14

Una Yoko Ono dins seu

L’Eric Stuart va picar amb els artells a la porta de l’improvisat camerino de l’atapeïda sala de concerts de Birmingham on els Art Institute havien tocat davant de quatre-centes persones. Entusiastes, entregades, enfervorides.

—Afanyeu-vos, nois, us espero a l’autocar amb la Laura.

El Bruce, sense camisa, es passava aigua per les aixelles arrambat a la pica mentre aguantava el porro entre els llavis amb la barbeta amunt, el gest calculat per no cremar-se o per no tirar-se el fum a l’ull. Dels cinc del grup, el bateria de Glasgow sempre era el que més suava. També era el que tenia més palpissos, més greix, més teta i més de tot. El Peter i el Joe, escarxofats al sofà, anaven ja per la segona pinta.

—Tu ho has vist o no?

—El què? —El Joe, l’únic del grup que passava dels trenta, no sabia de què li parlaven.

—La tia dreta, de primera fila, la que anava de blanc…

—No m’hi he fixat.

—Ens ha ensenyat el parrús, tio.

—No pot ser… —El Joe, dels teclats estant, mai no veia res. Quedava més enrere a l’escenari i s’acostumava a perdre tot el que veien els altres. Al final, ja creia que s’inventaven totes aquelles històries per prendre-li el pèl—. Però com te l’ha ensenyat, el parrús, a veure?

—De debò que no ho has vist? —El Ray, el cantant, sortia del lavabo, ensumant—. Portava com una faldilla curta, una minifaldilla blanca, sí o no?

—Sí, sí.

—I de cop i volta, tanca els ulls, com si entrés en èxtasi, s’aixeca la part del davant i ens ensenya tota la tofa. Una mata negra, important. Sí o no? I què ha estat així? Dues cançons, potser?

—Dues ben bones —va ratificar el Shilton, el baix esquerrà que acostumava a tocar més a la vora del cantant—. El Ray em ve a cau d’orella a mig tema i em diu, mira aquesta…

—No duia calces? —Al Joe, capaç de fer cent mil moviments diaris amb els músculs de la mà sobre les blanques i les negres del piano, hi havia coses de la vida real, més enllà del teclat, que se li escapaven. Per massa greus o per massa agudes.

—Però el millor, tios, és que era rossa. Tenia el cabell ros com una Barbie, s’aixeca la faldilla i allò era Maradona, era el cap del pelussa… Negre i estarrufat. Sí o no?

—Qui se la tira avui aquesta?

—Segur que ens espera a fora.

—Està caient un aiguat de cal Déu, per cert —el Peter, engolint la pinta d’un sol glop.

La Laura s’havia assegut a la dreta, a la plaça del conductor. Quan hi havia gira, s’estimava més ser ella qui portés el minibús i arrossegués tota la colla. A l’Eric i als cinc músics del grup ja els estava bé. L’any anterior, en el tour de concerts pel nord de França —Calais, Dunkerque, Lilla, Lens—, ella va ser l’única que es va veure amb cor de conduir un minibús de lloguer amb el volant a l’esquerra i, quan van tornar a la Gran Bretanya, sempre més va quedar encarregada de la tasca de dur-los amunt i avall.

L’Eric va pujar al davant, corrents, per esquivar la pluja. Va obrir la porta d’una revolada, es va asseure al costat de la Laura i la va tancar per dins.

—Buf. Ja vénen… Crec.

—Què tal?

L’Eric va somriure. Darrerament no en tenia ganes. Feia massa dies que a les nits suava sense saber el perquè i de dia, cada dos per tres, havia de córrer per arribar al lavabo abans que no fos massa tard. Després del concert de dissabte, però, el mànager musical no podia amagar la satisfacció.

—Més o menys com ahir a Manchester. —Va parar la mà perquè la Laura li piqués els cinc dits—. El triangle no falla mai.

Divendres a la nit havien tocat en un gran pub de Manchester, dissabte havien omplert la sala de Birmingham i l’endemà els esperava Liverpool, que diuen que no és mal lloc per a la música. Els Art Institute feien Britpop, com els Oasis o els Elastica, assegurava sempre l’Eric —pesat i persistent—, per mirar de vendre concerts arreu de la Gran Bretanya o per convèncer els programadors de ràdio que potser no calia tant de Blur i, en canvi, estaria bé apostar per algunes veus noves com la del Ray Grobbelaar, el carismàtic cantant dels Art Institute. Com a conjunt, potser no tenien el millor nom, ni el productor que els donés l’empenta definitiva, però sí que era un grup original com la seva pròpia música, que enganxava cada vegada més gent jove. En tan sols cinc anys, des del concert que l’Eric els havia aconseguit al Marquee de Londres, que els va servir perquè la premsa els conegués i els donés volada, havien enregistrat dos treballs en una mateixa discogràfica independent, on l’Eric Stuart hi tenia una petita participació. Després, portava mesos amb una maqueta nova a les mans, trucant a la porta de les majors perquè Sony o Warner apostessin per ells amb l’àlbum Time’s voices. El títol, que coincidia amb l’última de les cançons, l’havia suggerit ell. De moment, no volia prendre’s el silenci de les multinacionals com la pitjor de les respostes. Més greu seria un no, deia de tant en tant als nois per tranquil·lit-zar-los.

Mentrestant, els Art Institute feien un parell de grans concerts a l’any, amb més de dues mil persones, i es guanyaven la vida en gires de dos o tres dies en locals on, a canvi de la música, no els cobraven res per deixar-los tocar noranta minuts. El taquillatge anava al cent per cent per a ells i els pubs es quedaven el total de les consumicions. Un tracte just. L’Eric Stuart no havia descobert la sopa d’all, però era la manera com, lliura a lliura, bolo a bolo, havien començat a funcionar d’altres grups que ell havia gestionat, amb més o menys èxit. Els Daily Song o els Paloma’s Sniples van tenir més passat que futur. Els Carrot Pie, en canvi, sí que van fer forat. Van fitxar per Universal i el primer disc d’or l’hi van regalar a l’Eric perquè el pengés al despatx de no sé què Gardens. Tot un detall.

—Crec que el cent per cent de les vegades que he vingut a Birmingham a la meva puta vida, sempre ha plogut —va dir el Peter, el guitarrista, en pujar al minibús a cuita-corrents.

—Serà que a Dublín no hi plou… —el va planxar la Laura.

Darrere del Peter, van pujar el Shilton, el Joe i el Ray, que s’havia posat una samarreta neta de promoció del grup, amb la seva cara al pit, i s’havia perfumat.

—Podem arrencar.

—I el Bruce?

—Ha dit que es queda…

—Però…

—Tu tira, Laura. Arrenca i no preguntis.

—Diu que té… una cita amb Maradona.

El Joe, el Shilton i el Peter es van pixar de riure amb l’ocurrència del Ray. La Laura no sabia de què anava. L’Eric tampoc, però ho intuïa. Les groupies que s’hi posen bé s’han d’aprofitar en calent. A vegades fins i tot el mànager havia acabat follant, a peu dret, amb alguna fan que, a les festetes improvisades de després dels concerts, estava disposada a tot per acostar-se als seus ídols. Més d’una, més de dues i més de… És una de les grans activitats paral·leles del món de la música, havien llegit en una ocasió en una revista especialitzada. O no ho feia Schubert? O no ho feia Puccini? Proporcions guardades, els Art Institute se sentien més joves, més moderns i més de moda.

—No patiu pel Bruce —el Shilton va llegir un missatge del mòbil—, diu que anirà directe cap a l’hotel amb la furgo del Mark.

—Anem al curri, va.

Els sopars de després dels concerts eren el millor moment de la setmana. S’havien tret un pes de sobre, tenien l’adrenalina al capdamunt i, a les onze tocades de la nit, sempre s’asseguraven que, en qualsevol ciutat britànica on toquessin, la Laura els hauria trobat un restaurant hindú que encara fos obert per poder menjar tot el que no havien endrapat al migdia abans d’una actuació. «Anem al curri» era el crit de guerra dels Art Institute per saber que s’havien guanyat el sopar i que començava la nit. Si no passava res d’estrany, tres o quatre hores després s’estirarien al llit amb la llengua pastosa.

L’endemà, abans que es llevessin amb la necessitat d’una dutxa i un cafè fort per a la ressaca, el Mark i el Gary ja estaven en ruta cap al proper destí. Havien estat els últims de recollir a Birmingham i eren els primers de tirar cap a Liverpool amb els instruments i tots els aparells per muntar el concert. El Gary —quatre dits a cada mà per una broma de naixement— era el roadie dels Art Institute des d’abans del proverbial concert del Marquee. Era el pipa encarregat d’afinar els instruments, de canviar una corda que es trencava durant l’actuació i de muntar els teclats i els amplificadors. El Mark era el tècnic de so, el camàlic del grup, el xòfer de la furgo dels instruments i, segons com, es podia convertir en el camell del Bruce MacMahon i del Ray Grobbelaar. Tenia contactes a l’infern i sabia, a cada localitat de l’illa, a qui havia de recórrer per comprar un gram de cocaïna a qualsevol hora. «Una barra de pa no sabria on trobar-la, però això rai», els havia dit l’espavilat tècnic, el vespre que dues hores abans d’arrencar un concert en una sala de Charing Cross havia vist angoixat el cantant. Al Ray, una ratlla li donava seguretat per sortir a l’escenari a menjar-se el món.

A l’habitació del Jurys Inn, un tres estrelles al centre de Birmingham, la Laura i l’Eric es van treure les sabates i els pantalons. Els baixos els havien quedat molls tan sols per travessar tres carrers, des d’on havien aparcat el minibús fins a l’hotel. El grup, la feina i el dia a dia musical feien que, pràcticament, la Laura i l’Eric només estiguessin sols a l’hora d’anar a dormir. A Londres, no variava gaire aquesta vida atrafegada. Ell no era mai a casa. O s’estava a l’oficina o feia audicions o tractava amb productors musicals o encarregava cartells o samarretes o gorres amb els logotips dels seus grups. O, senzillament, baixava a fer una cervesa amb qui fos. Qualsevol excusa era bona per tornar tard a casa, sense ganes de sopar. La Laura, en canvi, depenia més dels encàrrecs. Més enllà de les feines per a Stuart Records —traduccions i gires—, en aquells anys no va haver-hi setmana que no la cridessin per fer d’intèrpret en conferències, inauguracions o actes en ambaixades que li omplien moltes jornades senceres. Treballava molt, gastava poc i, justament per aquests dos motius, el seu pare no podia estar-ne més orgullós. L’Eric, en canvi, li feia mala espina. Tot just l’havia vist una vegada a Banyoles i una altra a París, en una trobada que van fer a mig camí, però desconfiava dels pèl-rojos i no li agradava el món d’aquella música que no és música, dit en paraules seves que la Clàudia mirava que no repetís davant de ningú. El senyor Altimira, comptable de la gran fàbrica de mobles del Pla de l’Estany, tenia l’íntima esperança que aquella història no fos per sempre. No entenia, per exemple, que el seu gendre anés per la vida amb dos telèfons mòbils. On s’és vist, Clàudia?

A la nit, l’Eric tenia el detall de silenciar els telèfons, però els deixava damunt de la tauleta de nit per notar-ne el brunzit. Els seus propis roncs, però, no li deixaven sentir res i, quan hi havia una trucada, la Laura sempre era qui es despertava, qui mirava la pantalla i, en funció del nom que hi llegís, mirava de desvetllar la seva parella, que pesava com un mort, o decidia apagar-li el mòbil, tornar-se a girar i continuar clapant.

L’Eric, a jutjar per l’únic retrat del casament dels seus pares que tenia al pis, s’assemblava al seu pare, fins i tot en la barba curta i arreglada. Tots dos tenien el coll fort, el front ample, els cabells llisos, tirant a panotxa, i la mirada desafiant. No li agradava assemblar-s’hi. Ni en les faccions, ni en els rampells. En els anys que feia que la Laura vivia amb l’Eric, mai no en va voler parlar. Només, de tant en tant, quan l’Eric anava begut explicava alguna cosa de l’imbècil del seu pare. Així anomenava el vell David Stuart, un mecànic de camions que asseguraven que havia estat un manetes de plata i que va marxar de casa quan els fills —l’Eric i la Violet— encara no podien anar sols a l’escola pública de Bournemouth, que era a deu minuts a peu de casa. Anys després, quan va tornar a la ciutat per exigir de males maneres que tenia dret a veure els seus fills, ja era una desferra. Tenia el cap desmoblat, l’alcohol li havia embotit els ulls i caminava, sense solta ni volta, amb les arrugues de la desgràcia al damunt. S’havia fet vell de cop i malgrat que va implorar el perdó i unes quantes lliures, exactament per aquest ordre, la mare li va tancar la porta als morros i li va dir que només li faria un favor. Un de sol però el més gran de tots: no el jutjaria. A canvi, no el volia veure mai més. Li demanava que toqués el dos i que ella s’encarregaria, amb el seu esforç i els seus principis, que als seus fills no els faltés mai de res i que aconseguiria, segona part del mateix favor, que no jutgessin el seu pare i que mai no li diguessin el nom del porc. L’Eric va sentir aquesta conversa amb la porta mig oberta de l’habitació i va abocar-se a la finestra per veure com el seu pare dibuixava, amb passes de plom, el camí cap a la resta dels seus dies. Quan el va veure girar la cantonada, va córrer a abraçar la mare. Eixugades les llàgrimes, es va imaginar, per sempre més, un pare que vagava sense parar cap a les veus del temps.

El grup, ja durant la gira pel nord de França, havia fet una excepció amb la Laura. Els Art Institute tenien una màxima. Prohibida l’entrada de les nòvies al camerino. Durant uns quants mesos, fins i tot penjaven un rètol a la porta que, amb grafia casolana, explicitava el veto. Després ja no va caldre que ho escrivissin perquè tots cinc ho complien fil per randa. El Peter, que llegia compulsivament les històries de tots els grups de rock, assegurava que molts conjunts havien acabat malament per culpa de les dones.

—Això, Pet, és una excusa que no s’aguanta per enlloc —la Laura va saltar—. És… T’ho puc dir?

—El què?

—Masclisme del segle passat.

Una discussió que podia durar hores, el Peter la va voler tancar en el que li durava el seu solo de guitarra a l’inici dels concerts.

—Això que he dit, t’agradi o no, és una gran veritat. Què passa? Ho vols saber?

—… —la Laura, amb uns ulls com unes taronges.

—Que entren les nòvies després del concert al camerino i una diu… «A tu t’han posat menys estona el focus que a l’altre», «A tu se’t veia poc, amagat rere la bateria», i ja hi som…

—I una altra cosa que també s’ha de dir… —El Bruce s’hi va sumar, pel broc gros—. Nosaltres tampoc parlem igual entre nosaltres si aquí dins hi tenim la nòvia. Admetem-ho, ni diem el mateix, ni actuem igual. Quan estem amb elles semblem uns tios més… passats per aigua. M’explico, Laura?

—I, en el fons, parlem clar…, totes les nòvies dels músics tenen una Yoko Ono dins seu —va reblar el Shilton.

—Però, tios… —la Laura no es rendia fàcilment.

—Oi que al vestidor de l’Aston Villa no hi entren les dones dels futbolistes? Doncs al nostre, tampoc. Ja està.

Gens convençuda, va claudicar. Sis contra un. No tenien raó, però eren més. Una batalla perduda.

A ella, si més no, la deixaven entrar al camerino com si fos un home del grup. De les dones dels mànagers no n’havien dit mai res i la Laura se’ls havia sabut guanyar des del primer matí que l’Eric els la va presentar, dies abans que s’enrotllessin, com la dona que els faria de traductora.

A Liverpool, els Art Institute haurien omplert una sala el doble de grossa del club on van tocar. El Ray Grobbelaar, així que va trepitjar l’escenari, en va tenir prou amb quatre cops de maluc per posar-se el públic a la butxaca. Van interpretar les setze cançons de l’últim disc i, en les propines, va dir que n’estrenaven tres de noves, totes compostes per ell mateix. El Ray, al davant, jugava amb el micròfon i se l’anava canviant de mà durant tot el concert. Al seu costat, el Shilton posava de tant en tant un genoll a terra com si volgués acostar el baix al públic que, de cop i volta, xisclava com si els despentinés l’escombra de la bruixa del tren. Un pas enrere, el virtuós del Peter sabia que encara estava més sexi amb la guitarra a les mans. Tothom està més sexi amb una guitarra a les mans. Al darrere, alçats sobre la tarima, el Joe i el Bruce. L’un, amb dos tamborets i tres teclats, semblava l’home orquestra. L’altre, que s’havia permès una esnifada d’última hora, aprofitava tots els sons de la bateria, se sentia Ringo Starr i li regalimava la suor per la patilla. Va ser un bon concert. S’ho van passar bé, van anar alhora, s’entenien amb la mirada, tocaven de memòria i ho van donar tot fins a l’última nota. A diferència de les dues nits anteriors, la Laura va voler viure el concert ballant enmig del públic. Saltant i cantant i deixant-se anar. L’Eric no va sortir del camerino perquè no es trobava gaire bé. Amb la calculadora del telèfon mòbil, va comptar que havien recaptat més diners que a Manchester però menys que a Birmingham. Potser si haguessin sabut que vendrien tantes entrades i que, per seguretat, haurien hagut de deixar alguns fans al carrer, haurien llogat un local amb més aforament. O potser no. Ja està bé, pensava el mànager, que la gent es quedi amb ganes. Que no hi pugui entrar tothom que vol. La llei de l’oferta i la demanda. El truc de l’escassetat. La manera, en el futur, de picar més amb els preus. A poc a poc. Els Beatles tampoc van passar de The Cavern al Carnegie Hall en dos dies.

Acabat el concert, mentre els cinc nois es rentaven a la pica i s’eixugaven amb l’única tovallola que els havien posat, l’Eric va demanar d’estirar-se a la butaca. De sobte, s’havia quedat sense forces. Una fatiga aguda, una baixada de vitalitat…

—Fes un glop de Coca-Cola.

La Laura, que de seguida havia anat a treure’n una de la màquina, li va obrir l’anella, li va donar la llauna i li va posar la mà al front.

—Tu tens molta febre, Eric. Hem de buscar algú d’urgències.

—No serà res, guapa. Estaré bé… —Se li van tancar els ulls—. No entenc què em passa. Se m’han fos els ploms.

—No et passa res, tio. —El Bruce hi va ficar cullerada—. Demà tornem a Londres i t’enviaré a un amic meu. És un bon veterinari.