La ciència va responent cada vegada més preguntes de les que solien formar part de la religió. La religió va ser un intent primerenc de respondre les preguntes que tots ens fem: per què som aquí?, d’on venim? Fa molt temps, la resposta era gairebé sempre la mateixa: els déus ho havien fet tot. El món era un lloc aterridor, de manera que fins i tot persones tan dures com els vikings creien en éssers sobrenaturals per donar sentit a fenòmens naturals com ara llamps, tempestes o eclipsis. Avui dia, la ciència proporciona respostes millors i més consistents, però les persones sempre s’aferraran a la religió, perquè proporciona consol i perquè no confien en la ciència ni l’entenen.
Fa uns quants anys, el diari The Times va fer un titular a primera plana que deia: «“No hi ha Déu”, diu Hawking». L’article anava il·lustrat. Déu hi era representat en un dibuix de Leonardo da Vinci, on semblava important. I van imprimir una fotografia meva en què semblava un petulant. Semblava un duel entre nosaltres dos. Però no tinc cap ressentiment envers Déu. No vull produir la impressió que el meu treball tracta de demostrar o refutar la seva existència. El meu treball consisteix a intentar trobar un marc racional per comprendre l’Univers que ens envolta.
Durant segles, es va creure que les persones discapacitades com jo vivien sota una maledicció infligida per Déu. Bé, suposo que és possible que hagi molestat algú d’un més enllà, però prefereixo pensar que tot es pot explicar d’una altra manera, mitjançant les lleis de la natura. Si creieu en la ciència, com jo, creieu que hi ha certes lleis que sempre són obeïdes. Si ens ve de gust, podem dir que les lleis són obra de Déu, però això és més una definició de Déu que no pas una demostració de la seva existència. Al voltant de l’any 300 aC, un filòsof anomenat Aristarc se sentia fascinat pels eclipsis, especialment els de Lluna. Tingué el coratge de qüestionar si realment eren causats per déus. Aristarc va ser un veritable pioner científic, que va estudiar acuradament el cel i va arribar a una conclusió audaç: es va adonar que l’eclipsi és en realitat el pas sobre la Lluna de l’ombra de la Terra, i no un esdeveniment diví. Alliberat per aquest descobriment, va aconseguir interpretar el que realment passava per damunt del seu cap i va dibuixar diagrames que mostraven la relació del Sol, la Terra i la Lluna. A partir d’això, va arribar a conclusions encara més notables: va deduir que la Terra no era el centre de l’Univers, com tothom havia pensat fins aleshores, sinó que gira al voltant del Sol. De fet, entendre aquesta disposició explica tots els eclipsis. Quan la Lluna fa ombra a la Terra, es produeix un eclipsi solar, i quan la Terra fa ombra a la Lluna, es produeix un eclipsi lunar. Però Aristarc va anar encara més lluny. Va suggerir que les estrelles no eren petits orificis al pis del cel, com els seus contemporanis creien, sinó que eren altres sols, com el nostre, només que molt llunyans. Que sorprenent degué resultar aquesta idea! L’Univers és una màquina governada per principis o lleis —lleis que poden ser enteses per la ment humana.
Crec que el descobriment d’aquestes lleis ha estat l’assoliment més gran de la humanitat, perquè són aquestes lleis de la natura, com ara les anomenem, les que ens diran si cal realment un déu per explicar l’Univers. Les lleis de la natura són una descripció de com funcionen realment les coses en el passat, el present i el futur. En el tennis, la pilota sempre va exactament on diuen que anirà. I també aquí hi intervenen moltes altres lleis, que governen tot el que passa, des de com es produeix l’energia del llançament en els músculs dels jugadors fins a la velocitat amb què l’herba creix sota els seus peus. Però el realment important és que aquestes lleis físiques, a més de ser immutables, són universals. S’apliquen no només al vol d’una pilota, sinó també al moviment d’un planeta i als de totes les altres coses de l’Univers. A diferència de les lleis promulgades pels humans, les lleis de la natura no poden ser transgredides, per això són tan poderoses, i també tan controvertides quan són considerades des d’una perspectiva religiosa.
Si s’accepta, com jo ho faig, que les lleis de la natura són fixes, no triguem gaire a preguntar-nos quin paper queda per a Déu. En això rau una gran part de la contradicció entre la ciència i la religió, i encara que els meus punts de vista han estat notícia, en realitat és un conflicte molt antic. Podríem definir Déu com l’encarnació de les lleis de la natura. Tanmateix, això no és el que la majoria de persones pensa de Déu. Déu significa per a elles un ésser semblant als humans, amb qui ens podem relacionar personalment. Quan mirem la immensitat de l’Univers i considerem que insignificant i accidental hi és la vida humana, això sembla molt inversemblant.
Utilitzo la paraula Déu en un sentit impersonal, com ho feia Einstein, per designar les lleis de la natura. Segons això, conèixer la ment de Déu és conèixer les lleis de la natura. La meva predicció és que coneixerem la ment de Déu cap a la fi d’aquest segle.
Un camp restant que la religió encara pot pretendre per a si és l’origen del Univers, però fins i tot aquí la ciència progressa, i aviat hauria de proporcionar una resposta definitiva a com va començar l’Univers. Vaig publicar un llibre en què em preguntava si Déu va crear l’Univers que va causar un cert enrenou. La gent es va enfadar pel fet que un científic tingués alguna cosa a dir sobre temes de la religió. No desitjo dir a ningú què ha de creure, però per a mi la pregunta de si Déu existeix és una pregunta vàlida per a la ciència. Al cap i a la fi, és difícil pensar un misteri més important o fonamental que què, o qui, va crear i controla l’Univers. Crec que l’Univers va ser creat espontàniament del no-res, segons les lleis de la ciència. La suposició bàsica de la ciència és el determinisme científic. Les lleis de la ciència determinen l’evolució de l’Univers, donat el seu estat en un moment concret. Aquestes lleis poden, o no, haver estat decretades per Déu, però no pot intervenir per transgredir-les, o no serien lleis. Això deixa a Déu la llibertat de triar l’estat inicial de l’Univers, però fins i tot aquí sembla que hi podria haver lleis. Llavors, a Déu no li quedaria cap llibertat.
Tot i la complexitat i varietat de l’Univers, resulta que per fer-lo només calen tres ingredients. Imaginem que els poguéssim enumerar en algun tipus de llibre de cuina còsmic. Aleshores, quins són els ingredients que calen per preparar un Univers? El primer és matèria —coses que tenen massa. La matèria està al nostre voltant, al terra que tenim sota els peus i en l’espai que ens volta. Pols, roca, gel, líquids. Grans núvols de gas, enormes galàxies espirals, amb milers de milions de sols cadascuna, estenent-se fins a distàncies increïbles.
La segona cosa que cal és energia. Encara que mai no hi hàgim pensat, tots sabem què és l’energia. Una cosa que ens trobem cada dia. Quan mirem cap al Sol la podem sentir a la cara: és energia produïda per una estrella a cent cinquanta milions de quilòmetres de distància. L’energia impregna l’Univers i fa funcionar els processos que en fan un lloc dinàmic i incessantment canviant.
Tenim, doncs, matèria i energia. La tercera cosa que cal per construir un Univers és espai, molt d’espai. Podem qualificar l’Univers de moltes maneres —impressionant, bell, violent—, però si d’alguna cosa no el podem tractar és d’estret. Arreu on mirem veiem espai, més espai i encara més espai, prolongant-se en totes direccions. És literalment marejador. Ara bé, d’on pot venir tota aquesta matèria, energia i espai? No se’n va tenir ni idea fins al segle XX.
La resposta va venir de la perspicàcia d’un home, probablement el científic més notable que hagi viscut mai. Es deia Albert Einstein. Lamentablement, no el vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan jo tenia tan sols tretze anys. Einstein es va adonar d’una cosa força notable: que dos dels principals ingredients necessaris per fer un Univers, massa i energia, són bàsicament el mateix, dues cares de la mateixa moneda. La seva famosa equació E = mc2 simplement vol dir que la massa pot ser considerada com un tipus d’energia, i viceversa. Així doncs, en lloc de tres ingredients per a l’Univers, ara podem dir que només en calen dos: energia i espai. Però d’on vénen tota aquesta energia i tot aquest espai? La resposta es va trobar després de dècades de treball científic: l’espai i l’energia van ser inventats espontàniament en un esdeveniment que actualment anomenem Big Bang.
En el moment del Big Bang, va començar a existir l’Univers sencer, i amb ell l’espai. Tot això es va expandir, com un globus que s’estigués inflant. Però d’on van venir tota aquesta energia i tot aquest espai? Com poden aparèixer simplement del no-res tot un Univers ple d’energia, la increïble immensitat de l’espai, i tot el que conté?
Per a alguns, és aquí on Déu torna a l’escena. Va ser Déu qui va crear l’energia i l’espai. El Big Bang va ser el moment de la creació. Però la ciència explica una història diferent. A risc de ficar-me en problemes, crec que ara podem entendre molt millor la naturalesa dels fenòmens que van terroritzar els vikings. Fins i tot podem anar més enllà de la bella simetria entre energia i matèria descoberta per Einstein. Podem fer servir les lleis de la naturalesa per abordar l’origen de l’Univers i esbrinar si l’única manera de explicar-lo és l’existència de Déu.
Després de la Segona Guerra Mundial, mentre jo creixia, a Anglaterra era temps d’austeritat. Ens deien que mai s’obté alguna cosa a canvi de no res. Però ara, després de tota una vida de treball, penso que en realitat es pot obtenir de franc tot un Univers.
El gran misteri que rau en el cor del Big Bang és explicar com es pot materialitzar del no-res tot un Univers increïblement enorme en espai i en energia. El secret resideix en un dels fets més estranys del cosmos. Les lleis de la física exigeixen l’existència d’una cosa anomenada energia negativa.
Per avançar en aquest concepte estrany però crucial, permetin-me recórrer a una analogia senzilla. Imaginem que algú vol aixecar un turó en un terreny pla. El turó representarà l’Univers. Per fer-lo, fa un clot a terra i usa per aixecar el turó el material que n’extreu. Però és clar, no fa només un turó, també està fent un forat, una versió negativa del turó. El que abans hi havia al forat ara s’ha convertit en turó, de manera que en conjunt tot s’equilibra perfectament. Aquest és el principi que hi ha al darrere del que va passar al començament de l’Univers.
Quan el Big Bang va produir una gran quantitat d’energia positiva, va produir simultàniament la mateixa quantitat d’energia negativa. D’aquesta manera, l’energia positiva i la negativa sempre sumen zero. És una altra llei de la natura.
Però tota aquesta energia negativa on és, avui? És en el tercer ingredient del nostre llibre de cuina còsmic: en l’espai. Això pot semblar ben estrany, però segons les lleis de la naturalesa referents a la gravetat i al moviment —lleis que es troben entre les més antigues de la ciència— l’espai mateix és un gran magatzem d’energia negativa, suficient per assegurar que el conjunt sumi zero.
He d’admetre que, llevat que les matemàtiques siguin el punt fort del lector, això costa d’entendre, però és veritat. La interminable xarxa de milers de milions de galàxies, atraient-se les unes a les altres per la força de la gravetat, actua com un dispositiu gegant d’emmagatzematge. L’Univers és com una bateria enorme que emmagatzema energia negativa. El costat positiu de les coses, la massa i l’energia que veiem avui, és com el turó. El forat corresponent, o el costat negatiu de les coses, s’estén per tot l’espai.
Però què significa això en la nostra recerca per esbrinar si hi ha un Déu? Vol dir que si l’Univers no porta res de nou, llavors, no cal un Déu per crear-lo. L’Univers és el dinar de franc més extrem.
Com que sabem que l’energia positiva i la negativa sumen zero, el que cal fer ara és esbrinar què —o m’atreveixo a dir qui— va desencadenar tot el procés. Què podria causar l’aparició espontània d’un Univers? A primera vista, sembla un problema desconcertant —al cap i a la fi, en la vida quotidiana les coses no es materialitzen a partir del no-res. No podem prendre una tassa de cafè quan ens ve de gust simplement fent petar els dits. Hem de fer servir altres coses, com ara grans de cafè, aigua i potser una mica de llet i de sucre. Però si ens endinsem en aquesta tassa de cafè, a través de les partícules de llet, fins als nivells atòmic i subatòmic, entrem en un món on conjurar alguna cosa del no-res esdevé possible. Si més no, durant un temps prou curt. Això passa perquè, a aquesta escala, partícules com els protons es comporten segons les lleis de la naturalesa que anomenem mecànica quàntica. I realment poden aparèixer a l’atzar, durar un temps, desaparèixer de nou, i reaparèixer en algun altre lloc.
Com que sabem que hi va haver un moment en què l’Univers va ser molt petit —més petit que un protó—, això implica una cosa força remarcable. Vol dir que l’Univers mateix, en la seva immensitat i complexitat al·lucinants, podria simplement haver aparegut sense violar les lleis conegudes de la naturalesa. A partir d’aquest moment, es van alliberar grans quantitats d’energia a mesura que l’espai s’expandia. Un lloc, doncs, per emmagatzemar tota l’energia negativa que calgui per equilibrar els comptes, però és clar, la pregunta crítica es planteja de nou: Déu va crear les lleis quàntiques que van permetre que s’esdevingués el Big Bang? En altres paraules, cal un Déu per poder fer que el Big Bang hagués esclatat? No tinc cap desig d’ofendre la gent de fe, però crec que la ciència té una explicació més convincent que no pas un creador diví.
L’experiència quotidiana ens fa pensar que tot el que passa ha de ser causat per alguna cosa que va passar abans, de manera que ens resulta natural pensar que alguna cosa —potser Déu— ha d’haver fet que l’Univers arribi a existir. Però quan parlem de l’Univers com un tot, això no és necessàriament així. Deixin que m’expliqui. Imaginem un riu que flueix muntanya avall. Què va causar el riu? Bé, potser la pluja que va caure abans a les muntanyes. Però què va causar la pluja? Una bona resposta seria el Sol, que va brillar sobre l’oceà, va elevar el vapor d’aigua cap al cel i va formar núvols. Però què fa que el Sol brilli? Bé, si mirem al seu interior hi trobem el procés anomenat fusió, en el qual àtoms d’hidrogen s’uneixen per formar àtoms d’heli, de manera que alliberen grans quantitats d’energia en aquest procés. Fins aquí tot bé. Però d’on ve l’hidrogen? Resposta: del Big Bang. Però aquí hi ha l’aspecte crucial. Les lleis de la natura ens diuen que l’Univers no només podria haver aparegut sense cap ajut, tal com un protó, sense haver necessitat res en termes d’energia, sinó que també és possible que res hagi causat el Big Bang. Res.
L’explicació es basa en les teories d’Einstein i en les seves idees sobre com l’espai i el temps estan profundament entrellaçats. En l’instant del Big Bang, passà una cosa meravellosa amb el temps: el temps mateix va començar.
Per entendre aquesta idea al·lucinant, considerem un forat negre en l’espai. Un forat negre típic és un estel de massa tan gran que s’ha esfondrat sobre si mateix. És tan massiu que ni tan sols la llum pot escapar de la seva gravetat, per la qual cosa és gairebé perfectament negre. La seva atracció gravitatòria és tan poderosa que no tan sols deforma i distorsiona la llum, sinó també el temps. Per veure com, imaginem que un rellotge està sent absorbit pel forat negre. A mesura que el rellotge s’acosta al forat negre, comença a anar cada vegada més a poc a poc. El temps mateix comença a alentir-se. Ara imaginem que quan el rellotge entra al forat negre —suposant, per descomptat, que pugui resistir les forces extremes de la gravitació— el temps, en realitat, s’atura, no pas perquè el rellotge s’hagi avariat, sinó perquè dins del forat negre el temps no existeix. I això és exactament el que va passar al començament de l’Univers.
En els últims cent anys, hem fet avenços espectaculars en la comprensió de l’Univers. Ara coneixem les lleis que regeixen tot el que passa, tret de les condicions més extremes, com l’origen de l’Univers o els forats negres. Crec que el paper exercit pel temps en el principi de l’Univers és la clau definitiva per eliminar la necessitat d’un gran dissenyador i per revelar com l’Univers es va crear a si mateix.
A mesura que retrocedim en el temps cap al moment del Big Bang, l’Univers es fa més i més petit, fins que finalment s’arriba a un punt en què tot l’Univers és tan reduït que de fet és un forat negre infinitesimalment petit i infinitament dens. I tal com passa amb els forats negres actuals que suren en l’espai, les lleis de la natura dicten una cosa força extraordinària. Ens diuen que el temps s’ha d’aturar també en aquest cas. No es pot arribar a cap temps anterior al Big Bang perquè abans del Big Bang el temps no existia. Finalment hem trobat una cosa que no té causa, perquè no hi havia cap temps en què hi pogués haver cap causa. Per mi això significa que no hi ha possibilitat d’un creador, perquè no existeix temps en el qual hagi pogut existir cap creador.
Les persones volen respostes a les grans preguntes, com per què som aquí. No esperen que les respostes siguin fàcils i estan preparades per esforçar-s’hi una mica. Quan em pregunten si un Déu ha creat l’Univers, responc que la pregunta no té sentit. Abans del Big Bang el temps no existia, i per tant no hi havia un temps en què Déu pogués fer l’Univers. És com preguntar com es pot anar a les fronteres de la Terra: la Terra és una esfera sense fronteres, per això buscar-les és un exercici inútil.
Tinc fe? Cadascú és lliure de creure el que vulgui, i la meva opinió és que l’explicació més simple és que no hi ha Déu. Ningú va crear l’Univers i ningú dirigeix el nostre destí. Això em porta a una profunda comprensió: probablement no hi hagi cel ni vida futura. Opino que creure en una altra vida és tan sols una il·lusió. No n’hi ha cap evidència fiable i contradiu tot el que sabem en ciència. Crec que quan morim, retornem a la pols. Però hi ha un sentit en allò que vivim, en la nostra influència i en els gens que transmetem als nostres fills. Tenim aquesta única vida per apreciar el gran disseny de l’Univers, i m’hi sento extremament agraït.