Idil·li xorc

L’estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.

Era un escamot de l’exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, cotnes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.

La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se’n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.

Al davant de tots, a tall-de-cap-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida.

Darrere d’ella seguia la barrija-barreja d’homes i dones, vestits de pellingotes i robes donades plenes de quera, i vinclats, qui més qui menys, quasi tots, com sota el pes d’una càrrega feixuga que duguessin a l’esquena. A primer rengle feien com un aplec petit dins del gros els captaires més antics, els que feia més temps que anaven acomboiats: la Xica Llosca, amb el cap ficat entre les espatlles i guipant a terra com qui cerca agulles; sempre rondinant entre dents i sempre tirant amb totes ses forces, com una mula de carretó feixuc, de son cistellàs de canya, al que anava arrapat en Queló, el beneitet, rient tot sol i guaitant-se de tots costats la brusa nova i la gorreta de col·legial, amb el galó d’or entorn, tan remenuda que no li tapava mitja closca. En Queló tenia vint-i-cinc anys, era barbamec, com una noia, i per una punta de cigarret hauria fet l’arbreforc una hora seguida. A prop d’ell hi solia anar el Nen del Bec, un homenassàs de nou pams d’ossamenta amb sos vuitanta anys i sa ferum de mala peça a coll. Fort com un roure, dret com un pi, tot estella, aquell home anava a captar per deport, per costum, per ganduleria, per espargiment i per profit: per tot, menys per necessitat, puix tenia diners a rèdit, havia casat quatre filles amb el dret de mil lliures a cada una, i encara se sospitava que tenia un picotí d’unces amagat en el carcanyol d’una volta. La gent se’l mirava de mal ull perquè es deia que havia sigut espieta d’una partida de facinerosos que envestien masies i carreters, de nit i amb la cara emmascarada. Els companys no l’haurien volgut en l’aplec, perquè quan ell hi era en les cases posaven mala cara i no els deixaven reposar per les entrades; però ell se ficava pertot; com feia basarda, ningú gosava dir-li res, fora el ceguet de Pla de Juli, que tantost se’l sentia prop ja cridava amb regany: «Put a sofre! Put a sofre!», i per a fugir de vora seva empenyia el bastó travesser que aguantaven ell d’un cap i de l’altre son nét, en Jaumet, un bon Jesús bonic, bonic, tot ple de caca.

Aquell cec, poca cosa i denerit com una palla, era la damnació del gegantàs, que quan el veia apartar-se d’ell amb aquells mals modos tremolava de ràbia i sentia desig d’enfonsar-li d’un cop de puny el caparrot esborrifat dins de la carcanada estantissa, però s’aguantava i no feia res, perquè el cec, amb tot i no veure-hi, havia flairat quelcom molts anys enrere i tenia memòria i la llengua trempada, i ell, el Nen del Bec, volia passar en pau els darrers anys de vida i no fer la mala fi de companys d’altre temps.

No lluny del cec, però a reressaga de tothom i arrossegant els peus i disputant eternalment, solien marxar les xaruguetes de la colla, la Llúcia i la Conilla, dues velletes remenudes i bufones totes netetes i endreçades, amb faldilles de bordets, davantals de cànem i llana, els giponets apedaçats, les mitges blaves ben sargides, les espardenyes de vetes sense cap forat i les caretes, seques i grogues com cigrons, amagadetes dins de la caputxa de baieta negra lligada al coll. S’hauria dit que eren germanes, sempre tan semblants i de costat; mes no eren sinó consogres: el fill de l’una s’havia casat amb la filla de l’altra, i vivien plegats tots. L’hereu les estimava, la noia també, i elles dues eren com les criatures d’aquell matrimoni, que no en tenia d’altres. Tremoloses de mans, curtes de vista i flaques de cames, no eren bones per a res: si volien rentar un plat, el trencaven; si volien fer mitja, escorrien els punts; si volien engegar les oques, les deixaven negar; si el porc fugia i volien aturar-lo, queien i es feien malbé. Però totes dues eren treballadores, no podien estar quietes i es duien malícia; totes dues volien fer quelcom i fer-ho cada una millor que l’altra; i l’hereu i la noia, perquè es divertissin i no destorbessin per la casa, les atipaven bé i les deixaven captar. Per això se les veia a tot arreu sempre plegades, sempre amb sos cistellets i sos bastons, sempre empassegant amb les faldilles i sempre disputant. Això del disputar ho duien en la sang; disputaven per tot i per res: perquè a l’una li havien donat un tall més de tomata que a l’altra; perquè la Conilla havia dit «verra» a la Llúcia, que menjava amb els dits; perquè la Llúcia havia donat una empenta a la Conilla quan passaven la porta; perquè els havien posat massa pa al cistell; perquè no els n’hi havien posat gaire; perquè l’una anava massa de pressa; perquè l’altra massa a poc a poc… Era cosa de sentir-les sempre:

—Ets una trapassera que goites tot lo que menjo.

—Dret hi tinc, que les figues són nostres.

—La noia me les ha donades.

—Són de la figuera del noi.

—Ella les va collir.

—I jo vaig enfilar-les!

—Mentida!

—Tu!

—Que sí!

—Que no!

—Me’n vaig, i si caus, aixeca’t!

—Vés-te’n, mellor, que sempre m’envesteixes!

O bé:

—Era una peça de cinc i han dit que la partíssim.

—I ja te n’he donada una de xica!

—Però t’has quedat la grossa.

—I bueno?

—I jo en tinc la meitat de la grossa.

—Goita, aquesta!

—I la vull!

—Doncs torna’m l’altra!

—Ja me l’has donada, l’altra, i qui dóna i pren va a l’infern.

—Tu hi aniràs, per rabiosa!

—I tu per lladre!

—Jo lladre?

—Sí, que m’has robat la peça!

—I tu la meva!

—I te n’hauràs de confessar…

—I dòs l’hi xerraré tot, al senyor rector.

—Xerra-l’hi! Després diràs que no ets xerraire!

—Bueno: mellor per mi.

—Oi…

Però en aqueixes un vailet endiastrat allargava un bastó per fer caure la Conilla, i aquesta i la Llúcia, al plegat, se giraven cremades i li deien tots els fàstics, o bé la Llúcia s’ennuegava amb un bocí d’orellana i la Conilla se posava a plorar, cridant gent; i no podien viure ni un moment separades, i fins, per a tenir pau, les havien de fer dormir en un mateix llit.

De sobte, enmig de la remor d’eixam que feia l’estol, la veu gargaixosa i mofeta de la Gonya, deixant de cantar la corranda desvergonyida, cridà allà, al davant de tot:

—Ai, llamp! Goiteu a on és aquella mala oruga!

—Cullera! —botzinà la Llosca—. La podíem ben esperar dalt de la rampa!

—Goiteu-los, que atrafegats estan…! Ai, llamp! Déu me mati si no festegen!

De totes les boques s’aixecà, en cor, un gargamelleig de rialles esquerdades.

—Ai, llamp! Els tinc de fer veure els ulls verds… Deixeu-los per mi… —i rient, se n’anà de dret cap a un home i una dona que estaven asseguts en un clot de marge, conversant i parant el sol. D’un tros lluny ja els cridà:

—Tu, Laia, arrastrada! Què hi fas ací tan arraulida?

—Que et demana tracte el Tit? —féu la Farriola, una pallardassa desgarbada amb aire de garsa i que patia de mal de Sant Pau.

El Nen del Bec també hi digué la seva, amb sa veu ronca, de contrabaix destrempat.

—Ei, vosatros? Quin dia vos tiren trona avall?

—El dia dels Innocents! —féu una veu esgarriada.

—O per Sant Ximplici! —afegí un altre, rient.

—Mos donareu confits? —digué, a son torn, la Marfuga, una dona tinyosa que sempre gratava, i que duia un gec d’home en comptes de gipó.

—Sí, de pota de mosca, te’ls darà! —va contestar-li amb una ganyota descarada el Gravat, un geperut més lasciu que un simi i amb la cara verda, feta unes torradores, de la pigota.

Els del marge no deien res; però, quan vegeren la companyia a prop, van aixecar-se. Eren en Tit i la Laia, dos captaires del poble. Així que els assoliren, tothom els va enrondar fent la sardana i xisclant i rient com bojos.

La Gonya duia el compàs, tocant una canya per flabiol i picant el cistell en comptes de tabalet. Els dos, sorpresos, de primer estaven tots avergonyits; després l’home començà a enfurismar-se per a fugir del cercle que el voltava i a vomitar injúries; però els altres se’n reien pla bé, i com més despacientats els veien, més creixia la bulla i les rialles; fins les dues xaruguetes s’hi feien, agafades per la mà i rient com unes beneitones.

Tan sols el ceguet de Pla de Juli havia protestat, cridant amb regany:

—Jaquiu-los estar, verros, més que verros! Sembleu escurçons!

—Ai, llamp! Calla tu, rot, que ets més malagradós que una garbinada —li havia respost la Gonya, amb sa veuassa mofeta.

I el cec, tot cremat, se n’havia anat carretera avall, bellugant el caparrot esborrifat i empenyent amb aspresa el bon Jesuset, que es girava cap amunt, amb recança de deixar la festa.

I la gatzara continuà: tothom estava empenyat en que en Tit i la Laia fessin bracet fins a la vila, com una parella de senyors quan tornen de casament; els demés els farien de seguici, cantant i gatejant.

Els pagesos que plegaven de la junta, tornant darrere el parell, amb l’agullada a l’espatlla, s’aturaven tots estranyats, i quan entenien el perquè de la gresca se trencaven a riure, com la pobretalla, deixant anar un gavadal d’acudits gruixuts.

I aquells dos infeliços, enmig de son grotesc corteig de bruixes i diastres que tantost els cantava les absoltes o la marxa reial, semblaven dos malfactors que menen a la forca.

Ell tenia cap a seixanta anys; ella, cinquanta-tres.

Ell era petitó, rabassut, amb un cap grossàs, com una bola carminosa, tota mascarada d’ací d’allà per la pelussera mal llevada amb dos ullets grisos amagats sota la garba de les celles, com dos palets menuts sota unes mates d’esbarzers, un nas boterut, vermell, ple de pèls testos com les punxes d’un eriçó, i un morro fluix i penjant que regalimava sempre, com la molsa dels ombradius. Amb prou feines podia caminar, ajudant-se amb dos bastons i balandrejant el cos d’ací d’allà com un bergantí mal estibat. A un pam del sòl hi tenia els genolls, i les cames se li eixamplaven a banda i banda com un parell de rems que xapotegessin pesadament i sense ritme. De menut li havia passat pel cim un carro ple de grava que l’havia aixafat tot. Donant-lo per mort, quasi bé ningú l’assistí; però ell, que era per a la vida, guarí guapament i quedà esguerradet.

Ella «no hi era tota», segons la dita del poble. Alta i primeta, tota enrampada, semblava que tingués rovell a les frontisses: els tumors freds, arrapats a sa persona com hòsties a la roca, se la menjaven viva. De joveneta tenia la cara escaienta, i algun beneit va fer-l’hi entendre: d’aleshores li venia l’entonament i l’afany de presumir. Tots els dinerots que arreplegava els esmerçava en mocadors de pita i en flocs virolats que es lligava al coll, sobre l’enfaixament dels pegats i untures. Fins una temporada que va poder anar sense res al cap s’havia comprat una agulla groga per al monyo, en comptes de boixet. Mes, en canvi d’aquests luxes, solia anar descalça estiu i hivern i reganyar els colzes punxeguts pels estrips del gipó.

Tots dos eren fadrins: ell, onclet en una casa en què hi havia tanta canalla com puces; i ella, pubilla d’una barraca de tàpia que se n’anava al sòl, i sense pare, ni mare, ni amic, ni parent als seus entorns.

Tots dos tenien ofici: ell guardava els garrins de tot el poble en un clos del comú, i a tres quartos per cap cada mesada; ella criava conills dins de casa seva; i tots dos, un parell de vegades per setmana, aplegats a l’estol de fariseus de l’encontrada, anaven a captar a vila.

Però com que el Tit no podia caminar de pressa i tenia de sortir més aviat que els altres per a arribar a l’hora, i a ella uns senyors li van dir que si hi anava abans que la colla li donarien un plat de vianda cada dissabte, i ella es va aixecar més de matí per a aprofitar-ho, heus aquí que quan el sol s’aixecava, van trobar-se tots dos per la carretera, ella enrampada com un ciri, ell sacsejant i regalimant baves.

—Hola, Josep! Vós per aquí?

—Què tal, Laia?

—Ja hi anem?

—Què s’ha de fer?

I es posaren de parella, l’un vora l’altre.

Feia un dia d’àngels, que no semblava de tardor; les herbetes del marge, totes espurnades de rosada com de volves de cristall, aixecaven escotorides ses fulletes cap al cel, com si volguessin fer manetes al sol ixent; i la terra humida i moradenca exhalava un baf calent i sanitós.

—Vos hi heu fet de matinet, Josep.

—De les quatre que filo, Laia.

—Devia fer frescor, amb el griso de la matinada!

—De la fred, rai! Me’n flosco! Ja sé que no em pot inquietar sinó a l’hivern. Les consagrades cames és lo que… De seguida em canso: veus-ho aquí…

—Com que és d’horeta, si voleu reposar una estona, us faré companyia.

—Ben enginyat, a fe…! Dòs, seiem-hi…

I en el primer clot del marge que vegeren que hi donava el sol se van asseure.

El Tit posà els bastons a la vora, i el sarró de cotolina enmig dels genolls retorts; la Laia deixà el cistellet de vims, llargarut i estranyot com ella, al seu costat, i s’adobà el tros de mocador d’abric que duia a les espatlles.

El Tit maldava per posar bé una cama que li havia quedat entregirada, i la Laia l’hi arranjà.

—Déu vos ho pac, a fe… —i com vegés que ella bellugava les espatlles sota l’emboç del mocador, afegí—: Jo crec que teniu fred…!

—No vos penseu, que…

—Ai, conxo! Jo no en sento mai. Goiteu com vaig! —i s’espitregà el pellingot de camisa, tota humida de baves, reganyant un pit ferreny, de color de vi, tot ple de pelussera. La dona s’estremendí, aclucant els ulls.

—Uix! Tapeu això, borrango, que em feu venir pell de gallina.

Ell esclafí una rialla grassa, tremolosa, com el glu-glu d’un gall dindi que tingués la gola embussada.

Després parlaren de les seves misèries.

La Laia duia una mà tota embenada, i el Tit li preguntà com li anaven els mors freds.

—Ja podeu comptar! Me crucifiquen! Tinc el coll com un podrimener, amb cada forat que s’hi ficaria el dit gros. Si els volia creure serien un censal de draps.

—Encara el coll rai, que no s’ha de menester per a res… Bé és pitjor la mà!

—Ja teniu raó… Sinó que el coll…, sabeu?, desgracia.

—No vos hi heu fet donar ni cap vista?

—Ja ho crec que sí, borrango! Pel metge de la vila… Me va donar una medecina perquè en begués mitja xicra cada dia, i una altra perquè me’n posés draps xopats sobre els bonys.

—I vos va anar bé?

—Què dieu, bé! Pensava que d’aquella em moriria! No vos en recordeu, que em varen combregar…? Dòs era aleshores.

—Si els metges…, què voleu que vos diga…! Me sembla que…

—Ai, sí! Jo també sóc d’aquest parer… Mireu: quan hi vaig tornar i va veure que l’havia errada, encara me’n va dir de totes, i pensava que em pegaria.

—Ai, conxo! I per què?

—Va pretenir que jo havia canviat les medecines: que m’havia begut la que havia de posar als bonys i que m’havia posat als bonys la que m’havia de beure… I, enc que fos així, dieu: què més té? Elles haguessin sigut ben bones!

—I ca, dona! Si jo crec que aqueixa gent se flosquen de tothom! Jo, de vós, més m’estimaria provar la mà del mort, que diuen que va tan bé.

—Prou que ho he fet! I no penseu: és amb lo que m’hi he conegut més. Així que algú està si passa o no passa, ja me’n vaig a veure’l; i com la gent coneix per què hi sóc, al punt que fina em diuen: «Au, Laia, aprofiteu-ho, ara que és calent». I jo vinga a passar-me amunt i avall la mà per les xacres. Al mancos me n’hi he passades més de trenta.

—Ai, quina sort el qui pot anar per ses cames! Fa lo que vol! Però jo, veieu?, tot tinc de menester que m’ho facen, per culpa d’aqueixes reconsagrades…

—Però vós teniu els vostres, Josep, i jo estic desemparada.

—Què conxo en grato dels meus si no me’n puc refiar en res? La bacona de la jove només pensa en arreplegar-me els quartos i en cobrar les mesades, i no em vol donar pa ni un pedaç de tricot per a amagar-me les carns, enteneu? Només és bona per a xalar-se-la i menjar-se les figues, com les guineus… Ara ja no em volen pujar al llit ni ella ni el nebot i tinc de dormir a la cort, sobre del jaç, que un dia m’hi rebentarà l’ase, com hi ha Déu…! I encara al vespre ve a burxar-lo la canalla per fer-li tirar coces, i riuen quan veuen que m’espanto i que no puc córrer. I sabeu per què m’han tret del llit? Perquè l’han de menester per a la mossa gran, aquella fleuma, que ara diu que està espatllada i no pot servir.

—Espatllada…, espatllada… Jo he sentit altres veus…

—I bé ho sé prou, dona! Si és més bacona! Enlloc la voldran… La seva mare és la que la perd, enteneu? Arreplega tot lo que li porta. L’altre dia va traginar unes estisores que semblaven de plata: un s’hi podia emmirallar. Jo li vaig dir si volia deixar-me-les una engruna per a esquilar-me la barba, i em va dir que llogués barber. Pararà a galeres, la reconsagrada! I, ara, sabeu com me tinc de netejar la cara? Socarrant-me amb un lluquet…

—Caracu, borrango! I no vos escaliveu?

—I dòs, com voleu que ho flosqui? Si tinc aquestes bardisses tan espesses que sembla que me les hi sembren sobre de les carns! Si no me les llevés, el bestiar no em deixaria viure… Com que ella no em vol rentar la roba, me s’hi fan com el gram i no tinc repòs… Pels de davant, encara, ja m’escateixo: tot parant el sol, ne faig uns esclafeigs! Los trebais són pel darrere, que no hi abasto. L’altre dia me van encetar tota l’esquena, i jo vinga rautar al caire d’una roca, fins que em va venir sobrecor de tant de bo que hi trobava. Però arribant a casa van ésser els gemecs, que em van floscar bastó perquè m’havia estripat el gec. Si són més lladres i més…! Ah! Jo em vegés amb forces per a cobrar les vint-i-cinc lliures de dret que tinc a la casa, no me les farien pas aquestes coses; però com veuen que no em valc, ni sóc bo per a res, m’estoven a garrotades i em maten de fam… Repareu què em donen per tot el dia, els reconsagrats!

I el pobre esguerrat ficà dins del sarró de cotolina, negre com el sutge, sa manota quadrada, amb dits rabassuts i clapejats com salsitxes. Forfollant, forfollant, en va treure una cosa com un roc, de color d’esca: era un crostó de pa de segle.

La Laia el gratà amb l’ungla.

—Caracu! És com un os…! Pitjor que el que donen a vila.

—Ja ho podeu ben dir, Laia! Si és més…! I encara diu que mal profit me faça…! Sort del que arreplego; però els dies que no hi ha capta, esteu-se de sol a sol sense tastar res més…! Sinó que tinc més vida que els lluerts i que m’hi van avesar de menut, a cantar els goigs de Sant Prim, anys ha que m’hauria candit, com hi ha Déu, Laia!

I les pedretes grises de sota les celles semblaren humitejar-se de tristesa, i tota la bola carminosa s’enfosquí com si hi passés per dintre una nuvolada negra.

La Laia sentí mitges temptacions d’oferir-li una mica del recapte que duia al cistell; però era gasiva com un diastre i es penedí de seguida d’aquella mala idea. Ella no en patia, de fam: entre la capta, algun conillot que venia a mercat i l’engruna de cosa que feia córrer dels horts quan arreplegava herba, sempre li sobrava per a la minestra: ara un tros de bacallà sec, ara un escaldum de farina, ara un plat de cols amb xuies, ara una torrada fregada amb un gra d’all… Fins, com que era més llaminera que una fura, hi feia passar algun ou sovint; i quan ningú podia reparar-ho se comprava paperines d’anissos, que es menjava recatadament d’un en un, darrere una paret, o en la solitud d’un redós fora de trànsit.

Prou que ho sabien les altres pobres, que, rosegades per l’enveja, malparlaven d’ella dient que les llaminadures li feien perdre la salut. Però totes pensaven amb malícia que, si fossin pubilles com la Laia, també peixerien la còrpora com ella la peixia.

—I encara —tornà a fer el Tit, amb veu migranyosa—, pel menjar, com aquell, m’enteneu? Lo que em fa pertenir és la set! No em volen donar una gota de vi, enc que vegin que me’n vaig del món; i per aigua, diuen que m’amorri als recs de les feixes… I un dia que m’hi vaig amorrar, a l’Uial de la Teula, com que no podia repenjar-m’hi, hi vaig caure de cap, que, si no és el mulater de l’Escurada, que passava i me’n va treure, allà m’hauria quedat… I ella, al saber-ho, va dir que baldament aixís s’hagués trencat les mans el mulater… Reconsagrada! Ah! Si jo pusqués cobrar les vint-i-cinc lliures i trobés una dona per a casar-me…!

En aquell punt, com una pedra caiguda del cel, ferí el cervell de tots dos, a la vegada, una mateixa idea. Se miraren de reüll, i la Laia baixà el cap tota vergonyosa; adobant-se els plecs del mocador d’abric, va fer:

—Dones, rai…! Bé en trobaríeu prou, si vós volguéssiu!

La bola carminosa s’entregirà i els peluts de les celles se li estarrufaren. Tornà a mirar la Laia de regord, i dins del pit s’hi va sentir com un cori-mori, una llei de cosa dolça que li semblava era alegria.

«Conxo!», va pensar. «Bé té prou vista, encara…! I és pubilla…!», i a tall de provatura, digué, com qui no hi toca:

—Ja ho dieu vós…! No pas les que a mi m’agradarien, podé…

La Laia s’esponjà tota sota el mocador d’abric, i el cor se n’hi anà a fer un punt de generosa. Sense dir res, tragué del cistell una torradassa de llesca amb dues arengades estenallades a sobre, totes amarades d’oli. Les pedretes grises relluïren sota les bardisses, i el pobre Tit pegà una encanyonada com si tingués un os travesser en la gargamella. Llavors ella li va dir:

—Voleu esmorzar, Josep, que ens ho partirem?

Volia contestar que no, per modos; però li mancà coratge i allargà ses dues mans cap a la Laia. Els dits li tremolaven, i el cor també. Va rebre aquella mitja torrada amb la companyia fent un estrany barboteig, com si trenqués a riure o a plorar, i les baves se li escorregueren pitrera avall com una pluja de goma líquida.

—Déu vos ho pac, Laia, a fe…! Més de dos anys que no n’he tastades…

I la mirà enternit: aquell bon cop li havia tocat el cor.

Se posaren a la feina: ella tota melindrosa, pessigant de bocí en bocí; ell a mossades que l’engargussaven, com si tingués por que el sol se li havia de beure el present. De sobte, s’aturà de mastegar, amb la boca plena i els ulls pipellejants, barbossà, sense poder estar-se’n:

—Veieu? Una dona com vós és lo que em convindria.

Ella s’empassà un mos de pressa i digué, sense fer-hi embuts.

—Això rai! Si vos agrado…

—Reconxo, si m’agradeu, Laia! —i girà els ulls en blanc, entusiasmat.

—Dòs, vós també m’agradeu a mi.

En acabant d’esmorzar ja ho tenien tot palomejat. Se casarien així que tinguessin diners arreplegats per a pagar les llicències, a mitges. Com que a ell els nebots el registraven venint de la capta i li prenien els diners, cada dia, a la tornada, donaria la meitat de lo que fes a la Laia…, per lo que manqués, ella es vendria algun conillot.

—I el que diu per casa i parament, no n’hem pas de passar ànsia, gràcies a Déu —va fer la pubilla, tota cofoia.

—I jo —digué ell, que no volia passar per miserable—, així que sigui fora d’allà, diré al secretari si em pot fer cobrar les vint-i-cinc lliures: no vos sembla?

—Ja ho crec, borrango! I en podrem comprar un porcell.

—Ja els floscaré jo, an aquells reconsagrats!

Mes, així que acabava de grunyir de satisfacció aquella amenaça, s’atalaià de l’escamot de captaires que s’acostaven, negrejant com un mosquer sobre la grogor de la carretera, i en un girant d’ulls se li esvaí el coratge.

—Laia —féu a la seva promesa— no en diguem res d’això, si us plau, perquè si aquells ho ensumen ho diran a casa i me’n veuré trebais… Per les mesades i la capta, sabeu?

Mes ja havia fet tard per a la precaució, puix la Gonya els havia reparat i els començava a prendre pel seu compte.

—Bandolera. Sentiu? —grunyí el Tit així que entengué el baladreig—. Ja l’hem ben feta, Laia! —I la bola carminosa s’enfosquí de nou, com si hi passés per dintre una altra nuvolada negra.

Poc que s’havia errat. Tantes els ne feren veure aquells endiastrats, que el pobre home plorava de ràbia i sos bastons voleiaven furiosament d’una banda a l’altra per arreplegar a la caterva desvergonyida, i sa boca no parava de vomitar atrocitats verinoses que provocaven altres atrocitats regositjades de tota la colla. Quan tornaven al poble, tenia els ulls com el puny i no se l’entenia de rogall.

L’endemà al matí, la Laia se n’anà al clos del comú per festejar una mica i va veure el Tit assegut a terra, amb el cap baix, entremig dels garrinets que modegaven, s’envestien uns als altres enjogassats i es rebolcaven voluptuosament sobre la terra roja. La Laia estava tota alegre i cofoia d’ésser promesa; però el pobre Tit, moix i abatut, li va declarar que no podien pas casar-se, perquè ell no hi volia tornar més a captar amb aquells mals esperits; i si se n’hi anaven ells dos sols, essent fadrins, el poble tindria que dir.

La Laia se l’escoltà tota consirosa, mes, de cop i volta, fent el cor fort, declarà que se les pagaria ella sola les llicències, encara que s’hagués de vendre tota la conillada; i que fins aquell vespre, si a ell li estava bé, anirien a la rectoria perquè les despatxessin.

A ell, ja ho crec que va estar-n’hi de bé!, com que fins va plorar d’alegria. I ella aquell vespre mateix, complí la promesa trempada com un all.

El senyor rector no se’n sabia avenir de la pensada; condolgut, provà de treure-l’hi del cap; mes aleshores la Laia, tota agraviada, li va dir:

—Ell ja té l’edat i jo també; i si mos volem casar, ningú no n’ha pas de fer res.

El senyor rector, llavors, hi rigué filosòficament i li va dir que tot s’arreglaria; mes d’aquell en avall, cada dia la tingué allà a veure com anaven els papers.

De seguida va ésser-ne un bum-bum i una riota en tot el poble. Les dones els escridassaven, i la canalla, així que els veia, picava de mans i es posava a cantar la cançó del poll i la puça:

Quan els nebots del Tit ho van saber se posaren folls i li clavaren tal tunda que els veïns s’hi van haver de ficar; després, a trompades i grapats, el tiraren al mig del carrer.

Tot ensagnantat i ple de bossogues, sense bastons i arrapant-se a les parets, se n’anà fins a casa la seva promesa, i amb un sanglot que trencava el cor li va dir:

—Laia: goiteu com m’han posat…! M’han tret de casa…, no sé on recollir-me…! Me voleu replegar per aquesta nit?

La Laia li donà entrada i, feta una vespa, se n’anà a contar-ho tot al senyor rector, i el senyor rector, per evitar escàndols i tragèdies, li va dir que l’endemà al matí els casaria. La majordona va sentir-ne fum; morta de riure, ho contà a les veïnes: al vespre semblava que n’havien feta una crida en tot el poble, i la quitxalla i força grandassassos, espessos com els cabells al cap, s’aplegaren al carreró dels nuvis, armats de perols dolents, esquelles dels bous, bots plens de vent, corns de pastor i xiulets d’aquells que esberlen el tel de l’orella. Els esquellots duraren fins cap a les nou. Ni el Tit ni la Laia eren viudos, però eren el Tit i la Laia, i amb això ja n’hi havia prou per a moure brega.

—Demà, demà, quan sortirem! —gemegava el pobre home, tot consirós i arrupit a la vora del foc.

Però a les quatre de la matinada, quan va traure amb precaució el cap a la porta, no va veure ànima vivent en tot el carrer.

—Laia, Laia, no hi ha ningú! —cridà alegrement a ella, que es posava la caputxa vora la pastera.

I eixiren tots trempats: ell, per tot presumir, amb bastons nous que s’havia arranjat el vespre abans; ella, lluint tota la pobresa de la caixa: un gipó de columbriana que li havia donat la dona de l’alcalde anys enrere, les faldilles de percala de l’aranya, i, sota la caputxa, un mocador de pita com un llençol, color de xacolata, amb franja verda tota vora i enrampat com roba de casulles.

Ell estava alegre com un gínjol: el vespre abans havia menjat un platàs de cols i mitja truita d’ous, i encara se’n sentia el ventrell calent de la festassa. Ella anava tot entonada, testa com un ciri i sense girar el cap ni per un caire de pesseta.

Se n’anaven solets cap a casar-se perquè no havien volgut convidar a ningú.

—Mos en han fetes masses, els reconsagrats; no trobeu? —havia dit el Tit.

—Teniu molta raó, Josep —havia respost la Laia.

Però els treballs van ser a l’arribar a l’església: no es podien casar per falla de testimonis.

—Vaja: jo faré per un —digué el campaner, veient-los tots moixos i apurats—. Aneu vós per un altre, Laia.

I la Laia sortí al carrer mentre el seu nuvi es confessava. Per ressort passava aleshores el ceguet de Pla de Juli per la cantonada, empenyent amb el bastó travesser al seu nét, que ronsejava, fregant-se els ulls tot ensonyats. La Laia l’aturà i li féu la proposta.

—Porto pressa, que anem lluny, avui —li contestà el cec amb regany.

La Laia llançà un sospir.

—Si voleu venir, després vos donarem esmorzar… Un tall de conill i un tall de botifarra dolça.

L’esquer decidí el cec, i se n’entraren a l’església.

Així que la núvia estigué confessada, la cerimònia s’enllestí en un girat d’ulls, i els casats i els testimonis oïren la missa.

Així que el senyor rector se ficà a la sagristia, la comitiva s’encaminà cap a l’aigua beneita, ella satisfeta i presumida com un gall, espolsant-se les faldilles de l’aranya que se li havien matxucat, i ell amb la cara riallera i els llavis com una deu viva. No se sabia treure del cap el cop que havia fet: ja tenia dona i casa per arreu…, i el cric-crec dels bastons sobre les llambordes del sòl li sonava com un repiqueteig de festa.

Eixiren al carrer: encara no llostrejava i les estrelles relluïen com guspiretes a punt d’apagar-se.

—Caracu, quin airet que fa! —digué ella tota melindrosa tapant-se la boca amb el bec del mocador.

—I que en sou de fredolica, Laia…! Veieu? Jo hi trobo bo! —contestà ell, tot tou i rient.

El ceguet també barbossava alguna cosa, quan, de sobte, esclatà una cridòria espantosa i xiulets furients i cops de perols i esquellotes: quedaren eixordats. Mes abans de tenir temps de dir paraula, de tots els indrets de la placeta sortí una pluja de pedres com ous de gallina, que petaren per les parets i la porta de l’església, amb un terratrèmol de mil diastres. Reculà la comitiva, esfereïda; però entremig de la fressa i dels xisclets de dona i renecs d’home, s’oí un gran esgarip i quelcom petà pesadament en terra. A la porta se toparen amb el senyor rector, que sortia cremat i cridant:

—Què és això, poques vergonyes, perduts!

Però enmig d’aquella tempesta no s’hi sentia la seva veu i tingué d’amagar-se a corre-cuita per no rebre.

—Tanqueu la porta! —digué als que entraven envestint-se, atzarats i llançant ais i gemecs; i cridà a l’escolà i al campaner, que encara eren cap a l’altar major—: Benet, Miquel…! Porteu un ciri corrent…!

»Ave Maria Puríssima, quina treta d’animalassos…! No ha pas rebut ningú, al mancos?».

«Jo sí!», «Jo sí!», «Jo no!», feren totes les veus a la vegada; i redoblaren els gemecs i els plors.

Quan arribà el ciri, tot eren cares trasmudades i ulls esparverats. El pobre cec, verd com un difunt, se tenia el muscle dret arrapat amb la mà crispada.

—Ai! Me l’han romput, me l’han romput! —anava cridant.

—Veiam, ja ho mirarem. No vos espanteu… I vós, Laia?

—Jo…, jo… —féu ella, sanglotant—. Ai, no ho sé, pobra de mi! Bé m’hi ha petat quelcom sobre la cuixa…, una cosa grossa, grossa…, com una soca d’arbre.

Però el rector se regirà de sobte.

—A on és en Josep? —preguntà alarmat.

Tothom mirà entorn: el nuvi no hi era.

—Ave Maria Puríssima! S’ha quedat a fora, pobre home! Cal anar-lo a buscar de seguida!

—Encara en tiren… —féu en Jaumet, tot electritzat, per les pedres que petaven en la porta.

—Encara que tirin llamps! —digué el rector. I, agafant el ciri de mans de l’escolà, se n’anà decidit a obrir la porta. Amb el peu dalt de la llinda, cridà amb totes ses forces:

—Murris! Salvatges! Espereu-me!

La pedrega i els crits pararen en sec, i s’oí xiuxiueig i corredissa de gent que fugia a brida batuda. Acabaven de veure el senyor rector amb el ciri a la mà. Els volts de la placeta quedaren deserts en un santiamén.

Quan ja no se sentí res, el rector, mig enlluernat per la flameta que duia i guipant en la fosca tornà a cridar:

—Josep…! No tingueu por… On sou?

Ni un piu li va respondre. Tot recelós, avançà fins al mig de la placeta, on li va semblar que negrejava quelcom. Era el pobre Tit, estès a terra, immòbil, una cama ací i l’altra allà, tot el cos ensarronat i el caparrot vinós acotat sobre del muscle: tenia un bastó vora seu; l’altre Déu sap on parava.

—Veniu, que l’han estabornit! —cridà a la gent de l’església, que encara no s’atrevia a sortir.

Tothom comparegué, fora el ceguet, que, arrupit en un banc, no feia més que queixar-se de l’espatlla. S’acostaren també alguns veïns d’aquells entorns. Un aguantà el ciri, i el rector, ajocat, començà a visurar a l’esvaït. Tenia el pobre Tit tota la cara plena de sang: havia rebut una tremenda pedrada entre nas i boca.

—L’han fet malbé, els pillastres! Això s’hauria de rentar amb vi. Porteu-me’n…, és dir, no: val més que l’entrem en alguna casa; a casa teva, Mònica, que és a prop… Verge Maria! Que passin aquestes coses en la meva parròquia…!

I la veu del rector tremolava de ràbia.

La Laia, arredossada vora una paret, no feia més que plorar, desconsolada, amb el bec del davantal als ulls.

Anaren per agafar en pes el ferit, i al moure-li el cap vegeren que rajava més sang de cap a la closca.

—Aquí hi té un altre trenc… A veure, feu llum i doneu-me un parrac: el teu davantal —digué el rector, estirant el d’una mossota que guaitava.

Miraren de prop: del front fins al clatell tot era una vermellor, en aquella banda de cap. El senyor rector fregà la sang i tornà a mirar amb compte: un suor fred li gebrà la pell. Inquiet, agitat, espitregà el pellingot de camisa, ben xop de sang i baves, i posà ses mans sobre aquell pitàs ferreny, tot ple de pelussera.

Tothom, sosmogut pel pressentiment de que allí passava una cosa greu, fora d’ordre, s’estava quiet, com enartat. No se sentien més que els gemecs de la Laia, arrimada a la paret d’un pati.

De sobte, el rector se dreçà amb violència, i, fulminant d’una mirada abrusadora la garlanda de cares estúpides i encuriosides que el voltava, cridà:

—Brètols…! L’han mort! Li han aixafat el pols! Se recordaran de mi…!

La gent reculà un pas, muda de sorpresa.

—Heus aquí a lo que treuen cap les taboles i els escarnis! Heus aquí la criança que doneu als fills! Com ne respondreu, ara, d’aquesta mort davant de Déu? —Ningú no deia res: tothom estava escorregut i amb el cap cot. I el senyor rector tornà a dir amb imperi—: Però més tard ja ens veurem les cares, trossos de bèstia! Mentrestant, agenolleu-vos i resem un parenostre per l’animeta del difunt. —I, ajuntant les mans, aixecà els ulls enlaire i afegí, amb accent fervorós, mentre tothom queia de genolls, llevant-se les barretines—: Senyor, Senyor! Rebeu en vostre si el pecador que acaba de finar…! Perquè Vós ho heu dit: dels beneits és el regne del Cel!