26

Un pam més enllà del desig

La Laura no es va anar a canviar. El Kim, quan van ser al cotxe, li va dir que estava perfecta, que no patís per res de res de res.

—On em portes?

—On anem, deus voler dir. —El Kim va mirar que no hi hagués ningú a la vora abans de descapotar l’Audi nou de trinca. No li agradava fer l’exhibició amb públic i que algú pogués arribar a casa i digués saps a qui he vist fent el merda pel carrer?—. Anem a un lloc que, quan vas marxar, juraria que encara no existia.

—Caram… Sorpresa. —Es va mirar al mirallet de cortesia per assegurar-se que la piga era a lloc. Amb un gloss, només brillant, es va repassar els llavis, mecànicament—. Dóna’m una pista.

—Una pista?

La va rumiar mentre, pel retrovisor, s’assegurava que el sostre es doblegava i es desava sol sense encallar-se enlloc. Era el regal que ell mateix s’havia fet pels cinquanta i que havia arribat, directe d’Alemanya, un mes abans del 21 de juliol. Quina diferència amb el seu primer descapotable. Quina murga que era, aleshores, haver de baixar del cotxe i embrutar-se les mans. Amb aquest model —blau elegant— només calia prémer un botó del costat del volant i la capota s’amagava tota sola dins del cotxe. Vint segons, encara no. Impecable.

—Mira, una de fàcil. És un restaurant que és dins d’un hotel.

—I no és el Rafaeli.

—No. És un hotel, segona pista, que generós que estic, que ha canviat la fesomia de la ciutat. Es veu des de tot arreu. Des del Tibidabo, des de Montjuïc, des del mar… És una icona.

—Ja ho tinc, em sembla. És un edifici —va arrossegar les paraules, com en una endevinalla— que s’han copiat d’un hotel de Dubai?

El Kim va arrufar el nas.

—L’únic set estrelles del món és a Dubai i s’assemblen molt, sí. Però, que jo sàpiga, en arquitectura ningú copia ningú.

—O sigui, que ho he endevinat, oi?

Quan van arribar a l’Hotel Vela, el sol ja s’adormia. En un tres i no res, el cel va travessar els últims colors del blau.

—T’agradaria que fos teu, aquest hotel? —la Laura, a punt de posar el peu a la immensa porta giratòria.

—Com ho saps, a què em dedico?

La Laura va riure i va continuar el joc.

—He posat el teu nom a Google. A una primera cita s’hi ha d’anar informat. —Se’l va mirar—. Tu no has fet el mateix?

—Jo m’estimo més descobrir-ho sol. Però no t’amoïnis, que durant el sopar t’arrencaré a què et dediques…

Van pujar a la terrassa oberta del restaurant Bravo, al primer pis del W. Una taula per a dos, amb vistes a les platges, a la Barceloneta, a les torres bessones, a les tres xemeneies i més enllà, fins a perdre’s a Montgat en el punt de fuga. A mesura que va anar caient la nit, es va escurçar l’horitzó, es van escapçar les vistes, es va retallar el perfil de ciutat mediterrània i van aparèixer uns punts de llum, aquí i allà, que era el decorat que el Kim havia imaginat quan havia reservat la taula del capdavall de la terrassa. La carta que havia preparat el Carles Abellán, un xef amb estrella Michelin, tenia una peculiaritat. Al costat de cada plat escrivia des de quin segle es cuinava aquella menja a Barcelona. L’esqueixada de bacallà fumat al seu pilpil era del segle XVII, de quan els catalans tornaven de fer la ruta Àfrica-Cuba-Terranova. L’arròs amb espardenyes, del XIX, era un àpat tradicional dels pescadors convertit ara en una exquisidesa d’un gran valor. El plat més antic de la carta era un pollastre rostit dolç, amb prunes, panses i poma, una barreja de carn i fruita que ja s’estilava al segle I després de Crist. Van decidir aparcar la història i demanar el menú degustació sense que els desvelessin cap sorpresa. Cinc mitges racions i dues postres. Duguessin el que duguessin, els estaria bé.

La pèrgola donava, a la seva taula amb espelma, el punt de discreció per a la conversa.

—Jo era de lletres i, des de sempre, sabia que volia estudiar traducció i interpretació. Vaig fer la carrera a la Universitat Autònoma en cinc anys, en els cursos que tocava i, de seguida, vaig posar-me a treballar. Intèrpret de cabina, bàsicament.

—Conserves els amics de la facultat?

—No… No gaire. N’hi ha algun que veig de tant en tant. Saps què passa? Que he viscut molt temps fora.

—Ah, sí? A fora, a l’estranger?

—Sí. A l’estranger, exacte.

—Per feina o per amor?

—No, no… Estic sola. Vull dir que no tinc parella. Ni fills, ni família, si era això al que et referies.

—Jo? No. —Comediant, innocent—. T’ho ha semblat, potser?

—No, en absolut… —Quan la Laura s’aguantava el riure, se li feia un clotet divertit a la galta que el Kim havia oblidat—. Deies si havia marxat per amor o per feina… Per totes dues coses, potser. Em vaig flipar per un filòsof anglès, un crac que va arribar a escriure un article a Philosophical Transactions, que és la primera revista de ciència que hi va haver al món.

—I tant. —Sorneguer—. Tu diràs…

—És on Newton publicava les seves teories.

—Però… —El Kim va voler remarcar l’adversativa, preludi d’un daltabaix.

—Exacte. Sempre hi ha un però, en les relacions. Massa gran. I ell tenia les seves cabòries. Vist ara, en perspectiva, no podia funcionar. A ell li interessaven les preguntes i jo tenia l’edat per a les respostes.

—I per a una mica de música.

—Com ho saps? Segur que no has estat furgant en la meva vida? —Es va servir una mica de vi blanc, mirant que no gotegés l’ampolla—. Que bé que passa, tan fresquet. Hi va haver un músic, a Londres, sí. Bé, no ben bé. Ell, de fet, era el manàger i mig productor d’un grup però, veus, aquí també hi ha un altre però, són uns anys de nebulosa que no vull… Saps de què em vaig adonar, a Anglaterra? Que ells es lleven i miren per la finestra per saber si fa sol. Nosaltres, aquí, ens llevem i correm a aixecar la persiana per veure si plou. El clima ens fa diferents. Per això és lògic que als països on sempre fa bon temps, tinguem artistes. Sempre és agost. Aquí ens inspirem amb els colors, amb la vida al carrer. Als països freds, en canvi, tenen filòsofs i gent que rumia. Si fa sol, no es pot pensar, s’ha de sortir a celebrar-ho.

—A tot això hi has arribat tu sola? —Foteta.

—No siguis burro, Kim. I no em diguis que hi ha excepcions. Esclar que sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

—I a Austràlia, què?

—Què de què?

Van mirar la tercera degustació que els van servir per la dreta. Un ceviche amb flors.

—Si hi va haver algun home, alguna persona especial… —El Kim havia arribat on volia.

—És un país meravellós, la gent és fantàstica, fa una pila d’anys que hi visc i no sóc monja… Per tant, sí, esclar, és normal que… Però escolta, què t’he d’explicar jo a tu? Que t’interrogo jo, a tu, de amb qui has estat o has deixat d’estar…? Que has vist que tregui la calculadora?

—Això està boníssim, oi, Laura?

—Sí, dissimula tu ara, senyor Ráfales.

El Kim va creuar els coberts sobre el plat i, abans d’enfilar la conversa, es va eixugar els llavis amb el tovalló.

—Un dia em vas escriure, quan encara ens escrivíem per mail, dient que estaves pensant, potser, a tenir un fill.

—Hi vaig estar pensant, sí. Durant uns mesos, no et sé dir quants. Poc abans dels quaranta, em vaig adonar que potser era l’última oportunitat. Em va venir una urgència.

—Allò del rellotge biològic?

—Potser sí. No ho sé. De cop i volta se’m va despertar un neguit que no havia tingut mai. Ho vaig valorar. Fer-ho sola, com a mare soltera. De voluntaris, no t’amoïnis, n’hauria pogut trobar. De fet, potser fins i tot hauria pogut triar… Però a l’hora de la veritat, em va fer mandra, em va fer… Potser no és la paraula. No era por, tampoc. Però era la sensació que m’estava forçant i que no ho feia de cor.

—I?

—Bé. Ho porto bé. No me’n penedeixo. No m’ho retrec. Je ne regrette rien.

Ho deia, sí. I ho repetia amb una seguretat apresa. Però al mateix moment que les paraules sortien de la seva boca, s’adonava que li sabia més greu del que es pensava. El Kim, prudent, també ho va percebre.

—No sé si em fico on no em demanen… —No gosava, però ell ho havia de preguntar—. Ho he somiat o tu, un dia, en aquell mateix correu o en un altre em deies… tria un nom de nena? I jo, seguint la broma, et vaig dir Maria. Però després mai més no vaig tenir resposta i jo no em vaig atrevir a…

—Perdona, Kim. Ja no te’n vaig dir res més. Tens raó. Durant uns dies ho vaig tenir clar i em vaig emocionar i vaig tenir la necessitat de compartir, de dir-te, eh, potser seré mare… Però llavors ho vaig deixar córrer i m’ho vaig treure del cap. Fora fills i endavant. T’ho deia abans, que no em retrec res. No m’agrada gaire jugar al que allà en diuen what if. Què hauria passat si… Què hauria passat si ara tingués un fill? Què hauria passat si no hagués marxat a Austràlia? Què hauria passat si hagués estudiat medicina en comptes d’interpretació? Tant se val trencar-s’hi la closca. Ja està. No cal fer càbales. Ja és passat. És allà i miro de viure el present, cada dia. La vida és massa curta per llegir llibres dolents.

—Això està bé, Laura.

—No és meu. Del James Joyce, em sembla. —Ella va posar la seva mà dreta sobre la mà del rellotge del Kim—. Tu tens dos fills molt macos.

—És veritat, sí. És el millor que he fet a la vida. Així de clar. I això que jo no sóc gaire de balanços, però reconec que d’entrada no tenia gaire clar que n’haguéssim de tenir… I ara, en canvi… No ara, sempre. Des que van néixer la Jana i el Víctor. Ja pots tenir mil coses al cap que quan tens a sobre la teva filla, als tres mesos, als quatre anys o als setze, et passen tots els mals. Pots haver viatjat per tot el món, has fet negocis, has fitxat un xef de primera, que mira que són complicats, has fet que l’hotel sigui tot un referent a la ciutat i un dia, mentre vas en bicicleta amb els teus fills, de Taüll a Durro, t’adones que no hi ha res com estar amb ells. L’altre dia el Víctor va explicar no sé quina tonteria i la Jana va fer una cara que li vaig veure, clavada, la ganyota de la meva mare. Mira que la Jana no va conèixer la seva àvia, però hi ha coses que no es paguen amb tot l’or del món. I vénen i et demanen que els rasquis l’esquena, i aprenen a parlar i copien gestos i veus que són esponges, que ho cacen tot a mil per hora, que res no els passa per alt, que són llestos… —Estava dient una de les grans veritats de la vida, per primera vegada en veu alta, i es va espantar i tot del poder que tenia la Laura. En tenia prou de tenir-la al davant, mirar els seus ullets que l’escoltaven i notar la piga de la imperfecció a la vora, per deixar-se anar. Es va esborronar i va rebaixar el seu entusiasme—. I saps què és el millor de tot? Que tu t’estàs allà mitja hora amb el mòbil per saber com va una aplicació nova i ells t’ho resolen amb els ulls tancats.

—Sí, Kim, el millor de tenir fills és això exactament. —Va treure la mà, perquè poguessin retirar els plats—. Que et solucionin els problemes del telèfon. Ja ho veig. Quina llàstima que m’ho hagi perdut… Amb el que em va costar aprendre com se silenciava aquest trasto.

Després de la primera de les postres —bunyols de vent del Tio Nelo farcits de xocolata—, el maître es va presentar a taula amb una safata a les mans. Al seu costat la sommelier, una dona esvelta sota un davantal verd, portava una ampolla de champagne a les mans.

—Senyora Laura Altimira? —el maître, reverencial.

Ella va alçar la vista i va mirar el Kim, estranyada que en sabessin el nom.

—Acaben de dur això per a vostè. —L’home va abaixar la safata perquè la Laura pogués agafar el paquet embolicat, amb paper de seda daurada.

—Això és cosa teva?

El Kim no va dir ni que sí ni que no. A les preguntes retòriques, tenia el costum d’estalviar-se les respostes. La sommelier va posar dues copes sobre la taula i va esperar el consentiment lleu del Kim per destapar el Dom Perignon. Amb una aclucada de parpelles en va tenir prou per entendre el senyal, va destapar l’ampolla, ofegant l’estrèpit del tap, i el va començar a servir.

—Em sembla que no és un cedé —va aclarir el Kim.

La Laura, amb la vista als dits, palpava un paquet quadrat.

—Hòstia, quina sorpresa…

—Potser és un despertador, amb aquesta capsa… —Va adonar-se que la sommelier s’esperava amb l’ampolla a la mà, com si hagués guanyat Roland Garros i s’hi posés bé per a les fotos—. No cal tastar, ja pot servir, ja. Aquest no falla mai.

—Un perfum? M’has comprat un perfum?

—Jo? No…

—Com, que no? Nous Deux, no l’havia sentit mai…

—Que estrany. Si tu no et posaves mai perfum.

Els morros que havia posat la Laura per dir Nous Deux li havien recordat les bromes que es feien a la facultat quan havien de dir chuchotage. Jugaven a veure qui era capaç d’estirar els llavis més enllà de la punta del nas.

—Me l’has comprat tu o no?

—Fes la pregunta d’una altra manera. A veure…

—El regal és teu?

—Això potser sí.

—Però no me l’has comprat… —La Laura va obrir la boca i va posar els ulls rodons—. L’has robat?

—No, dona, no, tu… Pensa. Això havia de ser una escena romàntica i ho estem convertint en…

—Me l’has fabricat?

No va dir ni que sí ni que no. A les preguntes retòriques… Es va limitar a empassar-se saliva i contraatacar amb una altra pregunta:

—T’he parlat mai de Míster Paton?

—Míster Què? —va riure—. Diria que no… Me’n recordaria, amb aquest nom.

La Laura va treure el tap de l’ampolleta quadrada, va prémer dues vegades el vaporitzador sobre el seu canell i va allargar el braç. T’agrada? El Kim va ensumar.

—És a tu que t’ha d’agradar.

La Laura va tornar a acostar-se el nas a l’avantbraç i va tancar els ulls per notar totes les fragàncies. Hi va notar flors blanques, la frescor dels cítrics i alguna cosa del llac de casa seva.

—A mi, molt. Moltíssim. M’agrada, saps per què?

—…

—Perquè no embafa. —Sense aixecar-se de la cadira, només estirant-se, li va fer un petó a la galta—. Moltes gràcies, Kim. Això és molt més que un detall.

—Ja sé que em vas dir, fa molts i molts anys, que no et posaves mai perfum. Però vaig pensar que aquest t’escauria. I —va concentrar-se perquè no li tremolés la veu— era una manera de dir-te que en aquesta vida mai no es pot dir mai.

—Tròbut que a vegades tens bones idees i tot. —Li va fer l’ullet—. Qui és Míster Paton?

—Quina versió vols, la curta o la llarga?

—A aquesta hora, la breu, sisplau. —La Laura va alçar la copa—. Per nosaltres. Per Nous Deux.

Va ser dir-ho en veu alta i adonar-se del missatge. El Kim també va aixecar la copa de flauta, pel peu, com els homes de món. Van brindar, es van mirar als ulls i els va semblar que era la primera vegada que es veien.

Després d’aquestes impressions compartides, van beure.

—Boníssim, Kim —degustant el champagne.

—Míster Paton és un client de l’hotel. De tota la vida. No sé si ve tres o quatre cops l’any, des del temps del meu pare. És… No sé com es diu el càrrec, o la seva feina exactament, però té un nas privilegiat, ensuma perfums pels cinc continents. Ve aquí i prova els productes nous de Puig i els diu més així o més aixà… Ja fa alguns anys que vam demanar-li que fes l’essència del Rafaeli i ens va venir amb una colònia molt característica. És aquella fragància que segur que has sentit mil vegades perquè en ruixem el hall, l’ascensor, els passadissos… Ens agrada que tot tingui un ambient agradable, que es reconegui. —El Kim havia necessitat tota aquella prèvia per, tot d’una, llançar-se a dir el que mai no havia gosat—. Fa molts anys, no sé quants, vaig fer-li un encàrrec a Míster Paton. Tu vas marxar de Barcelona precipitadament, et va sortir una feina a Austràlia que havia de ser per a uns quants mesos, i a mi, ara ja t’ho puc dir, ja em va estar bé que toquessis el dos en aquell moment perquè tenia un problema dels grossos amb la Míriam, que se’m va ajuntar amb tot l’enrenou perquè el meu pare i els cosinets de Roma es volien vendre l’hotel. Tenia muntat un gori de tres parells de collons. La Míriam creia… Es pensava, tot i que ella no m’ho va dir mai, que tu i jo…

—Tu i jo? —fent la sorpresa.

—O sigui, tot era un embolic. Cada dia era pitjor que l’anterior. Molt pitjor. I enmig de tota la tempesta, tu te’n vas anar així, de cop i volta, i sé que jo no vaig estar prou per tu, que havies tingut el merder amb el músic… Però amb el temps, quan es va calmar tot plegat, quan vaig estar separat, quan els remordiments es van anar posant a lloc, amb el tema de l’hotel resolt d’una vegada, vaig poder tenir una mica de serenor per pensar i em vaig adonar que amb tu no havia estat a l’alçada…

—No et castiguis, Kim.

—És veritat. No vaig estar a l’alçada. Pel que fos, no em vaig adonar prou de què volia dir que te n’anessis…

—Va…

—Deixa’m dir. De manera que fa anys, potser sis o set, un dia vaig agafar per banda Míster Paton, el vaig convidar a fer un whisky a la biblioteca de l’hotel i li vaig fer un encàrrec molt especial. Li vaig demanar si em podia fer un perfum només per a tu.

—Kim, tio…

—A ell li va fer gràcia l’encàrrec. Ho va trobar original. En aquell moment no s’havien obert tot aquest bé de Déu de botigues que tu mateix barreges, tries i et fas el teu perfum, que és un boom que ja veurem quant durarà. Total, que Míster Paton es va anar engrescant i al segon whisky ja volia que li donés pistes, que li ensenyés una foto teva, que li digués com eres de tarannà, físicament i on havies nascut.

—Li vas parlar de Banyoles, suposo.

—No. Res. Zero. Només li vaig voler dir una cosa. —S’ho va pensar millor—. Dues. És la meva millor amiga i, sobretot, ha de ser un perfum per a la dona que no m’ha fallat mai.

La Laura va agafar la copa i va fer un glop, llarg i tranquil, per no haver d’explicar, tot d’una, què pensava. Per no fer evident que se li entelaven els ulls. Perquè ningú més que ella notés el batec de la sang a les temples. Per no haver-li de dir com m’agrada que el senyor Joaquim Ráfales, amo de l’hotel no sé què no sé quantos, empresari d’èxit a Barcelona, un home fet i dret, l’amic amb qui sempre he pogut comptar, un personatge que entrevisten a les revistes de glamur, continuï sent el meu Kim de sempre i que a sobre sigui així, vulnerable. Ja que s’havia embalat, va deixar que acabés la història.

—Un dia, Míster Paton em va venir amb tres flascons petits i em va convidar a ensumar-los. Em van agradar tots tres. Després em va demanar que els provéssim sobre el coll d’una dona, tot i que em va advertir que cap essència fa exactament la mateixa olor sobre pells diferents. Jo vaig demanar a l’Elsa que entrés al despatx. Sense dir-li per a qui era ni per què fèiem aquella prova, vam testar-les totes, en vam descartar una i, entre les dues finalistes, ho vaig tenir claríssim. Aquest, que trobo que no embafa gens, vaig dir, i m’agrada que ho hagis notat. Al cap de tres mesos, Míster Paton va tornar al Rafaeli amb aquesta ampolla quadrada de vidre gruixut, tintada de verd, amb tanta personalitat, amb el perfum a dins. Vam quedar que aquella fórmula no l’elaboraria mai més per a ningú i me’n va garantir l’exclusivitat. Jo li vaig suggerir un nom i ell es va entusiasmar. Vaig guardar l’ampolla amb la capsa del Nous Deux a l’armari del despatx i vaig pensar que quan ens tornéssim a veure, quan et dignessis a tornar de la quinta forca, aquest seria un bon regal de benvinguda. Un hola què tal.

—Ho és, Kim, ho és. Que hagis creat un perfum, per a mi és… No tinc paraules.

—Jo no he creat res, Laura. Míster Paton… —iniciat l’atac, es va tornar a posar la cuirassa. No estava acostumat a estar gaire estona al descobert. Els sentiments, com a bon Ráfales, també amb vaporitzador.

La Laura resseguia les vores arrodonides de l’ampolla minimalista, amb el dit amunt i avall assaborint el moment, els cops amagats del Kim i la història que li acabaven de revelar.

—Saps què m’agrada de tu? —ella sí que tenia necessitat de dir les coses—. Que sempre tens la capacitat de sorprendre’m. I que em fas riure.

Li volia dir jo també t’estimo, Laura. Però va preferir dir-ho amb un estirabot:

—Vols que t’expliqui la versió llarga, ara?

—Vull que compleixis la juguesca d’aquesta tarda.

—De debò? Et ve de gust que t’ensenyi on visc?

—He fet un bàsquet triple o no?

El Kim s’havia comprat una casa de dues plantes, un jardí amb una magnòlia al darrere i un garatge per a cinc cotxes al carrer de la Immaculada, a tocar dels Quatre Camins, a dos minuts a peu dels Escolapis de Sarrià. Durant quinze anys, la casa havia estat la seu d’una agència de publicitat que, com d’altres de la zona alta, no havia vist a venir la crisi, havia estirat més el braç que la màniga i, després d’haver invertit algun milió en reformes i modernització de l’immoble, s’havia quedat sense encàrrecs, sense clients i, finalment, sense l’edifici. El Kim, ben connectat, se l’havia adjudicat per la meitat de preu en una subhasta a finals del 2011. A cost de mercat, no se l’hauria comprat. Per més que l’Elsa, des que van visitar la torre per primera vegada, va insistir que feia molt per a ell, el Kim ni boig no s’hauria gastat tants diners. Hi era des de feia quatre anys llargs, se l’havia posada al seu aire —pocs mobles ben triats, vidre per tot arreu i art modern a les parets—, i el Víctor i la Jana hi tenien una bona habitació per a cadascú, en els dies que havien de ser amb el pare. Aquell divendres havien pujat amb la Míriam a la Costa Brava.

—És aquí. —El Kim va prémer el comandament a distància perquè s’obrís la porta del garatge. Amb un altre comandament, va desconnectar l’alarma, del cotxe estant.

De nit, amb l’arribada pel pàrquing, la Laura no va veure gran cosa. A fora hi havia la llum tènue d’un carrer estret. Li va semblar una casa discreta, amagada rere una heura ufanosa que embolicava, de dalt a baix, les enormes planxes que feien de tanca. Al rebedor, quan el Kim va encendre els llums, els va rebre un quadre apaïsat, blavíssim, que ocupava tot el pany de paret.

—És un Klein? —Va extasiar-se—. També deu ser robat. Com el perfum…

—Sabies que és un pintor que va donar nom a un color? M’encanta el blau Klein.

Així que el Kim va obrir una primera porta corredissa, li va ensenyar el seu petit museu.

—No t’havia dit mai de què feia col·lecció, oi?

—Què és això, Kim?

—A tu què et sembla? —El Kim es va treure l’americana i, d’esma, es va trossar les mànigues de la camisa—. Vinga, Laura, no és tan difícil. Tu pots deduir-ho…

La sala era plena de mobles de claus de recepció d’hotel. Gairebé tots eren de fusta. N’hi havia de descolorits, de decapats, alguns de més rurals, de pensió de poble, d’altres de més nòrdics, de fusta clara. També n’hi havia de senyorials, que conservaven tot el prestigi en la fusta de cirerer americà. Tots els clauers de paret eren rectangulars, fets a mida. Fossin mobles de recepció d’hotels de moltes o poques habitacions, de motel de carretera o d’un cinc estrelles de l’altre cap de món, la majoria conservaven encara, en el forat, el número de la clau que hi corresponia. Al Kim li agradava que, en dos dels mobles, encara hi pengessin totes les claus, com si el client hagués de tornar. Quanta vida amagada a cada clauer de pom de ferro, amb l’etiqueta amb el número, amb la volandera negra de goma per salvar-la dels cops. Quantes històries hi havia al darrere de cada clau.

—Abans anaves a un hotel i et donaven la clau de l’habitació. —El Kim en va agafar una qualsevol—. Pesava tant i la feien tan grossa perquè no la perdessis i perquè et fes nosa dur-la a sobre. I quan sorties a passejar havies de deixar la clau a la recepció i te la guardaven en un moble com aquest, de manera que, amb un cop d’ull, sabies si l’habitació estava ocupada. No calia mirar al rack, que en dèiem, per saber la disponibilitat de places lliures.

—Ah sí, Kim, no fotis… —Seguint-li la comèdia—. Que interessant.

—Com que véns d’Austràlia, que allà no sé com va tot això, que no et pensis que sempre ha estat com ara, que acostes el mòbil a la porta i ja et detecta el codi, que ja no cal ni targeta magnètica.

—Que tonto que ets… —La Laura li va agafar els braços per darrere, com si l’anés a reduir—. No n’hi ha cap del Rafaeli?

El Kim va brandar el cap.

—Em vaig estimar més que es quedés allà, a l’hotel, al pis del pare. Em va saber greu endur-m’ho. Saps quin és, de tots aquests, el que més m’ha costat?

La Laura el va alliberar i, com si estigués en un museu, va recórrer tota la sala amb passes curtes, d’una punta a l’altra. Va dubtar entre dos mobles i va disparar contra el més gros, amb un fotimer de calaixets. Quaranta per vint, potser.

—Sí, senyora, aquest. És del Plaza de Nova York. —Va acaronar la fusta noble, llisa, perfecta, sense cap estella—. Em sembla que mai no havia patit tant com el dia de la licitació. Tenia una persona allà, a la sala, jo ho seguia a cegues, per telèfon, i algun fill de puta també anava tirant amunt i, al final, en comptes del clauer semblava que estigués comprant l’hotel sencer.

—Segons com, semblen casetes de nines.

—És veritat. La Jana, més d’un dia, hi havia jugat. —Sense pensar que, a cada porta que obria, li descobria un nou món a la Laura, van entrar a la sala principal de la casa. El Kim va anar directe al moble bar—. Tinc una grappa nonino que has de tastar. Un culet?

El dia. El Gòtic. El triple de la juguesca. El Vela. El menú degustació. La conversa. La casa. La col·lecció de clauers d’hotel i, després, el seu refugi. Veure que amb dos sofàs, una Helen del Manolo Valdés i un enorme quadre de banyistes del Juan Genovés muntava el seu escenari. I, sobretot, amb un Kim que estava per ella, la Laura no va dir que no. I amb la grappa, tot d’una, va sentir la necessitat de xerrar.

—Quan estàs sola, estàs molt sola. Però hi ha un moment que t’adones que és millor estar sola que amb l’home equivocat. A Londres potser vaig viure amb dos wrong men i, quan vaig arribar a Austràlia, em vaig… Hi ha hagut de tot, esclar que sí. Són molts anys. Però ningú per qui hagi dit d’aquest me n’enamoro, d’aquest… També és veritat que, amb l’edat, et fas més selectiva. No tot ha de ser dolent. Allà saps què he descobert? —El Kim es va asseure al seu costat, amb un didalet que va haver de córrer a xarrupar perquè no vessés—. El valor de les amigues. Amigues. Totes dones. Hem quedat cada setmana a casa de l’una o a casa de l’altra. Eren veïnes o d’altres professores de la universitat o una noia, una argentina, la Mirta, que vaig conèixer en un gimnàs. Quedàvem per fer un te i no calia res més. Estàvem bé juntes, la conversa s’allargava i, no ho sé, són amistats més de cara a cara, saps què vull dir? No cal explicar-se segons quines coses per arribar a una intimitat més profunda. I estàvem bé juntes i no ens calia cap home. Ni els trobàvem a faltar. I això que n’hi havia de casades, i n’hi havia que no, però allà érem un nosaltres. Et diré, potser no t’ho creuràs, et diré que hem plorat. He plorat amb amigues, i no de tristesa, sinó de… Aquest estar juntes ens feia més fortes. Ploràvem, potser, per aquesta intimitat que et deia. Ningú no ens esborrava la manera de ser. Parlàvem i no havíem de demostrar res a ningú. Vosaltres sou més competitius, fins i tot amb l’amistat. Compteu els amics, els valoreu, feu rànquings, els classifiqueu… I, perdona pel míting, feu tot això perquè, així, mentrestant, amagueu més les emocions. Esteu encapsulats. No em miris així, Kim, les coses com són. Us han educat dient que plorar és de nenes. O de mariques. Per això, quan us heu de dir coses fortes, no mireu als ulls, parleu de costat, a vegades us dieu les coses fortes mentre camineu per no haver d’aguantar la mirada…

—Laura… —va fer-se durar els punts suspensius per pair el monòleg, i perquè s’adonés que era el seu torn. Un glop més tard, va agafar la paraula, a poc a poc, rumiant molt bé cada frase per no trepitjar cap mina—. És evident que jo, Laura, no em puc posar en la pell de les dones. No sé si sóc massa home per dir aquestes coses, o potser tinc un costat gai que no sabia, però deixa’m dir-te, i que consti que t’ho dic cara a cara, mirant aquests ulls verds on es veu el mar i el cel, que estic molt content, content i orgullós, de la nostra amistat.

I de cop i volta, com si la Laura hagués sentit ploure, va alterar la conversa amb un retret dit amb un somriure glaçat i paraules amables.

—Tu m’has estimat molt, i tant que sí, Kim Ráfales, però mai no has tingut ulls per a mi.

—Perdona? —Ofès—. Però com pots dir això? Vols que et digui què pensava mentre traduíem la pel·li porno al teu pis, per a un treball de la facultat? Vols que et digui què portaves, a Menorca, la nit de les Coves d’en Xoroi?

—Buf… Han passat trenta anys. Ni jo no et sabria dir què duia.

—Et vas deixar anar els cabells i estaves radiant amb… —va tancar els ulls amb la concentració d’un mentalista— amb un vestit blanc, de tirants, que ens ensenyava les espatlles…

—Ara que ho dius. —Impressionada, va escurar la gota de grappa al fons del didalet, per dissimular.

—Una mica com avui. Saps el que et queda bé, tu. Camisa blanca, les espatlles al vent… No passa el temps per a la Laura Altimira.

—Igual que ara, sí. Pots comptar…

—Segur que no sóc l’únic que t’ho veu.

Si tu sabessis, va pensar la Laura. Però no era el moment d’entrar en detalls i va estirar una altra veta.

—Saps d’on ve, Kim, la paraula recordar?

—No vaig acabar la carrera, jo —es va excusar—. D’on prové, a veure…

—Recordar. Re-cordar vol dir tornar a passar pel cor. Recordem quan tornem a passar un moment per aquí.

I tant si recordava coses. Ara, obligat per aquesta Laura que no l’havia deixat de burxar des del bar de la facultat, i tant si li venien al cap —i resultava que fregava pel cor— escenes que havien viscut junts. Molts moments de riures. I de converses i d’excursions i d’anècdotes. I l’instant del drama, amb la boira necessària per suportar la carn viva de la ferida. I recordava el dia que se li va acudir portar un pastís d’aniversari de congelador de supermercat que estava tan recalcitrantment dur que, ni amb un ganivet més gros ni amb totes les seves forces, no el van poder tallar. Com es van partir de riure. Amb prou feines hi van poder clavar dues espelmes perquè la Laura bufés i fes el fet. I va recordar la nit que en un interrail per capitals europees havien hagut de dormir junts en un mateix llit, en un alberg de Praga, i no s’havien tocat ni un pèl en tota la nit. Més ben dit, s’havien agafat la mà, un instant, en el moment del fins demà. Aquella habitació la recordava com si fos ara. Quan, per les incomoditats del matalàs, es despertava, obria un ull i, sense desvetllar-se, veia la Laura al seu costat, clapant tan tranquil·la, tenia una sensació nova, de satisfacció. I recordava que mai no li havia dit com s’havia sentit, a Praga, quan s’havia hagut de posar dintre els llençols només en calçotets tan a prop d’ella. I recordava el dia que plovia, que l’havia acompanyat a fer unes fotocòpies, la Laura s’havia equivocat de cotxe i havia pujat al de darrere. I recordava que l’intèrfon del pis d’estudiants, de Gràcia, sempre estava espatllat i com havia de tirar pedretes al vidre amb la força precisa perquè el sentissin, sense trencar-ne cap. I recordava amb tots els ets i uts el dia que la Laura el va desmerèixer. Com qui no vol la cosa, enmig d’una conversa qualsevol li va deixar anar: de gran, tu seràs un maduret interessant. Exactament amb aquestes set paraules. En aquest ordre. Amb el diminutiu incorporat. Ni més ni menys. Potser volia ser una galanteria però, en aquella conversa de nit, amb un cubata a la mà, li va sonar, d’entrada, a un que et quedi clar que passo de tu, rotund. Potser després van arribar els matisos, els arguments i les martingales que tots ens fem per endolcir allò que no volem sentir. I la primera impressió va ser la que va quedar. Per més que, amb els anys, ho passés per la traductora del cor tantes vegades com calgués, la interpretació sempre havia estat la mateixa.

—Això et vaig dir? —De nou, sorpresa—. És ben clar que com a vident m’hi hauria pogut guanyar la vida.

—Ara ho estàs arreglant. Moltes gràcies.

—És veritat. Ets un madur interessant. —Li va passar dos dits per la barba, com si l’afaités—. Trobaríem d’altres adjectius, però aquest et va clavat.

Asseguts al sofà, l’un a tocar de l’altre, enraonaven sense pressa mentre queien les hores. Ni a l’un ni a l’altre se’ls va escapar un badall. Tot el dia havien estat en tensió. Tota la nit que es gronxaven, amb ulls de llop, entre la sinceritat i la seducció, tan arriscada, l’una, tan juganera, l’altra. I allà, la matinada del divendres 22 al dissabte 23 de juliol de 2016, sense que la Laura hagués arribat, encara, a la planta de les habitacions de la casa del Kim, van anar un pam més enllà del desig.