígenament parlant, durant els cinc anys vinents. Va ser impressionant, ho va encertar gairebé tot. De vegades recordo aquell moment en somnis i m’imagino què hauria passat si en lloc de parlar de càncer m’hagués parlat de la meva vida. Podria haver-ne fet una predicció cinc o deu anys vista. De qui m’enamoraria. A què em dedicaria. Això sí que hauria estat realment impressionant.
Amb tot, no vull treure-li valor perquè el que va fer també en va tenir. Em va parlar de biòpsies, de tumors, d’osteosarcomes, de recidives. Els meus pares escoltaven i jo apuntava, no parava d’escriure. Era estrany, perquè a mesura que escrivia em sentia millor. Era com si el fet d’exterioritzar les preguntes escrivint-les fes que es perdés el misteri, la por, el terror.
Quan va haver acabat, em va mirar i em va dir: «Alguna pregunta?». Jo li vaig contestar que en tenia quaranta-dues. Que eren les que havia tingut temps d’apuntar. Aquell dia em va contestar aquelles quaranta-dues, però me’n van sortir vint-i-vuit més. Com més coses m’explicava, més dubtes tenia, però com més me’n resolia més tranquil em quedava. Era un cercle en què tant ell com jo sortíem guanyant.
Mai no he dubtat que tenir informació és bàsic per a tot en la vida. No pots lluitar contra el càncer si no saps a què t’enfrontes. Primer cal conèixer el contrincant; tot seguit, investigar-lo, i finalment lluitar.
Crec que el millor de l’època en què vaig tenir càncer va ser que sempre me’n van donar les respostes. Les respostes curen, les respostes ajuden. Fer-te preguntes equival a sentir-te viu. Que et donin les respostes demostra que tenen confiança que sabràs què fer d’aquella informació.
Però els dubtes no apareixen només en època de malaltia. La vida genera moltes preguntes. Quan vaig sortir de l’hospital em vaig començar a plantejar preguntes. Jo havia deixat l’escola als quinze anys i no hi vaig tornar fins que vaig trepitjar una universitat. Les preguntes brollaven a centenars. Va ser aleshores quan vaig decidir comprar-me una llibreta groga (no sé per què vaig triar aquell color aleshores, però ara me n’adono). Hi vaig començar a apuntar preguntes i vaig decidir triar a qui fer-les.
A l’hospital era fàcil:
1. Les preguntes difícils, al metge.
2. Les mitjanes, a la infermera.
3. Les fàcils (o les complicades), als zeladors i als companys d’habitació.
Però a la vida no totes les coses són tan clares. Així, m’apuntava la qüestió, el dubte que tenia i la persona que me’l podia resoldre. La veritat és que us ho recomano; al començament us sentireu babaus d’apuntar preguntes estúpides i les persones que us sembla que en tenen la resposta. Però a mesura que us les responguin, l’eficàcia del mètode i veure que et sents millor us convertirà en uns addictes a la llibreta.
Jo he fet servir aquest mètode en tots els àmbits de la meva vida: l’afectiu, el familiar, l’amical o el groc (més endavant ja us explicaré qui són els grocs). I sempre m’he sentit bé.
Així doncs, el mètode és fàcil.
1. Heu de triar un color per a la llibreta. El color ha de tenir a veure amb vosaltres. Cada persona desprèn un color, i no té res a veure amb la roba que ens posem. Us pot agradar molt el blau dels texans, però potser el vostre color és el taronja. Descobrireu el vostre color d’una manera molt fàcil. Obriu una capsa de retoladors, mireu-los i trieu-ne un per pintar, el que us agradi més: aquest és el vostre color.
2. Compreu-vos deu llibretes. Potser penseu que amb una n’hi ha prou, però de fet cada llibreta és per a un àmbit. Sempre he pensat que la gent té deu inquietuds a la seva vida, deu camins diversos. Així, doncs, feu-ne servir una per camí.
3. Apunteu-hi tots els dubtes. Dubtes absurds: com s’ho fa la gent per anar tan ben pentinada? Dubtes complicats: com pot ser que la gent s’enamori i només pensi en el sexe? Dubtes eterns: qui sóc? Qui vull ser? No sé absolutament res? Dubtes pràctics: com es lloga una avioneta? Com es tramita un divorci?
4. Busqueu la persona que té aquestes respostes. Al costat de cada pregunta sempre hi ha d’haver un possible candidat a respondre. No deixeu mai buit aquest apartat, poseu-hi algú, tot i que encara no el conegueu, tot i que sigui un famós, una invenció o un impossible.
5. Pregunteu, absorbiu, apunteu el dubte que us aclapara i torneu a preguntar. Com més sacieu els dubtes, millor us sentireu.
A l’hospital ens deien que és bo beure dos litres d’aigua al dia. I el meu metge sempre hi afegia: «I fer cinc bones preguntes». No ho oblideu, exposeu cinc preguntes cada dia i beveu dos litres d’aigua.