Continuem, ja em sento millor…

Disculpeu que hagi tret el tema col·lateral de la mort de la meva amiga; a la meva edat, gairebé cada dia moren persones que conec. No sé si anar al tanatori, fa molt temps que no la veig… Però, bé, centrem-nos.

«La vida et colpeja contínuament, però no et noqueja mai».

Aquesta gran veritat me la va ensenyar el meu pare. No devia tenir ni sis anys quan l’hi vaig sentir repetir com si fos el seu mantra dirigit a un ésser superior a qui implorava que l’escoltés.

Després sempre pronunciava aquest afegitó a la seva pregària:

«Senyor, accepto que em passin coses bones o coses dolentes sempre que em donis temps per superar-les».

Sonava a amenaça pronunciada amb veu ronca, però tan sols era una petició sincera. Ell creia que el temps era el seu millor aliat, el jutge implacable que ho podia arreglar tot.

I amb els anys he descobert que tenia raó. Ell sempre havia aconseguit solucionar tots els seus problemes, fins que se li va acabar el temps en aquest món i ja no va poder fer res més.

Tots tenim un temps limitat i, quan s’acaba, finalitza tot: problemes, il·lusions, pors… El paquet complet s’apaga amb nosaltres.

Mai no vaig imaginar-me arribant a la seva edat. Certament, un pare es comença a entendre quan t’acostes a l’edat en què va morir, perquè això implica entendre les seves febleses.

Jo no només he arribat a la seva edat, sinó que l’he sobrepassat. Com us he dit, ja he fet els cent anys i ell va desaparèixer als setanta-nou.

El vaig veure morir. Vaig veure com s’apagava davant dels meus ulls. Encara que de vegades voldria oblidar-ho, el record em persegueix algunes nits d’estiu i moltes d’hivern.

Ell era a l’UVI morint-se i jo vaig recordar que havia deixat el cotxe mal aparcat. Vaig baixar a moure’l, vaig tornar i encara agonitzava. Crec que ell no volia que em perdés aquell instant bàsic en el meu creixement com a ésser humà. I suposo que era perquè sabia que jo tindria temps per superar-lo.

Li vaig fer una foto just quan vaig notar que se n’havia anat. De vegades la miro i ell encara hi és. Ningú desapareix tan ràpidament del seu cos. La càmera va captar la seva essència, el seu perfum, el seu dolor… No sé per què la vaig fer, suposo que perquè no volia tancar els ulls i no recordar-lo mort. És absurd, aquella imatge no fugirà mai del meu cap.

Crec que ja us he parlat prou de mi. La mort del teu pare explica a la perfecció quina mena de persona ets i com et comportes davant del dolor. És la pèrdua, juntament amb la de la teva mare, que més et radiografia l’ànima.

Els teus desitjos i les teves pors tenen tanta relació amb el fet de defraudar els teus progenitors que, quan ells se’n van, tu et transformes. I és que el món sense ells dos és com si fos un altre planeta i un altre temps verbal. A qui pots importar-li tant com a un pare o a una mare?

Ara toca que em centri i us parli del karma artificial.

Al principi, quan el van aprovar, em semblava una bogeria que la societat et premiés en arribar a una edat concreta i et permetés fer una justícia gairebé divina.

Però, amb el temps, em vaig adonar que el problema era meu. Jutjava els nous costums a través dels cànons dels meus vells costums.

I, tant si ho acceptes com si no, els temps canvien perquè la gent evoluciona de manera diferent dels teus propis valors. Quan no els entens, és perquè ja no vols comprendre’ls.

Quan era jove —us recordo que vaig néixer l’any 1971 a Barcelona—, els vells eren vells. No hi havia «l’edat de la recompensa». Potser la recompensa la rebien els familiars en forma d’herència quan l’ancià moria. Aquell moment tan terrible, en què els voltors consanguinis s’enganyen entre ells i s’esbudellen guiats per la cobdícia d’aconseguir les restes econòmiques d’aquells que et van donar la vida. Com deveu imaginar, a la meva família va passar això.

Com ha canviat el món! Ara els ancians són venerats. Abans, tenien sort si no acabaven en una residència. No em queixo, perquè jo soc una d’aquelles velles vaques sagrades.

Com us deia, mai no em vaig imaginar que arribaria al 2071. Semblava impossible, un fet digne de ciència-ficció, però la vida et sorprèn.

Això ho vaig aprendre jo sola, crec que ningú no m’ho va dir perquè tothom pensa que és una obvietat, tot i que hauria agraït que, de petita, algú m’hagués explicat que la vida em sorprendria.

Personalment, m’ha sorprès molts cops, a molts llocs i amb molta gent.

Aquestes són les dues úniques coses certes en aquest món: que la vida et colpeja contínuament i que sempre et sorprèn. Si et sorprèn més vegades de les que et colpeja, la vida et serà més senzilla que si et colpeja més vegades de les que et sorprèn.

Heus aquí un altre consell d’aquesta dona centenària: «No posis mai la mà al foc per ningú». Posar la mà al foc per algú equival a cremar-se o a perdre-la, segons el que t’hagis jugat a l’aposta.

He perdut molta gent per la qual he posat la mà al foc; entre aquestes persones hi ha l’amiga que us he comentat que ha mort avui. A la vida et pots refiar de tan poca gent…

Som éssers abusius, i la primera directriu de qualsevol ésser abusiu és cuidar de si mateix. Malgrat que això que diré és molt trist, el cert és que ningú ajuda ningú si no té una bona raó personal per fer-ho.

La veritat és que jo també he practicat aquesta directriu egoista amb la qual naixem. No soc millor que la resta. Potser l’únic que em diferencia és que en cent anys de vida observes tants canvis, tantes coses passen de moda, tantes altres desapareixen, que d’alguna manera tot això et dona perspectiva.

I la perspectiva ho és tot a la vida.

Si tens perspectiva pots arribar a ser feliç. Si no la tens, faràs infeliços els altres.

Des de la meva perspectiva, us diré que aquest món va canviar en el moment que van sorgir les xarxes socials. A la generació d’ara li semblarà que la meva opinió és absurda, perquè les xarxes ja són prehistòriques. És com parlar del telègraf amb algú de la meva quinta. En realitat, per a tota aquesta nova generació, fins i tot llegir i escriure els semblen assumptes desfasats.

Però en aquella època no compreníem el que intentaven fer amb les xarxes socials. En canvi, ara és ben diàfan.

Tot formava part d’un pla. Pretenien que, justament gràcies a les xarxes, deixéssim de socialitzar-nos, que perdéssim el contacte amb l’entorn i que, a poc a poc, ens quedéssim sols i vinclats endavant, amb els ulls clavats en els mòbils i les tauletes.

I quan ja ens van tenir sense entorn i sense connexions reals, va ser quan van arribar els robots. I els necessitàvem perquè ens sentíem buits i aclaparats per la soledat. Ja no sabíem interaccionar amb persones, però érem experts a fer-ho amb màquines.

No em vaig adonar de tot allò, com tampoc no ho va fer la resta del món. Però el pla era perfecte: arrabassar-te els lligams naturals de connexió amb el món per implantar-te’n altres d’artificials.

Ells, els robots, són pertot arreu i ara fan de tot, fins i tot imparteixen el karma artificial.

Un robot decidirà si la persona de la qual vull venjar-me morirà. És a un robot a qui hauré d’explicar els meus secrets més íntims. És la meva estrebada per aconseguir el que desitjo.

La vida són estrebades, sempre són estrebades…

* * *

M’agrada aquest cos, és lleuger. Tot jo em sento més lleuger. Tenir tretze anys és agradable i força elàstic.

Sempre em prenc uns segons per familiaritzar-me amb el meu cos. Pocs, uns vint-i-tres. Mai no necessito gaire temps per a res.

Després miro de córrer, saltar i respirar. Vull entendre tot el meu potencial ràpidament.

He investigat algunes coses sobre la persona de cent anys que he de visitar.

Veig que a casa seva no en té cap, de nosaltres. Això no és gaire normal.

No té gaires lligams amb ningú. Viu absolutament sola, cosa bastant habitual.

No temo el seu possible mal humor. No hi ha res que m’acovardeixi, però m’agrada estar preparat per si de cas.

Sé que ella acabarà exercint el karma artificial. He fet mil dues-centes trenta-dues persones centenàries i sempre l’han exercit. Totes tenien un compte pendent. Tot i que, de vegades, creien que el tenien obert però l’altre karma, el natural, ja els l’havia solucionat i els escollits eren morts o els havien passat multitud de desgràcies. Això també sol passar.

No tinc pressa. Cada persona necessita el seu temps. Només s’ha d’esperar, tenen tot el dia per donar-nos les seves explicacions i la gent gran acostuma a prendre-s’ho amb calma.

M’agrada escoltar-los, però de vegades em perdo en les seves reflexions. Abans de començar diuen que aniran al gra, crec que és perquè gairebé ningú els escolta i quan enganxen algú volen expressar el que callen durant tot el dia. Em sembla normal.

Salto molt, camino perfectament i m’agrada el meu somriure.

Em dic Troy. És el nom que em van posar quan vaig néixer fa trenta-dos anys. A mi m’agrada.

Acabo d’avisar-la de la meva arribada. Ens trobarem d’aquí a tretze minuts. L’he notat eixuta, però és normal. Si no saps com som, no t’agradem, i segons quin model nostre coneguis, podem desagradar-te encara més.

* * *