5

Algun dia aniré a Los Angeles

L’escala feia olor de gat. Quan el Kim va pujar, per primera vegada, al pis de la Laura, el curs ja cavalcava cap als exàmens finals. No feia ni una setmana, tot just després de Sant Jordi, que tots els companys de carrera s’havien posat la màniga curta i el bon humor de la primavera. La Laura compartia un pis d’estudiants, en un tercer d’escala fosca i sense ascensor al carrer Montseny. El vestíbul amb les bústies sense cap nom, els graons i el replà, tot feia olor de pixats de gat en rajola freda. No era el primer que ho notava i, per discreció, s’ho quedava per a ell.

—Ho sento. —Es va treure les ulleres de sol per disculpar-se—. Aparcar m’ha costat un colló.

—Has vingut en cotxe a Gràcia? —Va tancar la porta darrere seu—. S’ha de ser desgraciat… Passa, va.

El Kim es va treure les claus i el paquet de Fortuna, que li feien nosa a la butxaca.

—Es pot fumar?

—A tu què et sembla? —Quants dies feia que no buidaven els cendrers? No recordava a qui li tocava. Potser a la Txell. Aquella setmana la Laura era l’encarregada dels lavabos. El pitjor dels torns. No suportava treure els pèls de la dutxa de les altres. I mira que els ho havia dit vegades, que es tallessin els cabells o que cadascú mirés de treure’ls després de…

—L’has començat a mirar?

—La pel·li? —Tots dos sabien a què es referia i van riure—. No! T’esperava. No volia que et perdessis l’inici. És on hi ha més diàleg…

El pis tenia tres habitacions, una cuina que s’hi entrava de costat i un menjador on, tot just, cabia un sofà ratat de dues places, un televisor i la tauleta amb quatre cadires, totes ranques. Al fons, una cortina amagava les vistes sobre un pati interior amb poca vida. Com a mínim, hi entrava la claror del ressol. En començar el curs, les quatre noies havien pintat les parets de blanc —en les votacions a mà alçada el blanc es va imposar per tres a un al cigró trencat— i havien penjat quatre lleixes perquè cadascuna tingués un lloc, acotat i precís, per posar-hi les seves coses. Després de pintar i embrutar-se i partir-se de riure a dalt d’una escala durant tot un cap de setmana, les dues bombetes havien quedat a la vista i mai més ningú no havia pensat que ni que fos una pantalla els hauria donat menys sensació d’interinitat. Totes quatre van aprovar —en aquest cas per unanimitat— que al menjadoret no hi penjarien cap quadre ni cap foto ni res de res. Qui volgués un pòster, a la seva habitació. La Sira i l’Anna, les germanes de Reus que dormien en llitera, s’havien penjat un Bruce Springsteen i un Indiana Jones que havien arrencat de la façana d’un cinema, amb cura de no estripar-lo. La Txell, que a primer de ciències de la informació ja havia decidit que voldria ser presentadora de telenotícies, hi tenia una foto dedicada de Bernd Schuster. I muntatges dels seus nebots per tot arreu. De set germans, nebots a palades. Anaven pels setze i els que encara estaven per venir.

La Laura, a la seva cel·la, hi tenia un pòster que al Kim li sonava molt.

—És el mateix de Banyoles?

—No, tio… Aquest és l’Abdul-Jabbar.

—Ah. I aquell?

—Tròbut que t’hi vas fixar… El Magic Johnson fent una assistència de les seves, mirant cap a l’altra banda. Però no vas malament… Tots dos són dels Lakers. Algun dia aniré a Los Angeles. Saps com se’n diu, d’aquest llançament?

Va assenyalar el Kareem.

—Un ganxo?

—Un skyhook. Ningú els fa com l’Abdul-Jabbar. Baixen del cel.

Va agafar la piloteta de bàsquet que tenia dins de la paperera i va imitar el tir amb una mà per damunt del cap. La va fotre a dins.

—Olé. —La Laura ho va celebrar amb un gest enèrgic de puny i braç, com si hagués clavat una cistella des de mitja pista sobre la botzina en l’últim segon d’una gran final.

Molt bàsquet, però tenia el cavallet que li feia de taula ple d’apunts, llibres oberts i bolígrafs destapats. Així que se’n va adonar, la Laura va recollir les dues tasses de te a mig beure i una clàudia masegada en un platet i s’ho va endur a la cuina. L’habitació, a diferència de la taula, estava polida i endreçada. El llit estava fet. No tenia les simetries perfectes del Rafaeli, esclar, però al Kim li va semblar que la Laura s’hi havia escarrassat bastant més que una estirada de llençols i passa que t’he vist. Als peus del llit, que estava arraconat a l’angle de dues parets, hi tenia un combo. Una tele de pam i mig amb una cavitat, just a sota, per entaforar-hi la pel·lícula de vídeo VHS.

—Aquí? —el Kim, sorprès—. N’estàs segura?

—Què passa?

—No hi ha una tele a la sala?

—No deus voler que ens fotem a mirar-la al menjador i arribi una de les nenes i…

—Hòstia, Laura, millor que ens trobi al sofà que al teu llit, no?

—Ei, què passa, que només és feina. —Va posar la pel·lícula i, amb el comandament, va buscar el canal per on es veia el vídeo—. Acostuma a ser el zero. Però que havies pensat que follaríem?

La Laura va empènyer el Kim, amb les dues mans sobre el pit, i el va llançar sobre la manta. Ell, per una vegada, es va quedar sense resposta. Per sort seva, de seguida va començar una pel·lícula que no passaria a la història del cinema. Però potser sí a la de les seves vides. Tot plegat començava en una oficina trista amb un halo de boirina. Un senyor amb aspecte de cap de comercial parlava per l’intercomunicador. A l’instant, entrava una noia amb el nou catàleg dels aliments de temporada. Som en una empresa de congelats. Pèsols, peix, pizza, pastissos d’aniversari.

—El llenguatge és poc tècnic.

—Per ara s’entén molt bé.

Als alumnes que es van matricular amb el Manuel Aguado els va semblar raríssim que un dia, al final de la classe, aquell professor veterà els digués que havien de mirar una pel·lícula pornogràfica en anglès i anar fent la traducció simultània. D’entrada, els va semblar una broma. Però no ho era. Era un exercici d’universitat, un treball obligatori que havien de lliurar en una casset abans de quinze dies. Quan es van adonar que l’encàrrec anava de debò encara es va esvalotar més el galliner. Uns i altres xisclaven com si ja s’hi trobessin. Una noia que no s’ho acabava de creure va recollir les seves coses amb pressa i va marxar de l’aula, ofesa. Li faltava fins i tot la respiració. L’endemà a primera hora ja li havia enviat una carta al degà de la facultat on el posava sobre la pista del cas, lamentava l’obscenitat —imperdonable— de l’exercici de la pel·lícula eròtica, es queixava de la perversió del professor i demanava, ipso facto, una sanció exemplar. O, arribat el cas, l’expulsió de la universitat. Al Manuel Aguado, a dues cantonades d’acollir-se a la jubilació anticipada, aquelles cartes no li feien ni fred ni calor. Ja sabia, de cada any, que algú de l’Opus Dei li muntaria un sidral, que l’amenaçarien amb un expedient i que tot plegat acabaria en no res. Formava part del joc de la provocació. I, al capdavall, què n’havia de fer la gent, si ell es posava calent escoltant les simulacions traduïdes dels seus alumnes? A casa, tot sol, el Manuel es preparava un whisky i engegava el casset. Després, avaluava, corregia, puntuava i tal dia farà un any.

—Vols que t’obri la meva nevera?

—Congelador. Millor congelador, potser, oi?

—No em tallis, que perdrem el fil… —La Laura intentava fer les mateixes ganyotes que l’actriu—. Vols que t’obri… el meu congelador?

—Oh, carinyo, pel que veig, més aviat diria que és un microones…

—Què és un micro-waves? —va deixar d’impostar la veu.

—Serveix per… Hòstia quina pel·li tan dolenta, Laura. D’on l’has tret?

—Era l’única que tenien en anglès. Del videoclub. Què volies? Per cert, per cert… —va posar el vídeo en pausa i va deixar el comercial, freturós, amb els dits a la sivella—, jo estava com tallada i li he dit al tio del videoclub que era per a un treball i saps què m’ha contestat?

—…

—Esclar, esclar. Esclar, esclar, m’ha dit el paio com volent dir jo ja sé que tu… Com si em conegués de res!

El play va ajudar que el comercial es despilotés davant seu. En un tres i no res havia presentat armes, amb una cigala de pam i mig. La sorpresa, per més que intuïda, els va fer somriure. Miraven la pel·lícula sense vergonya. L’un al costat de l’altre, ni tan sols s’incomodaven. Tots dos estaven asseguts damunt del matalàs de la Laura, amb els peus a terra i amb les sabates posades. Tenien els ulls clavats a la pantalla del combo, com qui mira les campanades de cap d’any i, ara tu ara jo, provaven com farien la traducció quan premessin el rec a la gravadora Philips per al treball de l’Aguado i l’exercici anés de debò.

Estaven bé junts. Durant el curs s’havien anat acostant. Dia rere dia. Sense adonar-se’n, cada dia s’entenien més. Esmorzar al bar, seure plegats a classe, escoltar els mateixos professors, deixar-se copiar en els exàmens, riure per les mateixes coses… I, sobretot, deixar-se els apunts quan un dels dos, per un entrenament de bàsquet de la Laura o per una revolcada clandestina del Kim en una habitació lliure del Rafaeli, havien fet campana. Un migdia plujós de febrer, la Laura necessitava fotocopiar un llibre d’història del món jurídic i ja sabia que, per motius ètics, a la copisteria de la universitat no ho farien. Allà no cometien aquest tipus de delicte. Venien maria i xocolata d’estranquis, si convenia et donaven el porro ja cargolat, però, de llibres, no en fotocopiaven. El Kim, que va detectar la preocupació de la Laura, es va oferir a dur-la en cotxe fins prop dels Quatre Cantons, a Sant Cugat. Coneixia un lloc on feien fotocòpies del que calgués. Sense preguntes. Deixaves el llibre, deies d’aquí fins aquí i un dependent a l’antiga, amb bata blava de botons, se n’anava al fons de la botiga i tornava, cinc minuts després, amb la feina feta, a mitja pela cada còpia. De Bellaterra a Sant Cugat hi van ser en un moment. Acostumada al tren amunt i avall o l’autobús, que encara feia més parades i es menjava tots els embussos, la Laura va trobar que anar en cotxe era un luxe. I el Kim, un xòfer sol·lícit.

—Vés. T’espero aquí… —Arribats a lloc, havia posat dues rodes del seu Ford Escort damunt de la vorera—. Vols paraigua?

—No, no… És aquí, oi?

L’havia deixada deu metres més amunt de la copisteria, en l’únic espai, entre dos arbres, on va pensar que podia parar sense entorpir la circulació.

—Si no em treu cap guàrdia, t’espero aquí mateix.

La Laura ja havia baixat del cotxe i, amb l’espetec de la porta, no va sentir les últimes paraules del Kim, que va fer temps en companyia de Los 40 Principales. «Stay», de Jackson Browne, va ser la primera. Tres cançons més tard i distret amb el dibuix de les gotes descompassades que ballaven sobre el seu parabrisa, va veure pel retrovisor que la Laura sortia de la copisteria. Baixava els tres graons escopetejada per la pluja, com si per córrer ens haguéssim de mullar menys. El bolso rai, però no volia que se li remullés el llibre, ni les fotocòpies. Encara pel mirallet, el Kim va veure que la Laura pujava al cotxe del darrere, un altre Ford que també havia estacionat amb dues rodes al damunt de la vorera. El conductor, més atònit que espantat, no sabia qui era la noia que de manera abrupta se li plantava al costat. Potser només es volia aixoplugar… El Kim, esbalaït, no s’ho podia creure. Veia la cara de sorpresa del noi i no sentia què li deia, però tot d’una la Laura se’l va mirar, es va posar la mà a la boca, va obrir la porta, va tornar a baixar i va córrer cinc passes fins al cotxe del davant, assegurant-se que ara no s’equivocava. El Kim li havia obert la porta perquè la Laura s’hi llancés, pixant-se de riure. No podia ni parlar.

—Però què has fet?

—Jo? —Va tancar la porta—. Has mogut el cotxe, oi?

No podien parar de riure.

—Però si el de darrere és negre…

—I aquest, no és negre?

—És blau, Laura, de tota la vida… No t’hi havies fixat?

—Aquest és blau?

—Com a mínim has endevinat el cotxe. També era un Escort…

—Ho veus com no estic tan malament?

—Però què t’ha dit el paio?

—Jo he notat que feia una olor diferent… Vaig per agafar el cinturó i em diu «Ens coneixem?».

—I tu què?

—Que hòstia, perdó, perdó, perdó… I he baixat corrents.

—L’olor, per cert, era més bona, o pitjor? —va preguntar ell, competitiu.

La broma va durar de Sant Cugat a Barcelona, per l’Arrabassada. El Quim podia fer la carretera amb els ulls tancats. Es coneixia bé els revolts, de fer-los cada dia, i els traçava com si anés en moto, com si la calçada fos tota per a ell i no hagués de venir ningú de cara. La Laura li va agrair que, amb aquell temps de mil dimonis i amb les sabates humides, la dugués fins a casa. En el camí, el Kim li va explicar que, a segon de BUP, l’havien expulsat de l’escola durant dues setmanes. De fet, el volien fer fora de forma definitiva, però la seva mare havia anat a fumar la pipa de la pau amb una directora que havia quedat captivada per l’Àlex, que ja havia tingut algun problema més amb el Roger i que, amb la crisi de les caricatures del Quim, ja començava a estar dels germans Ráfales fins al capdamunt. El Quim dibuixava amb molta traça. A la seva habilitat innata, s’hi havia sumat que dues tardes a la setmana, a la sortida de l’escola, el duien a un taller de disseny on, durant una hora i mitja, els ensenyaven a agafar el carbonet i fer figures humanes de tota mena. Als quinze anys, el Quim et pintava un cos de dona amb tres gargots. Amb dues ratlles més, te la vestia de cap a peus. Entre els companys de curs s’havien fet populars les caricatures que esbossava, durant la classe, dels professors despullats. N’havia completat tota una col·lecció i, a l’hora de pati, obria la carpeta, mostrava els dibuixos als companys i se sentia una mica més heroi. Al de llatí, petit i pelut, l’havia dibuixat amb un mostatxo que li arribava als genolls. Tots havien vist la caricatura del seu tutor, en pilotes i amb una estrella de xèrif pinçada sobre el pit. A la de matemàtiques, una dona revinguda, l’havia convertit en una venus de Willendorf plena de collarets que lliscaven sobre les seves enormes tetes. A la de castellà l’havia posat prenent el sol, en una platja nudista, amb una mata de pèl púbic perfilat com si fos la península Ibèrica. A l’escola corria la brama que aquests dibuixos existien. Si ho sabien els alumnes de segon, si en parlaven els monitors de menjador, segur que també ho devien saber els professors. Sovint sembla que no hi siguin però s’assabenten de més coses de les que aparenten. Que ningú no dubti que si dissimulen és per mera supervivència. El conflicte en majúscules va arribar a classe de francès. Mentre Monsieur Pierre explicava una faula de La Fontaine, el Quim se’l mirava i el retratava, d’amagat, en un tros de paper. Havia pintat Monsieur Pierre amb un guix a la mà i els pantalons abaixats fins al turmell. En un instant maleït, el Driqui, que compartia taula amb el Quim durant tot el trimestre, va mirar el dibuix de reüll i va esclafir. Va posar-se la mà a la boca, però ja no hi va ser a temps.

—À quoi tu rius?

—De res, de res… —serrava les dents per no tornar-hi.

El Quim va intentar amagar el paper sota del llibre… Trop tard. Monsieur Pierre, un bretó que no es refiava ni de la seva ombra, se n’havia adonat.

—Qu’est-ce que c’est aquest papier? —Es va acostar cap a la taula del Quim i el Driqui, que s’asseien a mitja aula.

—Res, res. —El Quim va treure el paperet de sota el llibre i el va posar dins de la carpeta de separadors que tenia entreoberta al damunt de les cuixes.

—Per què l’amagues, donc? —El monsieur, que ja era a tocar de la taula, no estava per brocs.

—No és re… —Notava una sobtada escalforeta a la cara—. Coses meves.

Monsieur Pierre es va plantar al seu costat, seriós. No suportava que li trenquessin la girada.

—Que me’l donis, et dic. —I va parar la mà ferma, davant del Quim, sense moure ni un pèl. Inquisitorial.

El Driqui va dir-li baixet «Passa, tio, passa. No l’hi…». Li va caure un calbot francès que li va fer ressonar la closca. El Quim va obrir la carpeta, va treure el paperet, el va rebregar dins la seva mà i, quan vint-i-vuit companys en silenci estaven convençuts que l’hi donaria al monsieur i que allà començaria Hiroshima i Nagasaki, el Quim contra les cordes va tenir un gest de murri. Es va posar el dibuixet a la boca i el va començar a mastegar. Destrucció de proves, en diuen. El Driqui va saltar: «Bravo, tio». Més d’un el va aplau dir. El Quim mastegava i mirava d’empassar-se la pasta, gola avall, tan ràpid com podia. El monsieur, furiós, va llançar el guix contra la taula del Quim, va girar cua, va recollir les seves faules i, acompanyat amb totes les bestioles i animals de La Fontaine, va sortir de l’aula contrariat. Remugava en francès sense parar, però, enmig del brogit, ningú no el va entendre. El cop de porta, això sí, va ser sec.

No havia passat ni mitja hora que el tutor de tots els BUP li havia requisat la carpeta. D’allà a dins, enmig dels apunts de trigonometria i de la revolució industrial, en van anar apareixent la venus de Willendorf, el matoll de la península Ibèrica i el mostatxo del tutor que declinava en llatí. El xèrif, que va ser el primer de veure-ho, d’entrada va somriure per sota el bigoti mentre pensava que bé que dibuixa aquest fill de puta. Tot d’una, però, quan es va veure ell mateix, se li va endurir l’expressió. Després de debatre-ho en claustre de professors, i de passar-se les caricatures amunt i avall perquè tothom les volia veure, van decidir expulsar-lo de l’escola. Només el paper de la mare —diguem-ne diplomàcia, diguem-ne mà esquerra— va aconseguir que li rebaixessin la sanció. Diguem-ne, a veure si ens entenem, aportació a fons perdut a la fundació del col·legi, que aquestes coses sempre s’arreglen igual, a tot arreu. En les dues o tres setmanes que el Quim es va passar a casa, colgat de deures fins a les celles, no va parar de dibuixar la directora en actituds cada vegada més porques. En una vinyeta, s’arribava a cargolar tant que ella mateixa era capaç d’arribar-se a llepar amb la llengua. Aquell curs, tal vegada com a venjança, el claustre de professors va decidir que el Quim Ráfales Angerri hauria de repetir segon de BUP.

L’endemà que la Laura escoltés aquest episodi amb entusiasme, va decidir jugar amb el Kim. Ell havia arribat tard a classe de macroeconomia i s’havia assegut al fons de l’aula, a la primera cadira buida que va trobar, a tocar de la porta. La Laura, en veure’l isolat, al cul del món, va estripar un trosset del full de la carpeta, hi va escriure una cosa i va fer que, de mà en mà, dissimuladament, li arribés la noteta. Aquell paper doblegat quatre vegades va agafar el Kim per sorpresa. No sabia qui n’era el remitent. Com un nàufrag, va alçar el cap i va mirar endavant, per buscar un salvavides amic que s’identifiqués. En els ulls de la Laura va trobar la resposta. Li va fer il·lusió descobrir que era cosa seva i va córrer a llegir-la. «En aquest no el dibuixes conill?».

Va arrencar un tros de foli per respondre-li. Va tapar-se amb una mà, perquè ningú no veiés què hi posava, i va deixar que el paper desfés el camí. Set files més endavant, la Laura ja esperava el regal. Va assegurar-se que el professor de macro escrivia a la pissarra per desembolicar el missatge. Esperava qualsevol cosa menys allò. S’ho va llegir dues vegades, per si no ho havia entès bé. No hi havia dubte. «Ja no faig professors. Ara pinto companyes de curs».

La Laura va fer com si mai no hagués rebut aquella resposta. No es va girar. En aquell moment li va fer vergonya mirar la cara del Kim que, burleta, esperava treure-li la llengua des del fons de l’aula. Suposava que ella hauria entès la broma, perquè hi ha bromes que si no s’entenen d’entrada generen un malentès que, a vegades, pot derivar en conflicte i de la confusió a la batalla campal només hi ha un pas i, al capdavall, es pot embolicar tant la troca que ni una conferència internacional de pau no aconsegueix tornar-ho tot a la situació prèvia. I si mai hi torna, sempre queda un què.

Van estimar-se més no fer-ne cabal i, des d’aquell dia, el Kim i la Laura van agafar el costum de comunicar-se amb paperets durant les hores de classe. Noteta va missatge ve durant tota la carrera, amb la coïssor innocent d’obrir un paperet furtiu i haver de respondre també d’amagat del professor.

La Laura i el Kim, a primer de carrera, van inventar-se un altre joc. En aparença, innocent.

—Un, dos, tres. En què estàs pensant?

—En el proper partit. En els cinc que posaré a l’equip titular.

En qualsevol moment, estiguessin fent el que estiguessin fent, l’un podia sorprendre l’altre sempre amb la mateixa pregunta. En què estàs pensant? I l’altre havia de respondre la veritat. Aquest era el pacte. L’un preguntava i l’altre responia, sense pensar, per acte reflex. El joc se l’havia inventat la Laura, un matí, mentre prenien el sol al campus. Les normes les havia posades el Kim, conscient, ja en el moment d’establir-les, que ell seria el primer de saltar-se-les. No sempre es pot dir la veritat. A vegades, mitja mentida dita quan toca és una fugida acceptada. Si tots diguéssim sempre la veritat, a totes hores, davant de tothom, la convivència seria insostenible. Al món hi hauria més guerres, més morts, més divorcis, més safareig a totes hores. Més feina per als advocats. En aquell moment, davant de la mamada que li estaven fent al fanàtic dels congelats, però, no estaven per preguntes. No podien pensar en res més que en allò que veien. La Laura va notar, de cop, que els seus mugrons volien dir hola. Amb timidesa, però volien saludar. Amb un cop d’ull discret, abaixant la barbeta com qui no vol la cosa, va comprovar que el Kim no podia notar res en la seva samarreta.

—Oh, sí, sí…

—Mmhh, mmhh…

—Tota, molt bé. Més, més…

Absorts en el teatret, no van sentir que algú entrava a casa.

—Eo! Sóc jo…

La Sira va sentir els gemecs que venien de l’habitació de la Laura. La Laura! No ho hauria dit mai… Va estar a punt de girar cua i tocar el dos sense dir ni hola. Però la curiositat va guanyar el pols a la discreció.

—Almenys podíeu tancar la porta!

Ara sí que l’havien sentit.

—Passa, passa… Sira.

—Sí. I què més?

La Laura va agafar el comandament, per abaixar el volum.

—Que vinguis, que riuràs. No passa res…

El Kim va posar el Philips en stop i es va aixecar del llit, com si s’hagués sentit enxampat.

—Tranquil, que és la Sira —com si estiguessin fent res mal fet.

Amb la carpeta encara a la mà, la Sira —tercer de medicina amb alguna assignatura de segon— s’hi va acostar a poc a poc, amb recança de treure el nas sense tenir-les totes. Temia trobar-se la Laura amb no sabia qui fent no sabia què. S’imaginava qualsevol cosa menys un treball universitari que ja se sap com comencen però no se sap mai com acaben. A poc a poc, torbada, s’hi va acostar encara dues passes més. S’hi atansava amb estrèpit perquè la Laura i el seu acompanyant la sentissin apropar-se. Va arribar al llindar de la porta. Tot i que era oberta, va tustar-la igualment amb els nusos.

—Hola, sóc la Sira.

A la pantalla del combo hi havia una vagina en primeríssim primer pla.

—Què tal? Kim —li va fer dos petons. Va notar la cara fresca de la Sira. O potser era ell, que se li havien anat escalfant les galtes i no se n’havia adonat.

—No us coneixíeu? Em pensava que…

—No, què va… Me n’has parlat mil cops, però no…

—Espero que bé…

—Tu ets el de les caricatures, oi?

—Carai, quina fama…

—No, si em sembla molt bé… —Va posar la carona més juganera—. Tots ens hem imaginat els professors despullats una vegada o altra.

—I tu creus —va intervenir la Laura— que els professors ens imaginen també en boles, als alumnes?

—Hòstia, tia, sí que aneu forts… —Va assenyalar la pantalla—. No m’estranya.

—És un treball de curs. Per a la universitat… —el Kim començava a divertir-se amb l’escena.

—Sí, per a traducció i interpretació, el millor que hi ha és una pel·li porno. Grans diàlegs, sí senyor. L’excusa és bona.

—T’ho juro que és per a un treball de l’Aguado, Sira. Nosaltres també ens vam quedar a quadres.

—Queda clar que m’he equivocat de carrera. A medicina, per fer treballs, ens porten a la piscina dels cadàvers, ens en pesquen un, ens treuen el mort, ens el foten allà sobre regalimant i vinga a esquarterar per aquí i per allà. Veig que els vostres models es mouen més…

—Es mouen i parlen…

—I també regalimen —va reblar la Laura.

Durant una estona, tots tres al llit, no van parar de riure. Al Kim li va semblar que la Sira era una mica més gran que ells. Per la forma de parlar, més segura i madura. Per la manera de vestir, potser. Els texans, la samarreta a joc, les botes de mig temps. Tot semblava més rumiat que en la Laura. Un cop calmats, el Kim va sortir de l’habitació a la recerca del cendrer que havia vist a la sala. Així que van estar soles, la Sira va tenir pressa per ajustar la porta amb l’esperó.

—Hòstia, Laura, no m’ho havies dit… —va parlar baixet.

—El què?

—El Kim, tia…

—No passa res, amb el Kim.

—Com, que no passa res? Està boníssim. —Es va llançar sobre la seva amiga—. Has vist quines espatlles?

La Laura va apagar el vídeo, no fos cas que perdessin el fil. La Sira hi va insistir.

—És nedador? —continuaven xiuxiuejant.

—No ho sé. Juga a tenis, em sembla.

—A tenis? M’encanten aquests cabells que té, així… —Va escabellar la Laura.

Van sentir-lo com picava tres cops el cendrer a les escombraries de la cuina perquè caiguessin totes les burilles i la cendra.

—Digue-li que surti de marxa amb nosaltres, aquesta nit.

—No voldrà.

—Va, Laura, tia. —La va sacsejar—. Si l’hi demanes tu segur que dirà que sí…

—Els de Barcelona no surten en dijous.

La Laura estava sorpresa per l’interès sobtat de la seva companya de pis. El Kim, amb el paquet en una mà i el cendrer a l’altra, va obrir la porta amb el peu, sense miraments, i els va oferir un Fortuna. La Sira en va agafar un. La Laura, en canvi, ni tan sols l’havia vist entrar. Semblava a la lluna. El Kim, però, sabia com fer-la tornar a la terra.

—Un, dos, tres. En què estàs pensant?

Tenia raó. No sempre es pot dir tota la veritat.