Estimada Rosana,
Perdona que t’escrigui. Suposo que saps qui soc.
Sé que et dec moltes explicacions. Intentaré expressar-me tan bé com pugui, però m’imagino que res del que t’explicaré servirà ja de gaire. Disculpa que no signi la carta.
Vull explicar-t’ho tot perquè crec que pot ajudar-te a seguir el teu camí.
No sé per on hauria de començar… Suposo que pel principi.
Vaig xocar contra la teva moto. No la vaig veure fins que me la vaig trobar a sobre. No vaig poder esquivar-la, el cop va ser de tal magnitud que vas sortir de la carretera a l’instant.
Vaig frenar, vaig dubtar què fer, però vaig fugir. Mai no vaig pensar que fos dels que se’n van després d’un accident. No em van educar així.
Potser el pànic em va superar, o la sensació d’impunitat. Era una carretera solitària i estava segur que ningú m’havia vist.
Vaig arribar a casa i el meu gos Max em va saludar com si res no hagués passat. No va ensumar el meu pànic. Per a ell, jo era el mateix individu que havia marxat a treballar al matí.
Li vaig posar menjar al bol i em vaig mirar les mans, esperant trobar-hi sang del crim. Va ser un acte reflex, l’assassinat l’havia perpetrat amb una altra arma.
Em vaig dirigir ràpidament a la part davantera del cotxe. Res, ni una rascada al capó ni als fars. Més impunitat. Vaig engegar la tele i vaig buscar a internet. Encara no deien res d’un conductor fugat ni de tu.
Aquella nit em vaig prendre uns quants gintònics i no vaig tardar gaire a quedar fora de combat.
Quan em vaig despertar, el Max em mirava estranyat. Crec que no bevia des que ella havia trencat amb mi. Ella és una llarga història a la meva vida.
Vaig tornar a internet i seguia sense haver-hi rastre de l’accident. Vaig desitjar haver-ho somiat tot, però el més plausible era que encara no haguessin trobat el teu cadàver.
Em sap greu haver estat tan convençut que eres morta, però el cop va ser brutal.
Van passar els dies i ningú no et trobava. Vaig deixar de beure, d’amoïnar-me i vaig tornar a ser qui era.
Però, quan vaig tornar a ser jo, vaig sentir la buidor de la meva vida sense aquell pànic que havia portat la meva existència a un altre nivell. Només tenia l’amor del gos, i ni tan sols era meu. Ella el va abandonar quan se’n va anar. Ell ja l’havia oblidat perquè jo l’alimentava millor i li feia més carícies.
Jo, en canvi, no havia pogut fer front a la pèrdua ni tornar a jugar-me-la per ningú més. De vegades és millor vorejar la pedra que tornar a ensopegar-hi. I això que jo sempre he cregut que és millor estimar que ser estimat, perquè un és el seu propi antídot… Ja ho sé, Rosana, que només són excuses i no serveixen per justificar tot el dolor que et vaig causar.
Potser per tornar a sentir alguna cosa, vaig tornar a aquella carretera. Hi vaig anar de nit. Vaig baixar pel petit pendent on vaig veure caure la teva moto. Vaig il·luminar la zona i, de sobte, et vaig veure, immòbil en aquell bosc.
M’hi vaig acostar, havien passat vuit dies, havies de ser morta a la força, però quan et vaig prendre el pols vaig notar que seguies viva.
Va tornar el temor que havia donat sentit a la meva vida. Aquest cop no ho vaig dubtar, et vaig agafar en braços i et vaig portar a casa meva.
Quan hi vaig arribar, el gos et va ensumar i després va bordar. Segurament et va ensumar tant perquè volia esbrinar si eres la seva antiga mestressa. Jo tampoc no havia oblidat la seva olor.
Et vaig deixar sobre el llit. Et vaig treure la roba i et vaig rentar. Eres una noia tan bonica, malgrat haver passat una setmana a la intempèrie…
I quan vas estar despullada i neta, no sé per què, però vaig fer l’amor amb tu. Va ser deshonest. No tinc excusa, perdona’m.
Tu no et vas immutar ni et vas adonar de res, estaves com en coma.
Vaig buscar a internet què havia de fer en aquestes circumstàncies. Vaig esbrinar que necessitaves sèrum i aliment intravenós. Vaig anar a una farmàcia i m’ho van despatxar tot sense recepta i sense fer-me preguntes.
Vaig tardar a trobar-te la vena, però no va ser difícil. Quan et vaig tenir connectada a l’estrany aliment de color marró, vaig regirar la bossa que portaves quan et vaig trobar.
No hi havia res, excepte un quadre i el teu mòbil. Els mòbils són les noves caixes fortes, sabia que allà hi hauria els teus secrets, però jo no volia saber res de tu. El vaig trencar i el vaig enterrar.
Em vaig centrar en el teu quadre. Un cop desembolicat el vaig admirar, era molt bonic. El teu art em va encantar. Aquell quadre semblava un enorme camp de roses al bell mig de les Rambles de Barcelona.
L’endemà vaig comprar un marc de qualitat, el vaig col·locar a la tela i el vaig penjar davant teu, estava segur que si et despertaves et faria sentir com a casa.
Van passar les setmanes i el sèrum va fer el seu efecte. Tenies més bon color. No sé per què no et portava a un hospital, no hi havia cap raó lògica per no fer-ho. Simplement, la meva vida al teu costat va cobrar sentit. Perdona’m de nou pel meu egoisme.
Quan marxava a treballar, el Max es quedava al teu costat. S’havia acostumat a la teva olor i fins i tot m’avisava amb tres lladrucs quan el sèrum o l’aliment s’esgotaven.
Al cap de quatre mesos vaig veure que estaves embarassada. Només vaig abusar de tu un cop, ho juro. Però en lloc d’entristir-me per la notícia, em vaig sentir afortunat. Desitjava tant tenir un fill…
Em sentia molt proper a tu. Has de saber que, cada nit, et parlava i et llegia llibres per tal que et sentissis estimada i atesa. Feia tant que no llegia, que em va fer molt feliç recuperar l’hàbit de la lectura. Amb el temps vaig escollir els llibres preferits de la meva mare, ella sempre subratllava els seus fragments favorits i eren els que jo et llegia a tu. Molts eren de poesia i tots feien olor de la seva carn d’olla. Sempre llegia mentre cuinava i guardava els seus llibres preferits a unes lleixes que compartia amb els seus pots d’espècies.
Cinc mesos després va néixer el nostre fill. Internet em va tornar a ajudar, era una sort viure en una època en la qual tota la informació estava a un parell de clics.
El part va ser més fàcil del que m’esperava. No vas patir gens ni mica. El nen era perfecte. Vaig posar-li Henry, t’ho vaig preguntar i em va fer la sensació que t’agradava. Ho vaig fer en honor al poeta Henry David Thoreau, aquell solitari que «vaig marxar als boscos…». A mi, el bosc on et vaig trobar m’havia aportat tot el que em faltava.
En Henry va créixer i va resultar ser un nen fàcil de cuidar, que aviat va sentir afecte per mi, pel Max i per tu. També li agradava la poesia. Espero que estigui bé i sigui feliç. El trobo a faltar.
El vaig educar a casa perquè vaig pensar que seria millor mantenir-ho tot en secret.
Era molt llest, segur que encara ho és. I t’estimava molt, es passava el temps esperant que et despertessis. Mai no li vaig explicar la veritat.
Vaig crear una història molt bonica sobre com ens vam conèixer, on ens vam enamorar i quan vam tenir l’accident de cotxe. Vaig decidir que havíem tingut l’accident pocs dies després de casar-nos a prop de Positano. Jo vaig sobreviure i tu et vas quedar en coma, però ja embarassada d’ell.
Em vaig inventar també —potser ell t’ho ha explicat— que aquell dia era Carnaval, i que en aquella carretera plena de revolts del sud d’Itàlia passava un munt de gent disfressada, seguida d’una petita orquestra, i que va ser en aquell mateix moment quan em vas treure a ballar fora del cotxe, fent-me oblidar la caravana que s’havia creat. Deu revolts després vam tenir l’accident.
Era un conte perfecte que fins i tot jo em vaig acabar creient, tot i que mai no havia trepitjat Itàlia.
Però un dia va passar: catorze anys després d’aquell accident, en Henry em va trucar al mòbil i em va dir que t’havies despertat.
No vaig gosar tornar a casa, Rosana. Volia fer-ho, explicar-te les decisions que havia pres per tots dos.
Espero que ho comprenguessis tot, que estimessis el nostre fill i el cuidessis.
No sé què més dir-te, no volia fer-te mal, només desitjava tornar a sentir. Espero que en Henry i el Max estiguin bé i que tu hagis pogut refer la teva vida.
Disculpa que no signi aquesta carta i perdona’m.
Encara t’estimo.
Vaig llegir aquella carta un centenar de vegades. No exagero. Llegia molt ràpidament, era una de les meves habilitats.
Aquella història era dolorosa. Anava acompanyada de fotografies fetes per la policia quan la van trobar. També hi havia informes de la seva desaparició, molta documentació policial i fins i tot el nom del seu segrestador. Al cap i a la fi, aquella era casa seva.
No el van detenir mai. No el van trobar mai. Va passar fa molts anys i la policia no era tan eficient com ara. Nosaltres ni existíem.
I quan van tenir els mitjans per detenir-lo, el delicte ja havia prescrit. Ella mai no va tenir la justícia que es mereixia. Sens dubte, era un cas de manual per aplicar el karma artificial.
Em sentia aclaparat pel seu dolor. No podia imaginar-me com devia ser despertar-se i tenir una vida diferent a l’anterior, i el que devia suposar trobar un fill que ni tan sols recordaves haver tingut.
Vaig plorar; tenim aquesta capacitat. Ens van crear per empatitzar amb els sentiments de les persones. La gent no s’ho creu, per això habitualment ens tracten com si fóssim animals: ves a buscar allò, porta allò altre, fes allò d’allà…
Bé, de fet seria una barreja entre animals i esclaus. Suposo que, quan l’esclavitud va desaparèixer i els gossos es van extingir, van passar molt de temps sense poder donar ordres, i per això els agrada tant donar-nos-en.
El tema dels gossos és realment trist. Una malaltia va acabar amb tots ells. Diuen que els la va transmetre l’ésser humà, i ja podria ser. De vegades temo que les properes víctimes de l’ésser humà siguem nosaltres. Segur que també ens contagiaran un virus.
Ja m’assemblo a ella en la manera de parlar. Em perdo en els temes tal com li passa a ella i m’embolico abans d’anar de cara a l’assumpte. Som molt empàtics, en aquest sentit.
L’informe no deia res sobre el seu fill. Em vaig imaginar que era viu perquè no havia vist que portés cap diamant al coll, i el seu fill era de la generació de les morts brillants.
No vaig investigar més, hi ha una normativa de protecció de dades que ens impedeix furgar allò que no ens ensenyen.
Desitjava que sortís del tanatori per preguntar-li més coses, però sabia per experiència que de vegades els costava parlar d’aquells episodis.
Vaig fer un volt pel cementiri, em vaig entretenir mirant tots aquells ossos.
Em va entusiasmar veure la quantitat de coses amb què els enterraven. Els empresonaven en aquelles caixes romboides acompanyats d’objectes petits, cartes i fins i tot flors.
Hi havia molt d’amor, a dos metres sota terra.
* * *