El timbre de la porta va sonar quatre cops seguits. Em va estranyar. Ells sempre respectaven els tretze minuts de cortesia.

Sabia que havia d’acceptar la seva presència a casa.

Em vaig preparar. M’havia posat un vestit elegant, no per ell; bé, suposo que sí. Portava un vestit d’estiu de color blau. M’havia semblat perfecte per gaudir del dia del meu aniversari i també per arribar-me al tanatori si al final decidia anar a veure la meva amiga.

Em vaig mirar al mirall, se’m notava el disgust a la cara. Era difícil de dissimular que ells no m’agradaven. Mai no m’havia acostumat a aquells éssers.

Ara tothom en tenia dos o tres a casa. Feia un parell de dècades havien baixat molt de preu. Però a mi tot allò em va arribar tard i, a més, em semblava que era com tenir un espia a casa més que no pas un aliat en qui confiar.

El meu germà en tenia tres models de tres marques diferents. Feien funcions avorrides que ja ningú no practicava. Ja ningú no comprava a les botigues, es considerava una pèrdua de temps. I la gent ni molt menys netejava o preparava el menjar.

Si tenies diners, tot estava al teu abast, bé, al seu abast. Els robots es connectaven entre ells i solucionaven els teus problemes. Feien encàrrecs i s’ocupaven de qualsevol cosa relacionada amb el dia a dia de la casa o del negoci.

Els donaves una ordre i tot estava lluent, la nevera plena, la gespa segada i el menjar a taula.

Jo era de les poques persones que encara cuinava i comprava. Segons les últimes dades que havia sentit, només quedàvem un tres per cent de la població que encara fèiem activitats mundanes. Ara es diuen així, les activitats que abans es deien quotidianes.

Tot i que anar a una botiga es considera antiquat, a mi encara m’encanta, suposo que per allò que us he confessat del meu amor pels temps passats i la comunicació amb altres éssers humans.

Però puc tenir ben poca comunicació perquè, a les botigues, també hi són ells. No he trobat cap botiga física regentada per un humà, encara que ells fingeixen que són botiguers i ho fan molt bé. Així que de vegades faig veure que ho són per poder fer petar la xerrada.

Era llei de vida que això passés. Des de fa una eternitat, la gent valora molt el seu temps i la seva butxaca. I amb ells a càrrec, tot és més barat i molt ràpid.

El temps ho és tot. L’any 1800, crec recordar que la mitjana de vida era de cinquanta-quatre anys, al meu segle era de setanta-vuit i ara és de noranta-set, però seguim veient el temps com el nostre gran enemic.

I és que els que volen viure intenten esprémer tot el temps possible per complir les seves il·lusions personals, i això és així perquè, quan marxes, no queda absolutament res de tu en aquest món.

Recordo que, quan el meu pare va morir, la meva mare va donar tota la seva roba a una associació benèfica lluny de Barcelona. Amb bon criteri, no volia creuar-se amb ningú que anés vestit amb la roba del seu marit.

Després de donar els seus vestits, el que va quedar d’ell ho vam ficar en una capsa. Allà hi havia les notes de la seva època d’estudiant, records de la mili (qui ho hauria dit, que, amb el temps, tornaria amb una duració de tres anys, efectes secundaris de la Inesperada) i tots els seus carnets d’identitat (ara innecessaris perquè el nostre ADN és el nostre identificador personal).

La meva mare, que era una dona capaç de veure llum on altres veien ombres, va triar una bonica capsa amb motius mariners per guardar-hi totes aquelles deixalles finals de la persona estimada.

No sé on deu ser. Les coses es perden, al llarg de la vida. Primer les oblides perquè el temps els treu valor i, finalment, elles mateixes decideixen desaparèixer de la teva vista. Diria que es van apartant de nosaltres de puntetes quan noten que molesten.

Va agafar aquella capsa en concret perquè el meu pare adorava el mar. Va acabar enterrat a Montjuïc, veient el seu mar i els tancs de gas que havia construït per a l’empresa on havia treballat tota la vida. La seva feina i la seva passió just davant dels seus ulls. Tothom que el coneixia va comentar que devia estar encantat per aquella feliç coincidència. Quina bajanada, ell era mort, dins una caixa i tapiat amb maons. No podia veure absolutament res. Tot contres i cap pro, com diria ell.

Aquesta és la classe de coses que es diuen quan ja no ets al món i per sort no les has d’aguantar. Cosa que s’agraeix.

També recordo una altra anècdota del funeral del meu pare. És la presència d’un amic seu que durant la cerimònia va plorar més que tots nosaltres. Sempre l’hi agrairé molt. Les llàgrimes mai no entenen de sang, només d’empatia. Però la gent es preguntava: «Per què plora tant? Qui és?».

No sé qui era, però fos qui fos, el que aquell home va significar a la vida del meu pare està esmicolat dins el meu coixí.

I ja no recordo res més del dia que el vam enterrar. Hauríem d’acomiadar-nos d’aquells que estimem un mes després de perdre’ls. Ho fem tan ràpid que els sentiments i el dolor encara no han florit i quan apareixen ja no hi ha ningú al teu costat que et pugui consolar.

Per sort, ara, aquest problema ha desaparegut, ja no s’enterra ningú. Ara et cristal·litzen. Et converteixen en un diamant. No conec bé la tècnica que fan servir, però la joia que creen és preciosa. Veus la gent amb el seu collar de diamants penjat al coll i segurament hi porten el seu pare, marit o fins i tot un desconegut que els va marcar.

Món ben estrany, aquest que m’ha tocat viure, on la mort penja del cos en forma de joia. Tot per la falta d’espai i per tenir cura del medi ambient.

Prou. Me n’he anat lluny, molt lluny. Em sol passar. Ho sento. Però em costava obrir la porta. Suposo que ell ho nota, ens poden sentir i saber què fem en tot moment. El batec del nostre cor i la manera personal de respirar ens delaten. Realment necessitava els minuts de cortesia que ell m’ha escamotejat. Potser l’hi retrauria.

Abans de deixar-lo entrar, em va venir un altre cop al cap l’amiga que havia perdut. Odio quan la ment decideix per tu. Però, al capdavall, el temps i la mort van de bracet. Quan un s’acaba, comença l’altra.

En aquest segle, però, moltes classes de mort ja no són un tabú, s’han desterrat alguns d’aquells prejudicis.

Pots suïcidar-te, si vols. I és que hi ha conciliadors que estudien el teu cas i, si l’aproven, t’ajuden a marxar.

L’eutanàsia també ha deixat de ser un problema. Ningú ha de suportar un dolor injustificat. Si no vols viure, parles amb els «doctors del final». Ells t’escolten, t’examinen i, si el teu dolor o el teu desassossec són coherents, et seden fins que deixes de respirar.

Tots dos, «conciliadors del suïcidi» i «doctors del final», són robots. Al principi eren humans, però la càrrega d’escoltar tant de dolor els causava problemes mentals greus. Al cap i a la fi, era el millor, així ningú s’emportava un pes innecessari a casa que no li permetia dormir.

Tot i això, ells seguien sense agradar-me. Però en aquesta vida, com us he dit abans, tot són estrebades. Per tal de fer alguna cosa que t’agrada has d’acceptar una estrebada en sentit contrari que no et ve de gust. I sé que ell, tal com l’havia escollit, era la meva estrebada.

Potser estigui donant una mala imatge d’aquest futur. No tot és dolent en el progrés d’aquest segle. Anys enrere, agafar un avió per anar a veure algú o conèixer noves destinacions comportava endarreriments, cues i mala educació. Ara aquest problema ha deixat d’existir, volar a qualsevol part del món és cosa de vint-i-tres minuts, una nau et treu fora de la Terra i t’hi torna a posar, és com recórrer una estranya trajectòria el·líptica. Tu viatges sol i mig sedat, però quan arribes al paradís somiat estàs fresquet i despert. He fet tres viatges i m’han semblat meravellosos.

Vaig respirar fondo, vaig obrir la porta i allò va aparèixer. No m’era fàcil enfrontar-m’hi…

* * *

Quan em va obrir vaig observar la seva cara de sorpresa, però crec que li va agradar el que va veure. Sempre demanen una edat determinada que no els espanti i els faci sentir bé. Suposo que, com que era un nen, l’aterria menys.

Li vaig somriure; no li va agradar, ho vaig detectar de seguida.

Estava segur que m’oferiria un cafè. Sempre ens donen cafè dolent perquè no el podem diferenciar.

Ella era vella. Els cent anys estaven perfectament ancorats al seu rostre. No l’hi vaig comentar, no li hauria agradat. Als humans gairebé mai els ve de gust que els diguis la veritat.

Em va agradar el vestit blau que portava, ja ningú no porta vestits tan preciosos. Tothom va amb el seu camp d’energia pel carrer. Aquest camp d’energia que els aparta del món. I al seu interior duen la seva música, la seva temperatura, les seves imatges i el seu món. Ningú els pot tocar ni molestar.

Ella era allà, davant meu, sense camp, a l’abast de la meva mà. Tenia alguna cosa estranya que m’agradava. La seva fragància natural, la que desprèn cada cos, era addictiva.

De seguida vaig notar que aquella dona era única i que allò no seria tan fàcil i ràpid com em pensava.

Vaig somriure de nou, m’encantaven els reptes.

* * *