L’enveja

Entre les roentors d’aquella posta, que era un deliri de colors encesos, caminava serena, reposada, amb una majestat solemnial, com una gran deessa camperola. Son bust, rublert de saba, trontollava suaument, amb un ritme sever ple d’harmonia, com la d’un poema clàssic, i sota del gipó s’hi endevinava el pit dret i sencer com un portent d’ivori, mentre a l’entorn del rostre, blanc i massís, a tall d’ametlla tendra, la cabellera, rossa —ros d’espiga madura—, li feia un nimbe d’or; i amb aire de corona d’un ufanós imperi, imperi fill de l’excelsitud de la matèria, duia sobre del cap una panera que no semblava d’esquerdalls de canya, sinó de llenques d’or entreteixides. Dins de la panereta resplendien, amb son esplet de vives coloraines, les primícies de la fruita novella, com un dolç «Déu-vos-guard» de primavera.

Tornava d’un hortet de terra parda, de collir-hi la fruita primerenca, amb un goig voluptuós de jardinera que esponcella les branques per a fer un pom vistós, present de recatada prometença; i encara se sentia commosa de l’esforç, tots trèmuls els narius i humida de suor la pell de mareperla.

Caminava serena i reposada, com qui va per camins erms de misteris i sorpreses traïdores; com qui està refiat de que l’espera la pau d’una agradable companyia.

Sota del cel roent, tot ell deliri de colors encesos, s’hauria dit que era una flor superba a punt d’esbadellar-se, a punt ja de granar i treure fruita. Mes, no: era una flor que al fons del calze duia el rosec d’un corc; el gra, el fruit que es pressentia en ella, com en la branca vigorosa i feta, no esdevenia mai. Al poble, de motiu, li deien «Forra», perquè feia deu anys que era casada i les seves entranyes restaven infecundes com entranyes de verge. L’amor havia pres posada en ella com un bon Déu que alegra amb sa presència, mes que no fa cap do; la convertí en esposa, mes no en mare. Son marit, un bon noi de terra cuita, se la volia amb un estrany desfici; fins la volia massa, segons deien les comares del barri que darrere les portes ajustades espiaven la vivor d’una abraçada o l’espetec d’un bes, en la penombra del celler dels nuvis. Però aquests, pensant sols en estimar-se com un parell de tórtores, van passar temps i temps, fins que cert dia, d’improvís, repararen una cosa, que no havien notat fins aleshores. No tenien cap fill! I es van mirar sorpresos, com si se preguntessin l’un a l’altre el perquè de l’absurd; mes com no van saber què contestar-se, tots dos van quedar muts.

Però si fins llavors no coneixien lo que fos un anhel sense mesura, d’aquell dia en avall ja van saber-ho. A son goig de voler-se perquè sí, amb deliri egoista, s’hi barrejà l’escalf d’un nou desig: desig de que l’amor que se tenien pagués en bona llei lo que devia.

Ja no era un impuls inconscient lo que unia sos llavis, sinó certa esperança falaguera d’una nova ventura més serena. El pensament del fill, mateix que una corrent misteriosa, los atreia sovint l’un cap a l’altre, i ella s’enrojolava, i ell, trèmul i esblaimat, se la mirava amb una humil tendresa, com si anés a endreçar-li una pregària; com si reverenciés en los encisos d’ella l’encís d’un nou encís pròxim a nàixer… I anaven esperant, amb frisaments de goig i amb inquieta confiança, el gran adveniment.

Mes…, va passar un any, després un altre, sens un menut senyal; i marit i muller, impacientant-se, van sentir que l’angúnia els corprenia; son anhel, a poc a poc, va concentrar-se, va anar fent-se tossut i es tornà idea fixa. En aquell punt lo poble olorà el drama, i, amb son instint pervers de bèstia inferior, clavà la urpada al punt que més dolia i els anomenà «Forros», lo motiu pregoner de sa desgràcia.

Llavors en lo front d’ell una ira mal covada hi gratà un solc profund, i en los serens ulls d’ella un deix de melangia enyoradissa hi destrià reflexes de tristesa.

Mes encar l’esperança persistia, puix sos cossos sencers, gentils i joves, los hi semblaven bona prometença i la millor penyora d’esperança.

No tenien fillets, i ben xamosos, tants de sers imperfectes? Doncs, per què ells, que no ho eren, no havien d’infantar una niuada d’àngels d’anquetes toves i ullets com un cremell?

Ai! Aquells bons esposos no sabien que en los jardins humans, com entre plantes, lo plançó més bonic no és pas lo que més lleva…, potser per massa saba. Lo que se’n va en ufania es perd en fruita, i els amors més roents los més estèrils.

Per això, tal vegada, anaven passant mesos, i d’aquella niuada tan volguda ni el davanter eixí; fins que a poc a poquet l’esperança sagrada, acaronada amb tant d’anhel, un dia, començà a destriar-se com una fumarel·la d’un foc que no ha esclatat ni una guspira.

Una vegada més no havia estat lo que semblava que hauria hagut de ser; una vegada més en lo jardí dels somnis s’havia desfullat una poncella sense haver-se badat i sigut rosa.

Mes, amb tot, als deu anys de matrimoni encara s’estimaven amb igual voluntat, igual constància, però sense cap ànsia ni deliri. Son afecte profund, inalterable, era el de dos companys que van plegats per la mateixa via i estan predestinats a una comuna sort o desventura. Vivien resignats, i al creuar-se tranquil·les ses mirades ja no traïen la passada febre; ja no se preguntaven: «Qui sap…? Potser a la fi…». Però sobre el front d’ell hi havia quedat aquella arruga, fruit del neguit d’un dia, i en los serens ulls d’ella lo deix de melangia enyoradissa que afinava sos trets i els ennoblia; i a tots dos al plegat, a tall de patrimoni indivisible, lo motiu verinós: lo nom de «Forros».

I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb son esplet de coloraines. A l’arribar a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida a l’amic per lluny que el tinga, buidaria el present sobre la taula i li diria: «Mira quin bé de Déu! La duc expressament perquè la tastis…». I anava caminant, calma i serena, com una gran deessa camperola; i l’esclat fantasiós d’aquella posta li tenyia amb reflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils com pilarets de marbre, i la cara escaienta.

Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor i aquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros de tarda mentre enasprà a les mongeteres tendres i abeurà son hortet rega per rega.

Sols que ara era més viva aquella cosa: com un encegament, una frisança, un desfici que feia defallir-la, clavant-li els peus en terra i els ulls en aquells arbres, comboiats en un clos, com guardes aturats de la planura.

Lo sol s’havia fos, i sos darrers esclats luxuriosos foguejaven pel cel com foguerades d’un incendi llunyer, enrogint i velant amb pols de porpra lo clap de magraners. I an ella van semblar-li com molts dies enrere, encara ensagnantats de sa florida; sols que d’aquelles flors no en quedava una i en son lloc apuntaven les magranetes noves, mateix que caparrons de reis de nines, tots amb sa coroneta retallada.

Oh aquelles magranetes tan menudes, si en tenien d’encís aquella posta!

Sentint venir el capvespre, adelerat com una mala nova, entre remors de grills i de misteri, fent un suprem esforç, amb tota l’ànima, donà un pas endavant… Mes aquella recança tan immensa de nou li féu girar lo cap enrere i els ulls, enyorançats com ulls d’ovella, se li ompliren de llàgrimes: d’unes llàgrimes folles, brollades de cap pena coneguda, mes d’un anhel atzarador, sens límits. I reculà un pas, dos, per a entrar en la feixa…, mes, de sobte, esverada, fugint la temptació que l’obsedia, se va posar a córrer com un infant poruc que pensa en los fantasmes de rondalla.

Amb les mans aguantava la panera, feta de llenques d’or entreteixides, i en son rostre esblaimat un torbament aconseguia a l’altre.

Al ser als corriols de vora vila, se posà al pas, suada i angoixosa.

I trobà homes i dones que tornaven del clos amb lo fato a l’esquena: donaven tots la «bona nit» amb mandra —amb la mandra que deixen vuit hores de treball a la soleia— i ella ni els hi tornava, i, per a no rompre en plor, se mossegava el llavi, molsudet i vermell com les cireres.

I anava barroera, empesa pel desig d’arribar a casa. Al traspassar la porta deixà al sòl la panera i s’aclofà damunt d’una cadira. Son marit, al sentir-la, va sortir a la porta de la cuina, amb la rialla als llavis.

—Que tard que has arribat! Tot esperant-te, ja t’he cuit lo sopar…

—Ai! Déu t’ho pac, fill meu! Si tu sabessis…

I sentint-se reviure, amb lo raig de bondat que l’acollia, cuità a parar la taula, i es van asseure. Mes tantost aixecava la cullera per a començar la sopa, va tornar a ferir-la amb gran malícia, com una fuetada, lo pensament traïdor de les magranes, d’aquelles magranetes, nues tot just de sos bolquers de grana.

I apartà el plat amb fàstic, i, esclatant un sanglot, fugí escales amunt com una boja.

L’home, ert de sorpresa, quedà bocabadat; després pujà corrent darrere d’ella. La trobà dins la cambra, amb lo cap sobre el llit, plorant desconsolada. L’aixecà, esmaperdut, mirant-li el rostre… Llavors ella, incapaç de contenir-se ni amagar més l’angúnia, l’abraçà fort, ben fort, fins a ofegar-lo, i l’hi confessà tot, acabant poc a poc, com en un somni.

—Sinó que no pot ser…, quasi diria…, que dec estar…, i que això són enveges…

Lo marit la deixà com si una fona l’hagués ferit al cor. Sense color als llavis, amb los ulls esglaiats, la mirà fixo, i, esclatant un gran crit arran de gola, que va fer so com d’orgue enrogallat, l’aixecà a pes de braços, posant-la sobre el llit com una ploma; i, ubriagant-la amb un ruixat de besos i acotant el seu cap sobre el pit d’ella, amagà dugues llàgrimes roentes. D’ençà que era home fet, sols havia plorat una altra volta: lo dia que perdé a la seva mare.

Ell mateix, a poc a poc, va despullar-la, amb un profund respecte, com si fos una imatge venerada; li besà els peus descalços, l’abrigà dolçament, i al fi va murmurar-li a cau d’orella:

—No et moguis pas, que torno de seguida.

I, somrient amb misteri, a salts i a bots va davallar l’escala.

Sobre aquell llit d’Olot, amb flors i àngels en la capçalera, la dona, mig ajaguda, los ulls lluents entre la inflor dels parpres i les galtes enceses, esperava, esperava, lo cor avalotat, tota ella concentrada en l’anhelosa espera.

Passà un quart…, quelcom més…

De sobte retrunyí tota l’escala amb gran remor alegre i entrà ell, lo marit, panteixant de la folla correguda, i, sense dir un piu, abocà sobre el llit la presentalla: una cascada verda, una gran degollina de caparrons pintats, tots amb sa coroneta retallada; cada un, al rebotar, prenia una espurneta de la llum del gresol, com feble esclat de vida.

La nova mare s’adreçà anhelosa, amb una extremitud de tots los nervis, badà els ulls resplendents, ubriacs de desitjos, i enfonsà, amb avidesa, les dues mans enmig de les magranes.

Se posà a mossegar de l’una a l’altra amb estranya delícia ardidament, amb ànsia esbojarrada, aquella fruita insaborosa i verda, que de tant aspra feia fer ganyotes. Déu sap quanta en menjà! Fins que, rendida, deixà caure son cap sobre el coixí, i els braços s’aturaren d’ells mateixos.

Mentrestant, lo bon noi de terra cuita, en ple deliri, mut, la contemplava amb la boca entreoberta i amb una gran mirada, imbècil a força d’emoció: la mirada amb què es mira tot allò que corprèn sense capir-ho: los grans misteris que han d’engendrar la Sort o la Desgràcia.