Després de la sessió de pintura que havíem compartit va decidir tornar a Barcelona. Només es va emportar el quadre que m’acabava de pintar. El va embolicar amb molta cura perquè la pintura encara estava fresca.

Va tancar l’estudi i va deixar la clau al tronc de l’olivera. Vaig recordar que ningú havia rentat els plats on havíem menjat els vongole, però suposo que ella volia que fos així.

Ella volia arribar a les vuit del vespre a la Ciutat Comtal. Deia que era l’hora perfecta per gaudir de la festa de Sant Jordi. Arribaríem amb el vaixell al port i pujaríem per les seves estimades Rambles en plena ebullició. M’havia parlat tant d’aquella celebració que tenia moltes ganes de gaudir de la festa.

Em va preguntar per sobre per les persones que havia proposat. Vaig dir-li que n’havia vist dues: no em vaig estendre ni vaig comentar-li que havien estat desestimades. També li vaig transmetre que aviat trobaríem el segrestador. Hi confiava.

No vam agafar un transvaixell sinó un vaixell que anava a una velocitat més lenta. Ella volia gaudir del viatge de tornada. Durant el trajecte vam sentir goig de la nostra companyia sense necessitat de dir res. Ja m’havia acostumat a aquells silencis.

De sobte, a mig camí, va trencar el silenci. Sabia d’entrada que aquella conversa desembocaria en la seva decisió sobre el karma artificial. Esperava que fos el segrestador. No volia desil·lusionar-la. Realment notava que ens estàvem fusionant.

* * *

A mig camí vaig decidir parlar-li a en Troy de la piga blava. Crec que era el moment perfecte. Ell gairebé no m’havia dit res de les persones proposades. Potser era perquè havien mort. Ja m’ho explicaria en el moment oportú, no volia pressionar-lo.

Em sentia totalment diferent. Pintar aquell quadre, complir la promesa que li havia fet al meu fill, m’havia equilibrat.

Gaudia d’un viatge a la velocitat perfecta, en consonància amb el segle en què vaig néixer, envoltada d’aquell mar que probablement portava part del meu fill.

—No pots caure bé a tothom —vaig dir mentre m’assenyalava la piga blava.

Vaig notar que sabia a què em referia. Crec que havia vist molt de dolor i s’havia adonat que sovint era impossible de comprendre.

Estava convençuda que no sabia res de la meva piga blava. Podia haver-ho esbrinat llegint els informes, però segurament preferia que jo l’hi expliqués. Em vaig imaginar que entre ells ho simplificaven tot. Per això vaig voler donar-n’hi molts detalls.

—Vaig treballar un parell d’estius en un restaurant d’una illa turística —vaig començar a dir—. Era cambrera. En aquella època vosaltres encara no existíeu. No era una feina bona ni dolenta. Per a mi només era una feina d’estiu, per subsistir. Els bons cambrers es noten d’una hora lluny, gaudeixen de la seva professió.

»Pot semblar que no, però prestar un servei als altres requereix una passió infinita que només neix de la vocació.

»Quedaven pocs dies per marxar d’aquell lloc, un 30 de setembre pujaríem tots a un vaixell i tornaríem a casa.

»Era el segon any que feia aquella feina. M’agradava el vaixell de tornada, s’hi respirava l’estranya passió pel servei que tenien alguns escollits.

»Sense nosaltres, aquella illa d’estiueig es quedava buida, com melancòlica. Els següents de fugir de les zones turístiques eren els gats sense amo, perquè sense les nostres sobres no tenien amb què alimentar-se.

»M’encanten les estacions humanes que tenen les illes. No gaudiràs mai una illa de la mateixa manera dos cops a la vida.

»Però, per raons de la vida, que són tan incongruents a la nostra existència, vaig decidir quedar-m’hi com si fos un gat extraviat que hagués perdut el seu bon olfacte.

»Vaig trobar feina en un bar perdut al centre de l’illa. Gairebé mai hi havia ningú, en aquell local.

»Un dia d’hivern, pels volts de Nadal, potser va ser el mateix dia de Nadal, no ho recordo bé, però tant se val…, va venir un noi jove, devia tenir uns vint-i-tres anys, i va demanar infinits whiskys. Res que no veiés sovint. Les illes són complicades segons el vent que bufi.

»Però la novetat va ser que, quan estava molt borratxo i ja a punt de marxar, em va dir que el seu matrimoni havia fracassat i que es volia suïcidar. Em va agrair la valentia que li havia proporcionat en forma de beguda alcohòlica.

»Era ple hivern i només jo regentava el bar. Sabia que, si no l’hi impedia, cometria aquella bogeria.

»No el vaig deixar marxar, el vaig intentar convèncer, però insuflar vida a algú que no la desitja és gairebé impossible. Quan desconnectes d’aquest món és molt complicat trobar la manera de tornar a connectar-hi.

»Al final el vaig convèncer perquè convidés la seva dona a sopar. Vaig dir-li que la portés perquè potser un sopar íntim ho arreglaria tot. Ho va acceptar de seguida. No sé si per la borratxera o perquè necessitava agafar-se a una taula de salvació.

»Jo no era gaire bona cuinera, però m’hi vaig aplicar tant com vaig poder.

»Van arribar al bar al cap d’una hora. Es notava que hi havia anat obligada, però vaig adonar-me que ell confiava cegament en la meva idea.

»Des del primer plat vaig saber que aquella unió estava destinada al fracàs. No tenien res en comú i, a més, ja no es respectaven. Quan perds el respecte, ja no queda res.

»L’amor es consumeix i, si no ho acceptes, et consumeix a tu. És incendiari en el pitjor sentit de la paraula.

»Ella va recriminar-li que s’entestés a estimar-la. Potser és una de les frases més terribles que he sentit a la vida, quan m’estava emportant els primers plats.

»Durant el segon plat van estar a punt d’arribar a les mans i vaig haver de posar-hi pau. Tots dos eren complicats.

»Vaig posar un tema d’Elvis Presley que sempre m’havia semblat sanador: “Blue Moon”. L’Elvis el canta amb un ritme tan suau que sembla una cançó de bressol per a nens rebels inconsolables. I aquell parell ho eren.

»Va funcionar, fins i tot van ballar junts durant un parell de minuts. Ho feien de meravella, era preciós veure’ls ballar. La meva mare deia que els que s’estimen sempre ballen malament, perquè és impossible estar a prop de la persona que estimes i concentrar-te en res que no sigui gaudir de l’altra persona. Suposo que ells ballaven bé perquè l’amor s’havia fugat.

»Abans que pogués servir-los les postres, ella va marxar i el va amenaçar dient-li que, quan tornés a casa, ella ja no hi seria.

»Ell va tornar als whiskys. I vaig sentir que el perdia. Ho vaig precipitar tot, en lloc d’arreglar-ho. Vam estar tres hores bevent junts.

»Però el cert és que durant tot aquell temps no vaig saber com ajudar-lo. Ell l’estimava i jo feia molt de temps que havia perdut la capacitat de comprendre l’amor. I el fet de no estimar t’inhabilita per comprendre el sentiment i per empatitzar-hi.

»Va morir cinc minuts després de marxar del meu bar. Es va llançar contra un camió. Suposo que va ser el primer vehicle amb què va ensopegar.

»Quan la seva mare va fer cent anys, ens va proposar al camioner, a la seva dona i a mi per al karma artificial.

»No sé per qui es van decidir, però et puc assegurar que, en aquella època, si m’haguessin triat, potser hauria estat el millor. Jo era molt infeliç, però havia promès al meu fill que no llançaria mai la tovallola, i aquella promesa no la vaig incomplir mai.

* * *

Es va fer un silenci que em va semblar ple d’emoció. No vaig preguntar res més. Vaig saber que no necessitava parlar més d’aquell tema. Al cap de pocs minuts em comunicaria la seva decisió sobre el karma artificial. El fet d’explicar anècdotes abans de fer front a un tema dolorós és típic dels humans.

Vaig esperar pacientment. Vaig pensar en aquell home jove desolat d’amor; ara no hauria de saltar davant d’un camió perquè el suïcidi és legal.

Crec que els pensaments que tenia en aquells moments eren semblants als d’ella. Feia cercles per tornar al mateix lloc. Ens estàvem sincronitzant.

Em venia de gust reflexionar sobre el fet que ara tot era més fàcil pel que feia a llevar-se la vida. I ho sabia de primera mà perquè jo havia estat conciliador de suïcidis.

No jutjo la gent que es vol suïcidar. Quan em van ensenyar, em van deixar clar que els humans eren millors que nosaltres. I que, encara que no els entenguéssim, no vol dir que no tinguessin raó.

He descobert que el que més els agrada és sentir-se millors que altres humans. Estic segur que, amb el pas del temps, inventaran un nou tipus de robot superior a nosaltres i així ells se sentiran millor.

A mi realment no em fa res que algú se senti millor que jo. No sé de què serveix sentir-se millor que un altre ni què t’aporta. Però, vaja, suposo que tot és perquè els humans no estan ben confeccionats.

Vaig mirar-la. Ella no se sentia millor que ningú, no es comparava amb els altres, per això m’agradava tant.

M’agrada més la feina que tinc ara que l’anterior. Com us he dit, abans era conciliador de suïcidis. No tenia aquesta carcassa. No era tan jove i dolç. Era un individu malhumorat, d’uns 45 anys i cara envellida. Em dedicava a conciliar la gent que desitjava morir, com el noi que es va llançar contra un camió perquè ja no l’estimaven.

En definitiva, les dues feines s’assemblaven. De fet, es tractava d’escoltar, però en lloc d’una persona, en aquella feina havia d’estar atent al que m’explicaven dotze. Cadascú donava els seus motius pels quals desitjava deixar de viure. La mort abordaria aquell que tingués millors raons, sempre que cap dels altres el pogués ajudar.

Si la teva raó per marxar era que no podies tenir fills, però algú dels altres onze podia donar-te el seu, aleshores aquella criatura es recol·locaria, sempre que fos menor de sis anys.

Si el problema que t’amoïnava eren els diners, se solucionaria fàcilment perquè et recol·locaríem el compte corrent d’algun dels altres.

Si les teves carències eren emocionals, aleshores la teva fi estaria a prop. No es pot recol·locar l’amor d’una altra persona. Està prohibit.

Un cop vaig salvar deu persones amb els béns de només dues. Va ser el meu millor dia com a conciliador.

Però ho vaig abandonar fa anys. Em feien molt mal les orelles i vaig deixar de ser un bon conciliador. Quan dic que em feien mal les orelles em refereixo al fet que realment vaig deixar de sentir-hi. Tenim aquesta capacitat si alguna cosa ens aclapara gaire.

No sé si hauria pogut salvar aquell noi borratxo de l’illa hivernal. No sé si a ella li serviria de res que li expliqués tot això. En realitat, tots aquells pensaments eren cercles sense valor, anècdotes que no sé si ella apreciaria, perquè pertanyien a d’altres. Tenia poc passat meu per compartir.

No vaig dir-li res, estava segur que al cap de pocs instants em donaria el seu veredicte final sobre el karma artificial.

Vaig mirar-la i vaig saber el que diria. No sé per què, però em vaig avançar a la seva decisió.

* * *

—No escolliràs ningú per al karma artificial, oi, Rosana? —em va preguntar, avançant-se als meus pensaments.

—No, els salvaré tots tres —vaig respondre—. Saps, Troy? Mentre pintava hi ha hagut alguna cosa que ha canviat dins meu… Diria que m’he perdonat.

»Quan et vaig escollir amb l’aspecte d’en Henry va ser perquè vaig pensar que en algun moment em proposaria a mi mateixa per al karma artificial.

»M’imaginava que tu ho acceptaries i m’escanyaries. Al cap i a la fi, m’ho mereixeria per no haver sabut mantenir el meu fill amb vida…

Les llàgrimes em brollaven dels ulls. Vaig respirar fondo i vaig continuar.

—El meu pare em va dir un cop que només hi ha una cosa que tingui tots els pros i cap contra, però que és diferent per a cada persona, perquè el pro d’una és probable que sigui el contra d’una altra.

»Pintant-te m’he adonat que, per a mi, l’única cosa que té tots els pros i cap contra és perdonar-me a mi mateixa.

»Perdonar el que em va passar, perdonar que vaig confiar en les persones equivocades, perdonar el meu odi contingut durant tants anys, perdonar la meva por, perdonar els mals diagnòstics, perdonar els desitjos equivocats… I, sobretot, perdonar-me a mi. No a ells, ells s’han de perdonar a si mateixos.

»En Henry tenia raó. No tan sols es fa camí caminant, sinó també quan et tombes per mirar enrere i veus el camí que mai no tornaràs a trepitjar.

»Jo tinc molt camí que no tornaré a trepitjar, i m’he adonat que això és molt bo. Si et perdones, res no torna a fer-te mal.

* * *

Just després que ella m’obrís el seu cor, em va arribar la confirmació.

Acabaven de trobar el seu segrestador. Vivia a Menorca, una altra illa…

L’hi vaig comunicar. No sabia si aquella notícia canviaria res del seu discurs.

Vaig notar pànic al seu rostre, quan ho va saber, però sabia que voldria anar a veure la persona que l’havia tingut retinguda durant tant de temps. Era el gran compte pendent de la seva vida.

I així va ser. A l’instant, vam canviar de rumb i vam dirigir-nos a Menorca.

Ella tremolava. Vaig abraçar-la amb força, amb molta força. Res dolent tornaria a passar-li mentre jo fos al seu costat. Vaig decidir dir-l’hi amb paraules. Els humans ho fan sovint per deixar constància dels seus pensaments.

* * *

—No et passarà res dolent mentre jo sigui al teu costat. T’ho juro, Rosana —va dir mentre m’abraçava.