2

Les passes curtes de la il·lusió

—Apaga la ràdio, Àlex, que al pare no li agrada que treballem amb…

—Però si avui no ha de venir. Els dimarts té junta al gremi.

—És a l’ascensor… —El Roger va assenyalar la pantalla del despatx des d’on controlaven les nou càmeres de seguretat de l’hotel.

El Roger, que acabava d’estrenar els vint-i-dos, es passava les tardes mirant, en directe, què passava a cada racó del Rafaeli. El pare li havia encomanat que s’encarregués de la seguretat de tot l’establiment, que contractés el vigilant de recepció —tres torns de vuit hores— i que mirés quin era el millor circuit tancat de televisió per poder-ho controlar tot des del despatx de direcció del cinquè pis. No li recava invertir en seguretat. El Rafaeli, ara que Barcelona s’havia situat al mapa gràcies als mundials de futbol amb Itàlia, Argentina i Brasil jugant a Sarrià, no es podia permetre agafar mala fama. El Periódico havia publicat que, en l’últim mes, havien pres el bitlleter a tres turistes mentre donaven el passaport a recepció i omplien l’obligada fitxa de registre del seu cèntric hotel. L’Àlex, engavanyat per la corbata i per la notícia, va donar el diari al seu pare sense tenir-les totes.

—Millor un carterista, un pispa de turistes distrets, que no un lladre d’habitacions. D’aquests, toquem fusta, no n’hem tingut mai. —El pare va fer espetegar el diari sobre la taula—. I si mai ha faltat res d’una habitació, hem mirat qui havia fet els llits i ha acabat sortint tot.

El Roger, que era el segon dels germans Ráfales, s’ho va prendre a la valenta. Mentre ell fos el responsable de seguretat, el Rafaeli no tornaria a sortir als papers. Si més no, per una mala notícia. Va ocupar-se, personalment, que col·loquessin una càmera sobre la porta giratòria de l’entrada principal, al passeig de Gràcia. Una altra sobre el taulell art déco de recepció. Una tercera a consergeria per vigilar-ne el moviment i, sobretot, la consigna de les maletes. Una quarta càmera que enfocava els tres ascensors amb una sola imatge. I ja a cada planta, hi van penjar un objectiu de gran angular que perdia la mirada cap al punt de fuga del passadís. En principi, no hi havia cap angle mort. Totes les habitacions, més a prop o més lluny, quedaven cobertes. El pare va manar que les càmeres no estiguessin amagades, que no fossin petites, que es veiés que hi eren, perquè l’experiència li deia que era l’única manera de dissuadir els manguis. El Roger va intentar que canviés d’opinió.

—En un hotel de quatre estrelles superior, amb voluntat d’arribar a la màxima categoria, potser seria millor optar per una observació més discreta.

—Què vols dir? —va brufolar el pare.

—Que amb el nostre vestíbul, amb tanta fusta clara i platejats, seria més convenient, i més modern, fer un sistema de contravigilància com els que hem vist a Londres o als Estats Units. Recordeu aquell hotel de Park Avenue? Un home que rondava per l’entrada, com qui no vol la cosa, tot vestit de negre, elegant. Aquí podríem fer el mateix, que pogués passar per un client distingit que espera una visita. Un fisonomista que…

—No.

El pare no va estar per brocs. El vigilant havia d’anar vestit de guàrdia de seguretat, amb tots els ets i uts. No era negociable. Volia una porra i una pistola al cinturó, ben visibles.

—Que sembli un policia amb mala hòstia, que et passin les ganes de posar la mà a la butxaca de ningú, que dissuadeixi. M’heu entès?

El Paco Ráfales tenia les idees clares. Havia après l’ofici del seu pare, l’avi Francisco, el fundador de l’Hotel Ráfales. Anys després, amb una visió comercial insòlita a mitjans del segle passat, havia canviat el nom de l’establiment. Ningú no havia dubtat, a la família, que la italianització havia estat un encert. Rafaeli els havia donat glamur i marca. Semblaven d’una cadena estrangera al mig del passeig de Gràcia. I més encara si algú anava mai a Roma i trobava que, a cinc minuts de taxi del Colosseu, hi havia un altre Hotel Rafaeli, el de l’oncle Vicenç. L’avi Francisco, conscient que els advocats es guanyen la vida amb les disputes de les empreses familiars i perquè, alhora, mai no s’havia fiat de les togues, havia arribat a una decisió que li semblava justa. No li va caldre cap consell professional per decidir que, sota el paraigua d’una empresa patrimonial de la família Ráfales, hi hauria un hotel per a cada fill. Estava convençut que, ni a la curta ni a la llarga, aquell repartiment no portaria problemes, ni males cares. Havia deixat l’hotel de Barcelona al fill gran, el Paco, i el de Roma —que no arribava a les cinquanta habitacions—, al seu segon fill. El Vicenç, casat amb la zia Mina, una romana de brega i mastega, també havia posat els dos fills a triscar a l’hotel. El Ròmul i el Rem. Així els anomenaven els seus cosins de Barcelona perquè els havien explicat que, de petits, els cosinets italians es passaven el dia penjats de les mamelles de la zia Mina. Fins als tres anys, cada vegada que tenien gana, encara xumaven llet materna, a discreció. L’avi Francisco, quan va morir —vist i no vist— d’un atac de feridura, se’n va anar a la suite més fosca convençut que havia fet un testament perfecte. Creia que ni tan sols els nouvinguts de la segona o la tercera generació podrien esguerrar un pla tan ben travat. Tots els negocis depenien d’una mateixa empresa patrimonial, meitat d’accions per al Paco i meitat d’accions per al Vicenç. L’un gestionaria Barcelona, l’altre Roma, i aquí pau i després glòria. I sense males cares per part de ningú. Així ho va deixar escrit, amb cal·ligrafia trèmula, davant del notari Masoliver, que, amb corbata fosca i veu greu per a l’ocasió, ho va transmetre davant dels fills. Santa innocència.

L’avi Francisco estaria orgullós de saber que els seus cinc néts, d’una manera o altra, ja feinejaven als hotels. La nena, encara no. L’Elsa era massa petita i, quan algun dissabte tenia el premi d’anar a recollir el seu pare al Rafaeli, li deixaven endreçar els diaris del dia, ruixar el ram de flors del moble del vestíbul i recol·locar els prospectes de les excursions turístiques que eren a l’aguanta-postals giratori a tocar de consergeria. Quina d’hores que l’Àlex, el Roger, el Quim i l’Elsa s’havien passat tocant aquells fullets de tablaos flamencos, d’escapades a Montserrat i de vals de descompte per anar a veure el Floquet de Neu al zoo de la Ciutadella.

A Barcelona, dels fills del Paco Ráfales i la Maria Angerri, l’Àlex n’era l’hereu. El gran, l’observat, el responsable, el primer a descobrir-ho tot. També el primer a notar l’afecte i la dedicació dels pares. Havia acabat els estudis de turisme i, ja amb el borrissol primerenc, el pare l’havia llançat a l’hotel —a servir a taula, a agafar reserves per telèfon, a repassar factures, on calgués— perquè s’espavilés, perquè s’anés amarant del negoci i aprengués, tal com el seu pare havia fet amb ell, aquest ofici peculiar.

—Habitació plena, xavalla serena —recitava sempre el pare.

—Llits fets, calaixos buits —responia la mare amb la salmòdia dels agarrats.

L’Àlex també va ser el primer de tots els néts —per edat li pertocava— a descobrir que una habitació buida no tenia per què ser, a la força, una desgràcia. També era una oportunitat, magnífica i de franc, per passar-hi una estona amb una amiga. Era el secret que, d’amagat com cal, s’anaven passant de germà a germà quan rondaven els divuit. De l’Àlex al Roger, del Roger al Quim, abans que ell mateix passés a firmar sempre com a Kim. De Joaquim a Quim hi havia passat sense proposar-s’ho. S’ho havia trobat fet perquè li van dir així des del bressol. Passar de Quim a Kim va ser una qüestió d’estalvi. Va calcular que si mai es dedicava a una feina en què hagués de firmar molts autògrafs —un tenista, posem per cas—, al cap de l’any hauria guanyat deu minuts de vida. A mesura que escurçava el seu nom, guanyava en confiança. No ho va dubtar. Seria el Kim per sempre més. Ja era el Kim un migdia de primavera del curs que feia COU.

—Mira la càmera de la segona planta —va advertir el Roger a l’Àlex, que va trigar a aixecar-se de la cadira—. Vine, va.

—Hòstia. És el Kim?

—Qui és ella?

—No ho sé. No la veig bé… Potser si es gira…

—Tu creus que té els divuit?

—És igual. El Kim tampoc els té. Ei, mira quin cul… —Els germans reien—. Quina feinada tindrà per treure-li aquests texans.

El Kim i la noia caminaven amb les passes curtes de la il·lusió, agafats de la mà. En arribar davant de la 218, es van aturar i es van assegurar que corresponia a la clau que havia agafat de recepció.

—No porta cap joc de tovalloles.

—Hòstia.

—No l’hi vas explicar?

—Jo? —l’Àlex, sorprès.

—La 218 no és la de l’òpera?

—La cantant? No, la Laborde vol la cantonada, la 16.

—Assegura’t que a la 18 no hi ha d’entrar ningú. Si l’enxampen allà, el pare el penja dels ous.

—I si fem que…? —El Roger era així. Encara que no s’ho proposés, sempre en pensava alguna.

—No siguis animal.

L’Àlex va tornar a asseure’s davant de l’ordinador.

—Segur que han entrat a la 218? —Amb tres tecles en va tenir prou—. Avui han d’entrar uns suecs, però fins a les dues l’habitació està bloquejada.

El secret més ben guardat dels germans Ráfales tenia, a part del silenci còmplice, una estructura logística. Sabien que els clients havien de deixar l’habitació a les dotze. Sabien, també, que a la una el servei de neteja de cada planta ja havia enllestit unes quantes habitacions amb la rutina que els tenien cronometrada. Havia canviat llençols i tovalloles, havia buidat les escombraries, havia netejat el lavabo, havia passat l’aspiradora d’aquella manera i s’havia assegurat —el senyor Ráfales hi tenia molta mania— que ningú no hagués buidat les ampolletes de ginebra del minibar i les hagués reomplert amb aigua de l’aixeta. D’una a dues, si no badaven, encara els havia de sobrar temps. El truc era no desfer mai el llit i deixar-ho tot com ho havien trobat. En aquella ocasió, però, en la primera excursió del Kim, amb l’emoció del risc, amb el neguit de la malifeta, s’havia oblidat d’agafar les tovalloles de recanvi. El pacte que va fer després, quan els seus germans el van felicitar i li van donar la benvinguda al club del secret, era que hi pensaria sempre més. No se les tornaria a deixar.

—Una cosa… Les imatges queden gravades? —va preguntar-los el Kim, en sentir-se enxampat.

—Esclar…

—I el pare…?

—Tranquil —el Roger va vanar-se del càrrec—, mentre jo sigui el responsable de seguretat, les imatges només les veuré jo. El pare ja té prou feina.

—Una cosa, Kim. La nena encara no ho ha de saber.

—No. I tant que no.

L’Elsa va arribar més tard. Quan el Paco i la Maria ja no hi pensaven, va aparèixer una vida inesperada. Tot d’una, una il·lusió nova a la família. I més encara si era la nena que la Maria sempre havia volgut i que l’Àlex, el Roger i el Quim li reclamaven. L’atzar, però —els òvuls sempre tan capritxosos—, li va negar aquesta possibilitat fins que es pensaven que ja havien dit bona nit. La tardor del 1983, quan el Kim començava la carrera, l’Elsa tot just celebrava els tretze anys amb un fil de sang que li va tacar les sabates. Ella sempre havia estat la joguina dels tres germans grans. La joguina que, de cop i volta, ja s’hi tornava i contestava i ja no es deixava pessigar les galtes quan els tres ganàpies la burxaven i la volien fer girar com si encara fos una baldufa. La mimaven i l’estimaven i la feien riure tothora. I més encara des que va faltar la mare i l’Elsa es va convertir en l’única dona, entre quatre homes, que vivia al sisè pis, al capdamunt del Rafaeli.