4

Puccini no falla mai

Ho tenien tot a punt per a la seva arribada. Com cada nit de funció, el Paco Ráfales en persona havia pensat en cadascun dels detalls. Ho preparava tot amb un punt d’emoció que depassava la professionalitat. Ho tenia tot calculat, com li agradava dir, fins a la collonèssima. Sabia a quina hora s’abaixaria el teló, intuïa quant trigaria a penjar la disfressa de Tosca, l’estona que destinaria a saludar tots els llepes de camerino i, fins i tot, calculava quants autògrafs firmaria als aficionats entusiastes que l’esperarien a la sortida lateral del carrer Sant Pau, la porta de servei del Liceu. I que per molts anys pogués fer dedicatòries als aficionats, ara que la seva veu estava en el millor moment de la seva carrera. Per enllestir més aviat, la famosa soprano ja tenia a punt per repartir unes postals d’una foto seva —en blanc i negre, ufanosa, escotada i enjoiada—, feta durant el primer acte de La Traviata al Covent Garden. Un cop al cotxe, el Mercedes duria la Diana Laborde en un tres i no res fins davant mateix de l’Hotel Rafaeli. Baixaria per la Rambla cap a l’estàtua de Colom, que li van dir que assenyalava Amèrica, faria la volta al monument i pujaria per l’altra banda de carrer. A les tantes de la matinada, amb les parades de flors i d’animals amb les persianes avall, a la Rambla planava la tristesa. De la plaça Catalunya fins al passeig de Gràcia hi seria en menys d’un do de pit.

Un conserge d’hotel li va obrir la porta del cotxe. Un altre, tallat pel mateix patró, li va fer girar la porta principal. El Paco Ráfales, plantat rere un ram de flors, es va passar una mà per la mata de cabells cendrosos. Esperava la diva sobre la catifa persa com s’espera un cap d’Estat estranger al peu de l’avió. Amb el cap alt i la rialla nerviosa.

—Un honor, per al Rafaeli, rebre la nostra prima donna favorita.

—Signor Ráfales, vostè sempre tan atent. —Va agafar el ram i el va ensumar com si hi notés alguna cosa.

—Ha sonat bé aquesta nit, Puccini?

—Puccini no falla mai, caro amico.

—Espero que el pintor Cavaradossi hagi estat a l’alçada de la senyora…

—Magnífic és poc. Josep Carreras, quina veu… —Va alçar una cella, teatral—. Me l’emportaria a casa.

—Em diuen, quin èxit, que tot Barcelona va plena del seu «Vissi d’arte» d’aquesta nit…

—Va. Exagerati… —Diana Davidova, convertida en Diana Laborde després de casar-se amb un pianista de Chicago, barrejava l’italià amb l’espanyol i l’anglès. I tot amb un accent de l’est que a l’amo del Rafaeli li semblava, amb perdó, eròtic.

—Com és allò… —el Paco Ráfales, acalorat pel moment, es va atrevir a cantussejar a mitja veu— «He donat el meu cant a les estrelles»?

Entonava, però no hi pretenia arribar. El punt just per no fer el ridícul. Una mica més i… Sabia que la Diana, a canvi del ram i dels honors, els dedicaria unes notes. Ja era un costum.

—E diedi il canto agli astri, al ciel, che ne ridean più belli. Nell’ora del dolore —i es va deixar anar—, perché, perché Signore!

—Brava!

El Paco Ráfales va ser el primer d’aplaudir. A la una tocada de la matinada, al vestíbul del Rafaeli només hi quedaven els dos conserges, el vigilant palplantat, una recepcionista de nit amb molts badalls per endavant i dos dels fills Ráfales que formaven, mudats, per instrucció del pare. Més enllà, una parella de francesos que ja havien agafat la clau i que esperaven l’ascensor perquè ja no es veien ni amb cor de pujar a peu al primer pis. Ells també es van girar i, amb la fluixera del vi, van aplaudir entre rialles aquella actuació improvisada.

El Roger i el Kim s’ho miraven tot des de darrere del taulell de recepció.

—Tu creus que el pare se la pela pensant en la Castafiore?

—Hòstia, tio, no siguis guarro…

—Què? Que et penses que no se la pela, el pare?

—Mira. No m’ho vull imaginar…

—Un vidu, què ha de fer?

—Ai, Roger, hòstia, va…

El signor Ráfales es va acostar a la soprano búlgara i, amb els dos dits del respecte, la va agafar pel colze.

—Li ve de gust una copa de champagne, al bar? —Tenia un pla B—. O potser al meu despatx?

No es rendia mai. Feia anys que rebia la Diana Laborde a la porta de l’hotel després de cada funció i sempre li oferia un últim brindis, de cortesia, que mai no va ser acceptat.

—El sopar està a punt, signor? —va preguntar amb afectació, com si estigués damunt l’escenari.

—Sí, té tot el que ha demanat a la seva habitació.

—Doncs m’estimo més anar pujant…

El Roger va guanyar l’aposta. Sabia que el seu pare tornaria a rebre carabasses. I també sabia que les entomaria sense que se li notés en el rictus, digne.

El Rafaeli no era el millor hotel de la ciutat, però la diva hi estava a gust. Era el primer hotel que el Liceu li havia ofert quan encara apareixia a mig cartell com a Diana Davidova i el Gran Teatre l’havia contractat per a un paper de segona fila en una Lucia di Lammermoor. El vell Ráfales, el fundador de l’hotel, un melòman que encara conservava discos de pedra, l’havia tractada amb delicadesa des del primer dia. I ella, que encara tenia pocs capricis i escasses manies, s’hi trobava còmoda. Com a casa, que és la millor manera de sentir-se en un hotel. I més encara si l’agenda t’obliga a dormir tres-centes nits a l’any lluny del teu llit. Entre els assajos i les cinc funcions de cada òpera, cada cop que la Diana Laborde entrava al Rafaeli carregada de maletes, no s’hi instal·lava per menys de tres setmanes.

Aquell any tocava Tosca i, cap a final de temporada, tornaria per cantar una Manon en l’any del centenari de l’estrena de Massenet.

Arribada a la segona planta, el conserge li va obrir la porta de la 216 i li va encendre el llum, sense esperar propina. El Paco Ráfales tenia expressament prohibit a maleters, conserges i a tot el personal, sota pena de tallar-los els ous amb una cisalla, que dins de l’habitació fessin aquella aturada insinuadora als clients vip del Rafaeli.

La Diana Laborde, a quarts de dues de la matinada, només desitjava una cosa: tancar la porta i treure’s les sabates. El millor moment del dia.

L’endemà, amb la corbata vermella dels dimecres, el Paco Ráfales ja havia fet la ruta de control planta per planta per assegurar-se que tot estava en ordre —més o menys— abans d’asseure’s al despatx, a dos quarts de nou en punt, amb un suc de taronja colat, un ou passat per aigua i una torrada amb confitura sorpresa. Li agradava començar el dia amb la taula neta de papers. La taula era la joia d’un despatx de la cinquena planta que ocupava l’espai de dues habitacions. Se n’havia enamorat en un viatge i se l’havia fet portar de la quinta forca. Tot plegat, un ull de la cara. Era un moble colonial, de fusta de l’Índia, amb vetes de dos colors enfosquides pels anys i amb alguna esquerda que la feia imperfecta. Era una peça gruixuda que s’aguantava sobre quatre potes massisses, impossible de bellugar. A l’hora de passar l’aspiradora, ni quatre dones de la neteja no podien moure-la, ni cap aquí ni cap allà. A la una, a les dues i a les tres! Ni així. Com pesava, la mala puta…

Al damunt només hi havia posat la foto de la Maria que els quatre fills li van fer revelar i emmarcar el primer Nadal sense la mare. Sabien que el pare era un home pràctic, de mirar més endavant que cap enrere. Per això li van demanar, expressament, que la tingués sobre la taula del despatx. El Paco Ráfales els ho va posar fàcil. Els va dir que i tant que sí, que ja hi podien comptar, que quin lloc millor hi podia haver. Enlloc no s’hi passava més hores i la Maria, guapa com estava en aquella foto del creuer per l’Egeu, l’acompanyaria des d’una taula que de cop i volta s’havia convertit en un altar. Abans d’esmorzar li dedicava una mirada neta i li deia bon dia. Només algun matí, molt de tant en tant, i sempre coincidint amb alguna data familiar o amb algun petit èxit de l’hotel que li hauria agradat de comentar-li, el Paco li posava uns ullets tristos i afegia un com t’enyoro, Maria al bon dia de sempre. Celebrat el ritual, feia el cor fort durant tota la jornada.

L’únic despatx amb dues balconades sobre el passeig de Gràcia era el del Paco Ráfales. El despatx dels nois, porta per porta amb el del pare, en canvi, no tenia claror. Ni mobles anglesos. Ni tampoc cap de les litografies de Salvador Dalí que, una al damunt de cada capçal, havien posat a les cinquanta millors habitacions del Rafaeli. Cinquanta Don Quijote y Sancho Panza, a llapis, firmades i numerades del 71/125 al 120/125. Al despatx de l’Àlex i el Roger, que treballaven amb les taules encarades, hi havia, això sí, el pòster sobre les deu claus de l’èxit segons Aristotelis Onassis. Els l’havia penjat el pare, amb tota la intenció. L’Àlex, un bon navegant que des de petit tenia la dèria de l’optimist, les barques i la mar, es quedava amb el cinquè punt del decàleg. «Mantingue’t bronzejat, encara que hagis de fer servir raigs UVA. Per la majoria de gent, el bronzejat a l’hivern significa que has estat on hi ha sol i, en aquest sentit, el sol són diners». Per al Roger, el més tabalot i l’estudiant menys brillant dels germans, el consell més eficaç era l’últim de tots: «Si aspires a aconseguir l’èxit, no malgastis el teu temps llegint les coses que han fet els altres. És molt millor viure la pròpia vida». Qualsevol excusa era bona per al Roger per no obrir mai un llibre, ni per l’amor de Déu. Només faltava que l’hi insinués la gran fortuna del món per agafar-s’hi. Encara que no l’hi van dir mai, l’Àlex, el Roger i el Kim estaven d’acord que el seu pare, posats a triar, es quedaria amb el vuitè manament. Onassis proclamava que has de guardar els teus problemes per a tu mateix i fer creure a la gent que en realitat t’ho estàs passant de fàbula. Era molt Ráfales, aquell truc de supervivència. Molt d’hoteler. Tot és bonic, tot és perfecte, mai no passa res. Però a vegades passen coses i aleshores dius, ah, és la vida i quan t’has de conformar amb la derrota ja estàs fotut.

—Bon dia, nois.

El Paco Ráfales va entrar al despatx dels fills, amb l’americana grisa posada i tirant-se els pantalons amunt, amb el tic dels prims que necessiten posar-se bé la cintura i els camals quan s’alcen i la roba els sembla que vol anar avall. L’Àlex i el Roger es van aixecar per fer un petó al pare. Això no ho perdonaven.

—He vist, a la tercera, dues safates d’esmorzar buides a terra. Pregunta si esperen que vinguin les rates…

—M’ho apunto. —L’Àlex havia tornat a seure en una cadira sense braços. Si treballes en un hotel no et pots arrepapar en una butaca, havia dit sempre l’avi.

—No suporto veure els ganivets bruts i la mantega a mig d’allò de les habitacions dels altres. I el passadís fa olor de menjar… A la segona, quantes vegades he de dir que l’aspiradora no la passin fins més tard? Si despertem la Diana Laborde tindrem un problema… I digue’ls també, a les de la neteja de la segona, que el carretó no es deixa al mig del passadís. Després desapareixen tovalloles i xampús i ningú no en sap res.

—Ara trucaré perquè els hi diguin.

—No. Tu en persona els hi diràs.

—Esclar, esclar… —No tenien por del pare, però els feia respecte.

—Has preparat les tarifes per l’any que ve?

—Abans de dinar les tindràs al despatx. Ara estava acabant el gràfic. —Va assenyalar el dibuix a dos colors—. He aplicat els increments que em vas dir. Pugem l’alta i la mitjana i mantenim la temporada baixa.

—Ho vull veure.

—I tant, esclar.

—I tu —es va dirigir al Roger—, ja has tingut La Idea?

—La de la festa?

Era l’únic encàrrec que el Paco Ráfales havia fet al Roger i no hi havia pensat mai més. Va decidir improvisar i encreuar els dits a veure si colava…

—Sí, i tant… Vols que t’ho deixem a la taula, amb les tarifes?

—No, xato. M’agradaria saber què has pensat.

El Roger va buscar el seu germà amb la mirada. L’Àlex li va respondre, de la mateixa manera, que ja t’espavilaràs.

—Doncs… He pensat… —es va escurar la gola— que atès que… Fer una festa de disfresses diferent.

—De disfresses? Què vol dir diferent?

—Que com que Barcelona està amb aquesta il·lusió de presentar-se per ser ciutat olímpica, que vol ser… Com es diu?

—Ciutat candidata —l’Àlex el va ajudar.

—Doncs com que Barcelona vol ser candidata als Jocs Olímpics, podríem muntar una festa on tothom anés vestit d’una ciutat que ja ha tingut uns Jocs, en l’any dels Jocs…

—Per exemple? —El pare no ho veia clar.

—París 1924. Homes amb barret pla. Una estètica molt concreta. —Ni el Roger sabia que havia interioritzat el llistat d’olimpíades. Li havia anat sortint sol—. O Los Angeles el 32 o Berlín el 36…

—No fotrem el bo i millor de Barcelona al nostre hotel disfressats de nazis?

—Potser no és el millor exemple…

—I tu què hi dius? —va demanar l’opinió a l’hereu.

—Que no és mala idea. És original… I aquest estiu els Jocs tornen a ser a Los Angeles; no és ma-la idea, pare. —L’Àlex s’engrescava mentre en parlava—. I és veritat el que diu el Roger, que a Barcelona es respira una certa il·lusió per això de la candidatura. L’alcalde s’ho ha agafat amb ganes.

—El Maragall? Aquest ha de venir a la festa, eh?, que l’any passat es va escaquejar.

—Si fem la conya olímpica i li donem ressò, aquest any no es podrà escapar.

—Al Pasqual ja li truco jo. —Va posar una mà sobre l’espatlla del Roger—. Xato, tot això és feineta, sents? Tot això és molta feina. La festa no es munta en tres setmanes. Tens sis mesos, però ha de sortir de primera, sents? Recorda que no és una festa per als clients de l’hotel sinó per tancar la temporada de la terrassa d’estiu, i hi vull tot Barcelona i que sortim als diaris. I si veig un sol soldat nazi et tallaré els ous…

—Amb una cisalla —l’Àlex i el Roger van respondre alhora, fotent-se de l’expressió habitual del seu pare.

El Paco Ráfales també es va deixar anar. Els fills l’havien desarmat. Als cinquanta-un, vidu i amb alguna arruga que s’havia vist al costat dels ulls, tan sols els fills l’aconseguien deixar fora de combat. En tenien prou amb una broma, amb mitja frase o amb una ocurrència a l’hora de sopar perquè el pare no pogués reprimir l’orgull pels seus quatre galifardeus. L’Àlex i el Roger començaven a volar sols. S’adonava que al Kim, el que més s’assemblava a ell, li agradava anar a la seva i que l’empipessin poc. I menys ara, que estava descobrint de què anava el món. I l’Elsa, la petita, la joguina; li encantava fer-li pessigolles clavant-li la barbeta a l’esquena o que li demanés, asseient-se al damunt de les seves cames, que l’ajudés amb una arrel quadrada. Els dimecres a la tarda li agradava sentir-la, de lluny, com començava a rascar el cello de l’Ariadna, la professora particular que arribava al Rafaeli carretejant l’instrument. Si l’Elsa s’hi aficionava, ja li comprarien un violoncel més endavant. Tot era al seu lloc. La safata de l’esmorzar, el carretó de la neteja, la corbata del color que tocava i la família. Malgrat l’absència de la mare, el Paco Ráfales estava convençut que eren prou feliços.