CAPÍTOL VI

Traïció d’Orontas

Avançant des d’aquí, apareixien tot de petjades de cavall, i fems: hom conjectura que és el rastre ben bé de dos mil cavalls. Aquest destacament, guanyant la davantera, cremava els farratges i tot allò altre que pogués ser útil.

Orontas, persa de nissaga reial, i que se l’anomenava com dels millors guerrers perses, forma el projecte de trair Cirus; i ja abans li havia fet la guerra, havent-s’hi reconciliat. Diu a Cirus que si li dóna mil cavalls pararà una emboscada a la cavalleria que li crema la davantera, i la destrossarà, o agafarà molts presoners, impedirà els incendis, i farà que l’enemic no pugui anunciar al rei que hagi vist l’exèrcit de Cirus. A Cirus, en sentir-lo parlar així, li sembla que és avantatjós, i li mana de pendre un escamot de cadascun dels generals.

Orontas, pensant-se que els genets eren a punt de marxa, escriu una lletra al rei, que ve portant tants de cavalls com pot: i l’invita a dir als seus que el rebin com un amic. En la lletra li retreia el record de la seva antiga amistat i de la seva fidelitat. Dóna aquesta lletra a un home fidel, almenys lo hi tenia: però aquest l’agafa i la dóna a Cirus. En llegir-la, Cirus fa agafar Orontas, convoca a la seva tenda set dels principals perses del seu seguici, i dóna ordre als generals grecs de dur els hoplites, i de disposar-los en armes al voltant de la seva tenda. Així ho fan, duent prop de tres mil hoplites. Crida igualment al consell Clearc, que li semblava a ell com a tots els altres, el qui més consideració mereixia dels grecs. En sortir, Clearc contà als seus amics com havia tingut lloc el jutjament d’Orontas, perquè no era cap secret.

Diu que Cirus començà amb aquest discurs:

—Us he convocat, amics, per assistir amb vosaltres el que sigui just, davant dels déus i dels homes, que jo faci d’Orontas. Aquí el teniu. De primer, el meu pare me l’ha donat perquè em donés oïda, a mi; després ell, obeint, com diu ell mateix, al meu germà, ha fet armes contra mi, i s’ha apoderat de la ciutadella de Sardes. Llavors jo li he fet la guerra, de manera de fer-li desitjar la fi de les hostilitats, i li he pres la mà dreta i li he donat la meva. Després d’això —diu—, oh, Orontas, és que t’he fet cap tort?

Orontas respongué que no. I Cirus tornà a preguntar:

—Amb tot, més tard, com tu mateix confesses, sense haver rebut cap ofensa de mi, no t’has passat als Misians i has fet tant de mal al meu territori com has pogut?

Orontas digué que sí.

—Quan has conegut —continuà Cirus— on arribava la teva potència, no has vingut a l’altar d’Àrtemis a dir-me que t’havies penedit, i un cop m’has tingut enternit no m’has donat la teva fe i has pres la meva?

Orontas hi convingué igualment.

—Quin tort has rebut, doncs, de mi —continuà Cirus—, per començar evidentment per tercera vegada a conspirar contra mi?

I en dir Orontas que no havia rebut cap tort, Cirus pregunta:

—Confesses, doncs, que has estat injust amb mi?

—Sí, cal confessar-ho —respongué Orontas.

Llavors Cirus tornà a preguntar:

—Podries, doncs, encara, esdevenint l’enemic del meu germà, ser per a mi un amic fidel?

I l’altre respongué:

—Ni que ho fos, oh, Cirus, no t’ho semblaria mai.

Llavors Cirus digué als presents:

—El que aquest home ha fet, ho reconeix. Tu el primer, Clearc, pronuncia el teu parer què et sembla.

Clearc digué:

—Jo aconsello de treure’ns d’entre peus aquest home, com més aviat millor, a fi de no haver-nos-en de guardar més, i de tenir quietud, pel que respecta a ell, per fer bé als qui ens vulguin ésser amics.

I diu que els altres s’adheriren a aquesta opinió. Llavors, a una ordre de Cirus, tothom, fins els seus parents, s’aixecaren i agafaren Orontas de la cintura, que era condemnar-lo a mort; i tot seguit se l’endugueren els que en tenien l’ordre. En veure’l sortir els que abans s’agenollaven davant d’ell, també llavors s’agenollaren, tot i saber que el duien al suplici.

Després que va ser introduït a la tenda d’Artapates, el més fidel dels portaceptres de Cirus, ningú no ha tornat a veure mai Orontas ni viu ni mort, ni ha dit ningú, per haver-ho vist, com va morir. Els uns, feren unes conjectures, els altres unes altres; i no ha aparegut mai enlloc la seva tomba.