CAPÍTOL I

Arribada al país dels Carducs. Dificultats

Quan van haver arribat a l’indret on el riu Tigris esdevé impossible de passar per l’amplada i la fondària que té, sense que tampoc es pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s’aboquen a pic sobre el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s’ho estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l’Èufrates no eren lluny de les del Tigris: i així és.

Els grecs fan d’aquesta manera la invasió del país dels Carducs. Procuren de passar d’esmunyedís, i guanyar per mà l’enemic abans que s’apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a favor de les ombres, s’aixequen a un senyal donat i marxant arriben a trenc d’alba als puigs. Quirísof anava al cap de l’exèrcit, amb la seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n’adoni; després continua; i la resta de l’exèrcit el segueix, d’altura en altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i dins els fondals de la serra.

Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants, i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s’hi troben a dojo. Les cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no se’n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través d’un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.

Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d’altres a cops de pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l’exèrcit grec els havia caigut damunt d’improvís. Si se n’haguessin reunit més, una gran part de l’exèrcit hauria corregut el perill de ser destrossada. Aquella nit s’acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s’espia mútuament.

A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits, decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l’exèrcit. Perquè el gran nombre d’atzembles i de presoners retardava la marxa; molts soldats, encarregats de captenir-se’n, esdevenien inútils per al combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb tanta gent. Acord és pres; l’herald proclama de fer-ho així.

Després de dinar, l’exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa d’amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués enamorat.

Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L’endemà esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d’avençar: perquè no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda. Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint Xenofont donava ordre d’aturar-se, quan els enemics estrenyien fort. Per la seva banda, Quirísof, quan se’n transmetia l’ordre, s’aturava; però aquesta vegada, en comptes d’aturar-se, es posa a marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava alguna cosa. Com no hi havia lleure d’anar-hi per veure la causa de la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga.

Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una fletxa li travessà l’escut i la casaca fins a les costelles; a Bàsias d’Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En haver arribat a l’etapa, Xenofont va tot d’una, tal com estava, a trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i d’haver-los obligat a combatre fugint:

—Dos soldats bons i valents han mort sense que hàgim pogut endur-nos-els ni sepultar-los.

Quirísof li respon:

—Mira —diu—, aquestes muntanyes, i veges com totes són inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi al cim aqueixa multitud d’homes que guarden el pas per on ens podríem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m’aturava, per si podia guanyar-los per mà abans que s’apoderessin de l’altura: els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí.

Xenofont diu:

—Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem armat una emboscada, la qual cosa ens ha donat temps de respirar, i n’hem mort alguns i desitjàvem d’agafar-ne de vius, per això mateix, per fer-los servir com a guies coneixedors del país.

De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L’un diu que no, malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res d’útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que l’altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s’esqueia a haver-hi una filla d’ell casada; i el que és ell, promet de conduir l’exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles.

Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el passatge impossible.

Llavors s’acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n’hi ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria, Arcadià, i Agàsias d’Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià… El qual diu que vol marxar amb voluntaris de tot l’exèrcit.

—Perquè jo sé —diu— que seguiran molts de joves, si jo em poso al cap.

De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que vulgui ser de l’expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l’exèrcit.