Abans d’entrar a veure aquella examiga, em vaig acostar al camp del Barça, just davant del tanatori. Sempre he pensat que els estadis tenen una energia única que s’incorpora a la teva ànima per totes les emocions intenses que hi perduren encara després que els espectadors se n’hagin anat.

L’estadi Messi… es diu així en honor d’aquell increïble jugador que va guanyar la final del Mundial amb un inoblidable hat-trick.

M’hi vaig acostar lentament per omplir-me d’energia abans de presentar els meus respectes. Eren molts anys sense veure-la, però encara m’afectava. Quan vam deixar de quedar rondàvem els quaranta, ara totes dues en teníem gairebé cent. Ella no hi havia arribat per dos anys. Penso que potser m’hauria proposat a mi per al karma artificial, podria ser, devia tenir una altra visió de tot el que va passar.

Recordo que, al principi, va fer diversos intents per aconseguir que recuperéssim la nostra relació, però el dia que ens vam citar per tornar-nos uns objectes, vaig dir-li clarament: «Mai no tornarem a ser el que érem, el dolor que tinc dins meu ha apagat l’amistat que ens unia. Ja no et conec i, el més greu, ja no m’importes».

Després d’allò ja no hi va tornar a insistir, encara que em va fer veure que ens perdríem els millors anys de la nostra vida. No estic segura que fossin aquelles dècades. El que era cert, i les dues ho sabíem, és que, si ens perdíem aquell instant, mai no tornaríem a estar juntes.

Aquell darrer dia ens vam prometre anar als funerals dels nostres pares, marits, i també els nostres. En aquella època érem tan il·luses que ens pensàvem que ningú no moriria mai. Però la mort arriba encara que no ho creguis i les promeses s’han de complir.

Amb cada «Ho sento» de cada trobada durant cada pèrdua semblava que recuperaríem l’amistat. Però l’estrany fil del qual us he parlat, quan es talla, no es torna a unir mai.

Hi ha gent tan especial a la vida, que l’univers te la porta però també te la treu. S’ha d’acceptar. Deu tenir les seves raons.

No la vaig odiar mai, tot i que el que em va fer va ser molt dolorós d’acceptar. Vaig compartir amb ella anys increïbles i moments formidables. Això sí, tot s’oblida. Les emocions no perduren en el record. Potser amb el temps et porten un somriure o un anhel, però mai no torna aquell sentiment intens en tot el seu esplendor.

En Troy em seguia, aquesta vegada a bastantes passes de distància, i no deixava de mirar-me.

Vaig decidir que aquell estadi ja m’havia carregat de prou energia i per fi tocava començar a explicar-li qui volia proposar per al karma artificial. Però volia dir-l’hi en algun lloc especial, on residien molts dels meus records.

—Vols passar pel cementiri que hi ha al costat del tanatori abans que entri a presentar els meus respectes? —vaig preguntar.

—És clar. —Va somriure.

No sé per què va somriure, però ja us he dit que el tema del somriure no el portaven gaire bé i l’executaven en moments inadequats. Tanmateix, els humans tampoc no ho hem tingut mai gaire clar. La veritat és que, a poc a poc, anava congeniant amb aquell somriure desafortunat.

Vam passejar entre les tombes del vell cementiri, que estava enganxat al tanatori de Les Corts. No em desagradaven aquells llocs, em sentia més a prop dels que havien mort que dels vius. El meu temps estava a punt d’esgotar-se, ho pressentia.

Ell em mirava tota l’estona de reüll. Vam passar pel costat de la tomba del meu pare; no vaig comentar res.

—Si haguessis sabut que ella moriria abans que tu, hauríeu fet les paus? —em va preguntar.

—No, ja era una estranya. Quan et retrobes amb algú gairebé mai el reconeixes. El canvi físic és el més evident, però el que realment t’afecta és el canvi de l’entorn en què us vau conèixer. Si l’entorn desapareix, es com si fóssiu altres persones.

»Per això els amics de la universitat o de la feina desapareixen amb aquelles èpoques i aquells entorns. Només es mantenen els de l’escola perquè ells coneixen les teves costures internes i aquestes mai no deixaran d’existir.

Ens vam asseure davant d’una altra tomba que ell no coneixia, però que era bàsica a la meva vida. Aquesta no em va importar ensenyar-l’hi. Per a ell no era més que una làpida; per a mi, aquella persona ho havia significat tot.

De vegades em pregunto què deuen pensar aquests éssers de les tombes en aquesta època de bells diamants que simbolitzen la mort. Estic segura que la muntanya de terra amb la làpida que la corona els deu semblar ridícula.

—Qui hi ha enterrat aquí? —em va preguntar amb gran respecte.

—El meu marit. El vaig conèixer després que em passés el pitjor de la meva vida. Va aconseguir que ho superés gràcies a les seves atencions i a tots els llibres que em va recomanar.

No m’hi vaig allargar. Podria haver-li parlat sobre el que el meu marit anomenava «literatura curativa».

Recordo que em va dir que en Paco Umbral havia creat el llibre més preciós sobre la mort del seu propi fill, que va morir amb només sis anys.

Mortal y rosa era tan preciós… Parlava sense embuts sobre el que significa estar amb el teu fill al pavelló dels malalts, vigilar-li la febre i veure’l desaparèixer. El meu marit creia que era el llibre perfecte per superar la mort d’un nen.

També sostenia que el millor llibre per superar la mort d’un pare era Patrimoni, de Philip Roth. I tenia raó, perquè és un altre llibre ple de dolor que et contagia les ganes de viure.

Per a la pèrdua d’amor i amistat, recomanava De profundis, d’Oscar Wilde. Una classe mestra sobre el patiment originat per l’egoisme d’un altre ésser humà.

I també li agradava El món groc, d’Albert Espinosa, aquell noi sense cama que va morir un 23 d’abril de l’any 2023, un número molt profètic a la seva vida. El meu marit deia que era un relat interessant sobre les pèrdues transformades en guanys.

Els vaig llegir tots durant una època, però sempre vaig pensar que aquells llibres només anestesiaven. Una bona pèrdua sempre viu dins teu i has de conviure-hi, no hi ha dreceres. Ell no compartia aquesta opinió, estimava el poder de la paraula escrita, en això s’assemblava al meu pare.

Però bé, ja ningú llegeix, ja us ho he dit. Es va deixar de llegir fa vint anys. Ara tot s’absorbeix. Aquest implant que tots portem ens permet absorbir i sol·licitar el que necessitem. Tota la informació ens arriba i la llancem sense necessitat d’escriure ni de llegir.

Un dia, el meu marit va afirmar que la fi del món va començar quan vam deixar de llegir. En això estàvem totalment d’acord. Per això el vaig enterrar amb els seus estimats llibres. A mi també m’agradaria fusionar-me amb els meus en el moment de marxar, que les seves lletres impregnessin el meu cos.

L’enyorava molt, amb ell havia creat unes rutines màgiques que només s’aconsegueixen després d’anys de compartir la vida amb una altra persona. Sense ell, tots aquells rituals van perdre el sentit.

Vaig decidir que ja era el moment. Vaig treure de la bossa els papers que havia escrit sobre la primera persona que volia proposar. Em penso que ja tocava, suposo que per a ell no devia ser agradable ser amb una vella en un cementiri escoltant batalletes.

Vaig entregar-li un sobre gros, havia intentat reunir tota la documentació sobre aquell instant negre i terrible de la meva vida. Va ser el més greu i dolorós, jo només tenia vint-i-tres anys quan va succeir i va desencadenar dos altres fets que també em van afectar.

De vegades penso que a totes les vides se’ls presenta un esdeveniment terrible. Només un, però que condiciona tota la resta. Si no saps de què parlo, és que encara no t’ha arribat. Però apareixerà.

La gent viu d’esquena a aquests moments, quan el més important és estar preparat per fer-los front. A tots, ens agradi o no, se’ns morirà algú important de la família, o caurem malalts de gravetat o perdrem feines desitjades i amors eterns. I això no és terrible, això simplement és viure. Viure és perdre allò que vas guanyar.

Ell va acceptar aquella part de la meva vida en forma de sobre i va ser com treure’m un pes del damunt. Li acabava de traspassar part del meu dolor. Em vaig imaginar que per a ell només serien lletres mal escrites en papers que feien olor de llàgrimes.

—Aquí ho tens tot sobre la meva primera proposta —vaig afegir—. La persona que proposo és algú que em va fer molt de mal. Fa uns quants anys que em va enviar una carta on pots llegir tot el que em va fer. Ho explica bastant bé, és la seva veritat, però s’ajusta prou al que va passar.

»També hi són els informes mèdics del meu marit, que va ser el psicòleg que em va tractar després que em passés tot allò, i els de la policia…

—I la teva versió? —va preguntar.

—La meva versió és difícil d’explicar. Encara fa massa mal.

La meva resposta no el va estranyar en absolut. M’imagino que havia parlat amb molts ancians que no podien tornar als seus dolorosos records. Per compartir, primer has d’acceptar. Si oblides, tot fa menys mal.

—Va rebre el seu càstig? El karma va tornar-li tot el mal que et va provocar?

—No. Mai. —Vaig decidir demanar-li un favor—. M’agradaria que no ho llegissis en diagonal, sinó a poc a poc, mastegant cada paraula, si us plau.

Sabia que tenien la capacitat de llegir absorbint únicament l’essència. Es va quedar en silenci i, a continuació, va assentir.

Em vaig dirigir al tanatori. Vaig deixar aquell robot amb cara de nen amb part de la meva vida davant la tomba del meu marit. Tot era estrany, però també bellíssim. Suposo que hi havia certa justícia divina.

Vaig caminar cap al tanatori sense saber com m’enfrontaria als fills de la meva amiga. Què pensarien d’algú que feia dècades que no tenia contacte amb la seva mare, però que apareixia a presentar els seus respectes quan ella havia mort?

Quan vivia, aquelles trobades esporàdiques eren senzilles. Totes dues coneixíem el pacte que havíem signat i ens alegràvem de complir-lo. No hi havia retrets.

Retrets… «Reproches», com la cançó que tant m’agradava d’Ayax y Prok. Noms dignes de robots d’aquesta època. Al cap i a la fi, ells són els nous déus.

Mentre entrava al tanatori em vaig adonar que, si no comprenien la meva presència allà, tampoc no m’importava.

Amb els anys he après que intentar convèncer la gent sobre experiències que no han viscut o sentit és una pèrdua de temps. Només pots esperar que no et jutgin. No jutjar sense comprendre és un do que té poquíssima gent.

Tothom creu que ha de jutjar tot el que veu.

Esperava que en Troy no fos així i realment pogués comprendre sense jutjar. Però no us puc negar que em produïa pànic haver-li regalat les meves experiències. Al cap i a la fi, el passat dolorós, quan es comparteix, sempre provoca pànic.

* * *

Ella se’n va anar cap al tanatori. M’agradava molt, aquella dona estranya.

El sobre era molt gruixut. Havia vist de tot, des de gent que només tenia la seva pròpia paraula, per acusar d’altres, fins als que aplegaven dossiers, gravacions i fins i tot testimonis de càrrec.

Nosaltres no ens havíem d’implicar emocionalment, només havíem d’interpretar tota la informació i treure’n les conclusions per decidir si aquella persona podia ser una candidata per al karma artificial.

Vaig optar per no llegir en diagonal, tal com l’hi havia promès, tot i que estava capacitat per saltar-me les promeses.

La tomba del seu marit contenia un home d’un metre vuitanta-quatre. El van enterrar amb un vestit blau, just del mateix color que ella portava avui. Segurament ella el va triar. Hi havia quatre llibres al seu voltant, suposo que els seus preferits. Vaig poder reconstruir la seva imatge gràcies al seu esquelet. Tenia cara de bona persona, el seu fetge va acabar totalment destrossat, no vaig poder esbrinar per què.

Em va estranyar que no em digués que el seu pare estava enterrat allà. Vam passar per davant de la seva tomba quan vam entrar, però va fer veure que no la coneixia.

No vaig preguntar-n’hi el motiu. M’havien ensenyat que, si no ens explicaven alguna cosa, no havíem de preguntar.

Vaig obrir el sobre i el primer que hi vaig buscar va ser la carta que li havia enviat l’home que li havia fet mal.

Vaig notar-me ansiós per conèixer el seu dolor. Mai no havia sentit aquella curiositat dins meu per una persona.

Aquells papers ben doblegats, escrits amb lletra molt torçada, començaven amb un: «Estimada Rosana…».

* * *