CAPÍTOL II

Assemblea dels soldats i preparatius per a la marxa

Després de l’elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen al mig del campament, i acorden d’establir guàrdies avençades i de convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s’aixeca de primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:

—Soldats, les circumstàncies són difícils, d’ençà que hem estat privats d’uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats; a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres, ens han traït. Com sigui, cal sortir d’aquestes circumstàncies com a valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.

Després d’això, Cleanor d’Orcomen s’aixeca i diu:

—Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei, veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos, després d’haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i d’haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula, per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem rebut fermances que no ens trairíem, aquest home, sense por dels déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus tants d’honors n’havia rebut, ara es passa als enemics més aferrissats d’ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres, testimonis d’aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim allò que als déus sembli bé.

Llavors Xenofont s’aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més belles armes, revestit d’elles havia de trobar la seva fi; i comença així el seu parlament:

—El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d’amistat amb ells, per força ha d’apoderar-se de nosaltres un gran descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals, que, de bona fe, s’havien remès en llurs mans. Però si teníem intenció d’imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i d’ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb l’ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.

En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d’un sol moviment s’inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:

—Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra salut ha aparegut un presagi de Zeus Salvador, cal fer vot d’oferir a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d’una que haurem arribat en país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé —afegí—, que aixequi la mà.

Tots l’aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una vegada s’ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a començar en aquests mots:

—Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen, de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d’ésser valents, ja que els valents, amb l’ajuda dels déus, se salven fins dels perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes, els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els avis d’aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem veure’n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus. D’aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla davant dels descendents d’aquells mateixos, heu vençut tropes molt més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no n’havíeu fet la prova, tot i veure’n la munió incommensurable, heu gosat, amb l’ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos damunt d’ells. I ara que ja teniu l’experiència que, per nombrosos que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los? Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes. Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d’una mossegada ni d’una coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s’esdevé a les batalles. No som per ventura nosaltres damunt d’un suport molt més segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure: mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l’arc. En una sola cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem, els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, val més comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre’n nosaltres mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany d’haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens deixin passar, ni que no se’ns presenti cap guia, no cal ni amb això que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de guies, i molts d’hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content, si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l’abundància, de fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa d’ells viuen sense recursos, i veure’ls-hi rics. Perquè tots aquests béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he d’exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal combatre, com combatrem amb més èxit. De primer —diu— sóc del parer de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on ho exigeixi el bé de l’exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes: perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que, mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills, creien que l’anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs, que els nous caps siguin molt més vigilants que els d’abans, que els soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d’ara que als d’abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de vosaltres que s’escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en la repressió, des d’aleshores enganyareu completament l’enemic. Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d’un de sol, no permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d’acabar; perquè tal vegada l’enemic compareixerà tot d’una. Que aquell que trobi bé aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi d’acabar-les d’obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa, que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat, perquè tots freturem la salvació comú.

De seguida Quirísof diu:

—Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu Xenofont, es podrà fer tot d’una; però crec que el millor és, de posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli bé, que aixequi la mà.

L’aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:

—Oh, companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que hem d’anar on tinguem queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells pobles a no pas més de vint estadis d’ací. No m’estranyaria que els enemics, a tall d’aquests gossos covards que empaiten i mosseguen, si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells, que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser, doncs l’ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s’hi trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d’ara qui ha de dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d’anar a cada flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l’enemic sobrevingués, i podríem fer servir tot d’una les tropes ja formades. Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no, Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.

Com que ningú pren la paraula en contra, continua:

—Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.

Sembla bé així.

—Ara —diu— cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent: perquè no hi ha altra manera d’aconseguir-ho; i qui desitgi viure, que provi de vèncer: perquè qui venç, mata, i qui és vençut, és mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar: perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.