Ja m’ha trucat. Ve cap aquí, diu que serà aquí en tretze minuts, però sempre arriben abans i es queden esperant a la porta.

Sona seriós. Ells són seriosos, però encara m’agraden menys quan somriuen. El seu somriure és fals, per fer-lo es van basar en el de la Mona Lisa, però no els va quedar gens bé.

No m’agrada que em vingui a veure el dia del meu aniversari. Vaig néixer un dia de Sant Jordi, el 23 d’abril de 1971. Aquest dia era una festa a Barcelona, perquè hi havia una tradició molt maca segons la qual la gent es regalava llibres i roses. La gent sortia al carrer, que era ple de parades de llibres i roses. Era una jornada dedicada a l’amor, als llibres i a les flors. El meu dia ja no és el que era. Fa temps que Sant Jordi es va convertir en una festa universal. Els nord-americans la van introduir en una pel·lícula que es va fer tan popular que la tradició es va convertir en un fenomen global. Ara tothom celebra aquest dia i es regala roses. El tema dels llibres es va anar oblidant a la mateixa velocitat que la societat deixava de llegir.

Bookflowerday, crec que es deia la pel·lícula, i aquest va ser el nom que va adoptar la tradició. Mai no he entès que ara s’anomeni així, per a mi sempre serà Sant Jordi.

Però, al cap i a la fi, sempre hi ha un avenç que et supera. Ja sigui tecnològic, social o simplement alguna cosa petita i insignificant que per a tu ho era tot.

Per al meu pare va ser internet. No li va agradar mai.

Per al meu avi, les targetes de crèdit. No se’n fiava.

Per això el meu pare va seguir escrivint a mà. Ell era del parer que les coses importants d’aquesta vida s’havien de posar en un paper i, si era possible, amb lletra valenta.

I el meu avi mai no es va acostumar a les targetes de plàstic, per això sempre duia enormes feixos de bitllets a les butxaques.

Les dues generacions anteriors a la meva no van caure al parany d’abandonar les coses tangibles. Se les estimaven massa. Nosaltres no hem estat tan intel·ligents.

En el meu cas, l’avenç que no vaig superar està relacionat amb les persones. Amb com eren quan jo era una adolescent. Suposo que em vaig quedar en aquella edat, en aquells anys vuitanta, perquè m’agradava la manera que teníem de relacionar-nos. No hi havia internet, ni tampoc hi havia mòbils. S’havia de parlar i comunicar-se. M’agradava tant conversar quan encara tenia gent al voltant meu per fer-ho…

Recordo que quan era adolescent Sant Jordi em semblava el dia més bonic, a Barcelona. La meva ciutat vibrava i passejar pels seus carrers et feia sentir automàticament feliç. L’amor de les parelles renaixia quan es feien aquelles ofrenes en forma de llibres i roses. Encara que aquell amor durava ben poc, el 24 d’abril tornava al seu nivell rutinari. Però m’entusiasmava que durant un dia l’amor fos etern, resplendent i tangible.

El llibre i la flor simbolitzaven alguna cosa més que un llibre i una flor.

Moltes vegades, quan arribava aquell dia assenyalat, passejava pels carrers i m’imaginava els mateixos llocs que trepitjava a l’època dels meus avantpassats.

Gairebé podia imaginar els meus besavis i els meus avis enamorats, regalant-se roses i llibres.

Tot i que també pensava en quants llibres no es llegien mai i quantes roses es marcien abans d’hora per culpa de ruptures inesperades. Després de festes com Sant Jordi, Nadal o les vacances es genera molt de neguit personal.

Jo, en aquella edat, em nodria de totes aquelles sensacions. I diria que encara ara me n’alimento. Quanta gent viu només de records!

De vegades penso que visc de batalles.

Això mateix els passava als meus avis i als meus pares. M’explicaven històries de la guerra o dels anys seixanta, i jo sempre em quedava fascinada. Suposo que, de petita, ja era una mica rara, mai no em molestaven els seus relats. El seu passat em nodria i creava la meva personalitat.

Descobrir que la teva mare podria haver-se enamorat d’un altre i que aleshores tu no hauries nascut, o que la teva àvia va estar a punt de morir en una guerra per defensar l’honor del seu marit davant del militar equivocat…

Com les admirava. Jo em vaig avançar als meus temps, aleshores ja pensava que qualsevol persona que superés els setanta-cinc anys mereixia un respecte etern.

Ara ja toca que us expliqui bé de què es tracta això de la recompensa, perquè he sobrevolat el tema, però encara no us he parlat en profunditat del karma artificial.

Qui et premia? Podríem dir que la societat. Quan arribes a la meva edat, és quan la teva veu serà escoltada.

Avui, que faig cent anys aquest dia de Sant Jordi, puc fer justícia.

Tot plegat es podria resumir en això, en el fet de ser jutge d’una injustícia.

Puc escollir qui ha de morir. Puc proposar tres noms i decidir-me per un. A tots tres se’ls notificarà que els he escollit. Has de donar tres noms perquè de vegades algú s’ha mort o perquè és possible que ells decideixin que la persona no és idònia perquè hi ha alguna dada que has donat que no concorda amb el que ells saben o bé perquè el seu greuge no els sembla suficient.

Em sembla tan intens el que estic vivint en aquests moments, que he decidit escriure tots els meus sentiments en paper. Crec que al meu pare li hauria encantat que creés un d’aquells llibres que ja gairebé no existeixen.

I és que ell creia que per superar qualsevol problema calia temps, però també reconèixer quin era realment el problema. I ell ho extreia sempre a través dels seus escrits.

Quan escrivia, quan feia les seves gràfiques, acabava entenent els pros i els contres.

Sempre em deia que tot en aquest món tenia els seus pros i els seus contres.

Quan jo tenia un problema, s’asseia al meu costat i buscàvem tots els pros i els contres de la decisió que m’amoïnava.

Encara conservo molts dels meus papers plens de pros i contres. En rellegeixo sovint i veig quanta raó que tenia. Quants pros van ser reals i quants contres em van prendre coses. Va anticipar moltes vivències en aquells papers arrugats en els quals va resumir els meus problemes.

Sempre li preguntava si en aquest món hi havia res que tingués tot de pros i cap contra. Ell, com a bon enginyer, una raça estranya que té calculadora en lloc de cervell, em deia que sí, però que allò depenia de cadascú.

«Rosana, els pros i els contres arrelen amb la personalitat. És així. Un pro a la teva vida pot ser un contra en la d’algú altre».

No sé què pensaria del fet que avui rebi la visita d’un robot al qual he de confessar els temes més traumàtics de la meva vida perquè executi alguna de les persones que em van causar tant dolor.

Encara que puc suposar que s’asseuria al meu costat i escriuria tots els pros i tots els contres de prendre aquesta decisió per tal d’entendre-la bé. Justament el que estic fent.

M’hauria agradat llegir els pensaments íntims del meu pare, però no vaig tenir aquesta sort. No els vaig poder llegir perquè ell no volia que jo heretés les seves preocupacions.

Ho va agafar tot —cartes d’amor, diaris, apunts sobre la seva feina i fins i tot petites preocupacions mundanes que havia escrit en centenars de papers durant anys— i ho va triturar. Després va farcir un coixí amb aquells problemes triturats, reconvertits en alguna cosa tova i còmoda perquè em donés pau.

Em va regalar el coixí just abans d’anar a l’UVI, on sabia que finalitzaria la seva vida.

No m’ho va comentar ni m’ho va explicar. Ho vaig descobrir casualment al cap de deu anys. El coixí es va descosir i quan vaig veure el farciment ho vaig entendre tot. No vaig poder reconstruir res perquè estava destruït a consciència. El meu pare no feia mai res a mitges.

Suposo que em va deixar tots aquells papers triturats perquè pogués abraçar les seves lletres valentes cada nit i les seves preocupacions em donessin coratge i m’ajudessin a dormir. Jo era la seva nena preferida, la seva única filla.

Quan acabi aquest llibre que escric a mà segurament el destruiré i l’afegiré als budells d’aquell coixí que darrerament està famèlic.

Espero tenir forces per destruir-lo. No és fàcil destruir allò que vas crear, cal molt coratge. Tampoc no sé si aquests escrits sobre el karma artificial són alguna cosa digna de la qual m’hagi de sentir orgullosa. No sé si ell ho estaria.

Feia un munt d’anys que no escrivia, igual que la resta de la societat. Però m’està agradant fer-ho, no us ho puc negar, crec que m’ajudarà a prendre la decisió correcta.

Com tampoc no us puc negar que, a mesura que m’acostava als cent anys, dubtava si executar el karma artificial per dos motius.

El primer és que mai no vaig pensar que arribaria a aquesta edat. Suposo que ho he aconseguit perquè un bon dia vaig decidir que m’estava complicant massa la vida. I és que de vegades continues vivint igual que et van inculcar de petit, encara que el moment actual sigui diferent i et permeti canviar les rutines, la forma de ser i el caràcter. El meu pare sempre deia:

«Si la vida et dona coses, has de canviar. Si la vida et pren coses, també ho has de fer».

El segon motiu és que no tenia clar que conegués ningú que mereixés morir. Bé, rectifico, sí que conec gent que s’ho mereix, el que no tinc clar és si jo vull donar l’ordre d’executar-los.

Però aquestes raons no em fan oblidar que necessito utilitzar el karma artificial; la meva vida no ha estat fàcil, i saber que hi ha gent que s’ha sortit amb la seva m’ha semblat sempre la cosa més difícil de pair d’aquest món.

El sento al portal, ja és aquí, falten pocs minuts perquè truqui a la porta. Per fi, la meva anhelada recompensa…

* * *

He arribat abans a casa seva. Els temps sempre són més curts quan tens tretze anys. El cert és que ja m’ho imaginava. En nou minuts puc arribar sempre a qualsevol lloc, però sé que això no agrada als humans, per això sempre dic que en tardaré dotze o tretze i m’espero a la porta. Ens van ensenyar que aquest és el temps correcte perquè la gent es pugui preparar o arreglar.

Ella viu en un edifici alt. Ja ningú no viu en aquests edificis, la qual cosa demostra que o no té diners o li agraden els vells costums.

He intentat entendre els vells costums, però no hi ha gaires dades. Des de la Inesperada, els països van censurar gran quantitat d’informació. No vaig entendre bé per què, però ningú no ens parla de la Inesperada.

Casa seva fa bona olor des del portal.

Viu en un novè pis. M’esperaré uns quants minuts més i després trucaré a la porta.

Somriuré molt. Ho agraeixen.

La sento escriure a mà, o això em sembla. És estrany, ja ningú no escriu.

També la sento respirar. Tota la gent gran respira molt fort, però ella inspira amb calma i com si gaudís de la seva escriptura. L’escriptura i l’emoció van a l’uníson en el seu cos. Fins i tot diria que sento la cançó «Blue Moon» d’Elvis Presley de fons.

M’agrada l’Elvis. La seva versió prima i la seva versió grassa.

Crec que no esperaré aquests minuts de cortesia. Suposo que té a veure amb la impaciència de la meva carcassa de nen. Ser d’una determinada manera sempre et condiciona.

He trucat quatre vegades seguides al timbre.

* * *