El pastor

El pastor és l’ésser més maleït i odiat en les valls i encontrades empordaneses. En res se sembla, com no sia en el guardar xais, a sos confrares idil·líacs de l’Arcàdia, cantats pels poetes, ni a sos altres confrares del Pirineu, seriosos i filosòfics, panteistes pel sentiment, catòlics, apostòlics i romans per son dir. El pastor empordanès, desesperació de pagesos i menestrals, és quelcom especial en la fauna…, humana. Empeltat de lladre i folrat de quelcom pitjor, és en lo intel·lectual un arxiu de diableries, en lo moral un esperit que no creu més que en Santa Dobla de Quatre, i en lo físic, se li veuen els tirats del gat feixí, que obra i s’esmuny furtivament, però que si l’empaiten, fa cara. En son cap llueix un front sense idealitat, amb plecs més o menys sospitosos, una mirada entregirada i dura, que amb res se torna agressiva i feréstega, i una boca contreta, sovint, per una postura de mofa despreciativa. És antipàtic, quan no repulsiu; estalvia més les paraules bones que les dolentes, i qualsevol contrarietat li regira males intencions. No té respecte a res ni a ningú: només li interessa la vida de ses ovelles: la humana, inclòs la seva, li és indiferent. Lo mateix mataria que s’exposa a que el mati un desesperat: el ganivet que duu a sobre el faria servir per a tots els usos, si convingués: igual per a llescar les torrades, que per a escorxar una ovella morta de la melsa, que per a estripar un germà seu. No coneix la por ni el remordiment.

El pastor del Pirineu té per enemic natural el llop: el de l’Empordà, l’home. Molt sovint, ademés del ganivet amb tatxes daurades, fa seguir un revòlver per lo que puga succeir; i amb aquests dos àngels de la guarda —revòlver i ganivet— i amb el gos ferreny i malcarat que glapita darrere seu, el pastor fa lo que li dóna la reial gana, a la llum del dia i sense miraments. Amb la fruita primerenca hi refresca sa gola, i quan n’està fart la llença i esclafa a cops de peu; enruna les parets per caçar un conillet novell o per fer pas a la ramada; se fica descaradament en els tancats particulars i ses ovelles esbandeixen sembrats tendres, esbrollen olivars i vinyes, abondonen farratges, pasturen esparcets i userdes a punt de dall… Del pastor, com del cavall d’Àtila, pot ben dir-se que allà on trepitja desnia l’herba.

I si s’escau un dia que l’amo d’un clos l’hi arreplega mentre en fa de les seves, encar té llengua i replica amb paraula freda i incisiva d’home provocador i disposat a arribar fins a qualsevol extrem. I si l’amo, vexat en sos drets i dignitat, s’altera i perd la paciència, pot trobar-se en el cas de que el pastor, acostant-se-li amb aire de guineu, li ordeni, amb veu baixa i fosca i mirada expressiva, eixir immediatament de sa propietat; i si l’amo, fora de si, crida i ronseja en complir l’ordre terminant del pastor, se veu una grapa de color d’esca que li encara el canonet lluent d’un revòlver, carregat amb cinc bales. I l’amo, que no porta altra arma que una verga o tros de canya collida fent via, sobtat i rabiós, no té altre remei que recular, seguit catxassudament pel pastor, amb el cap jup, la mirada sinistra i la rialleta de mofa incisiva als llavis.

I sempre vol la maleïda casualitat que aquesta escena no tingui altres miradors que el cel, massa alt per a servir de testimoni en judici de faltes, i la ramada d’ovelles, inconscients davant les injustícies criminoses talment com si fossin ramades d’homes. El gos també ho veu, amb sos ullots pipellejants d’animal intel·ligent; però el gos, també amb instint humà talment, sembla aplaudir l’amo dèspota i celebrar l’arbitrarietat triomfant. Si la raó provava de tornar-s’hi, llavors el gos de pressa deixaria sa passivitat complascent i, azutzat per l’amo, s’abraonaria escanyant a la raó.

I el pastor segueix, impertorbable i serè, amb la serenitat guerxa de lo insensible, son romiatge mandrós per les valls i comes, des de que apunta el dia fins que el sol es colga, obeït cegament per son lloctinent el gos de presa, que tramet les ordres a l’exèrcit devastador i sense ésser inquietat per ningú, ficant-se on vol, usufructuant el cabal d’altre com béns propis, menjant-se-li la fruita i malmetent-li la que no pot menjar, enrunant-li parets o barraques, fent que ses ovelles li esbandeixin els sembrats tendres, que li esbrollin olivars i vinyes, que li abondonin farratges i que li pasturin esparcets i userdes a punt de dall… Fa son romiatge, impertorbable, amb la impertorbabilitat incisiva d’ànima guerxa, deixant un ròssec de destrucció per valls i comes i aixecant, com voleiades d’aucells negres, cors de malediccions del pobre pagès, que es refiava del blat per a pagar bestreta i impòsits, i del menestral, que esperava vendre l’oli per a fer aprendre de lletra a la canalla.

Més d’una i de dues vegades, una pobra víctima de les males manyes d’un pastor, en una foguerada de desesperació, se n’ha passat els dits; i s’ha trobat un cos soterrat en una vinya o erm i ha anat un pare de família a presidi…, però la casta segueix impertorbable, puix el pastor, com tots els tirans que flagel·len la humanitat, ni escarmenta ni es corregeix. Només té un punt flac, i sos contraris no saben aprofitar-se’n, per a atacar-lo i vèncer-lo.

I

En Ton, amb la barretina suada sobre l’orella dreta, la camisa de bordets neta del dia, sense gec ni armilla i amb les calces de vellut caragolades sobre les espardenyes de vetes, reganyant els dits del peu, nuosos i bruns com sarments, amb el cap baix, les mans darrere l’esquena i una cigala^[1] pudenta entre dents, feia via cap al camp de les Saules, son estimat, la nineta dels seus ulls.

En Ton tenia a la ratlla de quinze vessanes de terra seva, ben seva —que deia ell—, guanyada amb la suor del seu front i que no feia censos ni cap llei de mal. Aqueixes quinze vessanes de terra eren la seva ànima i son únic pensament; se les estimava incomparablement més que a la dona, a la neboda (Déu no li havia donat fills) i a la part de cel que podia tocar-li el dia que es morís.

El dia que es morís. Heus aquí el seu clau, les vegades que meditava, que eren més clares que les festes anyals. Què es farien aquelles terres, ara tan ben conreuades, el dia que ell morís? Un sobrevingut, el qui es casés amb la neboda, se n’encarregaria, i Déu sap com les faria anar: fins, potser, temps en avall, les deixaria en erm! Quan li donava aquest pensament, el cor se li serrava i sentia una esgarrifança entre carn i pell. L’haver de morir i no poder escapar-se’n per cap cantó li semblava llavors la cosa més injusta i crudel: sense saber lo que feia, rebel·lant-se desesperadament contra la voluntat divina, se disposava a arrapar-se a la vida amb totes vint ungles i a no deixar-la anar, per més que l’espolsessin. No li hauria recat haver de deixar semalons d’unces; però la terra, la terra…! Impossible conformar-s’hi, per qualsevol cantó que s’ho mirés. Ell, que a punta de dia, més despert que un gall i amb un mos de pa i un xerric de vi al cos, ja es trobava a punt d’emprendre la feina, lo mateix al pic de l’estiu, quan les caldes ressecaven els terrossos i el sol ho feia veure tot verd i blau, que a l’hivern, quan per a trobar la negror de la terra havia d’aixecar amb l’aixada una capa de neu; ell, que no planyia llaurades a dret i a través, cavades i fems a dojo, colles de cercoladores que llevessin a les vessanes la mengia de les herbotes, com mares que lleven els polls del cap de l’infantó; ell, que les tenia com un jardí tot l’any i era l’enveja de tots els pagesos i terratinents; ell, que les hi feia llevar de bon grat a les seves terres doble de lo que donaven les altres de la rodalia, pensar que s’hauria de morir i anar-se’n d’aquest món sense enrossegar-se’n lo seu, lo que havia adobat amb suc de la seva còrpora i que hauria de deixar-ho perquè un mort de gana, un sobrevingut qualsevol, ne fes cofis-i-mofis! Rumiant-ho, s’hauria estimat més, ja que s’havia de morir, morir-se ben bé, diem, de bo de bo, que no pas que l’ànima se n’hi pugés a piular al cel i hagués de veure les injustícies que es fan en la terra i no pogués dir res ni baixar a corregir-les i a tirar-ho tot en orri…

«Tanmateix», pensava, «Déu no les havia pas fetes a dret fil totes les coses: si en lloc d’Ell, de Déu, m’hi haguessin posat a mi, an en Ton, d’altra manera, vatua Déu!, hauria anat tot girbat: mateix amb això de la terra que amb la facècia de l’altre del senyor rector…, que ja els tallaria les ales an això dels capellans, que en tot se fiquen i tot ho volen ministrejar, vatua Déu…!».

Quan la Rosa, la dona, li va agafar el tifus i el metge va dir que potser se’n faria les tres pedretes, ell, en Ton, se n’arribà a cal senyor rector per a fer-li una consulta. «Si fos cas», diem, «que arribés a finar la Rosa, en comptes de dur-la a l’ossera, a podrir-se entremig d’altra gent sense donar profit a ningú, l’hi deixaria enterrar en son camp?». El senyor rector se’l mirà amb uns ulls de pam, escruixit de la proposta; però llavors en Ton li digué lo que calia: la faria colgar sota la prunera, aquella prunera que llevava prunes a cistellats, grosses com ous de gallina; allò li seria pitjor que una femada de xisca, i a la primavera donaria goig de veure… Doncs, amb tot i que ell, en Ton, coneixia que s’explicava millor que el calendari, no n’hi va haver de fets, el rector se posà de cul a la paret sense voler entendre la raó i encar l’amenaçà amb anar per justícia si arribava a fer semblant heretgia. En Ton, carregant-se de paciència, li va prometre fer-li dir el bé de seguida i plantar una creu allà on posés la Rosa fins portar a la rectoria un bon cistell de les primeres prunes que fes la prunera… «Què més podia ell oferir…? Doncs, no, senyor: el senyor rector, ferm que ferm, no es va voler donar de cap de les maneres!».

La Rosa no es va pas morir, però de resultes d’aquella feta en Ton no tornà més a confessar, i quan venien les votacions anava sempre per en Pi i Margall, aquell que es deia que els hi volia quitar els sis rals diaris que tenien cada dia del govern… «Perquè estava vist que aquella gent volien anar sempre a la seva i eren la ruïna del pobre… Mireu que no deixar-li enterrar la seva dona, la seva dona pròpia, dins del camp, com si un de la còrpora no se’n pogués fer lo que se’n volgués…! Mireu que posar-li l’obligança de dur-la al cementiri, a la terra del comú, que per més vergonya ni tan sols se conreua…!».

Llevat d’aquella mania contra els capellans que havia agafat a ses velleses, en Ton era un home de bé del qui ànima viventa en tenia res a dir. Una mica sorrut i poc enraonat, però feiner com un bou feixenc i sense cap vici, llevat del de fumar, no coneixia cafès ni tavernes ni esbarjos de cap mena, fora dels que li donaven ses vessanes —els dos camps i l’olivet. Els dies de feina hi treballava, més que de sol a sol, de lluna a lluna; abans de pondre’s aquesta, a la matinada, ja estava ell abraonat a l’arada o al tràmec i ja feia estona que es tornava a veure pintada enmig del cel com una tallada de meló, quan en Ton deixava amb recança l’eina. Els dies feiners, doncs, hi treballava —amb una mena de treballar xardorós que tenia la voluptat d’una manyaga— i els dies de festa les anava a veure, a les seves vessanes estimades: les hi feia vesita, com solia dir…, una visita de compliment, per a enterar-se de com seguien; i era aleshores quan se les passejava deu o dotze vegades d’un cap a l’altre, reverent i complagut, aturant-se davant de cada mata, inspeccionant aresta per aresta, ajupint-se per a esbocinar les terrosses o collir les clares pedretes que hi veia… Després, altra volta amb el cap baix i les mans darrere l’esquena, mastegant l’eterna cigala o xiulant entre dents, tornava a la via. Aquell dia se n’hi anava a fer-ne una de les visites de compliment al camp de les Saules, el seu estimat, la nineta dels seus ulls; un campet de primera, quadrat com un mocador de butxaca i amb una flor de saules a l’entorn, ran del rec, que hi semblaven posades només que per fantasia.

Tot xano-xano, mastegant la cigala, quina fortor anava cinc minuts davant d’ell, i bellugant un branquilló que havia collit de la vora, arribà al camp. Sobtadament, va quedar-se petrificat, ert: la cleda que tancava la passera, subjecta a dues estaques, estava de gairell sobre una banda. No podent obrir el candau, havien romput la cadeneta de ferro. En Ton no sabia lo que li passava i va estar més de cinc minuts sense poder-se moure, com si tingués els peus clavats en terra; després s’hi acostà poc a poc, com qui va a la forca: no feia més que encanyonar, i el parpre dret li tremolava amb un moviment nerviós.

Examinà minuciosament el desperfecte: obrí i ajustà la portella tres o quatre vegades, mirà el candau forcejat, la cadeneta rompuda i tota retorçada… Quines males mans, el reconsagrat!

Baixà la vista: en terra tot era un trepitjament menut, de centenars de potetes barroeres…, i allò era fresc, de vint-i-quatre hores, pel cap més alt…

En Ton, amb el cor serrat, donà alguns passos dins del camp: allà els senyals de les potetes s’escampaven en totes direccions; el tros de goret, ben trefullat, com si ho haguessin fet a posta… Avançà més: un crit ronc s’escapà de sa gola:

—Re… llamp! —i la cara fosca se li esblaimà fins a venir-li de color d’oli.

Les faveres, com fuetejades; el blat tendre, arranat a clapes com un cap tinyós; dues o tres branques de saules esqueixades per entreteniment i arrossegant per terra; un bocí d’aquell rec fet a dret fil com la consciència del Sant Pare, esllavissat per una relliscada de sabates ferrades… Tot allò feia dol de veure!

A en Ton les dents li pruïen i ja no era el parpre, sinó la galta i tot, que se li movia com si l’hi estiressin amb un fil.

Ni que el camp de les Saules hagués sigut terrer del comú!

En Ton se mirava aquella desfeta com encegat, sense poder-ne traure els ulls. Era un vagarro o un mal esperit el qui havia pogut fer allò? Tot en una peça: era un pastor.

De sobte, en Ton virà en rodó, i decidit es dirigí a la cleda; passà sense ajustar-la i emprengué, carretera avall, la via de casa.

Son pas era més viu que de costum: entre dents barbotejava alguna paraula fosca, i, a més del parpre i la galta, començava a tremolar-li el llavi.

Trobà la porta ajustada: la dona i la neboda eren a jugar a cartes. Se n’entrà al celler, prengué una embostada de figues seques, se les posà al mocador de butxaca i tirà altra vegada cap a fora, després d’ajustar de nou les portes. Passant per la quincalleria comprà una pila d’hams.

—Ai, ai, Ton! Què voleu fer-ne de tants? —li preguntà la quincallera.

—Vull calar fluixes de cap a cap del riuet, que és un magnà d’anguiles.

I, un cop fora el portal, virà cap a la dreta, erms avall, fins a veure les parets del cementiri. Donà ullada a l’entorn: no es veia una ànima. Era diumenge i la jovenalla era tota al sarau de l’orgue, i els que no eren joves no s’hi donaven pas a passejar vora dels cementiris.

Es va seure en un corriolet estret, amb herba fins a genolls, entre les parets de dues vinyes mortes de fil·loxera; estengué a terra, enmig de ses cames obertes com una V, el mocador amb les figues, i, traient-se de la butxaca el paperet dels hams, començà la feina: ficar amb compte un ham a cada figa. Encara li van sobrar un grapat d’aquestes.

Romancejà d’una banda a l’altra fins que tocaren dos quarts de vuit: llavors, cercant dreceres, se n’entornà cap al camp de les Saules. No es veia ningú enlloc; però en Ton, per més precaució, saltà dins del rec, i d’allà estant anà enrondant el camp, escampant per les vores i les regues de les escurades, de tros en tros i prenent senyes, les figues amanides.

Pel cantó oposat allà on havia entrat, eixí del rec, i camps a través, com una llebre, fugí cap a casa.

Veient-lo entrar tan a deshora, la Rosa l’escridassà.

—D’on véns, Verge Maria? Ja he escalfat tres vegades el sopar: serà mateix que un grum…

Ell li explicà que se n’havia anat a les Freixedes —el camp que tenien més lluny—, i allà s’havia entretingut fins a tant que no s’hi vegé, caçant cargolets com l’ungla, que n’hi havia un femer.

Ella es quedà a mig mocar el llum.

—Cargolets…?

Ella hi havia anat el dia abans a collir pèsols i no n’havia vist la cara d’un!

En Ton, tot compromès, s’abocà vi, acotant el cap.

—Oh! —féu—. És que només són tot girentorn de la bassa —el cantó més lluny dels pèsols—; i si no arribo a traure’ls, que n’haurien fet de mal, els reconsagrats!

I no se’n parlà més.

II

En Nasi, un dels pastors més descarats de l’encontrada i que feia més mal que pedra seca, sortia de Torre-Roja —on tancava feia una passada— amb tota la ramada que el Moro, el gossàs malcarat i llest com un coet, ajustava i dirigia, esvalotant i corrent com un boig.

Les ovelles ara s’agombolaven totes encantades, no sabent si tirar avant o enrere, ara es posaven a córrer totes a la vegada, envestint-se i belant llastimosament.

El gos les empaitava per fer-les caminar de pressa, però, així que emprenien la correguda, les paralitzava en sec el cridar, planyívol i dolç com un plor d’infant malalt, dels anyellets, que treien, enraïmant-se uns sobre els altres, el morret blanc i envellutat, per entre les llates de la porta del corral. Els grans ulls negres i humitosos de les pobres mares es giraven, innocents i mansois, cap a la jaça, amb una esma de recular; però el Moro, rabent i despietat —perquè era un ésser que tenia ofici, però no família— les envestia de sec a sec, amb la confiança atrevida del que sap que té la dreta de l’amo; i si les ovelles ronsejaven, encara amb recança, pels anyellets desemparats, el gos semblava donar-ne queixa a l’amo, amb un lladruc cremat, de mal geni…, i l’amo llançava una pedra, que, malgrat no toqués a ningú, sembrava la por entre tota la ramada.

Així que s’havia perdut de vista la jaça, tot anava bé: les mares, resignades i dòcils, amb la docilesa de la inconsciència, seguien a reressaga les ovelles joves, que, fantasioses, amb el cap ple de vent, enjogassades i atrevides, anaven sempre al davant, ara enfilant-se marges en amunt per collir una blanca margarideta o una corretjola rosada, ara baixant, amb risc d’estimbar-se, per les fondalades escabroses, ara bromejant amb el marrà rabiós, que hauria fet cara a un toro mesell, ara barallant-se de per riure elles amb elles.

El Moro, llavors, tranquil·litzant-se, començava a estar per ell. Aixecava la camota peluda sobre cada farigola en flor que trobava al pas: s’aturava en cada virada del camí, gratant després per a tirar-hi terra al damunt amb quatre cops de pota; flairava el rastre d’una gossota que bellugava al lluny, d’un bot saltava dalt de les parets, envestia els gossots petaners que el lladraven de dins del clos estant, amagats darrere del cistell del seu amo, corria com un llampec cap a les aloses que quetejaven al cim de les terroses… De sobte, tornava enrere, com si en portés una de cap, anava cap al pastor, li feia quatre salts entorn i se’l mirava, emprendat devotament, amb sos ullots vius, que pipellejaven, com lluernes enmig d’un rostoll, entre la pelussera destenyida del frontar.

En Nasi, xiulant entre dents, se dignava baixar els ulls, amb quelcom d’humà en el fons: mes si el Moro l’amoïnava massa, li engegava una coça amb les sabates ferrades, i el Moro comprenia de seguida que s’havia excedit, que l’amo no estava per festes, i corrent i espolsant-se, se n’anava a preguntar-li com se deia a un perdiguer impertorbable, amb cara de diplomàtic, que rastrejava quelcom, també per compte de l’amo, que el seguia de lluny amb l’escopeta, quin canó mirotejava al sol mateix que esquerdes d’espill.

En Nasi meditava. Amb la vara creuada darrere l’esquena i passada per les anses dels braços i amb el sarró prenyat de pa i vi, amb l’aire indiferent de costum, anava avall, avall, darrere les ovelles, sense adonar-se de res i fent voltar, hala, hala, els catúfols del pensament. En Nasi meditava: meditava «que tot va, cada dia, de mal en pitjor, en aquest món arrastrat: que ara mateix l’home que vulgui guanyar-se la vida, haurà d’anar a camí ral, perquè lo que diu l’ofici, va perdent-se; que no es troba una herba per remei, com no siga gratant-se la butxaca; que si una ovella s’esgarria en alguna feixa, tothom posa de seguida el crit al cel i ara mateix no es podrà donar un pas sense que els xerraires se n’enterin i ho escotxinin als amos. Per no anar més lluny: en lo que es duia d’any, tres ximples l’havien denunciat, amb tot i pagar ell amb la cara i saber-se que tenia males burles. Sort que ell sabia manejar-se, que, si no…! Dos secretaris, amenaçant-los, havien fet moixini, i la denúncia no s’havia tirat endavant; però un terç havia fet cara i jurat donar-ne part a Girona de lo que ell, en Nasi, li havia dit; i com tenien un grapat de testimonis i la cosa podia anar-li malament, no li havia quedat altre camí que amollar, afluixant quinze pessetes, quasi bé el que valia l’esparcet que s’havien menjat les ovelles! Com si an ell res li costés, res, per la gràcia de Déu…! De compra sol d’aquelles bestioletes, se n’havia fet més de quinze unces. I de les herbes que havia d’emparaular per a tapar la boca a la gent…? Doncs, què es pensaven? Que an ell tot li venia dels aires del cel…? Fins els amos es desvergonyien: el mal esperit de la Torrentera li havia promès que li foteria un tiro el dia que l’arreplegués. No que a ell, a en Nasi, li fessin basarda les amenaces…, en sentia tantes d’un cap d’any a l’altre…!, però amb lo de la Torrentera calia estar-hi alerta; era un home tan reboig i tenia tant de bo amb els que remenen les cireres! La seva dona deien que s’entenia amb el cacic, aquell que tan aviat era diputat com governador i que es feia passar per parent d’en Sagasta. Així és que, per bestieses que fes el de la Torrentera, de tot el treien en bé… Pobre d’ell, d’en Nasi, que haguessin sospitat que era el que li calà foc a les garberes…! Se n’havia fet mitja collita de civada, i lo que sentia en Nasi era no haver-li pogut arreplegar el blat; llavors sí que hauria bramat de valent, el de la Torrentera! Sinó que amb el blat les coses no haurien vingut rodades, mentres que amb la civada… El dia abans, mentres la segaven, tothom havia sentit que el de la Torrentera es disputà amb son veí, en Jepet; l’un deia que se li havien ficat, els segadors de l’altre, més d’un pas dins del camp; l’altre deia que no, i durant la disputa, en Jepet s’atreví a dir al de la Torrentera que aquella civada que li robava no li faria pas profit. A l’altre dia fou el foc i tothom donà la culpa an en Jepet… I en Jepet encara s’hi podria, a Girona, esperant les resultes; i la seva dona i la canalla, per no rosegar-se els colzes, havien d’anar de porta en porta… Arri allà! Millor…! Perquè llengüetejava, en Jepet, també. No volia fer i volia dir quan l’atrapà en la vinya…? Doncs, hala: que ho fes de la presó estant!».

Mentres per l’estil rumiava en Nasi, el Moro, que rodava per vora seu, fugí escapat, llançant un lladruc d’amenaça, rostos avall. En Nasi aixecà el cap… Recristo. Més aviat hi hagués pensat! El de la Torrentera, amb l’escopeta al coll, venia d’aquell indret, xano-xano. A en Nasi se li regiraren les sangs: no el podia veure an aquell home que, segur de son poder, s’havia atrevit a fer-li amenaces i del que no es podia revenjar a la descarada! Fins les bèsties semblava que ho entenien. El Moro i aquella folla de gossa de la Torrentera no es podien pair: només que se sentissin de flaire, es posaven com esperitats.

Ja els hi venia de cadells. La gossa era l’ull dret del seu amo, i un dia que en Nasi l’atrapà sola, veient que ningú podia adonar-se’n, li abordà el Moro, que va deixar-la mig feta malbé: d’aleshores que es duien la malícia.

En Nasi mirà: el de la Torrentera trencava el camí i hauria de passar per vora d’ell; llavors el pastor, amb un xiulet penetrant, cridà el Moro; el Moro, sorprès, girà el cap, però sense recular, perquè estava a punt d’aconseguir la gossa; en Nasi xiulà amb més imperi; el gos romangué encara indecís; mes, al terç xiulet, fet ensems que en Nasi collia una pedra per a tirar-l’hi, el Moro, descontent i de mala gana, girà cua, tornant amunt. El caçador féu aleshores una mitja rialla que no li passà pas per alt an en Nasi.

—Veuràs, espera’t —murmurà enrabiat, mentres espiava de cua d’ull a l’altre; i així que el tingué a tres canes, amb la gossa dos passos davant, en Nasi azutzà al Moro amb un claqueteig de llengua imperceptible; el Moro botà com una fúria i la gossa el rebé encarant-se, reganyant els ullals i amb els pèls drets com els d’un raspall.

Feia tramuntaneta, el caçador venia de cap a llevant i havia sentit el claqueteig d’en Nasi; s’aturà, i fent una estranya rialleta, posà l’escopeta d’encep al sòl, s’estantolà sobre el canó i es posà a mirar tranquil·lament la batussa.

Els gossos s’havien abraonat, i al primer Déu vos guard rodaren per terra fets un cabdell, i els pellocs de pèl volaren enlaire. No semblaven dos, sinó mitja dotzena, puix no es veien més que caps, cues i potes de tots costats. Aviat el degoteig de sang estrellà el sòl de rosetes vermelles. Al principi tant de delit mostrava l’un com l’altre, però al cap de poc se vegé que el Moro duia la de perdre. La gossa tenia una dentellada tan ferma que allà on clavava l’ullal, seguia el tros. Les lluernes del Moro llançaven un resplendor verdós, ses barbotes testes bellugaven esperitades; però, per més que se reblincava de tots cantons i mossegava a tort i a dret, com afollit, rebia més que no pegava.

De sobte, la gossa, amb una envestida, el clavà pel coll, espolsà d’una banda a l’altra i el féu caure de costat, el cap amorrat a la terra. Un grifol de sang esquitxà l’aire.

Veient-se el gos mort, en Nasi féu un moviment involuntari per a despartir-los; però al mateix punt, el de la Torrentera, ràpid com el pensament, s’encarà l’escopeta i digué resolut:

—Si feu res, el mato! Vós l’heu abordat, doncs que es batin fins que en tinguin prou, i guanyi el que guanyi.

I son aire decidit no donava pas lloc a raons.

En Nasi, blanc de ràbia, mirà de tots costats; però l’altre, com per a demostrar-li el cabal que feia d’aquella mirada, tornà a baixar l’escopeta i li clavà, a son torn, els ulls mofetes. El pastor s’enfonsà les ungles al pit i els nervis se li posaren tibants com cordes de guitarra; però, lo mateix que el Moro, conegué que duia la de perdre.

El gos, ple de sang i baves, amb prou feina tenia alè per a defensar-se, però la gossa no l’hauria pas deixat; llavors el de la Torrentera, posant-se l’escopeta al muscle i fent un gest, se n’anà rostos amunt sense girar la cara ni donar els bons dies.

En Nasi, plantat al seti, el seguí a ull fit, fins a perdre’l de vista; després, mirà el gos. Assegut, se llepava, grunyint, les ferides. Com son amo s’acostés, s’adreçà bellugant la cua.

En Nasi, amb ira negra, aixecà la pota ferrada.

—No sé per què me detinc d’esclafar-te…!

Fou tan expressiu son gest que l’animal reculà, esporuguit; i sentint que no s’havia portat com d’ell esperaven, s’arrupí capbaix, sense ni gosar llepar-se.

En qualsevol altra ocasió, en Nasi hauria examinat el gos xopant-li amb vi les nafres; però aquell dia, ni se’n recordà. D’esma li signà les ovelles esgarriades i tirà rostos avall. L’animalot, amb oficiositat de servo que ha agraviat l’amo i vol recobrar sa gràcia, es posà a córrer lladrant, i a les ovelles que atrapava, mossada a l’una, mossada a l’altra, sense contemplacions, com si volgués esbravar-se de l’afront que havia sofert.

En Nasi feia cara de tres déus i sentia un caliver dins del pit. Tan encès estava que ni li venia cap pensada de les que era sempre pròdig son cervell per a revenjar-se dels que l’ofenien. Només una idea se li clavava en ell com un clau, i la traduïa en aquesta forma:

—Ah, que jo un dia l’atrapi a jóc…!

Un dels primers camps que es trobaven un cop baix de la plana, era el de les Saules, la nineta dels ulls d’en Ton.

Així que el vegeren, les ovelles, enllaminides de l’altre dia, se posaren a córrer i s’agombolaren totes sobre la passera. El Moro les deixà fer, però, aturant-se al peu de la cleda, llançà un lladruc cridant l’atenció de l’amo i demanant-li ordres. En Nasi aixecà el cap al veure la cleda tal com ell l’havia deixada, la riallota perversa li vagà pels llavis i murmurà, dirigint-se no sabia a qui:

«Ah, sí…? Millor! Uns pagaran pels altres».

I se n’entrà decidit al camp, darrere ses ovelles; aquestes s’expandiren en totes direccions, i ell saltà al rec i s’ajagué a l’ombra d’una saula. Volia dormir, com de costum, però no pusqué atrapar la son. La rabior bullia en son pit com una olla de metzines, per més que volgués aturar el pensament, sempre tornava a la mateixa.

«Quina, quina en podria fer que deixés memòria?».

I, veient que no volia acudir-se-li cap treta digna de son enginy de pastor desanimat, sentia ganes de mossegar-se a si mateix, per càstig.

Sortint del camp d’en Ton, la ramada entrà en un altre i en un altre; aquell dia en Nasi no tenia cap mirament ni s’aturava per res. Solia fer mal per costum, per a estalviar diners o per a revenjar-se, però aleshores destruïa sols per destruir, i la destrucció li era necessària, com una medecina que li refrescava el cor i li esbargia l’humor envinagrat.

A la baixa hora se n’entornava cap a Torre-roja darrere la ramada. De sobte, sentí una punyida. Acabava d’atalaiar-se d’una ovella que s’havia aturat en sec, estirant el coll. Ell també s’aturà; no una, sinó dues, tres, quatre, feien lo mateix. La quimera se li entravessà com un os en la gargamella i li semblà que acabava d’empassar-se lo mateix que s’havien empassat les ovelles. Perquè no calia dubte: l’havien hagut! No perquè li quedés esperança, sinó per a acabar-se d’agullonar la malícia, en el primer tros d’userda que s’escaigué al pas hi ficà a les ovelles. Fartes i tot, totes s’amorraren de seguida, però algunes tornaren a aixecar el cap vivament i es quedaren immòbils, amb el coll estirat i la mirada estúpida.

En Nasi se sobtà a si mateix sentint rebrollar tan impetuosament al fons de ses entranyes sa perversitat nadiua.

Amb el cap baix i la mirada dura, arribà a Torre-roja; amb el cap baix i la mirada dura, aconduí la ramada, malmirant a les ovelles que havien rebut, com maleint-les per sa estupidesa, que no les hi havia deixat conèixer el perill; amb el cap baix i la mirada dura, sopà, i en havent sopat, grunyí la bona nit als masovers i mossos, i amb el cap baix i la mirada dura, se n’entrà a la cort i es tirà vestit sobre la llitera.

Tenia son plan entre cella i cella. Havia deixat l’execució de les ovelles ferides per a l’endemà i havia tancat el Moro dins del corral. Quan tothom fou acotxat en la casa, se despenjà pel finestró de la cort, que queia sobre la balcera dels fems, i fent una gran rodada, perquè no el flairessin els gossos del mas, se llançà rostos avall.

La lluna li estenia l’ombra de son cos per conreus i marges, allargant-la desmesuradament.

III

En Ton s’hauria dit que tenia mal donat: no podia habitar enlloc. Fins la Rosa arribà a dir-li:

—Valga’m Déu! Que trobes agulles a la cadira, que no fas més que bellugar?

—És…, és que tinc pruïja. Me deu sortir una granança —respongué ell, sense saber què dir.

La granança aquella, feia dos dies que la duia al cos; que no podia recordar-se de l’estropici del camp que no se li encenguessin les sangs de seguida; en quaranta-vuit hores de no pensar en res més, no havia pogut acostumar-s’hi gens ni mica i sempre la impressió li era nova i dolorosa com en el primer moment.

Al temps que tenia, mai, fins aleshores, ningú s’havia atrevit a fer-li semblant ultratge; tothom li havia respectat les vessanes estimades, i, fora de sa petja, cap petja humana les havia premudes en més de vint anys. I havia hagut de sortir un dimoni de l’infern per a profanar-les sens consideració.

A l’escalfor de la primera foguerada, en Ton havia sembrat el camp de metzines, o d’hams, que pel cas tot era u, i, després, considerant fredament el que havia fet, no se n’arrepentia gens ni mica; l’honor de sa propietat bé mereixia aquella salvaguarda i molt més encara; lo que no mereixia ell, era la condició que s’havia posat a si mateix —per a no donar sospita al dimoni de l’infern— de no acostar-se al camp. Si en qualsevol temps li hauria estat dolorosa aquella privança, quant més no n’hi havia d’ésser aleshores que el camp estava com qui diu malalt i amb les nafres i senyals de la profanació! Si ell, en Ton, hagués pogut traure’ls de seguida aquells senyals i guarir la terra i les plantes d’aquelles nafres, s’hauria quedat més aconsolat i tranquil. Però ara semblava que les tenia desemparades, aquelles terres, i son allunyament li feia l’efecte d’un oblit imperdonable, fins d’una ingratitud de la qual en patia una pena sorda, molt parescuda al remordiment.

Resistí a l’agulló que el fiblava tant com va poder; però, en havent sopat, la pruïja se li féu intolerable, i, amb no poca sorpresa de la Rosa i de la neboda, digué que havia de sortir una mica.

Ell mateix conegué que aquella treta tan fora de ses costums calia explicació, i donà la primera que li acudí.

—Veuràs…, en Ferriol carreter me va dir que si ens aveníem me compraria totes les faves d’un plegat…

—I bé…

—I bé, i bé… Que vull anar a veure si està en la mateixa.

—Ara, justament?

—Ara mellor que mai…, perquè he vist que l’enrondava avui en Perot, que en té una gran partida per vendre i no voldria que em passés davant…

La Rosa i la neboda li deien que esperés a l’endemà a veure an en Ferriol carreter; però ell, que no, que havia d’ésser de seguida; i com li coneixien prou el geni, ni la Rosa ni la neboda s’escarrassaren en fer-lo mudar de pensament; tant si deien com si no, sempre acabava per sortir amb la seva, i així que s’entossudia, s’arronsaven d’espatlles, i acabat.

Les hi digué que deixessin la clau sota la porta i se n’anessin al llit. De primer, tia i neboda pensaven d’esperar-lo tot fent mitja, però després recordaren que s’havien de llevar a les dues per a rentar la bugada, i se n’anaren a dormir d’horeta.

En Ferriol carreter devia haver de contractar les faves a la fi del món, perquè en Ton, en comptes d’anar-lo a trobar a casa seva, sortí del poble i camina que caminaràs.

Feia una nit més clara que pensament d’albat i dolça com un mató de monja. En Ton fins trobava bo en esbargir-se una mica; no era aucell de gàbia avesat a viure a sol i serena, s’ofegava sota teulada. Amb les mans darrere l’esquena i la cigala al bec —una cigala esclafada d’un cap i esberlada de l’altre en forma de lliri— se n’anava trico-trico, sentint una llei de cosa dolça i poruga a la vegada, com deu sentir-la un estimat que té privat de veure la xicota i s’ha de valer de manyes per a tenir-hi una entrevista d’amagatotis.

No anava pel camí dret, no fos que algú se n’hagués adonat, sinó que feia marrada i es ficava per corriols i vores excusades, amb lo que triplicava el camí.

Així que arribà a l’entrada del camp, una nova impressió li aturà el respir: el dimoni de l’infern havia tornat allà abans que ell! La destrossa passava de tota mida i no es podia fixar la vista enlloc que no se n’hi vegessin les senyals clares.

El dolor i l’alegria se barallaren dins del pit d’en Ton a veure qui guanyaria; guanyà el dolor, però l’alegria de la revenja l’endolcí una engruna. Baixà al rec i tot corbat se posà a cercar les figues seguint les senyes que havia pres a l’escampar-les. De seguida vegé que no en quedava una en el primer tros del camp. «Ja estaria galdós el dimoni de l’infern i la seva tropa…!». I en Ton, enquimerat i satisfet, botzinà en veu alta:

—Poc, rellamp. Lo més fluix, que hi deixin los ossos!

I anà fent la volta, sempre dins del rec i tot arrupit sota l’ombra de les saules.

Tenia mig camp enrondat quan vegé la primera figa. Un cop fet l’escarment no hi havia pas perill que hi tornessin, pensà en Ton, i tant se valia que recollís les figues sobreres, i acabat, amén, Jesús.

De dins del rec estant estirà el braç per a haver-la, però l’havia tirada massa lluny i no hi arribà de bon tros. S’arrapà al marge per a enfilar-se dalt del camp, però tantost s’adreçava per a posar-se en peu, li cau un home al davant, com plogut del cel.

Era en Nasi. En Ton se féu instintivament enrere, espaumat. Quedaren mirant-se fit a fit l’un a l’altre. En Nasi duia un puny clos i reia feréstegament, sense fressa; sos tirats de gat mesquer feien basarda.

—Cerques les figues, eh? —féu amb una veu ronca que semblava venir de lluny—. Ja te les he arreplegades jo, home…!

I, abans que el pobre Ton hagués pogut bleixar, el gat mesquer li saltà a sobre, i de l’envestida el tombà d’esquena, caient-li al damunt.

S’abraçaren estretament, caragolant-se com serpents i rodolant per terra. En Ton era alt i gros, però estava esclafat del treball i tenia anys i anava a sota. En l’altre hi havia poca peça, però era jove, anava al cim i tenia males manyes. Mig refet de la sorpresa, en Ton bregà tot lo que va poder; mes l’altre no tardà en subjectar-lo fermament, apuntalant-li un genoll al ventre i estrenyent-li la gargamella amb una grapassa de ferro, mentre jugava l’altra com una botxa, que, caient, rabenta, d’ací d’allà, li aixapava els ossos del cap i li feia bombar el pit com un tabal.

Així que el tingué mig atuït, forfollà precipitadament per la butxaca.

—Volies figues, eh? Aquí les tens!

I esqueixant-li els llavis d’una grapada, tractà de ficar-li quelcom a la boca; però, revifada i envibreïda pel dolor, la víctima se retorçà violentament i, atrapant un dit de son botxí, quasi l’escapçà de la queixalada. En Nasi llançà un udol de llop al sentir-se ferit i es reblincà sobre si mateix amb ràpid moviment; sonà un reec!, aspre, relluí un llampec en l’aire, i l’ampla fulla del ganivet s’endinsà tota sota les costelles d’en Ton. Un gemec, una contorsió i una gran batzegada i… En Ton ja no bregà més; tot plegat havia sigut cosa d’un segon.

Aleshores, trèmul i panteixant, l’assassí marmotejà amb aire terrible:

—Doncs què et pensaves, taup? Bromes a mi, eh? Bromes a mi? Aquí les tens…, per a ensenyar-te’n! —I rebuscà quelcom per terra i, clavant-li de nou el genoll al ventre, afegí amb quimera—: I ara ho veurem, si te les menges o no te les menges, les arrastrades figues!

Amb les urpes plenes de sang li desclogué les barres, fortament encaixades, i li engorjà figues i més figues, amb una sanya salvatgina i ficant-li els dits fins a baix del canyó, on s’hi oïa un remor d’aigua que bull.

—Té, té, té! Maleït siga! Que no t’hi puga deixar puny i tot, redéu!

Després se fregà les grapes sobre el pit, que batzegava encara com si hi donessin cops de part de dins, féu lo mateix amb la fulla de l’eina i es posà en peu, tambalejant i espolsant-se. I mentres s’arranjava la roba desarreglada, com encara li rebufés per dins la ràbia negra, s’esbravà pegant amb tota sa força una coça feréstega a l’agònic.

Al clar de lluna li blanquejaren les dents entremig dels llavis estirats per la rialla perversa.

—Torna-hi, ara, valent, a escampar figues. No sé com no…!

I llançant-li una darrera mirada d’amenaça i de triomf, collí la gorra d’en terra i se n’anà lentament, cap alt, a través del camp. Mes, al traspassar la passera, va repensar-se. Recordava que aquell matí l’havien vist ajaçat allà mateix, dins del rec, una colla de jornalers que passaven. Això i les senyals que havia deixat eren un perill per ell. Reculà; el pobre Ton s’escolava. Arrabassà un grapat de civada i l’entaforà en la ferida; recollí les figues que trobà pel sòl i les llençà tan lluny com les mans li abastaren; escampà un manat de brossa sobre la sang…, girà la mirada en rodó i quedà satisfet. Aleshores s’ajupí i, abraçant per la cintura al pobric, se l’ensacà sobre l’espatlla, no sens maldar. Un cop el tingué així, penjant-li les cames pel davant i el cap i els braços pel darrere, començà a caminar avall, avall, amb pas apressat i torcent-se sota sa càrrega. Quan arribà al riu no podia més. Deixà el cos a la bella vora del marge i cercà un pedral; desenrotllà la faixa d’en Ton, ben empapada de sang, va lligar-la d’un extrem al pedral i de l’altra al coll de la víctima, ho féu rodolar tot fins al peu del segat, donà una bona empenta i…, paf!

Un cop sord, un remoixell d’aigua, un home que se n’entorna, rostos amunt, camí de Torre-roja i…, mai més ningú arribà a saber lo que s’havia fet del pobre Ton.