Cinquè descobriment
«Mostra’m com camines i et mostraré com rius»
Riure no és fàcil. Respirar tampoc. Falten escoles de riure i de respirar. T’avorreixo?
Les darreres paraules que vaig sentir dir a l’infermer que em va dur al quiròfan abans que m’amputessin la cama.
Naixem amb mancances, moltes, variades. Amb el temps les cobrim d’una manera o altra. De vegades d’una manera correcta, de vegades simplement com podem. Fins i tot de vegades no sabem que en tenim. El cervell és tan espavilat que de vegades ens amaga les informacions més bàsiques sobre nosaltres mateixos.
No sabem caminar, però de mica en mica trobem la manera. Jo vaig tenir la sort de tenir quatre maneres de caminar.
1. Els primers passos, al cap de poc d’haver nascut. Un caminar de passos ràpids que en arribar a l’adolescència va anar agafant un aire entremaliat. Un caminar que em feia riure molt, d’una manera variada i estranya.
2. Anys més tard, els meus segons passos, quan em van posar la primera cama ortopèdica mecànica. Era un caminar més matusser, més com una molla. Un caminar que va condicionar el meu ésser, que em feia sentir incòmode i que va fer desaparèixer el riure.
3. Més endavant em vaig posar una cama hidràulica; aquell caminar era més alegre, més cantaire, més com de musical. Aquell caminar va fer que em sentís millor i vaig començar a riure fent riallades curtes però lliscants. Va ser quan em vaig adonar que riure estava connectat amb caminar. Mostra’m com camines i et mostraré com rius. Hi ha alguna cosa en la manera que tenim de caminar que ens mena a riure, a l’humor.
4. Ara duc una cama electrònica i caminar i riure semblen absolutament connectats. El més curiós és que de nit li he de carregar la bateria. De vegades dubto si connecto el mòbil, l’ordinador o la cama. Em fa l’efecte que és un privilegi poder tenir aquests dubtes.
I és que el més fonamental ho trobem en l’acte de caminar. La gent ja no s’amoïna de caminar: «Camino així, tota la vida ho he fet d’aquesta manera». Es pensen que ja no canviaran; si fa trenta o quaranta anys que ho fan així, per què han de canviar?
Però el que no veuen és que el canvi és possible. Tot consisteix a buscar la respiració, a practicar la respiració que t’escau més. A dedicar una estona a sentir com entra i com surt l’aire de dins teu. Un cop trobes la teva respiració has de pensar com és que aquesta respiració et fa bellugar les cames. Respiració i moviment estan totalment relacionats.
De mica en mica vas trobant una manera de caminar. És diferent de la que tenies, és un caminar potenciat per una manera d’agafar i de treure l’aire. Moltes vegades és un caminar tan diferent que no et reconeixes al mirall quan t’hi veus, tan estrany que sents que no ets tu qui camina sinó una altra persona. De mica en mica, si et ve de gust, transforma aquesta nova manera de caminar en una correguda. Encara que això és per als molt iniciats.
Finalment notes que en caminar d’una manera diferent, que quan el peu toca el terra d’una manera diferent, alguna cosa neix en tu. Una mena de sentiment, semblant a una alegria. Aquest és el germen del riure. Aquest sentiment, aquesta sensació és la que has de transformar en riallada.
De mica en mica, sense presses, extraieu, liqüeu el riure que ha nascut d’aquest caminar. Proveu quin riure us va millor. Escolteu-lo, primer a casa, en la intimitat. I quan n’hagueu decidit un, mostreu-lo a la vostra gent, rieu plegats, sense por, sense vergonya. Deixeu-vos dur.
Aquest riure és el vostre riure. Senzillament, l’heu d’explotar al màxim, i gairebé sense que us n’adoneu, aquest riure us canviarà la manera de ser i la manera que teniu de gaudir de la vida.
Tardem minuts a decidir una peça de roba que volem comprar, hores per seleccionar un cotxe, mesos per triar la casa. Amb tot, per a una cosa tan nostra com és riure, que defineix tant el nostre caràcter, la nostra essència, el nostre jo, ens conformem amb el que ens ve de sèrie.
Recordeu, la llista és:
1. Busqueu una respiració. Com? Respirant: agafant i traient aire. Pensant quina és la manera de respirar que us defineix. No mireu de trobar-la en un dia; concediu-vos, com a mínim, una setmana. Gaudiu d’aquest joc.
2. Practiqueu aquesta respiració en moviment. Deixeu que aquesta nova manera d’oxigenar-vos us ajudi a volar. Camineu de pressa, a poc a poc, de puntetes; feu tot el que necessiteu. Finalment trobareu la vostra manera de caminar, la notareu.
3. Camineu i gaudiu d’aquest sentiment. Durant mitja hora. Aquest sentiment de felicitat es pot transformar en riallada. Això que sentiu és el material de què està fet el riure. Rieu, somrieu i decidiu quina manera voleu fer servir per emetre el so de l’alegria.
4. Practiqueu-ho a casa. Practiqueu-ho en companyia. Va molt bé imitar el riure dels teus amics. Es crearà un carrousel de riallades, i això és molt positiu.
5. Trieu un riure, i penseu que us defineix. Sentiu-vos orgullosos d’aquesta nova adquisició. I mostreu-la amb orgull a la gent. He trobat una manera de caminar, una respiració i un riure. Són coses que heu de mostrar sense vergonya, com si fóssiu un nadó.
6. Renoveu el riure cada dos anys. Jo cada dos anys em canvio la cama, i tinc la sort que quan canvio la manera de caminar ho canvio tot. Els pulmons també evolucionen, envelleixen, però no han de ser ells qui ens marquin la respiració; hem d’avançar-nos i ser nosaltres els qui marquem com ens volem oxigenar.
Camineu, respireu i gaudiu. És així de senzill. Aquest va ser el consell que em va donar l’infermer que em duia al quiròfan on em van amputar la cama. Jo pensava en la cama que estava a punt de perdre i ell em parlava de respiració, de caminar i de riure. Recordo que la conversa es va acabar amb un: «T’avorreixo?». I la veritat és que no m’avorria. De vegades estem tan centrats en nosaltres, en el nostre problema, que oblidem que just en aquell moment podríem fer el descobriment més gran de la nostra vida.