Vam sortir al carrer. Allà sempre em sento invisible. Ningú no es fixa en una dona de la meva edat. De vegades s’agraeix, en altres ocasions la soledat és terrible de suportar.

Com que portava l’estrella daurada penjant al vestit, tothom es girava. Em vaig sentir important. Diferent. No us puc negar que em va agradar. Suposo que notaven el meu poder per canviar el món.

El miraven a ell i dubtaven si era el meu net o un robot. La seva joventut feia que descartessin que fos un gigoló robotitzat. També n’hi havia, i deien que eren molt eficients.

Hi havia gent que s’estranyava quan veia algú al costat d’un d’aquells gigolós. No sé per què pensen que quan arribes a una certa edat t’oblides del sexe. Mai no te n’oblides, només hi perds l’interès, perquè amb el temps tot perd el seu potencial.

Viure comporta perdre la capa d’innocència. I quan la perds, no la recuperes mai. La innocència s’escapa amb les primeres frustracions, amb els «nos» que dones o et donen en relació amb l’amor o el sexe, i fins i tot diria que desapareix quan t’adones que no tots naixem amb els mateixos dons o la mateixa sort.

Ell anava darrere meu, els havien ensenyat a caminar sempre mitja passa per darrere de nosaltres. Vaig demanar-li que deixés de fer-ho sabent que m’obeiria. Encara que no tingués éssers d’aquells, coneixia els dels meus nebots i recordava que quan volies alguna cosa havies de demanar-la i ells et feien cas.

No, no eren gens perillosos. Aquella idea extreta del cinema que es rebel·larien contra nosaltres mai no es va fer realitat. No tenien cap tipus d’iniciativa maligna. Tampoc no s’enamoraven de nosaltres ni ens assassinaven. En general, no tenien gaire interès per la raça humana. Només feien el que els demanaves i gairebé sempre de manera perfecta.

«Quaranta anys d’èxit i cap tipus de problema» era un dels lemes que utilitzava una de les marques pioneres.

A l’instant va començar a caminar al meu costat.

Al carrer, la majoria de la gent ja no caminava, sinó que anava per camps d’energia, que et transportaven, i on hi havia la temperatura que volguessis, podies veure el que et vingués de gust i, sobretot, ningú no et podia ferir ni molestar. Era una mena de bombolla perfecta amb totes les comoditats al teu gust. La meva àvia paterna, a qui mai no va agradar comunicar-se amb el món, n’hauria gaudit molt.

Jo no vaig tenir mai un camp d’energia. Em semblava que era apartar-se de les persones, del seu so i les seves olors.

És cert que amb els camps va disminuir la delinqüència, els assassinats i l’assetjament, però també la relació personal entre els éssers humans. I això ens va repercutir en tots els aspectes; som mamífers socials, encara que no ho sembli.

Potser l’únic bo d’aquells camps d’energia era que no havies de suportar els fumadors. Sí, encara n’hi ha, ara com ara. Em semblen uns grans egoistes, saben que provoquen la mort dels que tenen al costat, però tot i això encenen les cigarretes amb una sensació d’impunitat. Odien que fumin a prop seu quan estan menjant, però no els importa encendre la seva cigarreta quan els del costat comencen a degustar els seus aliments. Quants d’ells deuen haver mort pel karma artificial!

—On anem, Rosana? —va preguntar, segurament per proposar-me la manera més ràpida d’arribar-hi.

Em vaig decidir, ho tenia clar. Soc persona d’impulsos i suposo que el fet de sentir-me diferent pel carrer em va donar ales per enfrontar-me a aquell repte.

—He d’anar al tanatori a acomiadar-me d’una amiga.

Es va quedar en silenci. Suposo que perquè li havia parlat de la mort. Era un tema que respectaven molt. Com us he explicat, ells s’ocupaven de bastants temes relacionats amb la mort i per això no la banalitzaven.

—Era propera, la seva pèrdua? —va preguntar per saber com havia de reaccionar.

—Sí, fa anys que només se’m mor gent propera. No conec ningú nou. —Vaig fer una pausa, vaig decidir ser menys malcarada, era innecessari ser tan desagradable—. Era una bona amiga. Vam ser íntimes durant molt de temps fins que un dia l’amistat es va perdre.

Ell em va mirar fixament. Sabia que els interessaven molt les incongruències humanes, jo diria que fins i tot se n’alimentaven.

Vaig aturar un d’aquells cotxes sense conductor. No m’agradaven, em feien por, tampoc no tenien rodes. Més camps d’energia. Estaven enlairats un pam de terra i això em feia una mica de respecte.

Sense rodes i sense conductor, ho havia vist al cinema, però quan ho vius a la vida real, us puc assegurar que té un punt desagradable. Estaven construïts amb una mena de polímer grisenc que canviava de color al teu gust, i sempre amb els vidres tintats. La privacitat és la senya d’aquest segle.

Vam pujar en aquella andròmina i vaig donar l’adreça del tanatori de Les Corts. M’agradava aquell lloc, havien passat els anys, però el tanatori, encara que l’havien modernitzat, continuava mantenint la màgia antiga, que m’encantava, a l’estil de les velles esglésies romàniques.

La mort, els fumadors i la religió sempre perduren, passin els anys que passin. I la religió encara era poderosa, en aquest segle. Jo creia que, amb els anys, aquesta mena de creences desapareixerien, però diria que fins i tot s’havien reforçat. Misteris del món i dels humans.

Vam pujar-hi tots dos, ell va seure al davant, sempre anaven al seient de davant per deferència cap a nosaltres. Aquella andròmina anava sola, ningú la conduïa, només havies d’indicar-li el lloc on volies anar i t’hi portava.

Ell em va mirar des del seient del copilot i va seguir indagant sobre la meva visita al tanatori.

—Si fa temps que no la veia, per què vol acomiadar-se’n? —em va preguntar.

—Incongruències humanes —vaig respondre per satisfer el seu interès.

—Va passar res molt greu entre vostès, si no és indiscreció? —va dir aquell nen amb ment d’adult.

—Em va defraudar. —Vaig decidir ser honesta de nou—. Suposo que, si no hagués mort ahir, avui seria una possible candidata per al karma artificial.

—Tant de mal li va fer? —va inquirir.

La seva curiositat em desconcertava. Feia preguntes incòmodes que ja ningú no solia fer. Ningú no s’interessava gaire pels altres, en aquest segle. Sabia que amb una simple ordre meva deixaria d’interrogar-me, però m’agradava poder parlar amb algú sense haver de ser políticament correcta.

En els darrers anys ningú no m’havia escoltat d’aquella manera. No volien saber coses reals sobre mi, per no haver de carregar amb mi o amb els meus problemes.

Vaig decidir explicar-li a ell —sí, suposo que havia de començar a anomenar-lo «ell»— part d’aquell sentiment estrany que vaig compartir amb la meva amiga, perquè, al cap i a la fi, ella hauria estat una possible candidata al karma artificial. Res millor que començar parlant d’algú que ja no ho seria perquè l’havia perdut. Quan algú mor, l’única manera d’insuflar-li una mica de vida és explicant els seus secrets.

—Com et dius? —vaig decidir preguntar-li abans de començar la història.

Em semblava absurd no saber el seu nom, però haver d’explicar-li la meva vida amb tots els detalls.

—Troy, em diuen —va respondre.

—Tots teniu noms de quatre lletres.

Era estrany, però era així, suposo que era perquè la marca que els fabricava també tenia quatre famosíssimes lletres.

—Sí. —Va somriure—. Tots tenim quatre lletres, de manera que hi ha infinites combinacions. Jo vaig tenir sort, el meu nom sona a alguna cosa. «Yort» no seria tan bonic.

Vaig riure, era la primera vegada que el sentia fer una broma, encara que sabia que tenien una gran facilitat per l’humor. N’hi havia de tan graciosos que fins i tot actuaven en clubs, però jo no els havia vist; no sortia gaire de casa.

Vaig tardar uns quants minuts a començar a explicar-li la meva relació amb la dona que havia perdut. No m’era fàcil. Quan guardes els secrets durant tant de temps, se t’acaben adherint a la pell i és gairebé impossible desenganxar-te’ls.

—Mira, Troy… —No sé per què, però el vaig anomenar pel seu nom—. Quan era petita i veia que la gent que s’apreciava s’enfadava, no ho entenia.

»Creia que l’amistat o l’amor estaven per sobre de qualsevol problema absurd. Tampoc no entenia com la gent podia ser infidel. Pensava, innocentment, que si no estimes algú, doncs el deixes. Aquella era la meva manera de pensar als tretze anys.

—Té sentit —va afirmar l’ésser, que tenia aquella mateixa aparença física.

No sé si acceptava la meva teoria per la proximitat d’edat o per deferència cap a mi. Tampoc no sabia per què l’estava tractant com si realment tingués tretze anys i li descobrís el sentit de la vida. Vaig decidir no preguntar-me tantes coses i acabar la meva explicació.

—Amb els anys descobreixes que tot és més complicat. Que ferir aquells que vas estimar és com incomplir les teves promeses.

No sé si m’entenia. Notava que respirava fort i allò sempre era senyal que es sobreescalfaven perquè no entenien alguna cosa.

—Ella va trencar la seva innocència? —va preguntar, encertant-la de ple.

Em va agradar la seva senzilla teoria pronunciada amb veu infantil. Era simple i, potser per això, totalment encertada. A la vida, les coses senzilles són les que nosaltres convertim en complicades.

—Sí, podria dir-se que sí —vaig respondre amb un somriure—. Va trencar la meva innocència i la meva confiança. Tot i que ara tots dos conceptes em semblen absurds i obsolets. Amb els anys t’adones que la innocència i la confiança són valors que signifiquen coses molt diferents per a cada persona.

Vaig decidir centrar-me en el problema real amb ella i deixar de banda la filosofia.

—Ella era la meva millor amiga i érem inseparables. La gent no comprenia la nostra amistat i això ens feia sentir úniques. Poques persones aconsegueixen ser part de tu sense que existeixi el llast de ser parella. Teníem les nostres pròpies bromes i el nostre propi llenguatge. Necessitàvem veure’ns setmanalment i notar que ens unia un fil estrany i invisible que no es podia analitzar ni comprendre.

Vaig respirar fondo, ara era jo qui es sobreescalfava recordant-ho tot.

—Però ella, amb una sola acció, s’ho va carregar tot. Entens el que et dic? —vaig preguntar sense adonar-me que era impossible que ho entengués.

—Sí, ho entenc, però no ho he experimentat mai.

Ja sabia que no ho havia experimentat. No sé per què m’ho va confessar. Vaig decidir continuar.

—No vaig tornar a sentir aquella sinergia amb ningú més. Amb ella va marxar la meva capacitat de confiar en un altre ésser humà. No només va robar la nostra amistat, sinó també la meva confiança cega en qualsevol altra persona, i això és terrible…

Em vaig quedar en silenci. No vaig dir res més durant la resta del viatge, i ell tampoc.

No m’esperava ser capaç d’explicar-li tantes coses personals, i això em va fer veure que estava sola des de feia molt més temps del que em pensava.

Creia que em preguntaria què ens havia passat concretament, però no ho va fer. L’hi vaig agrair, perquè en realitat era el menys important.

Vam arribar al tanatori de Les Corts. Vaig pagar amb la mirada. Tothom pagava amb la mirada, en aquest segle.

L’iris s’havia convertit en la teva targeta de crèdit. Ara les mirades valien or. Mirades o fer l’ullet, tot era possible si es tenia saldo. Ves a saber què en pensaria el meu avi, de tot plegat.

* * *

Va pagar amb la mirada, potser hauria d’haver-ho fet jo, m’han ensenyat que el dia del seu aniversari els hem d’afalagar.

No vaig ser prou ràpid. Em vaig quedar pensant en la seva amiga i en ella. Podia anar a l’arxiu d’aquella dona i saber què els havia passat, i, si no ho posava, podia simplement intuir-ho. Soc molt bo intuint i tinc totes les dades necessàries al meu abast.

No sé per què m’havia explicat tota aquella història, si no tenia a veure amb el karma artificial, ja que no havia triat aquella dona. Vaig suposar que necessitava temps per donar-me els noms o que senzillament era una d’aquelles persones a les quals els agrada moure’s en cercle.

Va baixar primer del taxi i em va obrir la porta. Mai ningú m’ho havia fet mai; vaig suposar que tenia a veure amb la meva edat.

No m’agradaven gaire els tanatoris, però no l’hi vaig comentar. Creuen que respectem la mort, però en realitat ens espanta.

* * *