Nochebuena

—Vaja, dona; una vegada a la vida ja es pot fer. Avui és Nochebuena…

—Sí, però als meus anys, filla…

—Per això: perquè ja no en veureu gaires més.

—Si cada dia me’n vaig a posta de sol al llit, com les gallinetes…

—Així veureu la lluna, que potser no l’heu vista de l’any de la picor…

—Tens raó, filla; a mi sí que la serena no em trencarà pas els colors.

—Mira, Màxima; si tu te’n baixes, jo també em quedaré i anirem de company: jo, tu i la Mariagneta de can Piu. Ens jugarem els anys, que ja en tenim un picotí… Totes plegades, a la ratlla de… Veuràs, comptem-ho. Tu, quants…? Vuitanta…?

—Què dius, borranga…? Encara no en tinc ben bé setanta-nou i mig. Fins pel gener no cau, el mig.

—Bé, digues-li hatxe; posem setanta-nou… Jo, vuitanta-un… L’altre dia la noia va trobar-ho assentat a la llibreta de l’avi, el dia del meu naixement: una llibreta embolicada en butlles d’aquell temps. Oh!, i que se n’ha perdut ben bé la mena de les butlles aquí, no trobeu?

—Deixa’t de butlles, ara, i escateix això dels anys.

—Hala, doncs; hem dit setanta-nou i vuitanta-un: si dels vuitanta-un en traus un i el poses en els setanta-nou, fan dos vuitantes. Oi, noia?

—Bé m’ho sembla.

—I dos vuitantes afegits deuen fer…, deuen fer…

—Més de cent deuen fer, jo compto…

—Oh, està clar! I que si te donessin una morma per cada un que en passa… Mira: de vuitanta, per a arribar a cent, només hi manquen… Calla, deixa-m’ho rumiar. Hi manquen…

—Hi deuen mancar…, dues desenes, jo compto. No t’ho sembla?

—Just, dues desenes. Bé en saps prou de comptar, per no tenir lletra!

—M’hi vaig practicar una mica en aquells dos mesos que va estar malalta la cunyada, i jo me li cuidava de la botiga… L’any dels carlins, saps?

—Prou, i que ja en fa un bell ramat també!

—Bé, torna an els nostres i no te’n distregues!

—Tens raó: de seguida tot me fuig de la memòria… Dèiem: vuitanta i dues desenes, cent… Així són cent i…, cent i…, noia! De vuitanta anys, si en treuen dues desenes, per quants queden?

—Calleu: deu, un; vint, dos; trenta, tres…

—A mi m’agraden aquests que compten com un repent, sense haver de menester els dits.

—Vaja, ja m’heu fet descomptar, veieu?

—Ai, pobra de mi…! Digues, digues…

—Són sis desenes el que sobren…, seixanta…

—Guaita, Màxima! Seixanta! Qui ho diria? Més d’un cent i mig entre totes dues…!

—Oh, i encara manca la Mariagneta!

—Bé, la Mariagneta és més jove que nosaltres.

—I tant, dona! Fora que tinga el temps amb baga escorredora…

—Te dic que sí. Mira: jo ja duia sivelles als mangots que ella encara anava amb el mocador lligat al braç i la coforra de blavets…

—Pots comptar! Venia a balles a l’era amb la meva colla, i jo no veia pas que menudegés… Encara me’n recordo del primer dia que la va traure en Piu: no hi veia de cap ull, de tan contenta.

—Ho veus, dona, com és més jove? Deien que en Piu t’havia deixat a tu perquè li podies ésser mare…

—Què dius? Valenta mentida…! Que en Piu me va deixar a mi? Tres vegades l’havia desnonat quan se va arrimar a la Mariagneta…, que si jo el vull, an en Piu, no li hauria pas hagut d’apedaçar les calces en sa vida…

—Bé, dona, no t’hi acaloris, per això.

—I pel que dius de vella, tingues entès que quan me vaig casar amb en Miquel, tenia vint-i-cinc anys i, en feia tres de lo d’en Piu; ja veus.

—Deixeu-ho córrer, valga’m Déu, i no renyiu ara per una fotesa que devia passar quan lo del francès.

—Ja tens raó, noia; sinó que la Màxima té aquest geni…!

—A mi m’agrada donar a cada u lo que siga seu.

—És que no li quitem pas res a ningú, dona… Era un enraonar…

—I digueu, Màxima: hi veniu o no hi veniu a jugar a cartes, aquest vespre?

—Deies que també hi vindria la Mariagneta?

—Si hi som tu i jo, és clar, que no farà falla; ja saps que sempre la fem plegades…

—Sient aixís…

—Està clar, dona; i llavors podreu esclarir lo d’en Piu i veureu per a qui queda la raó.

—Només que el pobre gat m’enyorarà… No hi està fet que jo me’n vagi de nits, pobra bèstia!

—Ja vos deixaré la gata per a fer-li companyia…

—Fuig-me d’aquí! La faríem ben bona… No vull escàndols a casa meva, que prou que dóna que dir a tot el barri les nits que fuig.

—Encara em fareu riure, Màxima…

—I ara, deixeu-me’n anar, que ja llostreja.

—Que et recordis de tornar…

—Si no sóc aquí d’hora, comenceu… Vaja, santa nit a tothom.

—Santa nit, Màxima; i deixeu la cadira, dona.

—Té, ja no me’n recordava: aquí la poso, darrere la porta…

—Fins a després.

I la Màxima, lleugera i bellugosa com de costum, deixà la cadireta baixa ben aconduïda per la sessió del vespre i sortí de casa la Marcona, allisant-se el davantal i tapant-se la boca amb el bec del mocador del cap, per por d’aquell airot de desembre tan gebrat i fi que es ficava entre carn i pell.

La Màxima, la Marcona i la Mariagneta de can Piu eren les tres velles més saonades del poble, vivien al mateix carrer i eren companyes de la joventut ençà; cada diumenge jugaven a cartes a ca la Marcona, i cada diumenge disputaven per una cosa o altra, fins a un extrem que s’hauria dit que anaven a renyir per a sempre; però, lluny d’això, com més se barallaven, més amigues eren, fins al punt de dir els veïns:

—Quan l’una caigui, l’altra s’esclofollarà, d’aquestes tres.

La Marcona i la Mariagneta tenien un ramat de fills i filles que les ajudaven a companejar la pobresa; però la Màxima no n’havia tingut mai, de fills, i, mort son marit ja feia anys, vivia sola en una caseta menuda i endreçada com un pitxer; sola amb son gat clapat, que mai la desemparava, i amb quatre gallinetes que passejaven pel pati amb majestat de regines, coronades per la rosella encesa de sa cresta.

Segons dir de la gent, la Màxima vivia com una òliba, de por que els nebots que podia posar-se a casa no li fessin córrer el sarronet de duros aplegats pel marit fent contrabando en aquell temps en què els napoleons només valien dinou rals. Més, segons altres veus, també podia ésser causa de sa solitud el geni que tenia: un geni tan prompte, que quan li venia la foguerada —i solia venir-li sovint— hauria estat capaç (paraules de la Marcona, que la coneixia bé) de dir damnacions al mateix fill del rei; i afegien que ella, coneixent-s’ho, preferia estar bé amb la parentela, tenint-la lluny, que haver de renyir-hi posant-se-la massa a la vora.

Neta i polida com un cristall, tenia la caseta que donava goig de veure, i ella flairava sempre a bugada i a pomes del ciri, el perfumer de ses caixes i armaris. Tot el sant dia trastejava per la casa, com si només tingués quinze anys, fregant, emblanquinant, apedaçant la roba, regant l’aufàbrega i la menta. El dilluns, amb la muda de la setmana dins del covenet, tirava cap al rec a passar-la per aigua, i després la desava fins a l’altra setmana, que tocava de posar-la al cossi; al dimarts, de bon dematí, passava la farina bo i refilant cançonerament, a l’aire del sedàs, follies i corrandes del temps vell:

i moltes d’altres a quina més escaienta; el dimecres, pastava, a l’estiu per a vuit dies, i a l’hivern per a quinze; el dijous, feia menudències delicades —ara un serrell de tovallola, ara una vora de mocador de pita, ara un potet de confitura—; el divendres, dissabte dels alts; a l’endemà, dissabte dels baixos, i el diumenge santificava la festa, mudant-se de bon matí i anant a missa de set, i a la tarda jugant encegadament a cartes fins que fosquejava. Aqueixes eren les feines precises i invariables; mes com que eren feines tan menudetes en si, per ella sola, li sobrava temps entre setmana per a anar a tots els enterros del poble, acudir per a donar-hi un consell o un cop de mà, a les cases on hi havia treball i ajudar a tal veïna a traginar un semaló d’aigua o aguantar per una estona la criatura de tal altra. Donava un crostonet de pa a tots els vells i esguerrats que s’aturaven a la porta, i cada diumenge deixava anar una peça de cinc cèntims a la bacina de missa; tot lo que, al plegat, donava a la Màxima nomenada de «rica» i de bona dona, això, malgrat el geni revés que tenia.

Tal com havien quedat a la tarda, així que va haver sopat, la Màxima s’enllestí per a anar a jugar a cartes. Tant perquè no li movés fressa com per a calmar la mica de remordiment que li feia deixar-lo sol a casa, havia atipat el gat molt més que els altres dies i volia que s’adormís ben aviat en el cabasset que li tenia vora del foc; però la mixeta, neguitosa, potser de massa farta, mai estava prou bé ni acabava de jaure’s i quedar quieta; s’estirava, aixecant el ventre mateix que un pont i adreçant la cua com un fus; badallava amb parsimònia, caragolant i descaragolant el floc rosat de la llengua, donava voltes sobre el jaç, ara d’una banda, ara de l’altra, amb el caparró amorrat, com si ensumés quelcom; després es deixava caure i s’enrodonia per a tornar a posar-se de seguida sobre les potetes i tornar a voltar i tornar a jaure, ja de cara al foc, ja d’esquena. La Màxima hi perdia la paciència, perquè s’anava fent tard, però no gosava deixar-lo despert, de por que mogués un escàndol cridant tota la nit. A la fi, ajocant-se vora el cabàs i amoixant-lo seguidament amb la mà, logrà que s’aquietés. Quan el ruum, ruum, ruum…, acompassat denuncià que a la fi dormia, la Màxima s’aixecà, i, petjant de puntetes, anà a donar una vista a la porta del pati i posà els mistos al costat del llum per a no haver de palpar quan tornaria. Ja no tenia enveges de sortir, i, passant per davant de l’escala, el cor se n’hi anava cap amunt i no es podia estar de fer un badall darrere l’altre; però havia promès baixar a ca la Marcona i volgué tenir paraula. S’embolcallà cap i cos amb la caputxa vella, apagà el llum, i al carrer. Al passar la porta, l’aire gebrat li ferí la cara com un grapat d’espines; se tapà fins al nas, i avall.

A mig carrer, una ombra que venia en direcció contrària grunyí la bona nit al fregar-li el colze.

—Déu la do bona, Pere Anton —respongué ella; i afegí per sa caputxa—. Miracle, que en tal hora com aquesta no sigues a malmetre els diners de la família…

Perquè en Pere Anton, el veí del cap del carrer, era un cap-roig, gandul com una estaca i jugador com un cadell, que deixava als mals llocs tot lo que podia haver i feia veure la padrina a la seva pobra dona. Quan la nit de Nadal, que era la més arriada per a les juguesques, feia cap a casa, no devia tenir un clau a tret d’ungles.

A l’arribar ella a ca la Marcona hi havia una gresca encesa: tota l’entrada estava plena de gent, cridant i fent gatzara. S’hi havia reunit mig barri, i no pas dones soles, sinó homes i tot: tres o quatre vellots que reien, pipaven i escopien, omplint-ho tot de fum, d’estossecs i salivades mateix que si fossin a la taverna.

Així que la vegeren entrar, cridaren tots alegrement:

—No sabeu, Màxima? Plegant d’aquest pic, farem la castanyada. Vint cèntims per hom, en menjarà tothom que vulga, i fins hi haurà un xerric de garnatxa, dolça com una mel.

Li feren lloc a la rodona i s’escaigué al costat d’en Pep, un conco molt alegre, amb ullets pipellejants de color de cendra, i amb les genives nues, sense més estadant que una trista dent, llarga i groga que a cada alenada batia mateix que un picaporta.

—Alça, Pep, quina pareca! —exclamà una mossota.

—Déu n’hi doret, Calena! L’arreplegués tan caia el teu currutaco! —respongué el conco, fent petar els dits i ensenyant les genives de banda a banda, amb una gran rialla.

—Voleu dir que encara faríeu un pensamentot?

—Cap de col! Ella que provi de donar-me el «sí», i ara mateix me’n salto a la rectoria per a les llicències…

—Dona’ls-hi corda, gat…! —sermonà la Màxima.

—Mira que així que arribis a l’altre món t’hauràs de disputar amb en Miquel per a veure qui se la queda.

—Ja m’aconsolo de tot… Ella mateixa triarà; però estic cert que quan me veja la cama tan ben feta, jo seré el preferit. Perquè la hi tinc molt, de ben feta, la cama; després te l’ensenyaré. Màxima; ja veuràs; no et pensis que les duc a tall de falç, com el difunt.

—Deixa’l estar a la glòria el difunt i no te’l posis més a la boca…, que al mancos ell no era vell i boig com tu —digué la Màxima, ja cremada.

Però el fadrí la desarmà fent-li una moixaina i pregant-li amb el còmic xec-xec de sa boca esdentegada:

—Ai, prendeta del meu cor! No t’enfadis, per l’amor de Déu…!

Tota la rodona xisclava i picava de mans.

Així que el pic acabà, arraconaren bancs i cadires i tothom es va seure a terra. La cridòria i la bulla creixia.

—Les castanyes! Vinguen les castanyes!

—I el porró!

—Oh, encara s’hi ha d’anar, pel porró!

—Doncs, què penseu? Hala a cercar-lo, xerric, tu que ets el més menut de la colla!

I mentre el bordegassot designat corria cap a la taverna, portaren del fogó el cabàs de les castanyes, ben abrigadet amb una estrassa.

—Arraconeu les potes! —cridava la Marcona. I, estenent l’estrassa al sòl, abocà el cabàs enmig del rotllo. Les castanyes rodolaren, petant sordament, negres, grosses, fumoses.

Una dotzena de mans s’allargaren barroeres.

—Canai, que pessiguen!

—No s’han pas encadarnat!

—Que bé s’espellofen!

I, mentre uns es bufaven els dits, els altres feien saltar les castanyes d’una mà a l’altra per a no cremar-se.

—Ànsia, Màxima, que això és una revifalla; mai més hi seràs tan jove! —cridà el conco, pegant un pessic a la cuixa de sa companya.

—Ai, desvergonyit! —i una bona clatellada li féu fer un gran acatament a la rodona.

Tothom reia.

—Ei, ei, fora joguines!

—Això no va per bon fi…

—Ja sabem què cosa és jovent!

—S’han de fer els ulls grossos!

—Ten compte, prenda, que amb una mica més me fas empassar la dent —i el vellet reia, amb la boca plena de castanyes que aixafava ràpidament entre les polpes dels índex i polze.

Quan arribà el porró, tots volien la primera tirada, i va córrer risc que no el trenquessin, estrebant de tots costats.

—Ei! Prou!

—Jo en vull!

—Que en deixis!

—Ara tu.

—No, jo!

—Per torn!

Quan el conco l’atrapà, posant-se de genolls en terra i aixecant el braç tant com pogué, féu, tot eixelebrat:

—Bada la boca, Maximeta!

—Vols estar, gat dels frares? —i vençuda per aquella sortida, se li escapà un estufet.

—Així!

—Ben fet!

—Doneu-li beure!

—Fugiu d’aquí, que tota m’arruixaria!

—Què diu arruixar? Tinc el pols més ferm que el campanar!

—Estigues, boig!

—Doncs, bada la boca!

I no hi hagué més remei: la Màxima hagué de beure. S’estengué el davantal sobre el pit, per a salvar el llampant mocador de tibet, repenjà el cap enrere, i un rajolí de robins, des de tres pams enlaire, li caigué just al mig de la llengua.

El xerric que ella hi va fer se sentia del mig del carrer estant, i aixecà una tempesta d’alegria; però un altre estufet inoportú l’ennuegà, i allà foren els treballs a picar-li el clatell per a retornar-la.

Acabant la castanyada, els joves volien fer una altra partida; però els vells protestaren, perquè era a prop de mitjanit; i amb molts «Déu vos do bones festes» i «Fins a un altre any, si Déu ho vol», es despedí tota la colla.

Uns cap avall, altres cap amunt, de seguida el carrer quedà desert, i quan la Màxima arribà a casa seva no es veia una ànima pels entorns. Deixant-se anar la caputxa que duia arrapada sota la barba, es tragué la clau de la butxaca i la ficà al pany; però així que pitjava per a fer-li donar tomb, la porta se li obrí d’ella mateixa.

—Aquesta pla és bona! Podia ben amagar-me la clau i havia deixat la porta ençà!

Un cop a dins, tancà i barrà a les palpentes, i després s’entrà a la cuina per a encendre llum. La mixeta, al sentir fressa, aixecà el caparró, guinyant ara un ull, ara un altre; però, així que reparà bé a la mestressa, fugí d’un bot del cabasset, llançant un miolet de sorpresa, com si la dormida no li hagués eixit a compte.

—Ah, beneitona! Que et penses que ja som al dematí? Dorm, dorm, que encara n’hi ha per a estona.

Però la mixeta ja estava deixondida, i en comptes de tornar al cabasset se li ficava entre peus i la seguia a tot arreu amb la cua dreta i els ullets resplendents com un parell d’estels.

Anà a beure una tirada d’aigua del càntir de la cuina vella, sortí a fer una feina al pati, i se’n pujà a dalt, sempre amb l’animalet a retaló, que semblava pidolar, amb sos crits impacients i manyagois, el tall de torrada que li pertocava de l’esmorzar de la mestressa.

La Màxima tenia tanta son que sense aquell miolar del gat s’hauria adormit dreta.

—Vés-te’n, animalot, que no estic pas per a tu, ara —li deia deshumorada, apartant-lo amb el peu; però la bestiola ara un pas endavant, ara un pas endarrere, aixecava el morricó de seda per a mirar-se-la sempre, amb un prec persistent en la veueta dolça i en els ulls verds. Entraren a la cambra i la Màxima anà a deixar el llum en la cantonera de rajola de vora el llit. Al girar-se es quedà erta: el llit estava tot descompost, amb les robes estiregassades de través i pengim-penjam d’una banda i altra. Un pressentiment terrible li traspassà el cor com una punyalada, i, amb una força i rapidesa de què no semblava capaç, aixecà el matalàs i el doblà sobre el llit, enfonsant el braç dins de l’obertura de la màrfega.

—Gràcies a Déu, Senyor! —exclamà en veu alta.

Havia trobat amb el cap dels dits un cos dur que no podia ésser altre que el sarronet beneït.

Però en aquell punt un esbufec i un miol estranys, de por i d’amenaça alhora, li feren aixecar el cap, bo i sense moure el braç de dins de la màrfega, per a no perdre el contacte de sa riquesa; i tan morta la deixà lo que vegé llavors, que ni que hagués volgut traure’l després, aquell braç enforatat, li hauria sigut possible. Darrere la porta de la cambra, amagat en l’ombra, un home —en Pere Anton— test, immòbil, com si fos de fusta, se la mirava fixament, amb ulls que relluïen verdosament en la foscor, com ulls de mixtura.

El gat, a tres passes d’ell, arrupit com si anés a envestir-lo, bufava i miolava d’una manera que feia feredat. De sobte, pres de por a son torn, pegà un gran bot per a fugir cap a la sala; però llavors la porta girà ràpidament, com una bandereta de penell, i abans de que el gat acabés de passar l’enclogué entre el batent i el galze de la paret. Sonà un soroll esgarrifós; mena d’udol, de xiscle i de gemec, tot a un temps, seguit d’una agra cruixidera d’ossos, i el pobre animal quedà amb el llom reblincat, les potetes esparramades sense tocar enlloc i esclafat dins de l’encaix, aquell caparronet bufó que cinc minuts abans pidolava amb veueta impacient i manyagoia.

Aleshores i abans que la Màxima es dongués compte clar de la facècia, la fera es llançà cap a ella d’una gambada, el coll estirat, blanquejant les dents sota la rojor del bigoti… Una onada calda l’abrigà, deixant-la sobtadament sense vista i sense oïda, el braç va capolar-se en son estoig de bosses, esgarrapant el sarronet beneït de la riquesa, i el pit quedà premsat com una hòstia sobre la màrfega. De genolls dalt del matalàs, en Pere Anton saltava i pitjava amb totes ser forces.

No es va sentir un crit ni un gemec; però quan l’assassí aixecà la panna de llana, ja no quedava amorrat al llit altra cosa que un cadàver. En Pere Anton ficà també el braç al costat de l’altre, per l’obertura de la màrfega, i el sarronet fugí de son cau per a sempre més. El matalàs tornà a caure sobre la morta, els peus se li gebraren dins de les sabates i el llum il·luminà aquella estranya escena fins que se li acabà l’oli.

Et voilà tout.