28

Ell també va ser jove

Per no desplaure’l, van seguir les instruccions. Van pensar que, ni que fos mort, li hauria agradat que complissin els seus desitjos al peu de la lletra. El Kim sabia que, en algun lloc, el pare havia deixat escrit un guió que calia seguir fil per randa. L’Elsa va endevinar, sense haver-ho de rumiar gaire, que a la caixa forta del seu despatx de l’hotel hi trobarien un sobre. El sobre. El van descobrir a sota de tot, tapat per un grapat d’escriptures de compravenda de pisos i de constitució d’empreses. No tenien cap dubte que aquell era el tresor que s’havien posat a buscar amb el cor encongit i la necessitat als dits. La lletra guerxa, vinclada cap a la dreta com si bufés vent de ponent, era la seva. Estava escrit amb retolador carabassa, com totes les notes que els deixava sempre el pare, ja en temps de l’escola. Era el seu punt d’artista. El retolador carabassa, les corbates de colors… A fora, hi havia dues línies.

Per al Kim i l’Elsa.
Per obrir, de seguida, quan ja no hi sigui.

L’humor del pare els va fer plorar. Van esquinçar el sobre amb cura, amb voluntat de no trencar-lo, i es van posar a llegir un manual pòstum que els havia escrit no sabien quan. No podien endevinar si feia una setmana, deu mesos o quinze anys. A la carta —escueta, directa, meditada—, no hi havia ni data. I allà, llegint les dotze línies a quatre ulls i en veu baixa, va ser quan el Kim i l’Elsa es van quedar amb la boca oberta. Quan ja es pensaven que el Paco Ráfales no els podria sorprendre en res, de tan bé com el coneixien, de cop i volta els demanava que no l’enterressin al costat de la mare. El pare havia tingut una altra idea. Una pensada per l’endemà del funeral, o —literalment— per quan l’haguessin convertit en pols i les cendres s’haguessin refredat. En això els donava marge. Encara que els costés algun sacrifici, era l’última voluntat del pare, què hi farem. Es van mirar i van pensar que no era moment de fer-li el buit.

—Un Ráfales en essència —va dir la Laura, quan feia quatre hores llargues que navegaven—. Tot professional. Tot rumiat. No deixeu mai res a la improvisació, vosaltres?

La Jana li va agafar la carta dels dits. Acabava de descobrir que existia aquell escrit i va voler veure les últimes voluntats de l’avi. El Víctor la burxava perquè la llegís en veu alta.

—Que no, pesat —resposta seca, abans d’eixugar-se amb la màniga de la samarreta.

—Que maca, la Laborde, oi? —El Kim va desviar l’atenció per deixar que la seva filla s’emocionés a gust.

—Sí. —L’Elsa, lacònicament, mentre es tornava a untar la cara amb el protector solar dels seus bessons. Els nens s’havien quedat a casa. Massa petits per dur-los, per passar deu hores a alta mar. Cinc cap aquí, tirar les cendres i cinc més de tornada.

—Ha estat tot un què que ens vingués a acomiadar al port.

—I el detall de dur un ram calcat al que el pare li regalava sempre a ella, esperant-la a la porta, després d’una funció. Quina dona, la Laborde.

—Semblava una deessa, avui, allà, tota vestida de negre.

—Aquestes túniques així, totes tirades, només les fan per a les cantants d’òpera, oi? —va preguntar la Laura—. A mi, aviat me’n convidrà una…

—Tu, però què dius? —El Kim l’hauria abraçada però, davant dels nens, se’n va estar.

El patró de la barca, un home discret que es va limitar a fer preu i no els va voler avisar que al mar estava prohibit tirar les cendres no fos cas que perdés el lloguer d’un dia —a tant l’hora, cobrat per avançat—, de cop i volta va treure el cap per avisar-los amb un crit:

—Per les coordenades que m’han dit, això deu ser més o menys per aquí.

—Gràcies, capità —va dir el Miquel Angulo, el marit de l’Elsa.

El mar —mirall perfecte— estava encalmat. A cop d’ull, no es veia cap altra embarcació a la vora. Més o menys en aquell radi havien trobat l’Àlex i el Roger. Més o menys, en aquell tros de mar sense començament ni final, el contenidor havia envestit La Fornarina i bona nit per sempre. Més o menys per allà, al canal, a mig camí de Barcelona i Eivissa, a la merda dues vides joves. Tots hi van pensar, però ningú no els va anomenar. No era qüestió d’afeblir-se encara més. No feia per als Ráfales. El Paco els havia demanat, amb un text que no permetia cap altra interpretació, que ell, que no havia tornat a mirar mai més el mar des que li havia arrabassat els seus fills, volia, aleshores, tornar-hi a cegues. Just al lloc de l’accident. I eren allà —més o menys allà—, en un mar convertit en una bassa d’oli, com si la naturalesa fos conscient de l’ocasió. I eren allà, tots drets, a punt per al ritual. L’Elsa i el Miquel, la Jana i el Víctor, i la Laura, que s’havia quedat dues passes enrere per no semblar de la família. El Kim, que havia entrat a la cabina, en va sortir amb l’urna a les mans. El patró, fent-se cabal de la delicadesa del moment, va aturar el motor.

—No hauríem de posar-nos una samarreta? —va dir el Miquel—. Trobo que tirar les cendres així, amb banyador i biquini…

—Som al mar, és primer d’agost. Què vols? —li va respondre l’Elsa—. Com et penses que hauria anat el teu sogre, avui?

El Kim es va acostar al mar, per la popa.

—No llençaràs l’urna a l’aigua, oi, pare?

—Què passa? És biodegradable. La vam demanar biodegradable, oi? —Va veure les cares atònites, al seu voltant—. D’acord, d’acord… Tirarem les cendres, doncs.

La Jana i el Víctor es van agafar la mà. El Víctor li va parar l’altra al Miquel. El Miquel a l’Elsa. I l’Elsa va fer el gest perquè la Laura s’hi acostés i li donés la seva mentre el Kim destapava el recipient i, a poc a poc, abocava les restes del Paco Ráfales a l’aigua. Amb l’Àlex i el Roger. Com ell volia.

—Bé, pare… Moltes gràcies. —Es va escurar la gola—. Moltes gràcies per tot. Ho has fet molt bé. I no era fàcil.

Va tapar l’urna, hi va passar el dit com si acariciés el braç del pare i va mirar la resta. Va adonar-se que la Laura estava emocionada però mirava de fer com si res.

—Voleu dir alguna cosa més?

—Et trobarem a faltar, avi… —A la Jana li va sortir de dins, ofegant el sanglot.

L’Elsa va fer que no amb el cap, esborronada.

—Potser podríem dir un parenostre?

—Per favor, Miquel! El meu pare, no…

—Què passa? Un parenostre per si de cas… —Insistint, d’aquella manera—. Tampoc no farà cap mal a ningú.

—Miquel, que et dic que… —l’Elsa va quedar-se a mitja resposta—. Tinc una idea millor. Ara no hi pensava, que tonta.

Va córrer cap a dins i, en un tres i no res, en va tornar a sortir amb un cedé que encara duia el paper de seda.

—És el que et va regalar el pare divendres, pels teus cinquanta.

El va posar a les mans del Kim, a qui, tot d’una, li va saber molt greu no haver-lo desembolicat.

—Déu meu! —L’envaïa la intriga per veure quina era la música de la seva vida. S’havia entretingut a obrir el regal de tothom, menys el del pare. Massa confiança. I, al mateix temps, li recava no haver-lo destapat al seu davant i haver-ho comentat junts. Quina ràbia.

—Que bo, Elsa —la Laura, amb la pell de gallina com tota la família—. Quina bona pensada d’haver-lo dut.

Els dits del Kim van estripar el paper, amb desfici.

—Uau, el Renato Carosone.

—Què és, pare?

—Cançons italianes!

—Dóna’m, que el posarem.

Quan el va obrir, per treure el disc, es va adonar que el Paco hi havia deixat una targeta seva amb una dedicatòria. Escrita amb lletra remenuda i en el carabassa de sempre.

—Hòstia, de sorpresa en sorpresa.

Recorda sempre, estimat Kim, que els de la nostra fornada també vam ser joves. Tu encara n’ets. Als cinquanta pot començar tot. Aprofita-ho.

I signava el pare. A seques.

Els nens van córrer a posar el Carosone mentre l’Elsa girava els altaveus cap a fora. Van tornar-se a agafar tots. Ara, però, per les espatlles, per escoltar «Piccolissima serenata» com si fossin les seves absoltes. Les del Paco Ráfales. El pare. L’avi. L’hoteler elegant del passeig de Gràcia de Barcelona.

—Ell també va ser jove.

Quan es va acabar la música ningú no va tenir ganes de dir res. Cadascú aïllat en el seu silenci. Amb la necessitat, íntima, de tornar a ell. La tranquil·litat del mar, en blau etern, ajudava al moment privat i als records amb el Paco. Cadascú els seus. L’Elsa mirava el cel i tornava a volar cap a Amsterdam, en la primera vegada que havia agafat un avió per acompanyar el pare a la inauguració d’un hotel. La Jana es veia obrint regals al pis dels avis, amb l’olor de l’escudella del dia de Nadal. El Víctor, assegut a les cames de l’avi, intentant desempallegar-se’n perquè no li fes més pessigolles clavant-li la barbeta a les costelles. Quina traça que hi tenia. El Miquel Angulo es veia al costat del Paco, ensenyant-li —coses de gendre— com crear un grup de whatsapp. El Kim, amb els ulls tancats amb força, recordava el pare al Rafaeli, a la taula del despatx, a recepció, supervisant les obres, mirant balanços, donant la propina de cap d’any als treballadors que s’ho mereixien, posant cap per amunt els lloms dels llibres de la biblioteca o, de més jove, regant les plantes al jardí de la mare. Tots els pensaments per al pare eren, però, a l’hotel. No li venia al cap ni una sola imatge fora del Rafaeli. Per a la Laura, el Paco Ráfales era tornar a aquell ball, a la festa de la felicitat, el dia abans d’a.d.a. Sempre aquell ball. Moonlight serenade.

El patró, amb l’estrèpit de l’arrencada de motor, va decidir donar el dol per acomiadat.

Així que el vaixell va recuperar la velocitat de setze nusos, l’Elsa va dir que havia dut uns entrepans preparats i va preguntar qui s’hi apunta. El viatge els havia obert la gana i va baixar a posar els triangles de pernil dolç i formatge a la biquinera, per a qui els volgués calents. Després del dinar-berenar, la Jana i el Víctor es van estirar a coberta a prendre el sol. El Kim, al cap d’una estona, es va asseure entre tots dos.

—A veure qui sap una cosa… Qui em diu, primer, a quant està l’horitzó?

—Què vols dir? —la Jana, incorporada, jugant amb un pal de selfie i el seu mòbil al capdavall.

—Fins on us arriba la vista?

—Ai, pare, jo què sé…

—M’ho va explicar l’avi. A vint-i-dos quilòmetres.

—Hauria molat més que la terra no fos rodona i que hi hagués un final. Un tall i avall que fa baixada.

—Víctor, però què t’empatolles? —la Jana va reprendre el seu germà.

El Kim volia arribar a la conclusió del raonament.

—L’horitzó és als nostres ulls, em va acabar dient l’avi quan jo era petit. L’horitzó és als nostres ulls. Quina lliçó, oi? —Va posar la mà al clatell de l’Elsa—. No t’ho va dir, a tu?

—No… Vaja, no ho recordo. Potser sí.

—Ens fem una foto tots junts? —va dir la Jana, brandant el pal de selfie.

—Ja la tiro jo… —La Laura s’hi va prestar mentre el Miquel Angulo i els quatre Ráfales que quedaven al món s’hi col·locaven bé.

Tips de sol, el Kim va entrar a la cabina, es va servir un vas de taronjada i es va deixar caure al sofà raconer de pell estovada. La Laura no va trigar a buscar-lo i s’hi va asseure al costat.

—Are you ok?

—Sí.

—Ha sortit tot bé.

—Sí.

—Vols estar sol?

—No, no… Un dia tranquil, sí. Ha anat bé aquesta sortida amb tots, és veritat. Aquesta serenitat a alta mar hi deu ajudar.

—Però… —ella notava que l’havia de socórrer.

—Però… Que no me’n faig gaire el càrrec que hàgim tirat les cendres del pare…

—És molt estrany, sí. —La Laura li va posar la mà a la cuixa.

—Ha anat tot tan ràpid —la va mirar als ulls.

—Has estat valent, Kim.

—No m’he marejat, aquesta vegada. Tens raó. —Sabia perfectament que la Laura no es referia al vaivé de l’embarcació—. Sort de la truita de biodramines que m’he pres per esmorzar, perquè jo, aquesta certa oloreta…

—Kim. —La Laura anava a la seva—. Kim, una cosa. Ho endevino, si dic que tu no havies tornat a pujar a una barca des de la mort dels teus germans? Oi que no?

No va poder respondre. Va prémer els llavis amb força. La Laura va notar com s’entelaven els ulls del Kim. La va impressionar veure un home, de pedra picada, plorar als cinquanta. Li va doldre veure que l’home que estimava encara es reprotxava, trenta anys després, no haver anat cap a Eivissa i haver-hi enviat el Roger. Va treure la mà de la cama, va agafar la del Kim i la va prémer amb sentiment.

—Has estat molt valent —va repetir la Laura, més baixet—. Ho sents? Molt.

—Quin remei. —Va apujar les espatlles de què hi vols fer?—. Ha estat voluntat del pare. Ho ha deixat tot per escrit. Per sort, ho ha deixat tot escrit.

—Un Ràfales autèntic fins a l’últim detall.

—Deia, i ho sabia molt bé, que ni l’Elsa ni jo no havíem pujat mai més a una barca, a la carta deia que entenia el nostre sacrifici i el nostre esforç, però que ell havia decidit, feia molts anys, que quan s’haguessin refredat les seves cendres… Tant se val. Ho hem fet com ell volia i hem d’estar contents.

—Ho heu fet perfecte. —La Laura el va voler distreure—. El germà del Paco, el tiet de Roma, és viu?

—Ell sí. El tiet Vicenç, sí. Qui la va dinyar ja fa temps és el cactus.

—Qui és el cactus?

—La zia Mina. —El Kim va somriure—. El pare n’hi deia així. La dona-cactus. No sé de què es va morir… Es devia punxar per dins. O es devia podrir d’enveja.

—No han vingut pel funeral? És estrany.

—Ell, de fet, va trucar. Va telefonar per si baixaven… I saps què li va dir l’Elsa? No t’ho perdis. Feu el que vulgueu, tiet, jo no us ho puc prohibir, però que sàpigues que no sereu benvinguts.

—I van caçar la subtilesa, suposo… —la Laura va riure.

—Sí, sí… Molt subtil. Deixa-la córrer, l’Elsa, quan li surt el geni.

—No sereu benvinguts. Em diuen a mi una cosa així i… Uau, l’Elsa Ráfales.

El Kim va agafar la revista de paper cuixé que havia quedat oberta al sofà d’algú que l’havia mirat abans i, d’esma, es va posar a passar pàgines. Sempre li havia agradat veure les cases dels rics. Quan la va tancar, es va adonar que la Laura l’estava observant, que esperava que acabés de mirar els sants i que en tenia una per dir. Pel lleu moviment de parpelles, va entendre que era una d’important.

—Què passa?

—Kim, he pensat. Em costa dir-t’ho, però d’aquí a una setmana hauria d’anar-me’n.

—Marxar? A on?

—Me’n torno a Austràlia.

—Sí, home…

—T’ho dic de veritat. M’ha sortit una feina a la universitat que feia molts mesos que esperava.

El Kim va canviar la ganyota quan es va adonar que la Laura no el vacil·lava.

—T’ho anava a dir a casa teva. Va ser arribar a Barcelona i rebre el seu correu electrònic, però va trucar l’Elsa, ha passat tot el que ha passat i…

—Però, Laura… Podem fer un canvi de plans.

Ella va fer que no, amb un lleu moviment d’ulls.

—M’ha encantat venir pel teu aniversari, i hem estat bé junts i crec que hem fet alguna cosa que ens la devíem…

—I que ha estat bé. Molt bé. O no?

—Sí, sí, molt bé. Moltíssim. I em sap molt greu la mort del teu pare, però, dintre de tot, també m’ha agradat estar aquí amb tu en aquest moment, per passar aquests dies al teu costat, però ara, precisament, ara se’t gira una feinada a l’hotel que ni t’ho esperes. Sense el pare, et tocarà agafar les regnes, fer-ho tot tu…

—No, no, Laura, no t’equivoquis. Les regnes, que dius tu, ja fa temps que les duia jo. L’Elsa i jo. I l’hotel va sol. Hi ha un bon equip. Per això no has de patir. No em posis a mi i el meu pare com a excusa…

—Ja m’entens… Vull dir que el Rafaeli és la teva prioritat. Jo sé com n’és d’important per a tu, la feina.

—I tu m’ho dius? Ets tu, Laura, que véns i em dius que te’n tornes a Austràlia per una feina a la universitat. Què t’han fet, degana? Rectora, potser?

—No em miris així, Kim.

—No et miro de cap manera…

—No ni poc. Els ulls et delaten. T’han delatat sempre.

—Però, Laura, dona… —Va mirar de posar la cara més neutra que va saber. En aquelles circumstàncies, li costava—. Perdona, no volia dir que… Segur que és molt important la feina que t’han ofert. Però què vols que diguin els meus ulls? Què vols que digui jo? Senzillament, que no ho entenc. Et tinc a tu. Et tinc aquí. No em crec que hagis vingut només per felicitar-me. Vint-i-quatre hores d’avió no es fan per una festa sorpresa.

—Home, Kim, això no m’ho diguis… Jo ho he fet per tu, i amb molt de gust. I ho tornaria a fer. I han estat quatre dies d’una… —Va buscar la paraula al sostre—. D’una intensitat que no s’oblida.

—I no pot ser així cada dia? Intensitat, fogositat, felicitat. Què més vols?

—Reconec que potser no he triat un bon moment per dir-t’ho.

—No t’enganyis, mai no hi haurà un bon moment per dir-me que te’n vas.

La Jana va entrar d’una revolada, fent veure que no escoltava, no veia i no mirava.

—Que no em sents o què, pare?

El Kim i la Laura van fer un cop de cul al sofà, per separar-se.

—T’he cridat tres vegades.

—No t’he sentit, perdona, guapa. Què passa?

—Que ens en falta un per jugar a l’Scrabble per parelles. La tieta Elsa i el Víctor fan un equip. I em falta algú que vulgui anar amb mi…

—Digue-l’hi al Miquel, filla.

—El tiet passa, diu que no vol fer el ridícul. Vinga, pare… Va!

—Fes parella amb la Laura, dona, que guanyaràs segur.

—Perfecte! —La Jana, il·lusionada, va allargar la mà per arrencar la Laura del sofà i endur-se-la cap a fora.

—D’acord —va respondre resignada, com si li fes il·lusió. Li va picar els cinc dits, igual que feia amb el seu equip de bàsquet, però es va quedar asseguda—. Prepareu el tauler, que ara vinc.

La Jana va sortir, vacil·lant, segura d’haver fet el seu fitxatge guanyador.

—El pare no juga, vaig amb la Laura, elis, elis.

—Sí, home —es va sentir, de fons, el lament de l’Elsa.

Segurs d’estar sols, la Laura li va fer un retret, al Kim.

—Sí que en saps, sí, de delegar.

Després, s’hi va abraçar.

—T’estimo. Ho sento. —I li va fer tres petons, en un mateix costat.

El Kim també va abaixar el to, sense deixar-la anar. Abraçats encara, li va parlar, galta amb galta.

—Puc fer alguna cosa perquè t’ho repensis? —S’hi va tornar amb tres petons encara més breus—. Puc dir alguna cosa que faci canviar de parer aquesta Laura Altimira tossuda com una mula?

—No ve d’un dia, ni de dos. Però me’n torno a casa, Kim.

—Laura! —va cridar la Jana, de fora estant, amb totes les lletres cap per avall.

—Malgrat tot… Jo també t’estimo, Laura.

—Què vol dir, malgrat tot? —Va fer l’ofesa, va forçar un somriure, es va aixecar i va sortir a guanyar la partida. Una rere l’altra. Amb la Jana van fer un tàndem invencible.

El Kim es va quedar assegut al sofà, mirant al lluny a través del finestral. Sense proposar-s’ho, va fer una migdiada llarga. L’aigua en sordina, les rialles de la partida, de fons, i el balanceig rítmic de la nau hi van ajudar. Eren dies de dormir poc.

Van arribar a port abans que el blau del mar virés a negre.