EPÍLEG

Lucy Hawking

En la grisor lúgubre d’un dia de primavera a Cambridge, ens vam posar en marxa una comitiva de cotxes negres cap a l’església Great St. Mary, l’església universitària on per tradició hi ha els funerals dels acadèmics distingits. A fora, els carrers semblaven muts. Cambridge semblava buit, sense que s’hi veiés ni tan sols algun turista desorientat. Les úniques espurnes de color venien de les llums blaves intermitents de les motos de policia que ens precedien escortant el cotxe fúnebre que duia el taüt del meu pare, i que aturaven el trànsit escadusser amb què de tant en tant ens trobàvem.

I llavors vam girar cap a l’esquerra. I vam veure les multituds, aplegades al llarg d’un dels carrers més ben identificables del món, la King’s Parade, al cor mateix de Cambridge. Mai no he vist tanta gent tan callada. Amb banderoles, banderes, càmeres i telèfons mòbils aixecats, la gentada arrenglerada al llarg dels carrers mantingué un respectuós silenci mentre el porter en cap del Gonville and Caius, el college del meu pare a Cambridge, vestit de cerimònia amb el seu barret bombí i portant un bastó d’eben, va caminar solemnement al llarg del carrer per venir a trobar el cotxe fúnebre i guiar-lo fins a l’església.

La meva tia em va prémer la mà i totes dues vam començar a plorar. «Li hauria agradat», em va xiuxiuejar.

Des que el meu pare va morir s’han succeït tantes coses que li haurien agradat, tantes coses que m’agradaria que hagués sabut! M’hauria agradat que hagués pogut veure l’extraordinària efusió d’afecte envers ell, des d’arreu del món. M’agradaria que hagués pogut saber com d’estimat i respectat era per milions de persones amb què mai no s’havia trobat. M’agradaria que hagués sabut que seria enterrat a l’abadia de Westminster, entre dos dels seus herois científics, Isaac Newton i Charles Darwin, i que mentre les seves cendres eren dipositades a terra la seva veu seria transmesa per un radiotelescopi cap a un forat negre.

Però també s’hauria preguntat a què venia tota aquella consternació. Era un home sorprenentment modest que, tot i que adorava estar en primer pla, semblava desconcertat per la seva pròpia fama. Una frase d’aquest llibre em va saltar de la pàgina a la ment: «Si he fet alguna contribució…». És l’única persona que hauria inclòs el si en aquesta frase. Crec que qualsevol altre hauria estat ben segur que l’havia feta.

I de quina contribució es tracta! Tant per la grandiosa amplitud del seu treball en cosmologia explorant l’estructura i els orígens de l’Univers, com pel seu coratge i el seu humor tan profundament humans enfront de les seves dificultats. Va trobar una manera d’arribar enllà de les fronteres del coneixement tot sobrepassant, alhora, els límits de la resistència. Crec que va ser aquesta combinació allò que el va fer tan icònic i alhora tan assequible, tan proper. Va patir, però va perseverar. Comunicar-se li exigia un gran esforç, però el va fer, tot adaptant el seu equip a mesura que anava perdent mobilitat. Seleccionava amb precisió les paraules de manera que tinguessin el màxim impacte quan fossin pronunciades en aquella veu electrònica plana que esdevenia tan peculiarment expressiva quan ell la utilitzava. Quan parlava, la gent l’escoltava, tant si es tractava de les seves impressions sobre el sistema nacional de salut o sobre l’expansió de l’Univers, sense deixar perdre mai cap oportunitat d’incloure algun acudit, presentat de la manera més monòtona però amb un parpelleig còmplice en els ulls.

El meu pare també era un home de família, un fet ignorat per la majoria de la gent fins que es va estrenar la pel·lícula La teoria de tot, el 2014. Certament en els anys setanta no era habitual trobar una persona minusvàlida que tingués muller i fills propis amb un sentit tan acusat d’autonomia i independència. Quan jo era petita, em desagradava intensament la manera com tants estranys se sentien amb dret d’observar-nos, de vegades amb la boca oberta, mentre el meu pare conduïa la seva cadira de rodes amb velocitats esbojarrades per Cambridge, acompanyat per dues criatures amb cabell ros esborrifat, que corrien al seu costat mentre intentaven menjar-se un gelat. Pensava que era increïblement mal educat. Jo acostumava a retornar-los la mirada, però no crec que la meva indignació arribés mai al seu objectiu, especialment no des d’una cara infantil amb taques de caramel fos.

No va ser, en cap aspecte imaginable, una infantesa normal. Jo ho sabia —i alhora ho ignorava. Creia que era perfectament normal fer un munt de preguntes madures i comprometedores, perquè és el que fèiem a casa. Només va ser quan suposadament vaig fer plorar un vicari amb el meu examen detallat de la seva demostració de l’existència de Déu que em vaig començar a adonar que tot això resultava inesperat.

De petita, no em considerava especialment interrogativa, creia que ho era el meu germà gran, que com acostumen a fer els germans grans volia ser més llest que jo en cada ocasió (com continua passant ara). Recordo unes vacances familiars que, com tantes altres vacances familiars, coincidien misteriosament amb alguna conferència de física a l’estranger. El meu germà i jo assistíem a algunes de les conferències, presumiblement per donar a la mare un petit repòs en les seves aclaparadores tasques de cuidadora. En aquella època, les conferències de física no eren divulgatives i molt menys encara per a criatures. M’asseia i gargotejava en el meu quadern, però el meu germà aixecava el seu braç esprimatxat d’adolescent i feia una pregunta al distingit conferenciant mentre el meu pare s’estarrufava d’orgull.

Sovint em pregunten: «Com és això de ser filla de Stephen Hawking?». Inevitablement no hi ha cap resposta breu que pugui satisfer les expectatives. Puc dir que els moments bons eren molt bons, els moments dolents eren molt dolents i entre ells hi havia uns espais que acostumàvem a anomenar normals. Per a nosaltres, ara que ho veiem com a adults, una acceptació que el que ens semblava normal no ho hauria estat per a ningú més. A mesura que el temps esmussa el dolor més viu, he reflexionat que processar les nostres experiències em podria ocupar un temps llarguíssim. En certa manera, no estic ni tan sols segura de voler-ho. De vegades, només vull agafar-me a les darreres paraules que el meu pare em va dir: que havia estat una filla molt agradable i que no havia de tenir por de res. Mai no seré tan valenta com ell —per naturalesa, no sóc una persona gaire coratjosa—, però ell em va mostrar que ho podia intentar. I que el fet d’intentar-ho ja era per si mateix la part més important del coratge.

El meu pare no es va rendir mai, no es va escapolir mai de la lluita. A setanta-cinc anys, completament paralitzat i capaç de moure només alguns músculs facials, encara es llevava cada dia, es vestia i anava a treballar. Tenia fusta per fer-ho i no hauria permès que unes quantes trivialitats s’interposessin en el seu camí. Però haig de dir que si hagués pogut veure els motoristes de l’escorta de policia, els hauria demanat que l’acomboiessin cada dia a través dels semàfors des de la seva casa a Cambridge fins al seu despatx.

Feliçment, ell estava al corrent d’aquest llibre. Era un dels projectes en què treballava en el que havia de ser el seu darrer any a la Terra. La seva idea era aplegar els seus escrits contemporanis en un volum. Com tantes altres coses que han passat des que va morir, m’hauria agradat que hagués pogut veure’n la versió final. Crec que s’hauria sentit ben orgullós d’aquest llibre i fins i tot hauria hagut d’admetre, en darrer terme, que al cap i a la fi havia fet de debò una contribució.

LUCY HAWKING
Juliol del 2018