11

Propera estació, rock and roll

Als matins, rutines.

Un. El que s’enfila tronc amunt, dos. Aquí, amb la cua pentinada, tres. L’acròbata que dibuixa camins en l’aire sobre les branques, quatre… Cada matí, comptava els esquirols que veia al Green Park, en el camí apressat cap a la feina. A primera hora, de dilluns a divendres, la Laura —bufanda, gorra de llana, el nas vermell i un cafè entre les mans— travessava el parc en diagonal, sense saber que sobre aquell terreny s’enterraven, en un altre temps, els leprosos que morien a l’hospital de Saint James, que era a tocar. Tenia el costum d’entrar al parc per l’angle de Picadilly Street, pel costat del quiosc de la boca del metro, i en sortia per darrere dels jardins de Buckingham, buscant la drecera cap a Victoria Station. L’estudi musical de la productora de l’Eric era a poques cantonades, a no sé què Gardens. En la seva línia recta per resseguir el camí curt, la Laura havia d’esquivar el partit de criquet de cada dia. Uns joves indis, o pakistanesos o d’on fossin —en un any a Londres encara no els havia après a distingir a cop d’ull—, havien fet l’escampall de bosses a terra i, aliens al món, empalaven la bola i cridaven i corrien entre els arbres. Qui hi passés un sol matí pensaria que era un joc improvisat. Els caminants habituals, en canvi, sabien que allò era una competició amb tots els ets i uts. «Als matins, rutines», tenia raó el Richard Clemence. Tots anem, si fa no fa, amb els gestos cronometrats. La dama de la bicicleta i el barret, posem per cas. Arbre amunt, arbre avall, pràcticament sempre al mateix lloc i sense deixar de pedalar amb suavitat, la dama de la bicicleta avançava la Laura. D’un dia per l’altre, només variava el model de barret, ja fos un tocat de nefertiti o una mitja pamela o un borsalino per a dona que es posava de gairell. Mai no canviava, però, l’elegància d’una senyora de faccions fines. L’home de la pipa, que es donava impuls amb la virolla del paraigua per fer les passes més llargues, se’l creuava, metre aquí metre allà, sempre al mateix entreforc. N’hi posava uns cinquanta. Era un senyor cendrós, de mirada simpàtica que, amb sol o pluja, cantussejava sempre entre dents. Uns quinze anys més que ella els tenia, segur. Algun dia, li diria alguna cosa. Ni que fos un good morning juganer. O ni això. Un good morning educat i prou, de passada, com als ciclistes quan els tiren la bosseta del dinar sense aturar-se. Al Green Park, al primer sol, ningú no caminava a poc a poc. Definitivament —va pensar—, l’slow walk del professor Clemence no havia triomfat a Londres. El jove encorbatat que feia tard a la City gairebé ni tocava de peus a terra, embalat com anava. No hi havia matí, però, que no parlés de futbol pel telèfon mòbil. Quan no criticava el seu entrenador, es fumia dels centrals del West Ham i, si no, maleïa la vida sexual de l’àrbitre. Tots anaven sempre mal follats, àrbitres i liniers. A les vuit o’clock, el dependent dels gelats Carpigiani obria la persiana de la furgoneta, com si tingués pressa perquè arribés la primavera i, santa innocència, dos dies de bon temps seguits. El Richard Clemence, professor de filosofia a la Universitat de Kent, a Canterbury, tenia raó en el que deia a les seves conferències, quan veia que algun assistent es mirava el rellotge.

—No hi ha res més puntual que el temps. Podem endarrerir l’hora del rellotge, però el temps, aliè a tot i tothom, sempre avança. Igual. Al mateix ritme.

Les busques dels rellotges de la Laura Altimira i del professor Clemence havien coincidit, per primera vegada, en unes jornades al Centre de Cultura Contemporània, a la zona més neta del Raval. Acabada la carrera i malgrat els morros que va fer el seu pare durant setmanes, la Laura no va tornar a viure a Banyoles. Es va quedar a Barcelona, va saber trucar a les portes que calia i no va trigar a col·locar-se a l’agència que remenava les cireres al sector. De seguida li van sortir feinetes, aquí i allà, per anar fent traduccions simultànies. Li valoraven la cura en la llengua, la passió per la feina, la disponibilitat absoluta i, sobretot, la curiositat universal. Necessitava hores de vol i tant li estava bé que l’enviessin a un congrés de cardiòlegs, com a conferències multireligioses o, fins i tot, a les rodes de premsa d’un trofeu internacional de tenis. L’únic partit que havia vist a la seva vida va ser un dimarts que va presentar-se a veure el Kim, per sorpresa. Li va semblar un esport per a gent tibada, però se’n va estar de dir-ho. Un dia —la Laura ho va trobar divertidíssim— li van proposar contractar-la per a un casament de tres dies, a Tossa de Mar. La núvia era una pubilla del poble i el marit era de San Francisco. La dificultat de la missió arrencava al moment que, dels Estats Units, venien vuit familiars mastega-xiclets que no sabien ni dir hola què tal. Més enllà de la núvia, els d’aquí tampoc no entenien ni un borrall d’anglès. A la vigília de les noces, tot eren converses polides i educades. L’endemà, traduir el capellà va tenir el seu què i, ja al tercer dia, van acabar tots els californians cantant al karaoke i la Laura, també desimbolta, traduint-los, a crits, el «bailar pegados es bailar…». Quan l’hi va explicar al Kim, no s’ho creia. Es pensava que li aixecava la camisa.

—Quantes revolucions coneixeu que es pugui dir en quin minut van començar?

Així que el professor Clemence es va treure el rellotge, el va deixar sobre la taula i va arrencar la seva conferència al CCCB amb aquesta desconcertant pregunta, la Laura va quedar captivada. Pel discurs, per la veu, per la dicció i per un què d’aquell home que, per edat, podia ser el seu pare. Duia els cabells molt curts, a joc amb una barba blanca que tenia el costum de pentinar-se amb la mà plana, de la barbeta cap a la nou, com si volgués allisar les arrugues del coll. Tan sols deu minuts abans de començar la conferència, els havien presentat formalment i la Laura, amb un somriure que feia difícil negar-li res, li va demanar si podria parlar sense embalar-se gaire. Trencat el gel, va gosar dir-li, també, que li aniria de fàbula si ella pogués tenir una còpia de la ponència, ni que fos per poder-la llegir abans i anar-se familiaritzant amb el vocabulari específic i com es gesta una revolució.

—Of course. —D’un maletí a prop de la jubilació anticipada, en va treure els disset folis del seu discurs.

—Improvisa gaire? —la Laura, fent un cop d’ull als papers—. Tan sols és per saber-ho…

—Un discurs és com la vida. Si no deixes marge per a la llibertat, malament rai.

La Laura va alçar la vista i es va adonar que, darrere els ulls petits del professor, d’un blau vaporós, s’hi endevinava un nou món. I va notar, per una estranya fuetada, que li venia de gust descobrir-lo.

Tothom prenia apunts. La trentena d’assistents que havien pagat quatre euros simbòlics per sentir el professor Clemence no paraven d’omplir fulls de llibreta amb dificultat, per culpa d’un auditori en penombra. La Laura, des de la cabina per als traductors, va adonar-se que només la meitat de la sala portava els auriculars posats. La resta devia entendre l’anglès sense necessitat dels seus serveis. El ponent predicava, dret, la seva conferència, que ja havia passejat amb èxit per mig Europa. Havia penjat l’americana a la cadira i, quan sortia de darrere el faristol per a qualsevol claudàtor explicatiu, mostrava el seu cos remagrit, sota una camisa groga, mal planxada. No era presumit, però tenia l’encant del prestigi. Parlava a poc a poc, pràcticament com si dictés la seva xerrada. Tal vegada, va pensar la Laura, era un missatge per posar-l’hi fàcil. Agafar i treure. Aquesta era la seva feina. I li encantava fer-la. Agafar i treure, sense parar. A la facultat li havien dit que, quan hagués de treballar de debò, seria un bon senyal si, durant la traducció, notava l’eufòria de l’adrenalina. I la Laura la percebia mentre anava escoltant i traduint les paraules del professor Clemence. Van ser cinquanta-cinc minuts —novament el recompte del temps— sense neguits ni sorpreses. Li havia interessat molt tot el que explicava sobre la revolució de Copèrnic i el seu intent de girar l’espectador al voltant d’unes estrelles en repòs, després de fracassar en fer girar les estrelles al voltant de les persones.

Va quedar satisfeta de la seva feina. Havia posat a prova la seva capacitat de concentració durant tanta estona seguida. Després, amb amabilitat britànica, el professor va baixar a la platea a respondre les set preguntes del públic més encuriosit pel tema.

Consumades les revolucions, va recollir els papers i els va tirar dins del seu maletí ratat. Era una bona hora per sopar. L’organitzador de les ponències, un intel·lectual sense càrrec que s’havia extasiat amb la conferència del Clemence, va proposar-li d’anar a picar alguna cosa.

—Vindrà la Laura?

—Qui?

—La traductora. M’ha dit que es diu Laura, em sembla… Si ve la Laura, anem on vulguis.

Van sortir del CCCB, van passar per davant del MACBA i, abans d’esquivar més sigles, skaters de traça diversa i gossos que campaven sols, tots tres van anar a fer un toc a l’Horiginal, al tombar de la plaça. Van entrar fins al fons del bar, buscant la taula més tranquil·la, i, tot d’una, es van trobar enmig d’un teatret que semblava improvisat. Amb deu tauletes, una tarima i una cortina pengim-penjam havien muntat el festival de cada dimecres. Uns quants ulls els van retreure que els destorbessin a mig acte i van decidir posar, silenciosament, la marxa enrere. A la rebotiga, tot de joves escoltaven el poeta que recitava els versos inèdits que aguantava en una mà. Amb l’altra, es falcava a terra amb un bastó de mànec escrostonat. «El vent és fred, la tarda aspra». Sil·labejava amb braó cada concepte. «Veniu a mi, petits mals pensaments», els deia, i el públic assaboria la música de les paraules amb els ulls tancats. De tant en tant celebraven un bon vers del Francesc Garriga amb un glop de Moritz, de l’ampolla estant. «Cremeu els llibres. Nodriu-vos de les cendres». I estaven disposats a fer-li cas. Acabat el recital, aplaudien el poeta i ell feia la ganyota de sempre, la de saber que el reconeixement desembarcava amb massa anys de retard.

Van sopar tapes. El professor volia tapes i van sopar tapes. Croquetes, patates braves, un pop amb pebre vermell i pernil. El professor volia pernil i l’intel·lectual sense càrrecs va demanar pernil. Un platet rere un altre perquè el Clemence se’l ventilava pinçant-lo amb dos dits, amb una tècnica que no li era nova. En sortir, el professor va dir a l’intel·lectual sense càrrecs que gràcies per tot, que no calia que l’acompanyés a l’hotel, que la Laura ja sabria el camí, i l’organitzador de les jornades filosòfiques es va donar per acomiadat. Atònit però discret, es va perdre cap a Joaquim Costa amunt, per no destorbar. A la Laura no li va saber greu que el professor Clemence l’agafés de bracet per passejar fins al seu hotel, a quatre cantonades de l’auditori.

—Massa curt, el camí. No hem pogut parlar de res.

—Deu estar cansat.

—Jo? Per a mi ara és mitja tarda… —Va estrènyer els dits de la Laura amb el seu bíceps—. Per què no puges i m’expliques qui és aquesta Laura no sé què més?

—Laura Altimira.

—Sona bé… Laura dels ulls de gata. Puges o què?

—Ara? —la Laura mantenia una candidesa d’efectes retardats.

—No hem quedat que s’havia d’improvisar, a la vida?

La Laura va mirar cap a l’altra banda. Notava que s’havia posat vermella. Hi havia una parada de taxis allà mateix. Fins a aquell moment no havia entès que… N’hi havia tres, en processó, amb el llum verd que l’esperaven. Tan sols es tractava de dir bona nit, professor, ha estat un plaer, agafar-ne un de lliure i dir dugui’m on vulgui, però ràpid, sisplau. El Clemence, però, va triar per ella.

—Vine. —La va agafar de la mà—. No tinguis por.

La Laura, encuriosida, es va deixar dur cap a dins de l’Hotel Vergara. No hi havia porter, ni tenia el glamur del Rafaeli. Als ulls dels recepcionistes, tampoc aquella escena amb el filòsof de la postguerra de Churchill i la que semblava la seva filla devia ser d’un gran encant. Per a ella, en canvi, sí que era d’un morbo inusual que l’arrossegava sense trobar el moment de dir prou. A l’ascensor, sense adonar-se que era estret i incòmode, es van fer el petó que feia estona que s’endevinava. El primer de molts, durant molts i molts mesos.

Ja a l’habitació, van obrir una ginebra del minibar i van parlar poc.

La Laura no havia vist mai, davant seu, un cos rebregat, i s’hi va abocar. Li agradava el contrast de la seva pròpia pell, llisa, hidratada i perfecta, amb la blancor resseca del professor. No se’n va riure, al contrari. Li va respectar la figura, cansada pels anys, i l’hi va omplir de petons. Ell, a canvi, li resseguia les corbes amb una delicadesa com no havia fet encara mai ningú. Tampoc no havia estat amb tanta gent, i no era moment de fer inventari, però va pensar que el professor movia els dits amb una saviesa que per a la Laura era tota una novetat. Jugava i s’entretenia en uns punts que… L’experiència, va pensar. I es va deixar anar. Com mai. Més d’una vegada. Com mai, i tant que sí. Tancant els ulls, per notar-lo millor, per no veure la camisa groga penjada en una cadira convertida en un Don Joan d’emergència.

El Kim es va oferir a dur-la a l’aeroport. D’entrada, no entenia gaire res del que la Laura li havia explicat, a batzegades, per telèfon. Els nervis, l’emoció, la novetat… Pel que fos, la Laura no s’explicava com sempre. S’embarbussava, tirava endarrere, anava endavant i tornava a començar. Després, al bar del Rafaeli i d’una forma més serena, li havia anat explicant, pam a pam, els dos dies que havia passat amb el Richard Clemence per Barcelona, des que l’hi havien presentat al CCCB. Explicada la història, li va ensenyar una foto.

—Estàs preparat? —La va girar i la va posar sobre la taula.

—Qui és? —El Kim la va agafar amb dos dits.

—Qui vols que sigui? —Va deixar que uns clients sortissin del bar—. El professor.

—Però…

—T’hauries de veure la cara, Kim, tio.

—És una broma. —La va mirar als ulls—. Ensenya’m la foto de debò. Qui és el Richard?

—Ell. Professor de filosofia de la Universitat de Kent. T’ho prometo…

—Laura. —No podia deixar de mirar el retrat—. Però quants anys té?

—Ell fa com els indis. Diu que no compta l’edat.

—Ell no, però tu sí. Tothom sap els anys que… —Li va tornar el retrat—. I tu te’n vols anar a passar un mes a casa seva?

—Què?

—Res. Res… Collons, tu. Molt normal. Que a aquest home li ha tocat la loteria.

—No siguis burro. Hi vaig tres setmanes i…

—Ho saben, els teus pares?

—M’acompanyaràs a l’aeroport?

—No canviïs de tema, Laura, hòstia, no t’hi poses per poc.

El Kim, una setmana més tard, aturava el motor de l’Audi TT a la porta de la terminal A de vols internacionals i posava els quatre intermitents perquè la guàrdia urbana, que havia intuït pel retrovisor, no li busqués les pessigolles.

—Un, dos, tres. En què estàs pensant? —La Laura el va tornar a sorprendre—. No, no… No riguis per sota el nas i contesta.

—Que no sé si t’he de donar les gràcies o no.

—Sí, home, per dur-me aquí? Te les he de donar jo, en tot cas.

—No parlo d’això… Però tu deus tenir pressa i ja n’hem parlat tantes vegades que ara, aquí, tu amb la maleta…

—Jo? Vaig sobrada de temps. —La Laura li va posar la mà sobre la mà, al damunt del canvi de marxes de l’automàtic—. Què passa, Kim?

S’ho va rumiar abans d’engegar.

—Em costa…

—El què?

—Uf… —Va reclinar el cap sobre el volant, vençut.

—Et sap greu que me’n vagi a Londres?

—No, no… O sí. Però no és això. —Va tornar a aixecar el cap i la va mirar amb els ulls entelats—. Em costa…

—No t’entenc, doncs. Què és? —La Laura va pensar, aleshores, que el Kim li diria em costa la nova vida, la responsabilitat, haver-me de posar corbata, treballar a l’hotel, intentar fer la feina dels meus germans, ajudar el pare, estirar l’Elsa i fer-la riure. Esperava qualsevol d’aquestes respostes, però no la que li va donar.

—Em costa aguantar la veritat.

—… —va deixar que s’esplaiés.

—…

—… —Però amb tant silenci, el va haver d’ajudar—. Què vols dir, Kim?

No ho sabia ben bé. O no sabia com expressar-ho, més enllà que li costava aguantar la veritat. Volia dir, potser, que no la suportava, la realitat. Ni tanta pena. Ni els remordiments. Ni veure el seu pare ensorrat com no l’havia vist mai abans, un Paco Ráfales tan valent i optimista. Sis mesos després de l’accident, no tolerava la idea d’una nova normalitat, si és que mai més els Ráfales que havien quedat del costat dels vius podrien arribar a tenir una vida normal, sense una nota a peu de pàgina que tacava per sempre tots els capítols de la seva història. El Kim, amb menys paraules que de costum, li va agrair que hagués estat al seu costat els dies de la por. En va dir així. Com si hi hagués pensat molt, com si no fos una expressió a la babalà. Els dies de la por. No es referia als dies del drama i de les llàgrimes i dels mecasumdéus i dels condols, que allà hi acostuma a ser tothom. Es referia als dies de tristesa delicada, quan ja no hi ha ningú més que els propers entre els propers, els de debò. I aleshores arriba, sense que te n’adonis, el sentiment d’una por nova, absoluta, i se t’instal·la a la vida, com una ombra insípida. Amb la tragèdia de l’Àlex i el Roger —les primeres setmanes, els dos o tres primers mesos fins i tot— al Kim li va semblar que la mort s’encomanava. Tot d’una, tenia por d’aquell buit fonamental, d’aquells silencis freds, com si els dies fossin més espessos i, a cada gest o a cada cantonada, hi pogués haver un risc o una altra desgràcia. I prou que sabia que la fatalitat ja havia passat, i era enorme. I prou que s’adonava que l’episodi, per injust i cruel que fos, ja formava part de l’àlbum familiar.

—No em puc treure aquesta por de sobre, ho entens? I no tenim edat per tenir-la. I ni tan sols em sembla que tinguem l’edat per tenir aquestes converses. El teu professor potser sí…

—No te’n fotis, ara… —La va fer riure quan volia plorar.

—Entens el que et vull dir, Laura?

—Suposo que sí.

—És una merda tan gran…

—Esclar que ho entenc, Kim. Però es fa difícil posar-se en la pell de qui viu una cosa així.

—És…

—Però no m’ho has d’agrair —el pretenia assossegar amb paraules.

—Quan tens por necessites una mà per caminar. I tu me…

Li va tornar a agafar la mà.

—No ho faries, tu, per mi?

—Jo? —No ho tenia gens clar, acostumat com estava el Kim a anar a la seva—. Suposo, vaja.

—Segur que sí.

La Laura es va aixecar i va posar el cap del Kim sobre la seva panxa i el va abraçar fort. Ell, com va poder, va ofegar la gota de la primera llàgrima. Tampoc no es va permetre vessar la segona i va estar a punt de dir-li no marxis, què hi vas a fotre a Londres amb aquest vell? La Laura, però, es va anticipar.

—Me’n vaig. Escrivim-nos. Truquem-nos, de tant en tant…

—Sempre que vulguis.

—Sempre que en tinguis ganes. Només seran tres setmanes.

—Quan no pugui més, Laura, t’enviaré un paperet doblegat.

I va tocar el dos. Gairebé quinze anys.

Londres feia olor de curri i d’història. El professor Clemence, també en això, tenia raó. A la seva caseta del Swiss Cottage, en canvi, manava, a totes hores, la fragància del te d’herbes de l’ànima. La casa del filòsof mantenia el caliu de milers de llibres llegits i d’una brasa, a la llar, que es resistia a morir del tot. La Laura es va instal·lar en aquella caseta de planta i pis, amb un minúscul jardí al darrere, que s’havia anat convertint en l’abocador d’estris, mobles antics sense valor i endergues de tota mena que el Richard Clemence no sabia on entaforar. Quan una cosa li feia nosa, la deixava a la intempèrie i allà es quedava, a sol i serena, sense que hi pensés mai més. Des que el professor s’havia divorciat de la Rose Mary —adéu, Ricky, aquí et quedes—, ningú no havia tornat a endreçar la casa, ni el jardí, ni havia pensat, ni un sol dia, que s’havien d’espolsar les estovalles. Va aprofitar l’abandonament de la seva dona com una experiència vital i, sense permetre’s un bri d’autocompassió que li hauria llevat rigor científic, no feia res més que reflexionar. Tot el sant dia. Cada dia de la setmana. Amb la jaqueta esllenegada i una tassa de te com a únic consol, escrivia i reescrivia sense parar a l’ordinador del despatxet del primer pis. Durant mesos ni tan sols va pensar que calgués tallar la gespa. La Laura, amb l’empenta de l’amor, convençuda que la felicitat i la higiene sovint van de bracet, s’hi va posar. D’entrada, calia ventilar la bafarada de la casa. Després, de mica en mica, amb ella ja instal·lada a l’habitació del Richard, va ordenar-ho tot. Va començar per les piles de llibres que eren a terra i va acabar, sense dir-l’hi, per endreçar la vida del professor. En el procés, havia rentat les cortines i havia comprar vuit vasos per llençar els que mai més no podria fer nets. De passada, també va renovar totes les tasses. Potser el joc antic de te tenia algun valor, vés a saber si era una relíquia familiar, però no quedava cap peça sencera. A la brossa i tal dia farà un any. I couldn’t care less. De cop, per deformació professional, havia pensat com traduiria aquesta frase feta. Per l’experiència sabia que refranys, frases fetes i jocs de paraules eren, de llarg, les pedres a la sabata dels intèrprets que treballen a mata-degolla, automàticament. Escoltar i dir, sense pensar. I a mata-degolla, com ho traduiria? Quan entrava en aquest joc, ja no podia parar.

El professor Clemence era més Artús que Lancelot. No tenia dubtes, li semblava un home íntegre, d’una sola peça. I, una cosa que el feia entranyable als ulls de la Laura, encara que fos una eminència en el seu camp, sabia riure’s d’ell mateix.

—Aquest ets tu?

—Qui?

—El de la foto del lavabo.

—A tu què et sembla?

El Richard s’havia emmarcat la pàgina sencera de l’entrevista que li havien fet al The Guardian uns quants anys enrere, quan encara no tenia la barba blanca. La fotografia, l’hi havien tirat amb ell assegut a les escales de St. Paul’s Cathedral. La Laura no podia parar de riure…

—Què hi fas, amb peus d’ànec?

—Va ser idea del fotògraf —responia el Clemence des de l’habitació—. Has trigat tres dies a fixar-t’hi.

—Però amb vestit i corbata i peus d’ànec? Pel mig de la ciutat? És patètic, professor…

—Era l’època de l’slow walk. El concepte es va posar de moda. A la premsa, que sempre pica amb les coses més banals, li va fer gràcia. La idea era meva, caminar a poc a poc per assaborir els moments, per degustar la vida i els paisatges… No et sembla bona idea, darling?

—Original, sí.

—I el fotògraf del diari se’m va presentar amb uns peus d’ànec per demostrar com s’ha de caminar xip-xap, amb passes lentes… Amb peus d’ànec segur que no es pot córrer, em va dir.

—Ho vas provar?

—I uns collons.

—Però t’hi vas prestar. Per a la foto, vull dir. Jo no ho hauria…

—Va insistir… Què volies, Laura? Estàs allà, honorat perquè el The Guardian et diu que et dedicarà una pàgina, sembla que ells ho tenen clar i al final dius d’acord, em poso les aletes i me la faig, però aquesta que no surti al reportatge. I, de totes, del centenar de fotos que em devien tirar, quina van triar?

—No et refiïs mai d’un periodista, Clemence. —Va obrir l’aigua de la dutxa—. Són més rebuscats que els filòsofs.

Amb el soroll de l’aigua, el Richard ja no va sentir la postil·la de la Laura. Mentre calava el xampú sobre la llarga cabellera, no podia parar de riure. Se l’imaginava assegut a la porta de la catedral, descordant-se les sabates, descalçant-se, deixant els mitjons a dins del niu… Ridícul però entranyable. Els peus d’ànec, quina vergonya. De cop i volta, va notar les mans del professor que l’encerclaven per darrere i que li posava la barba sobre l’espatlla. L’aigua els queia al damunt. Ell es va abocar el gel a la mà i la va ensabonar, a poc a poc, començant pel pit, baixant cap a les cames i tornant a pujar cap a la intimitat. Després d’una esbaldida, la Laura s’hi va sentir en deute. També el va ensabonar, de dalt a baix, entretenint-se, sense pressa, en el pal de paller de la filosofia. Per la cara que posava el professor, pels esbufecs que semblaven de dolor però eren de plaer, també semblava partidari de l’slow shower. I de l’slow sex.

Una cosa porta a l’altra. El professor Clemence li havia assegurat, potser per la inconsciència dels pensadors que viuen en una altra òrbita de preocupacions, que a Londres trobaria feina per fer d’intèrpret. Sense cap problema, li havia dit.

—Una cosa porta a l’altra, ja ho veuràs, Laura, insisteixo. Aquí hi ha mil actes cada dia, museus, congressos, jornades, esdeveniments, i tu fas molt bé la teva feina. Així que t’escoltin, t’aniran contractant. I jo conec gent, faré tres trucades i no t’amoïnis que la taca d’oli creixerà cap a indrets impensables.

La Laura no tenia hipoteques i, mentre pogués anar fent, tot li estava bé. Ciutat nova, feines noves i, sobretot, per primera vegada entregar-se a una persona. Viure amb algú com el professor Clemence, apassionant i genial, que la guanyava per l’orella. A la Laura li importava poc si li parlava de l’ase d’or d’Apuleu o li demostrava, amb un paper i un bolígraf verd, que l’èxit es podia reduir a una fórmula matemàtica que ell mateix s’havia inventat. Si li feia un retrat psicològic de Tristany i un altre d’Isolda, quedava embadalida. Si li explicava per què estava convençut que això d’internet seria un giny que duraria quatre dies, la Laura hi pujava de peus. El professor Clemence, a les aules i a la vida, ho explicava tot amb passió, amb convicció i amb el tic que li havia observat ja a Barcelona, el dia que el va conèixer. Cada dos per tres, s’estirava la pell del coll amb la mà plana, com qui erosiona el peu de pedra de Sant Pere al Vaticà. La Laura, amb la sensació que cada dia descobria els mons nous que havia vist als ulls del professor, ho trobava gairebé sempre, tot, fascinant. No tenia l’instint de replicar sinó d’aprendre. Tenia ganes d’estar amb ell, a casa, i escoltar-lo. O d’ensenyar-li l’hort, modest i arrastellat, que li havia preparat al jardí. O de passejar amb ell pels Kew Gardens i, al davant de la pagoda, sentir-lo parlar del pensament oriental. O conviure en un dia a dia tranquil, amb la pluja menuda de Londres, i després d’un dilluns amb els tràfecs de cadascú, retrobar-se a casa i que ell li digués que el portuguès és llengua de poetes, i acaronar-lo i explicar-se les tres anècdotes de la feina o de la universitat i, distretament, passar-li dos dits per la barba com si jugués a afaitar-lo. Feia olor d’anunci, aquella barba.

La Laura era feliç i es va deixar endur per una vida on ningú no jutjava ningú. Estaven bé junts, se sentien còmodes i no havien de donar explicacions. De la diferència de més de trenta anys entre l’un i l’altre, havien decidit, sense dir-s’ho, que no en farien plat. Era un acte de prudència. O d’intel·ligència. Potser de supervivència. I? Qui n’havia de fotre res? A casa, la Laura tampoc no en va dir mai ni una paraula. Ni a la mare. Ni quan baixava a Banyoles, un cop cada quan li vagava. I mira que va haver-hi ocasions que va estar temptada de sincerar-se i dir-li mare, no és veritat que visqui sola. Però no ho hauria entès. El professor era més gran que la Clàudia i feia de mal explicar. Comptat i debatut, no la va voler preocupar. La mare intuïa, però tampoc no preguntava. L’estabilitat familiar sovint es basa en l’empat etern entre allò que no es diu i allò que no es vol saber. Un a un, doncs.

—M’han trucat de l’agència, avui, per un encàrrec diferent.

Van aprofitar les hores llargues d’un capvespre de juny per sortir a arrencar les males herbes de l’hort.

—Ah, sí? —El professor s’ho mirava dret mentre masegava una poma sense pelar.

—Era un estudi musical, per allà als no sé què Gardens, entre Victoria i Buckingham. —La Laura, que estava acotada a terra, es va agenollar—. Saps on hi ha l’estàtua d’una pantera?

—No…

—Allà. És igual. —Es va eixugar les mans en els texans i va continuar trescant—. No sé si és un paio que té una discogràfica o és productor musical. La qüestió és que aquest noi, un senyor, vaja, un tio d’uns quaranta, m’ha dit que de tots els discos que fan, necessiten algú que els tradueixi les lletres de les cançons a tot de llengües per posar en els llibrets que envien a l’estranger.

—Això està bé —amb la boca plena.

—Espera, Richard… I que els grups que porta ell, quan fan gires pel món, s’estimaria més que sempre viatgessin amb la mateixa intèrpret. Depèn dels països, esclar. És un tema d’idiomes. O sigui, viatjar amb ells.

—Ho he entès, Laura. Com es diuen?

—Ell, Eric.

—No, no… —Va fer el gest sec amb la mà.

—Ah… Stuart Records.

—No. —El Richard va riure, incomprès—. Els grups.

La Laura va somriure, va mirar els ulls del professor i, de seguida, va abaixar la vista.

—No me’ls ha volgut dir. M’ha insistit que si m’interessa el job ja m’ho dirà. Pop, soul, rock, això sí que m’ho ha dit. Sobretot rock. I he vist els discos d’or, o del que siguin, que tenia per allà penjats a la paret. L’estudi són com uns baixos, tot insonoritzat, per no tocar la pera als veïns, suposo. Què et sembla?

—Què et sembla a tu?

—Interessant, no? Tres anys aquí, i la primera feina fixa que em proposen.

Va entendre que la Laura ja havia acceptat.

—That’s the point.

—Què?

—Res.

—Digues, Richard… —Ara, amb una pala, atapeïa la terra.

El professor no va haver d’esperar la revelació de cap oracle per ensumar-se que, en aquella conversa, començava a perdre una altra de les persones de la seva vida. La que li havia fet sentir millor que, en el fons, l’amor deu anar d’això, abans de transformar-se en companyia.

Va acabar-se la poma i, sense mala lluna, va tocar els cabells de la Laura.

—Fes-ho. Segur que t’ho passaràs bé.

Durant dos anys llargs, la Laura Altimira, de Banyoles, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va compaginar la feina a Stuart Records amb d’altres encàrrecs puntuals potser més ben pagats. Anava dels camerinos de les gires a la vida còmoda amb el professor, que cada vegada parlava menys i rumiava més. A mesura que la Laura comptava esquirols i voltava pels aeroports i es divertia pels escenaris, el Richard Clemence es va anar tancant en els culs-de-sac del pensament. Metro, tren, Londres, Canterbury, universitat, classes, tutoria de tesis doctorals, vagó i cap a casa rebentat a escriure tres pàgines d’un assaig. Publicar un llibre per any. Llegir-ne trenta-sis.

L’endemà del seu aniversari, un 17 de febrer amb els parcs enfarinats de neu, la Laura va prendre una decisió. Havia rebut un ram espectacular de l’Eric Stuart, la trucada emocionada dels pares amb cobrament a destinació i un correu electrònic, escuet, de cortesia, del Kim. Potser per tot plegat, i pel pòsit dels últims mesos, la Laura va pensar que ja s’havia avorrit prou. S’havia apagat la flama, per dir-ho en la metàfora que tantes vegades li havia sentit dir al Richard sobre d’altres parelles de la seva quinta. Ella, però, era massa jove per resignar-se. Tenia massa present la vida deixatada de la seva mare, i va actuar per un rampell. Es va treure els peus d’ànec i va decidir passar a l’atac sense esperar que el destí la fes caminar per la glera dels dies. Va demanar hora, se’n va anar a una perruqueria de Mayfair i es va tallar els cabells à la garçon per celebrar que, als trenta anys, un canvi encara era possible. I era assumible. I que se’l podia permetre. I, què carai, que s’ho devia. Després de dues nits de sexe i música al llit de l’Eric, es va adonar que pel seu davant passava, de cop i volta, un tren inesperat. Va fer la mudança en un tres i no res. El professor Clemence ni tan sols va intentar retenir-la, ni va intentar argumentar res en defensa pròpia. Feia molts mesos que s’havia resignat a aquell final i, com els estoics, esperava el moment amb elegància, fregant-se la barba amb la mà plana. Amb els remordiments acotats, amb més tacte que paraules, però mirant-lo als ulls, la Laura va abandonar la filosofia, la pols dels llibres i el te de les herbes de l’ànima i se’n va anar amb un productor musical amb més ganes d’actuar a la vida que de pensar sobre ella. Va decidir pujar al tren en marxa. Propera estació, rock and roll.