CAPÍTOL VI

Projectes de Xenofont desbaratats

Tal va ser la fi d’aquell dia. L’endemà, els generals convoquen els soldats, i són de parer de deliberar sobre el camí a fer, prenent consell dels sinopesos. Ja que, si calia anar per terra, els sinopesos semblaven útils, coneixedors com eren de la Paflagònia; i si per mar, calia així mateix acudir als de Sinope; perquè eren els únics que semblaven en condicions de subministrar vaixells suficients a l’exèrcit. Havent cridat, doncs, els ambaixadors, deliberen amb ells, i els demanen que, essent grecs, el primer favor a rebre de grecs era aquest, que els fossin benèvols i que els donessin millor consell.

Hecatònim s’aixeca, i de primer antuvi es justifica de tot allò que havia dit, de fer-se amics amb el Paflagoni: no havia volgut dir que haguessin de fer la guerra als grecs, sinó que, podent fer amistat amb els bàrbars, preferien els grecs. Després, com que li demanen consell, invoca els déus i parla així:

—Si us dono el consell que judico el millor, puguin sobrevenir-me tota mena de béns! Si no, tot el contrari! Aquest consell, és dels que en diuen sagrats, i jo per tal el tinc; per això, si es que us hi he aconsellat bé, molts seran els qui em lloaran; si malament, molts sereu els qui em maleireu. Jo sé que tindrem molta més feina si us feu transportar per mar: perquè ens caldrà subministrar-vos navilis: i si partiu per terra, us caldrà a vosaltres combatre. Diré, amb tot, el que sé: com a pràctic que sóc del país dels paflagonis i de llur potència. El país té les dues natures: planes bellíssimes i serres molt altes. I de primer, jo sé per on és necessari ficar-s’hi; perquè no és possible, sinó per un indret on a banda i banda del camí s’aixequen dos corns de muntanya. Per a dominar-los, basten uns quants homes que se n’apoderin: però un cop ocupats, tots els homes del món no passarien. Jo us els ensenyaré, si voleu enviar algú amb mi. Més enllà, jo sé que hi ha planes, i una cavalleria que els bàrbars mateixos consideren millor que tota la cavalleria del Rei. Ara aquesta gent no ha acudit a la crida del Rei: el seu cap és massa orgullós. Però suposem que pugueu ocupar les muntanyes, d’esmunyedís o per un cop de mà, i que en el pla pugueu vèncer combatent aquesta cavalleria, sostinguda per una infanteria que farà més de cent-vint-mil homes: arribareu encara als rius; de primer el Termodont, ample de tres pletres; el qual jo crec difícil de travessar, sobretot havent-hi molts d’enemics en front, i molts darrera que us seguiran. El segon riu és l’Iris, també de tres pletres; i el tercer l’Halis, que no té pas menys de dos estadis, el qual no podeu travessar sense barques: però de barques, qui haurà que us en procuri? Igualment el Parteni, al qual arribareu, si travesseu l’Halis. Jo considero, doncs, que el viatge per terra ha d’ésser-vos no difícil, sinó impossible. Però si aneu embarcats, d’aquí fins a Sinope costegeu, i de Sinope a Heraclea: i llavors, d’Heraclea, ni per terra ni per mar no trobeu destorb: perquè a Heraclea hi ha molts de bastiments.

Quan hagué acabat de parlar, els uns sospiten que havia parlat per amistat envers Corilas, de qui era també cònsol: altres perquè esperava una recompensa per aquest consell. Alguns, en fi, sospiten que havia parlat d’aquesta manera de por que anant per terra no malmenin el territori dels sinopesos. Els grecs, no-res menys, voten de fer el trajecte per mar. Després d’això Xenofont diu:

—Sinopesos, els nostres homes han triat la ruta que vosaltres aconselleu. Però la cosa està així: si ha d’haver-hi prou naus perquè no hàgim de deixar un sol home dels nostres aquí, ens embarcarem: però si els uns hem de romandre i els altres hem d’embarcar-nos, no pujarem en nau. Ja que sabem bé, que pertot on serem més forts, podrem també salvar les persones i haver queviures: però si enlloc som atrapats més febles que els enemics, és evident que serem tractats com esclaus.

Sentida aquesta resposta, els ambaixadors preguen d’enviar algú a Sinope. Els grecs envien Cal·limac d’Arcàdia, Aristó d’Atenes i Sàmolas aqueu: els quals parteixen tot d’una.

Mentrestant Xenofont, veient aquell gran nombre d’hoplites grecs, veient aquell gran nombre de peltastes, d’arquers, de foners i de gimnetes, capacitats per un llarg exercici, que hi havia a les vores del Pontus, on amb poca despesa no s’haurien pogut reunir mai tantes forces, pensà que seria bell d’afegir territori i potència a Grècia, fundant-hi una colònia; i li semblava que esdevindria considerable, tenint en compte el nombre de les tropes, i dels pobles que habiten entorn d’aquella mar. Amb aquesta intenció, ofereix un sacrifici abans de dir-ne res a cap soldat, i crida vora seu Silanos d’Ambràcia, que havia estat endevinaire de Cirus.

Però Silanos, tement de veure realitzat el projecte, i que l’exèrcit s’establís en aquell país, llença pel campament el rumor que Xenofont volia establir-hi les tropes i fundar una colònia i fer-se un nom i un poder. Aquest Silanos, per la seva banda volia arribar com més aviat millor a Grècia: perquè els tres mil dàrics que havia rebut de Cirus, llavors que després d’un sacrifici li havia predit la veritat deu dies per endavant, els havia salvat prou bé. Els soldats, en sentir aquest projecte, alguns creien que el millor era d’establir-se, però la majoria no. Timasió de Dardània i Tòrax de Beòcia diuen a uns mercaders d’Heraclea i de Sinope vinguts al campament, que, si no pagaven la soldada a l’exèrcit per a procurar-se queviures durant la travessia, hi havia perill que totes aquelles tropes romanguessin vora el Pontus.

—Perquè Xenofont és d’aquest parer; i ens encarrega, tot d’una que hauran arribat els navilis, de dir de cop i volta a l’exèrcit: «Soldats, ens veiem ara com ara en dificultats per tenir queviures durant la travessia, i per guanyar alguna cosa de profit per als vostres quan torneu a la pàtria; però si voleu ocupar algun dels països colonitzats al voltant de l’Euxí, trieu el que us abelleixi; llavors, qui vulgui, tornarà a la seva pàtria, i qui vulgui, romandrà aquí: teniu vaixells a mà, per deixar-vos caure d’improvís on vulgueu».

Els mercaders, en sentir aquest discurs, l’anuncien a les ciutats. Timasió de Dardània envia amb ells Eurímac de Dardània i Tòrax de Beòcia, perquè diguessin el mateix. Els sinopesos i els heracleotes, en sentir-ho, envien a Timasió i li recomanen de posar-se davant del negoci, i de pendre els diners que creguessin perquè l’exèrcit es fes a la mar. Aquest, satisfet de la proposta, estant el soldats en col·lotge els parla així:

—No cal pas, companys, que ens enderiem a romandre, ni que preferim cap altre país a la nostra Grècia. Sento dir d’alguns, que sacrifiquen amb aquesta intenció sense dir-nos-en res. Jo us prometo, si us embarqueu, per lluna nova, de pagar-vos a cadascú un talent cizinès^[27] per mes, i us duré a la Tròada, d’on jo sóc exiliat: la meva ciutat serà per vosaltres: perquè m’hi rebran de bon cor. Jo mateix us conduiré en un lloc, d’on replegareu molt de botí. Perquè sóc pràctic de l’Eòlida i de la Frígia i de la Tròada i de tota la satrapia de Farnabazes: les unes, perquè en sóc, l’altra, perquè hi he fet la guerra amb Clearc i Dercílides.

S’aixeca tot d’una Tòrax de Beòcia que sempre havia disputat a Xenofont el comandament. Diu que a la sortida del Pontus trobarien el Quersonès, contrada bella i fèrtil, on, qui volgués, podria establir-se, i qui no volgués, tornar cap a la pàtria. Que era ridícul, quan a Grècia hi havia un territori gran i abundós, d’anar-ne a cercar per terres de bàrbars.

—Fins que hi sereu —diu— jo, també, com Timasió, us prometo la paga.

I deia això sabent el que els heracleotes i els sinopesos havien promès a Timasió si els grecs s’embarcaven.

Xenofont, en tant, callava. Però Filesi i Licó, tots dos aqueus, s’aixequen i diuen que és estrany que en privat Xenofont sol·liciti a romandre i fins ofereixi sacrificis sense comunicar-ho a l’exèrcit, i en públic no en digui un mot. De manera que Xenofont es veu obligat a aixecar-se i a parlar així:

—Jo, soldats, com veieu, ofereixo tants de sacrificis com puc, per vosaltres i per mi, a fi que les meves paraules, els meus pensaments i les meves accions s’escaiguin a ser les més belles i les més bones per a vosaltres, tant com per a mi. Suara, doncs, jo sacrificava per saber si valia més començar a parlar-vos jo d’aquest projecte i treballar per realitzar-lo, o bé no tocar absolutament la qüestió. Silanos, l’endevinaire, m’ha respost, punt essencial, que les víctimes eren favorables: i sabia que jo no soc pas inexpert, perquè sempre assisteixo als sacrificis. Però ha afegit, que en aquelles entranyes es revelava no sé quin engany o insídia contra mi: i naturalment ho encertava, perquè ell mateix tramava de calumniar-me davant vostre. Ell és, en efecte, qui ha llançat el rumor que jo meditava d’executar aquests projectes sense el vostre consentiment. Jo, per la meva banda, veient-vos en un mal pas, examinava de quina manera seria possible que, apoderant-nos d’una ciutat, qui volgués, s’embarqués tot d’una; i qui no volgués, esperés solament a haver guanyat alguna cosa per fer bé als seus. Però, com que veig que els heracleotes i els sinopesos us envien les naus per embarcar-vos, i que hi ha homes que us prometen una paga des de la nova lluna, em sembla una ventura que puguem arribar bons i sans allí on volem i rebre encara les despeses d’un bon viatge. Desisteixo, doncs, d’aquest pensament, i a tots els que han vingut a trobar-me dient que calia realitzar-lo, jo els dic que desisteixin igualment. Per què aquesta és la meva opinió: essent molts com ara, crec que sou respectats i teniu queviures: ja que és una seqüència de la victòria, d’ensenyorir-se dels béns dels vençuts; però si us separeu, si la força s’esmicola, no podreu ni pendre la vostra subsistència, ni retirar-vos al vostre grat. Opino, doncs, com vosaltres, que cal partir cap a Grècia; i si a algú se l’atrapava desertant abans que tot l’exèrcit estigués en seguretat, se’l condemni com a traïdor. I a qui li sembli com a mi —diu— que aixequi la mà.

L’aixequen tots; però Silanos es posa a cridar, i s’esforça a dir que era just que partís qui volgués. Els soldats, però, no ho comporten, ans l’amenacen que si mai l’atrapen desertant, en pagarà la pena.

Llavors els heracleotes, sabent que era decidit d’embarcar-se, i que Xenofont mateix ho havia fet votar, envien les naus; però quant als diners que havien promès a Timasió i a Tòrax, queden en mentida. Així, aquests que havien promès aquesta soldada, es torben tots i agafen por de l’exèrcit. Prenen amb ells els altres generals, als quals havien comunicat els primers passos fets (i que eren tots, llevat de Neó d’Asinea, lloctinent de Quirísof —el qual encar era absent—), i vénen a trobar Xenofont. Diuen que se’n penedeixen, i que els sembla que el millor és de navegar cap al Fasis, ja que hi ha bastiments, i ocupar el territori dels fasians: un nét d’Eetes s’esqueia llavors, a ser-ne rei.

Xenofont respon, que no diria res d’aquestes coses a l’exèrcit.

—Però vosaltres —afegeix— reuniu-lo, i digueu-les-hi, si voleu.

Llavors Timasió de Dardània expressa el parer de no convocar-lo, sinó que cadascú de primer provi de persuadir els seus capitans; i separant-se, ho fan així.