En obrir la porta em vaig adonar que era talment com l’havia demanat. Em va costar mirar-lo als ulls. El vaig convidar a passar.

«Allò» va somriure diverses vegades. Em va produir una autèntica esgarrifança. Crec que ho va notar.

Li vaig oferir un cafè, el va acceptar. Els primers models que van treure no menjaven ni bevien, i allò els allunyava de la gent i no els feia semblar gaire de confiança. Les empreses de seguida van entendre que era important que interactuessin socialment i, sobretot, que mengessin i beguessin amb nosaltres.

Li vaig servir un cafè amarg; ells no detectaven la diferència. Em va mirar i de seguida vaig saber que dialogaria amb mi. No solien perdre el temps amb converses banals.

—Felicitats pels seus cent anys, senyora Rosana. Té clar quines persones es mereixen el karma artificial? Sap que pot donar-me tres noms i decidir-se per un? —Va fer una petita pausa—. L’escolto, tot el que vulgui explicar-me serà de gran ajuda —va repetir sense anar-se’n en raons.

La seva veu era difícil de diferenciar de la d’un nen real. Em vaig quedar pensant com aconseguien aquella cadència tan infantil i qui decidia quina veu s’adeia amb cada cos. Tant de bo conservéssim la nostra veu de nens durant tota la vida.

No vaig tenir temps de respondre-li perquè ell no va respectar el meu silenci. Era comú que confonguessin un silenci llarg amb el seu torn de paraula.

—Com sap, senyora Rosana, quan s’arriba a la seva edat —va seguir dient aquell ésser que absorbia el cafè amarg amb delicadesa—, vostè pot decidir qui no desitja que visqui en aquest món. El que li demano és que em doni els tres noms i les raons per les quals els proposa.

No sé per què m’explicava tantes obvietats. Allò ja ho sabia, tots els que vivíem en aquest món ho coneixíem. El karma artificial era l’amenaça preferida i més utilitzada des de feia vint anys quan algú et feia alguna mala passada. Era més contundent que qualsevol insult.

Era absurd que m’ho expliqués, però suposo que la meva edat avançada devia semblar-li sinònim d’estupidesa o falta de retentiva.

—Té els tres noms, senyora Rosana? —va insistir.

Li vaig ensumar la pressa. Em va sorprendre l’ànsia per tenir la resposta. Em vaig adonar que allò només volia rematar veloçment aquell tràmit amb una vella afortunada.

Vaig acabar bevent també jo aquell cafè amarg per tal de guanyar temps. Ell no deixava de mirar-me. Persones i fets em van travessar la ment, però com us he dit no m’agradava la idea de decidir-ho per un atac de ràbia, fent servir només els meus pensaments. Al meu pare no li hauria agradat.

Tenia clar que cadascú és les seves experiències. Ho vaig aprendre fa molt de temps. Però quan perds la família i la gent propera, l’odi es barreja amb la tristesa i per això jo era les meves experiències modificades per la soledat. I això pot fer que vegis les coses de manera diferent de com van succeir.

La veritat és que jo ja no tenia gairebé ningú, inconvenients de viure tant.

Em quedava un germà i uns nebots, però, a causa del problema amb el testament que us he relatat, ens vèiem quan tocava, en ocasions assenyalades.

La meva mare sempre deia que, mentre els pares són vius, els germans s’han de cuidar entre ells. Quan moren, aleshores depèn de cada germà. Jo vaig prendre la decisió d’allunyar-me’n, potser de manera equivocada, però és el que vaig decidir.

Per aquest motiu no podia consultar amb ningú aquells moments foscos de la meva vida. Només em quedava escriure’ls i sentir com les paraules es clavaven al paper tot buscant els pros i els contres.

Un dia vaig preguntar al meu marit qui mataria ell. No va arribar a l’edat afortunada, però em va contestar que ningú, que sempre s’havia sentit protegit i que mai li havia estat necessari enfrontar-se a ningú desagradable.

Em va encantar sentir-ho. Jo era un dels seus guardaespatlles personals que va evitar-li qualsevol dolor. Ell m’havia ajudat tant durant el pitjor moment de la meva vida, que vaig decidir protegir-lo a partir d’aquell instant.

Jo no vaig tenir la seva sort, moltes coses m’havien fet mal, moltes persones m’havien ferit i algunes encara eren vives, i com us he dit s’havien lliurat de tot allò.

No he estat mai algú que hagi odiat molt, però sentia odi cap a determinades persones. Quan veus que algú es lliura del seu càstig merescut és quan realment creixes en el sentit negatiu de la paraula.

Recordo que a Verano azul, una sèrie meravellosa del mestre Antonio Mercero, hi havia un capítol en què en Chanquete parlava del «bateig d’odi». És totalment cert, hi ha un moment en el qual et bateges d’odi i des d’aquell dia el sentiment viu dins teu. I el meu baptisme d’odi em va marcar per sempre més, i va ser a partir d’aquell instant quan vaig començar a pensar en la venjança.

D’alguna manera, tothom fantasieja amb el càstig diví, amb el llamp que cau sobre alguna escòria de persones. Però l’escòria, no sé si per sort o per intel·ligència, sempre se’n deslliura.

—Puc esmentar persones que hagin comès atrocitats contra la humanitat? —vaig preguntar, perquè era un dubte que havia tingut tot l’any.

Ell de seguida va fer que no amb el cap i va somriure. Un altre cop aquell somriure d’orella a orella utilitzat en moments inoportuns. Segurament era un error de programació, perquè els nens de tretze anys no somriuen amb la boca oberta, són menys narcisistes que nosaltres.

—Ha de ser algú amb qui hagi tingut contacte directe, perquè el que volem és nodrir-nos de la seva experiència, senyora Rosana.

Odiava molt aquell «senyora Rosana», em feia sentir com si tingués tres-cents anys. Vaig decidir tallar-ho d’arrel i li vaig demanar que em digués «Rosana». Ho va acceptar ràpidament.

—I si no dic el nom de ningú? Què passa? —vaig respondre, mirant-li directament l’ull esquerre, que segons deien era el que tenia una visió més bona.

—Res, Rosana —va somriure mentre utilitzava la nova fórmula per anomenar-me—. Absolutament res. —Va mirar el meu ull amb menys diòptries, suposo que per compensar—. No hi ha cap pressa, prengui’s el temps que vulgui. Podem quedar-nos aquí, passejar, menjar, el que li vingui de gust.

»Em pot explicar històries, ensenyar-me documents, gravacions, el que prefereixi o necessiti.

»Té fins a les 23.59 d’avui per donar-me una resposta, Rosana.

»Si prefereix la soledat, me n’aniré, el que vostè vulgui. Si desitja companyia, em quedaré amb vostè. No vull molestar-la, només ajudar-la… Avui és el seu dia, avui fa cent anys i soc aquí per fer que aquest dia sigui inoblidable.

Em deia pel nom, però seguia tractant-me de vostè. No el vaig corregir, m’agradava aquella barreja tan estranya. Va fer una pausa llarga, realment semblava que anés a dir alguna cosa emotiva, tot i que segurament tot era cosa del programari.

—Sé que no li agrado, però això no és important. El que sí que és important és que crec que vostè posseeix moltes experiències i una gran saviesa, així que no deixi passar l’oportunitat de millorar aquest món.

»No tornaran a escoltar-la d’aquesta manera en el que li queda de vida.

»Les seves experiències han de servir per a alguna cosa. Hi ha persones que es lliuren de tot i algú les ha d’aturar. No crec que desitgi que el que li va passar a vostè els passi a algú altre.

»Suposo que sap que pot proposar tres candidats i després decidir-se per un durant el dia. Els altres dos seran informats del seu malestar i, si al llarg de la seva vida els proposen dues persones més, també desapareixeran.

»Sap, Rosana? Hem de millorar aquest món i per fer-ho s’ha de garbellar amb criteri. Vostè és el nostre criteri. Netegi el món.

Vaig mirar aquell ésser que esperava la meva resposta.

Sentia que el seu discurs, que segurament estava configurat per tocar-me la fibra, havia aconseguit emocionar-me. Jo volia deixar empremta, evitar el dolor d’altres, i tenia ganes de garbellar algun neci de la societat. Som éssers egoistes i abusius, ja us ho he dit. Lleons en potència que ens devorem. Jo no n’era cap excepció.

Vaig demanar-li que m’acompanyés durant tot el dia. Ell va respondre a l’instant que així ho faria.

Em seduïa la idea d’ensenyar-li part dels meus escrits perquè entengués les meves raons.

El meu pare sempre deia que per trobar pros i contres necessites escriure els teus problemes, però sobretot compartir-los amb algú.

A més, no us ho puc negar, a ningú no li agrada passar el seu aniversari sol. Ja feia massa aniversaris que no tenia ningú al meu costat. Recordo que la meva mare sempre m’obligava a bufar les espelmes del pastís i, sobretot, a demanar un desig. Des que va marxar ningú no ha estat gaire interessat que bufi i desitgi res. La trobo tant a faltar…

Abans de sortir al carrer, vaig agafar les notes i les dades que havia escrit el darrer any; feia molt de temps que reflexionava sobre el karma artificial. L’havia treballat a consciència; al capdavall, tenia molt temps lliure. No volia dir noms perquè sí, els tres que tenia al cap tenien un pes específic a la meva vida i al meu dolor. Però era conscient que en l’últim moment potser canviaria d’idea i en substituiria algun. Tants cops a la vida he canviat radicalment d’opinió… El que eren línies que no travessaria mai, de sobte es convertien en línies discontínues. Llibres que mai no havia de llegir, tot d’una eren textos de capçalera. Suposo que no només som éssers abusius, sinó també contradictoris.

També sabia el que m’havia explicat sobre el fet que si algú havia estat proposat per tres persones diferents, això equivalia a la mort de la persona.

Tots els que havien estat proposats per al karma tenien una piga blava a la cara. I als que havien estat escollits en dues ocasions, la piga se’ls tornava d’un vermell intens.

Ho sabia de primera mà, segur que ell se n’havia adonat. Es veia a primera vista, jo també posseïa la meva piga blava. Era evident per a qualsevol que es creués amb mi pel carrer. Aquella piga deia a la resta de la societat que jo no era de confiança. Almenys això era el que sentia en veure les reaccions de la gent que m’observava.

Suposo que, en algun altre moment, us parlaré sobre qui em va proposar. Ell no m’ho va preguntar i realment l’hi vaig agrair.

Ara era per fi el meu moment de proposar, de decidir qui desitjava matar.

Mentre sortia al carrer al costat d’aquell ésser de tretze anys amb la veu equivocada, em va posar l’estrella daurada. Tothom que feia cent anys la portava el dia de l’aniversari. Sí, com us imagineu, tenia la funció de fer-te sentir xèrif per un dia. Va funcionar, em vaig sentir important.

Se’m va fer tan estrany, quan em va tocar…, no us ho puc negar. Va trencar la distància prudent entre dues persones, i això feia anys que no em passava amb ningú. La gent no se m’acostava des de feia temps.

* * *

Era una dona estranya, però em fascinava.

Durant tota la reunió inicial la vaig notar distant, però la meva carcassa de nen feia que la seva hostilitat no fos excessiva.

Vaig observar que em mirava molt i, sobretot, que estava molt interessada en la meva veu.

Em va demanar que li digués Rosana i així ho vaig fer. No em va preguntar el meu nom; em va sorprendre però només l’havíem de dir si ens ho demanaven.

Em va sol·licitar que l’acompanyés durant tot el dia. Només un dos per cent dels centenaris m’ho havien demanat. Normalment no necessiten temps perquè ja tenen els tres noms i les raons a la punta de la llengua.

Però ella no, era diferent. Tenia molts folis escrits i m’imaginava que en algun moment me’ls faria llegir. No llegia des de feia molt de temps, però estic altament capacitat per fer aquesta funció.

Em vaig fixar que tenia una piga blava. Hauria pogut saber a l’instant, a través dels meus arxius, qui l’havia proposat, però vaig preferir que fos ella qui m’ho expliqués.

Quan vam sortir al carrer li vaig posar l’estrella de xèrif. Tots s’emocionen quan ho faig. Crec que ella va sentir alguna cosa diferent, semblant al rubor.

No comprenc gaire el rubor, però crec que és una paraula que abasta emocions molt profundes.

* * *