L’explosió^[2]

—Torna-hi, Peret, torna-hi, i digues-li que allò va ser una foguerada, un cop de geni, i que n’estàs arrepentit. De segur que et tornarà a rebre don Eladi, perquè té bon cor. Recorda’t que al passar-te per sobre aquella tartaneta, anant al taller, te va portar al seu mateix llit i mai va faltar-te caldo de gallina ni bona assistència. Recorda’t que tu, amb llàgrimes als ulls, li vas dir que mai més t’oblidaries de lo que havia fet per tu. Si ell, enquimerat, va dir-te una mala expressió, bé prou que vas tornar-t’hi; doncs esteu en paus, i ara et toca a tu rebaixar-te… Si jo tingués gosar, ja tot fóra arreglat.

—Maleït siga. No hi ha perill que callis…! Com si un no estés prou amoïnat! Ja vaig dir-t’ho la setmana passada: no hi vull tornar allí com qui demana caritat. Ell me va despatxar, i no li he de veure la cara fins que ell mateix vinga a cercar-me. Més hi ha perdut ell que jo. El taller li queda com desemparat, puix no trobarà ningú més que li vigili tan bé la feina… Ja li doldrà la feta, Déu m’ajudi!

—Sí, però ell sap on té la bossa i tu no pots viure sense treballar. Ja en traurem força, de que ell tinga de plegar si nosaltres nos morim de fam! De prou bé que anàvem, ara no ens queda un clau; no som pas potentats per a passar una setmana i altra sense veure el color de cinc cèntims… Mira: tot lo que tenia arraconat, ha fugit; la Margarida no vol fer més fermança perquè diu que encara que tornis a treballar, mai més acabarem de pagar-li lo que li devem… A les altres cases ja saps que no fien, sobretot veient amb les dipotecas que en podem respondre de la bestreta… Avui, per un voler de Déu, he pogut fer dinar, però demà, si no es gira la fortuna, haurem d’asseure les barres a taula. Si trobessis una col·locació qualsevulla, anc que no fos gaire bon jornal… D’uns dies en vénen uns altres, però el cas és menjar.

—No em despacientis, ni m’enverinis més, Quimeta; mira que ja estic en el punt de dalt, i un home no és pas de cuiro ni de terra d’escudelles. Com si no l’hagués buscada pertot arreu, la col·locació, Déu m’ajudi! Però tu, burxa que burxa, com si no ho sabessis que tot està ple i que no es troba un jornal ni per a remei… Un no pot fer res que la dignitat i l’honor de la persona ho comporti. Ni per a escombriaire m’han volgut, i això que hi vaig posar al mosso d’un regidor per empenyo. No hi ha que un vulga ser home de bé, i presentar sempre la cara amb tota legalitat, i treballar de cap a cap del dia. Amigu, paciència! Si no trobes quefer, reposa, i a l’hora d’esmorzar passeja per la Rambla, i a l’hora de dinar clava’t un cop de puny als morros, i a l’hora de sopar vés-te’n al llit a fer el bot… I després no tingueu mals pensaments, ira de Déu! Cada dia veig que té més raó en Palmella; i no em digues que et fa fàstic i que és un ingrinyador i un gandul aqueix minyó. Lo que és, més espavilat que tots nosaltres i que no es deixarà pas xuclar la sang pels burgesos, pels enemics dels pobres treballadors, de les bèsties de càrrega. Ah! Quan jo penso que hi ha gent que tenen palaus i malbaraten milions sense tòrcer l’esquena ni sobre l’enclusa, ni sobre el teler, mentre pel carrer transiten famolers a dotzenes sense tenir on jaure, com si no fossin de carn i ossos mateix que els rics…! Sí, Quimeta, sí; digues lo que vulgues, en Palmella té raó; viuen de la nostra sang. Ah, si nosaltres siguéssim homes, si féssim com ells, si ens revengéssim de tots els explotadors! Ara xalaríem, Quimeta, amb lo que nosaltres mateixos hem guanyat, i no hauríem de demanar una queixalada de pa per amor de Déu. Però un dia o altre arribarà la nostra, i llavores…, fora contemplacions! Mal per mal, i que callin: que les paguin juntes! Lo que és jo ja m’encarregaré de l’assassino del meu amo.

—Jesús, Maria i Josep! Calla, calla, Peret, que em dóna angúnia sentir-te! I quines coses fa dir la misèria, Senyor! Déu te’n guard, fill, que fossis com aquell perdulari que tant t’agrada, perquè ja t’hauria avorrert. I no segueixis els seus consells, puix ja ho veuràs a on anirà a parar. Si no treballa, saps per què és? Perquè, aconsellant a quatre caps calents, que no saben lo que es pesquen, els hi fa esquitxar els quartos i pot viure esquenadret. Nosaltres no n’hem de fer cas, d’ell; ja sabem que no som pas prínceps i que ens cal guanyar-nos les queixalades; i ditxós qui pot! Perquè, fill meu, això que de vegades conteu de que no hi haurà aviat ni rics ni pobres i tots serem iguals i no es coneixerà la misèria, ja t’ho dic, jo no ho veig pas prou clar, i creu-me, deixa-ho anar, que, per aquest camí, no hi podreu pas córrer gaire. Així com hem trobat el món, l’haurem de deixar…, i lo que hem de mirar nosaltres és fer les paus amb l’amo, i que et torni a donar feina; lo que és estat és estat i no ens en recordem més. Ja veuràs com, així que et tornis a trobar amb alguna cosa a la butxaca se te’n van aquestes cabòries, i entendràs que no hi ha millor vida que la nostra, quan es pot complir l’obligació.

—Veuràs: no en parlem més, que se’m regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ho tens entès? I, ara, fes-te el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de decandir i dissecar, a ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per a alguna cosa sóc l’amo de casa!

—Com t’has tornat, Peret! De tot això, en té la culpa l’anarquia i tots aquells disbarats que us vomita a l’orella el perdut d’en Palmella.

I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que s’enternia, amb tot i fer el ferreny, s’aixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:

—Sí, eh? Doncs ara me’n vaig a veure’l, an aquell perdut. Bona nit!

—Peret, Peret! —cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala vall.

La dona passà més d’una hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, d’aquell home que, mig any enrere, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que d’ençà que s’havia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, s’havia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític el jornal i qualificant el treball de miserable explotació.

Temps enrere, essent fadrí major i quasi bé cap absolut d’un taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça d’encàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-se’n, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava s’ho arreglés ell; l’amo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés el lloc que ocupava per a no donar mals exemples; que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret, cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències… Resultat: que l’amo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. D’aquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, l’hauria perdonat si ell hagués fet passos per a lograr-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i l’instava sempre perquè es junyís. Però davant d’aquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir a don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se l’havia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir l’aplec de gent esparverada que predicava l’odi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar el pensament i el cor.

Quan ell fou fora de casa, la Quimeta, amb el cap sobre la taula, plorà estona i estona, fins a sentir-se alleugerida d’aquella pena que li omplia el cor; però després es digué a si mateixa que era hora d’acabar el patir i de prendre un bon determini.

—Demà a la tarda li donaré una excusa i aniré a veure què.

I, més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que l’invadia, se n’anà al llit.

En Peret tornà a les dues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança d’ell, s’havia condormit tot just, i l’entrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt a poc a poc, per l’alcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé a en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant l’orella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, s’arrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, es va treure de les butxaques de l’armilla i de les calces uns paquetets que posà sobre la taula; tornà a mirar-la a ella, a la Quimeta, com indecís, i després d’estar en pensa un minut, va agafar una cadira i l’arrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-s’hi abastà la capsa de cartó que hi havia sobre la lleixeta, aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà; ella quasi no el veia, perquè el tempanell de l’alcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués el cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor d’aixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu… Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen els parpres i anava perdent suaument la noció d’ella mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles es despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.

—Què tens? —va fer ell, malhumorat—. Sóc jo, dona.

—Ai! M’has donat un esglai…! D’on véns?

—D’on vols que vingui? De voltar…, amb quatre companys… Vaja, dorm, dorm.

I es rebaté sobre el coixí, després d’apagar el llum.

Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i s’estava quietona, sentint a son marit, bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si s’ofegués; dormint d’un son agitat i ple d’ensurts, com son de febre.

Quan el rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència d’estar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que d’un bot s’assegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.

—I ara! Per què t’aixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot el sant dia.

—Bah! Al menos faré gana… —va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.

Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum d’ençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i se’l partiren.

—Carai! D’això no n’hi ha per a alimentar ni a una agulla de cosir… —ronyicà l’home, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.

—Què hi farem, fill! No tenim res més per avui…

—Mala negada facin tots els burgesos! —esclatà en Peret, amb rancor concentrat.

—Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot s’arreglarà, ajudant Déu.

—D’això em refio —mormolà entre dents, com per a ell tot sol. I ja no badà més boca en tot el matí.

La Quimeta, mentre feia el llit, recordà lo que havia vist al vespre abans, sense poder escatir a ciència certa si havia sigut somni o realitat.

—Aviat ho sabré —va dir-se, pensant que no havia de fer més que guaitar el calaixó de la tauleta i la capsa de cartó.

Així que tingué el quarto endreçat, anà a pentinar-se, i al treure les pintes del calaix quedà desanimada: no hi havia cap d’aquells dos paquetets. Se va fer el monyo amb una esgarrapada, morta de desig d’examinar el penja-robes. Mes en Peret la seguia a tot arreu, com un gatet, cosit a ses faldilles, visiblement alarmat. Ella ho notà de seguida i començà a malfiar-se.

«Ah!», pensà. «Prou aquest en porta alguna entre cella i cella. Déu faci que no me li tornin a revifar els vicis de quan era fadrí, i totes aquelles capsetes o embolics no en siguen presents per alguna bolera del flamenc…! Pobre d’ell si fos, perquè… Si un home desvagat no discorre més que dolenteries!».

I el mirà tot sospitosa, desconfiada, amb una punxeta de gelos fiblant-li l’ànima. Però de seguida atinà en que lo dels presents era un gran disbarat. Pobret! Quan no tenia un cèntim per a fer cantar a un cego…! Aquesta idea la posà contenta, profundament contenta. Per aquella banda no hi havia que tenir por. Però tornà a mirar-lo, a ell, i sentí una nova punyida al cor. Decididament, an aquell home n’hi passava alguna; tenia un aire diferent dels altres dies; una certa cosa que el denunciava. Hauria jugat potser, i aquells paquets serien les ganàncies, que no volia deixar-li conèixer? Quina malícia que no se n’anés un minut…! Però ja rumiaria una excusa per a mirar la capsa: allà hi devia tenir l’embull.

La Quimeta, tota neguitosa i agitada, baixà a la botiga del costat a que li fiessin una lliura d’arròs i quatre fils de bacallà per al dinar, i tornant a dalt trobà en Peret amb un tupinet de ferro a la mà, sortint de la cuina.

—Què en vols fer, d’això? —va preguntar-li.

—Jo…? Res… Anava…, anava a regar el julivert del test —va respondre, contrariat.

Però ella reparà que en el tupinet no hi havia una gota d’aigua.

Rabiosa, i per veure si l’atrapava en alguna cosa, baixà una o dues vegades més, tornant a muntar de seguida; mes sempre el trobà llegint tranquil·lament uns diaris socialistes rebregats que tenia per allà.

Després de dinar, dissimulant son neguit, va preguntar-li:

—Escolta, tu: que no vols sortir gens?

—No… —féu distret.

—Per què? Que no et trobes bé, o què et passa?

—Sí, dona, sí, que em trobo bé; però ahir vaig retirar tard i no tinc ganes de córrer: ve-t’ho aquí… Després —afegí amb veu sorda— que també em convé rumiar; és hora de fer alguna cosa.

Ella es tranquil·litzà una mica; potser sí que aquell atzarament no era altra cosa que mals de cap de necessitat.

Allà a les tres va dir-li que si no l’havia de menester se n’aniria a Gràcia a veure la seva tia, i que si ell sortís deixés la clau al sabater del costat.

Ell semblà que respirava de gust; mes així que la vegé arrimar-se al penja-robes, pegà un bot, cridant:

—Què vols fer?

—Ai, ai! Abastar el mocador de pèl de cabra, home…

—Però, que no el veus aquí, sobre els pantalons?

En efecte, el mocador era allà, i, amb tot, la Quimeta tenia la certesa de que dos dies enrere l’havia ella mateixa endreçat, ben plegadet, dins de la capsa.

Aleshores vegé clar que en Peret li amagava alguna cosa, i el cor se li serrà com si l’hi estrenyessin dins d’un nus de corda. De bona gana s’hauria quedat a casa, però ja era tard per a dir-ho sens inspirar sospites. Si ell entenia que es malfiava, amagaria més l’embull i no convenia.

«Ah!», es digué de pensament, tota amoïnada. «Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’aixarparé i et descobriré el marro, mal home!».

I es prometé tornar a casa així que li fos possible i no deixar-lo en sol ni en sombra. En sa rabineria, anava ja a sortir sense donar les bones tardes, quan ell l’atrapà vora la porta i, agafant-la per la cintura, digué mig rialler, mirant-li els ulls:

—Que eixuta, minyona…! Ni un me’n vols fer, per despido?

Ella el guaità, alegrement sorpresa, i els dos caps, atrets pel mateix impuls, s’acostaren i sonà un bes fort, ple, sencer: un bes de casats joves que encara s’estimen.

—Ah, poca-pena! —féu ella, amenaçant-lo amb la mà.

—Tu pla que si no et vinc a fer lo rendivú ni em deies adéu.

I li féu quatre pessigolletes, somrient. Ella se retorcia enriallada.

—Estigues, tonto, més que tonto!

—Vaja, còmica: qualsevol diria que et sap greu!

Ella es plantà en sec, i, una mica salamera, veient-se-li els grans desitjos de jugar en els ulls, li preguntà:

—Noi: vols que em quedi?

Ell es posà seriós de cop, i la deixà.

—No, filla, no: serà un altre dia…, vés a passeig, avui.

Li donà la pobra dona una mirada de viu ressentiment, i la punyida li arribà al fons del cor.

—Fins al vespre —féu, sentint que li muntava un ruixat de llàgrimes que li posaren els ulls encesos; i baixà l’escala corrent, sense girar el cap.

A una dotzena de passos trobà en Palmella, amb una mà a cada butxaca, caminant tot xano-xano. Ell li donà les bones tardes i ella ni va tornar-les-hi.

Tan enrabiada estava amb el seu home, que sentí que d’estona no podria enraonar amb ningú, i, per a fer temps i esbargir la malícia, voltà alguns carrers, nerviosa i adelerada.

A cosa de les cinc, en Peret i en Palmella baixaven l’escala de casa del primer. A la porta s’aturaren, i en Palmella, tustant-li l’esquena, li va dir:

—Vaja, adéu i tingues compte. Ja ens veurem aquesta nit, eh? Que baixis una estona.

—Està clar. Adéu.

I se separaren. El Màndria prengué carrer amunt, i l’altre anà a deixar la clau a casa el sabater; després tirà carrer avall, avall, amb pas precipitat i prement el colze dret sobre la brusa. Anava preocupat, sens adonar-se de res ni de ningú; una vegada aixecà els ulls i vegé la casa de son amo estat a pocs passos. Es parà en sec, sorprès, i es fregà els ulls amb els nusos dels dits. Després, talment com si fes memòria d’alguna cosa oblidada, mirà en tots indrets amb atenció i, estremint-se, tornà a acotar el colze contra les costelles. Vegé venir un tramvia i s’ajupí, fent que es cordava les espardenyes. El tramvia passà; i en Peret treia ja de son cau un bulto que duia amagat sota la brusa, quan unes veus acalorades li van gelar les sangs. Eren dos jovenots, que disputaven, manejant molt els bastons i que passaren sens adonar-se d’ell. Aleshores, trèmul, atzarat, s’arrimà a l’altra renglera de cases, un tros avall del taller de don Eladi, i es posà a caminar arran de paret i mirant esparveradament cap a una banda i altra. Com era lloc poc transitat, amb prou feina passava una que altra persona ataleiada que no es destorbava a mirar res. Arribà al davant de les reixes verdes de l’obrador, i abaixà vivament el cap, esfereït de que el pogués veure algun de sos antics companys. Al peu de la porta s’aturà. Sentia com si regalims d’aigua freda li corressin al llarg de l’espinada, i les cames li tremolaven com a un vellet. Durant un moment quedà esmaperdut; després, ràpid, debategant, s’ajupí i posà en el galze de la porta aquell bulto que havia dut sota la brusa, embolicat en un mocador de butxaca lligat dels quatre becs, i per entre quines arrugues sortia una cueta de cordó gruixut. Si en aquell punt l’hagués vist son antic principal, no l’hauria conegut: groc com un difunt, petant de dents i amb els pèls de celles i bigoti drets com els d’un raspall.

Tot arrupit, encengué un misto, però, com tremolava, va apagar-se-li; n’encengué un altre, i lo mateix; per fi, amb el tercer logrà calar foc a la cua del cordó. Durant un moment, tingué coratge per a mirar com s’encenia; però després, inconscientment, perduda la raó, s’aixecà i es posà a córrer com un endimoniat, sense reparar si algú el podia veure. Quan va ser un tros lluny se parà en sec i s’arrimà a una porteta, creient que li venia un treball; els polsos li martellejaven furiosament i les cames se li torcien. Vacil·là un moment, i després, a malgrat d’ell, pres d’una por horrible, mirà cap amunt. Aleshores passà quelcom tan espantós, que en Peret sentí una sensació horripilant, com si una eina de mil caires li separés, alhora, la carn de tots els ossos de son cos.

Allà, en el portal de casa don Eladi, hi havia aturada una dona, la Quimeta, tranquil·la, riallera, despedint-se d’algú que no es veia. Fou cosa de no res.

Esclatà una detonació eixordadora que atronà l’espai, seguida de remors de terratrèmol i petament de vidres: un núvol negre ho tapà tot, i caigué sobre l’empedrat sosmogut una pluja d’estelles, calçobre, ferros retorcits i…, engrunes del cos de la Quimeta.

Al baixar de les cases els veïns, esparverats, empassegaren amb un home estenallat sobre l’acera: era en Peret, el dinamiter.