CAPÍTOL V

La neu

L’endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans que l’enemic s’aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega bagatge tot d’una, i l’exèrcit avença a través d’un bon gruix de neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera l’altura on Tiribazos havia d’atacar, s’atenden.

Des d’allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a l’Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les fonts d’aquest riu no eren lluny. Des d’allí fan quinze parasangues en tres etapes al través d’una plana coberta de neu. La tercera fou rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent sembla parar. La neu tenia una braça de gruix: de manera que hi van morir tot d’atzembles, d’esclaus i una trentena de soldats.

Passen la nit encenent foc: perquè hi havia molta de llenya al campament: però els darrerament arribats no troben llenya. Els primers vinguts, que havien encès foc, no permeten d’atansar-se al foc als tardans, si no els donen part del blat o de l’altre comestible qualsevol que tinguin. Comparteixen els uns amb els altres cadascú el que té. On s’encenia foc, en fondre’s la neu s’hi feien uns grans forats fins al sòl, que permetien de mesurar el gruix de la neu.

Hom marxa tot el dia següent per la neu, i homes són atacats de bulímia. Xenofont, a la reraguarda, havent trobat els homes que jeien en terra, no sabia quina malaltia era. Però havent-li dit algú que en tenia experiència, que eren els senyals evidents de la bulímia, i que si menjaven alguna cosa es redreçarien, recorre els bagatges, i si veia res de mengívol, ho dóna als malalts o els ho envia a donar per aquells que són en estat de córrer. En haver pres algun aliment, s’aixequen i continuen la marxa.

Avençant, Quirísof a entrada de fosc arriba en un poble, i encontra dones i noies del país que portaven aigua prop de la font situada davant la fortalesa. Elles pregunten als grecs qui són. L’intèrpret respon en persa, que són tropes enviades al sàtrapa pel Rei. Elles responen que el sàtrapa no és allí, sinó a la distància d’una parasanga. Com era tard, entren dins la fortalesa amb les portadores d’aigua i fan cap al comarca^[20]. D’aquesta manera Quirísof, i tots els de l’exèrcit que van poder, van allotjar-se allí. Quant els altres soldats, els que no poden acabar el camí passen la nit sense menjar i sense foc: i hi va haver soldats que van morir.

Alguns enemics, que s’havien aplegat a la persecució dels grecs rapinyen les atzembles que no han pogut seguir, i lluiten entre ells pel repartiment. Hom deixa també enrera els soldats a qui la neu havia fet malbé els ulls, o a qui del fred se’ls havien podrit els dits dels peus. Per a la vista una protecció era de portar alguna cosa negra davant dels ulls quan es marxava, i per als peus bellugar-los sense tenir-los mai quiets, descalçant-se per a la nit. Però tots els qui s’adormien calçats, les corretges se’ls ficaven dins els peus, i les sandàlies se’ls glaçaven entorn: perquè havent-se espatllat les sandàlies velles, havien fet carbatines^[21] de cuiro de bou recent escorxat. Per aquestes necessitats, alguns soldats havien quedat endarrerits; els quals veient un indret negre, per haver-ne fugit la neu, havien cregut que és que s’havia fos: i de fet s’havia fos a causa d’una deu que treia baf no gaire lluny en una vall. S’havien dirigit cap aquell cantó, s’hi havien assegut, i es negaven a marxar.

Xenofont, a la reraguarda, en tenir-ne esment, els conjura de totes les maneres i per tots els mitjans, a no endarrerir-se, dient-los que ve a l’encalç un gran aplec d’enemics. Acaba per enutjar-se. Ells demanen que els degollin: perquè els és impossible de fer un pas. Llavors s’acorda que el millor a fer, és d’esfereir els perseguidors, si es podia, perquè no caiguessin damunt d’aquella gent espeuada. Ja era fosc. Els enemics avancen, amb un gran aldarull, disputant-se el que havien pres. Llavors la reraguarda, com a soldats sans que eren, s’aixeca i corre cap als enemics: en tant els espeuats, cridant tan fort com podien, colpegen els escuts amb les llances. Els enemics, esporuguits, es llencen per la neu dins una vall, i ningú fa sentir més la veu.

Xenofont i els seus, prometen als malalts, que l’endemà tornarà alguna gent a ells, i continuen la marxa. No havien fet quatre estadis, que troben en mig del camí d’altres soldats reposant damunt la neu, sense cap guàrdia muntada. Els fan aixecar. Ells diuen que els de davant s’han aturat. Xenofont, avençant el mateix, envia davant d’ell els peltastes més vigorosos, amb l’ordre d’inspeccionar què és que priva. Li reporten, que tot l’exèrcit descansa igualment. Llavors la divisió de Xenofont fa nit en aquell mateix indret, sense foc i sense sopar, i estableix les sentinelles que pot. En apuntar el dia, Xenofont envia els soldats més joves als malalts, amb l’ordre d’obligar-los a aixecar-se i a partir. Al mateix moment Quirísof envia del poble a inspeccionar com estava la cua. Hom veu amb alegria aquests missatgers; els remeten els malalts perquè els portin al campament, i parteixen. No havien fent vint estadis, que ja eren al poble on s’allotjava Quirísof. En ser tots junts, judiquen que les divisions poden sense perill atendar-se pels pobles. Quirísof resta on era, i els altres, havent-se fet a sort els pobles que veien, hi fan cap cadascú amb els seus homes.

Allí Polícrates d’Atenes, capità, demana que se l’hi deixi anar a ell.

Prenent soldats lleugers, corre a la vila escaiguda a Xenofont, sorprèn tots els vilatans i el comarca, pren disset poltres criats per al tribut del Rei, i la filla del comarca, maridada de feia nou dies: el seu marit havia sortit a caçar la llebre, i no va ser agafat dins les viles. Les habitacions eren sota terra: l’obertura és com la d’un pou, però a baix són vastes: hi ha eixides excavades per al bestiar, però les persones davallen amb una escala. Dins aquestes habitacions hi havia cabres, ovelles, bous, aviram i cries de tota mena. El bestiar tot és mantingut dins de fenc. Hi havia també blat, ordi, llegum, i vi d’ordi en vasos. S’hi veia surar l’ordi fins a ran mateix de les vores, així com canelles, les unes més grans, les altres més petites, i sense nusos. Calia, quan algú tingués set, aplicar-se’n una a la boca i xuclar. Aquesta beguda és molt forta, si no s’amera amb aigua: però deliciosa per a qui hi és avesat.

Xenofont fa sopar amb ell el comarca, i l’exhorta a animar-se, dient que no el privarà dels fills, i que en partir el rescabalaran omplint-li la casa de queviures, només que vulgui posar l’exèrcit en bon camí, fins a ser en una altra nació. Ell promet, i en prova de bona voluntat revela on és colgat el vi. Acantonats així per aquella nit, els soldats s’adormen en l’abundància de tots els béns, tenint però sempre sota una guàrdia de vista el comarca i els seus fills.

L’endemà Xenofont pren amb ell el comarca i se’n va a trobar Quirísof. En cada vila on passa, visita els que hi són acantonats, i per tot arreu els troba regalats i fent platxèria: enlloc no el deixen partir que no s’hagi assegut amb ells a dinar. No hi havia indret, on damunt la mateixa taula no s’hi veiés carn d’anyell, de cabrit, de porc, de vedell, d’aviram, amb pa a dojo, de forment i d’ordi. Quan per afecte es volia beure a la salut d’algú, se’l duia fins al vas d’on calia beure, cap jup, morrejant, a tall de bou. Es va permetre al comarca de pendre el que volgués. Ell no va acceptar, sinó que per tot on veia algun parent seu, se l’enduia.

En fer cap a Quirísof, troben també els d’aquest acantonament coronats amb garlandes de fenc sec, i fent-se servir per infants armenis, vestits amb les túniques bàrbares. Els ensenyaven per signes, com a sords, el que havien de fer.

Quirísof i Xenofont, després dels compliments d’amistat, pregunten plegats al comarca, per medi de l’intèrpret que sabia el persa quin país era aquell. Ell respon que l’Armènia. Li pregunten de bell nou, per a qui crien els cavalls. Diu que és un tribut per al Rei; afegeix que el país veí és el dels Càlibs, i indica el camí que hi mena.

Xenofont aleshores parteix, duent el comarca a la seva família, i li dóna un cavall que havia pres, una mica vell, a fi que el criï per immolar-lo; havia sentit dir que era consagrat al Sol, i tenia por que no es morís: perquè estava rendit de la marxa. Pren després per ell un poltre i en dóna un a cadascun dels generals i dels capitans. Els cavalls d’aquell país eren més petits que els de Pèrsia però amb molt més urc. El comarca ensenya als grecs d’embolicar amb sacs les potes dels cavalls i de les atzembles, quan els menaran per la neu: perquè sense aquests sacs, s’hi enfonsen fins al ventre.