M’agradaria especular una mica sobre el desenvolupament de la vida a l’Univers i, en particular, el desenvolupament de la vida intel·ligent. Hi inclouré l’espècie humana, tot i que gran part del seu comportament al llarg de la història ha estat força estúpid i gens calculat per ajudar a la supervivència de l’espècie. Dues qüestions que tractaré són: la probabilitat que hi hagi vida en algun altre lloc de l’Univers i com podria desenvolupar-se la vida en el futur.
És una qüestió d’experiència comuna que les coses es tornen més desordenades i caòtiques amb el temps. Aquesta observació té fins i tot la seva pròpia llei, l’anomenada segona llei de la termodinàmica. Aquesta llei diu que la quantitat total de desordre, o entropia, a l’Univers, sempre augmenta amb el temps. No obstant això, la llei es refereix només a la quantitat total de desordre. L’ordre en un cos pot augmentar, sempre que la quantitat de desordre en el seu entorn augmenti en una quantitat més gran.
Això és el que passa en els éssers vius. Podem definir la vida com un sistema ordenat capaç de mantenir-se en contra de la tendència al desordre, i que pot reproduir-se a si mateix. És a dir, pot produir sistemes ordenats similars a ell però independents d’ell. Per fer-ho, el sistema ha de convertir l’energia que rep en forma ordenada, com aliments, llum solar o energia elèctrica, en energia desordenada, en forma de calor. D’aquesta manera, el sistema pot satisfer el requisit que la quantitat total de desordre augmenta mentre que, al mateix temps, augmenta l’ordre en ell i la seva descendència. Això sona com els pares que viuen en una casa que es torna més i més desordenada cada vegada que tenen un nou nadó.
Un ésser viu com vostè o com jo usualment consta de dos elements: un conjunt d’instruccions que li diuen com mantenir-se i reproduir-se, i un mecanisme per dur a terme aquestes instruccions. En biologia, aquestes dues parts s’anomenen gens i metabolisme. Però hem d’emfatitzar que res d’això no és exclusiu de la biologia. Per exemple, un virus informàtic és un programa que fa còpies de si mateix en la memòria d’un ordinador i les transfereix a d’altres ordinadors. Per tant, s’ajusta a la definició que acabo de donar de sistema viu. Tal com els virus biològics, és una forma bastant degenerada, perquè conté només instruccions o gens, i no té metabolisme propi, però reprograma el metabolisme de l’ordinador o de la cèl·lula amfitriona. Algunes persones han qüestionat si els virus haurien de ser considerats com a vida, perquè són paràsits i no poden existir independentment dels seus amfitrions. Però ben mirat la majoria de les formes de vida, inclosos nosaltres, som paràsits, en el sentit que ens alimentem i depenem d’altres formes de vida per a la nostra supervivència. Crec que els virus informàtics haurien de ser considerats com a vida. Potser diu alguna cosa sobre la naturalesa humana que l’única forma de vida que hem estat capaços de crear fins ara sigui purament destructiva. Parla prou eloqüentment del que és crear vida a la nostra pròpia imatge. Tornaré a tractar el tema de formes de vida electròniques més endavant.
El que normalment considerem com a «vida» es basa en cadenes d’àtoms de carboni, amb alguns altres àtoms com nitrogen o fòsfor. Podem especular si podria haver-hi vida amb alguna altra base química, com el silici, però el carboni sembla el cas més favorable, perquè té la química més rica. Que els àtoms de carboni puguin existir, amb les propietats que tenen, requereix un ajustament fi de les constants físiques, com l’escala de la cromodinàmica quàntica, la càrrega elèctrica i fins i tot la dimensionalitat de l’espaitemps. Si aquestes constants tinguessin valors significativament diferents, el nucli de l’àtom de carboni no seria estable o els electrons es col·lapsarien en el nucli. A primera vista, sembla remarcable que l’Univers estigui tan ben sintonitzat. Potser això és una evidència que l’Univers va ser especialment dissenyat per produir l’espècie humana. Però cal anar amb compte amb aquests arguments, coneguts com a principi antròpic. Aquest principi es basa en la constatació evident que si l’Univers no hagués estat adequat per a la vida, no seríem aquí, preguntant-nos per què està tan ben ajustat. Podem aplicar el principi antròpic en les seves versions forta o feble. En el principi antròpic fort se suposa que hi ha molts universos diferents, cadascun amb valors diferents de les constants físiques. En un petit nombre d’aquests universos, els valors permetran l’existència d’objectes com els àtoms de carboni, que poden actuar com a blocs de construcció de sistemes vius. Com que hem de viure en un d’aquests universos, no ens hauria de sorprendre que les constants físiques estiguin sintonitzades tan finament. Si no ho estiguessin, no seríem aquí. La forma forta del principi antròpic no és gaire satisfactòria, perquè quin significat operacional es pot donar a l’existència de tots aquests altres universos? I si estan separats del nostre propi Univers, com pot afectar el nostre Univers res del que hi passi? Adoptaré doncs el que es coneix com a principi antròpic feble, és a dir, prendré els valors de les constants físiques com a ja donats però examinaré quines conclusions es poden extreure del fet que hi hagi vida en aquest planeta, en aquesta etapa de la història de l’Univers.
Quan l’Univers va començar en el Big Bang, fa uns 13.800 milions d’anys, no hi havia carboni. Hi feia tanta calor que tota la matèria estava en forma de partícules anomenades protons i neutrons. Inicialment hi hauria hagut la mateixa quantitat de protons i de neutrons. Però quan l’Univers es va expandir, es va refredar. Al voltant d’un minut després del Big Bang, la temperatura hauria caigut al voltant de mil milions de graus, unes cent vegades la temperatura al centre del Sol. A aquesta temperatura, els neutrons comencen a descompondre’s en protons.
Si això hagués estat tot el que va succeir, tota la matèria en l’Univers hauria acabat com l’element més simple, l’hidrogen, el nucli del qual consisteix en un sol protó. Però alguns neutrons van xocar amb protons i s’hi van unir de manera que van formar el següent element més simple, l’heli, el nucli del qual es compon de dos protons i dos neutrons. Però en l’Univers primitiu no s’haurien format elements més pesants que aquest, com el carboni o l’oxigen. És difícil imaginar que es pogués construir un sistema viu amb només hidrogen i heli i, de totes maneres, l’Univers primitiu encara estava massa calent perquè els àtoms es combinessin en molècules.
L’Univers va continuar expandint-se i refredant-se. Però algunes regions tenien densitats lleugerament més altes que d’altres i l’atracció gravitatòria de la matèria addicional en aquestes regions en va reduir l’expansió i finalment la va aturar, i es van col·lapsar per formar galàxies i estrelles, uns dos mil milions d’anys després del Big Bang. Algunes de les primeres estrelles haurien estat més massives, i per tant més calentes, que no pas el Sol i haurien convertit l’hidrogen i l’heli originals en elements més pesants, com carboni, oxigen i ferro. Això podria haver exigit només uns pocs centenars de milions d’anys. Després d’això, algunes de les estrelles van explotar com a supernoves, i van escampar els elements pesants per l’espai, així es va formar la matèria primera per a les generacions posteriors d’estrelles.
Les altres estrelles estan massa lluny perquè puguem veure directament si tenen planetes girant al voltant seu. Tanmateix, hi ha dues tècniques que ens han permès descobrir planetes al voltant d’altres estrelles. La primera consisteix a observar l’estrella i comprovar si la quantitat de llum que ens n’arriba és constant. Si un planeta passa per davant de l’estrella, n’interceptarà una mica de llum i l’estrella brillarà una mica menys. Si això passa regularment, és perquè l’òrbita d’algun planeta passa repetidament per davant de l’estrella. Una segona tècnica consisteix a mesurar acuradament la posició de l’estrella. Si algun planeta gira al voltant de l’estrella, induirà una petita oscil·lació en la seva posició. Si això s’observa moltes vegades i es tracta d’una oscil·lació regular, se’n dedueix que algun planeta orbita al voltant de l’estrella. Aquests mètodes van ser aplicats per primera vegada fa uns vint anys i des d’aleshores s’han descobert alguns milers de planetes al voltant d’estrelles distants. Segons les estimacions, una de cada cinc estrelles té un planeta de grandària semblant a la de la Terra i que orbita a una distància compatible amb la vida tal com la coneixem. El nostre sistema solar es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys, aproximadament nou mil milions d’anys després del Big Bang, a partir de gas contaminat amb les restes d’estrelles anteriors. La Terra es va formar en gran part a partir d’elements més pesants, inclosos el carboni i l’oxigen. D’alguna manera, alguns d’aquests àtoms van arribar a organitzar-se en forma de molècules d’ADN, que tenen la famosa forma de doble hèlix, descoberta els anys cinquanta per Crick i Watson en una barraca en l’emplaçament de l’actual Museu Nou de Cambridge. Les dues cadenes en l’hèlix estan lligades entre si mitjançant parells de bases nitrogenades. Hi ha quatre tipus de bases nitrogenades: adenina, citosina, guanina i timina. Una adenina en una cadena sempre es combina amb una timina en l’altra cadena, i una guanina amb una citosina. Per tant, la seqüència de bases en una cadena defineix una seqüència complementària única a l’altra cadena. Les dues cadenes poden separar-se i actuar cadascuna com a plantilles per construir cadenes addicionals. Per tant, les molècules d’ADN poden reproduir la informació genètica, codificada en les seves seqüències de bases nitrogenades. Fragments de la seqüència poden ser utilitzats per fabricar proteïnes i altres productes químics, que poden dur a terme les instruccions codificades en la seqüència, i acoblar la matèria primera per tal que l’ADN es reprodueixi.
Com he dit, no sabem com van aparèixer les molècules d’ADN per primera vegada. Com que la probabilitat que una molècula d’ADN sorgeixi per fluctuacions aleatòries és molt petita, algunes persones han suggerit que la vida va arribar a la Terra des d’un altre lloc —per exemple, portada aquí en roques que es van desprendre de Mart mentre els planetes encara eren inestables—, i que hi ha llavors de vida flotant arreu de la galàxia. Però sembla poc probable que l’ADN pugui sobreviure gaire temps a la radiació que hi ha a l’espai.
Si l’aparició de la vida en un planeta determinat fos molt poc probable, es podria esperar que hagués tardat molt de temps a produir-se. Més precisament, es podria haver esperat que l’aparició de la vida s’hagués produït al més tard possible compatible amb el temps necessari per a l’evolució posterior cap a éssers intel·ligents, com nosaltres, abans que el Sol s’inflés i engolís la Terra. La finestra temporal en què tot això podria haver tingut lloc és el temps de vida del Sol, és a dir, al voltant de deu mil milions d’anys. Durant aquest temps, una forma intel·ligent de vida podria arribar a dominar la tècnica dels viatges espacials i ser capaç d’escapar a una altra estrella. Però si escapar-ne no fos possible, la vida a la Terra estaria condemnada al fracàs.
Hi ha evidència fòssil que hi havia alguna forma de vida a la Terra fa uns tres mil cinc-cents milions d’anys, només cinc-cents milions d’anys després que la Terra es tornés estable i es refredés prou perquè la vida pogués desenvolupar-s’hi. Però la vida podria haver trigat set mil milions d’anys a desenvolupar-se, i encara li hauria quedat prou temps per evolucionar fins a éssers com nosaltres, capaços de preguntar-nos per l’origen de la vida. Si la probabilitat que la vida es desenvolupi en un planeta donat és molt petita, per què va passar a la Terra en aproximadament una catorzena part del temps disponible?
L’aparició primerenca de la vida a la Terra suggereix que hi ha bones possibilitats de generació espontània de vida en condicions adequades. Potser hi va haver alguna manera més simple d’organització que va construir l’ADN. Una vegada que va aparèixer l’ADN, hauria estat tan reeixit que podria haver reemplaçat completament les formes de vida anteriors. No sabem quines haurien pogut ser aquestes formes, però una possibilitat és l’ARN.
L’ARN és com l’ADN, però més simple i sense l’estructura de doble hèlix. Cadenes curtes d’ARN poden reproduir-se com l’ADN i al final podrien acumular-se en l’ADN. Nosaltres no podem produir àcids nucleics al laboratori a partir de material no viu, i molt menys ARN. Però en cinc-cents milions d’anys, i donada la immensitat dels oceans que cobreixen la major part de la Terra, podria haver-hi una probabilitat raonable que l’ARN es produís per atzar.
A mesura que l’ADN es va anar reproduint, hi hauria hagut errors aleatoris, molts dels quals haurien estat nocius i s’haurien extingit. Alguns haurien estat neutres i no haurien afectat la funció del gen. I alguns haurien estat favorables per a la supervivència de l’espècie —aquests haurien estat elegits per la selecció natural darwiniana.
Al començament, el procés d’evolució biològica va ser molt lent. Va costar dos mil cinc-cents milions d’anys evolucionar des de les cèl·lules més antigues fins a organismes multicel·lulars. Però es va tardar menys de mil milions d’anys addicionals a evolucionar fins als peixos i cinc-cents milions d’anys a evolucionar des dels peixos fins als mamífers. Però l’evolució sembla haver-se accelerat encara més. Només va tardar uns cent milions d’anys a passar des dels primers mamífers fins a nosaltres. La raó és que els mamífers primitius ja contenien essencialment la majoria dels nostres òrgans importants. Tot el que calia per evolucionar des dels primers mamífers fins als humans va ser una mica d’ajustament fi.
Però amb l’espècie humana l’evolució va arribar a una etapa crítica, comparable en importància amb el desenvolupament de l’ADN. Aquest va ser el desenvolupament del llenguatge, i particularment el llenguatge escrit, que vol dir que la informació es pot transmetre de generació en generació, d’una altra manera que genèticament mitjançant l’ADN. Hi ha hagut alguns canvis detectables en l’ADN humà, provocats per l’evolució biològica, en els deu mil anys d’història registrada, però la quantitat de coneixement transmès de generació en generació ha crescut enormement. Jo he escrit llibres per explicar algunes coses del que he après sobre l’Univers en la meva llarga carrera de científic, i en fer-ho transfereixo el coneixement des del meu cervell fins a la pàgina perquè vostè pugui llegir-lo.
L’ADN en un òvul o un espermatozoide humans conté aproximadament tres mil milions de parells de bases nitrogenades. Però gran part de la informació codificada en aquesta seqüència sembla ser redundant o estar inactiva. Així doncs, la quantitat total d’informació útil en els nostres gens és probablement uns cent milions de bits. Un bit d’informació és la resposta a una pregunta de sí o no. Com que una novel·la de butxaca pot contenir uns dos milions de bits d’informació, un ésser humà és equivalent a uns cinquanta llibres de Harry Potter, i una gran biblioteca nacional pot contenir al voltant de cinc milions de llibres, o aproximadament deu mil milions de bits. La quantitat d’informació transmesa en llibres o per Internet és unes cent mil vegades més gran que la continguda en l’ADN.
Encara més important és el fet que la informació en els llibres es pot canviar, i actualitzar, molt més ràpidament. Ens ha costat diversos milions d’anys evolucionar des dels simis. Durant aquest temps, la informació útil en el nostre ADN probablement ha canviat només en alguns milions de bits, de manera que el ritme d’evolució biològica en humans és aproximadament un bit per any. En canvi, apareixen aproximadament cinquanta mil nous llibres publicats en anglès cada any, que contenen de l’ordre de cent mil milions de bits d’informació. Per descomptat, la gran majoria d’aquesta informació és brossa i no serveix per a cap forma de vida. Però tot i així, la velocitat amb la qual es pot afegir informació útil és de milions, fins i tot de milers de milions, més alta que amb l’ADN.
Això vol dir que hem entrat en una nova fase d’evolució. Al començament, l’evolució va procedir per selecció natural —a partir de mutacions aleatòries. Aquesta fase darwiniana va durar aproximadament tres mil cinc-cents milions d’anys i va produir éssers que van desenvolupar el llenguatge per intercanviar informació. Però en els darrers deu mil anys, més o menys, hem estat en el que podríem dir-ne una fase de transmissió externa. En aquesta etapa, el registre intern d’informació transmès a les generacions posteriors en l’ADN ha canviat una mica, però el registre extern —en llibres i altres formes d’emmagatzematge de llarga durada— ha crescut enormement.
Algunes persones usarien el terme evolució només per al material genètic transmès internament, i s’oposarien que s’apliqués a la informació transmesa externament, però crec que és una visió massa estreta. Som més que només els nostres gens. Potser no som més forts o inherentment més intel·ligents que els nostres avantpassats cavernícoles, però el que ens distingeix d’ells és el coneixement que hem acumulat durant els últims deu mil anys, i particularment durant els últims tres-cents anys. Crec que és legítim adoptar una visió més àmplia i incloure tant l’ADN com la informació transmesa externament en l’evolució de l’espècie humana.
L’escala de temps per a l’evolució, en el període de transmissió externa, és l’escala de temps per a l’acumulació d’informació, que solia ser de centenars, o fins i tot de milers, d’anys. Però ara aquesta escala de temps s’ha reduït a uns cinquanta anys o menys. En canvi, els cervells amb què processem aquesta informació tan sols han evolucionat en l’escala de temps darwiniana, de centenars de milers d’anys. Això comença a causar problemes. Al segle XVIII es va dir que hi havia un home que havia llegit tots els llibres que s’havien escrit. Però actualment, si llegís un llibre per dia, tardaria uns quinze mil anys a llegir els llibres d’una biblioteca nacional. Durant aquest temps, se n’haurien escrit molts més encara.
Això implica que ningú no pot dominar més que un petit racó del coneixement humà. Hem d’especialitzar-nos en camps cada vegada més estrets. És probable que això sigui una gran limitació en el futur. Certament no podem continuar gaire temps amb el ritme de creixement exponencial del coneixement que hi ha hagut en els últims tres-cents anys. Una limitació i un perill encara més grans per a les generacions futures és que encara tenim els instints, i en particular els impulsos agressius, que vam tenir en els dies de l’home de les cavernes. L’agressió, en la forma de subjugar o matar altres homes i prendre’ls les dones i el menjar, ha tingut avantatges per a la supervivència, fins al moment present; però ara podria destruir tota l’espècie humana i gran part de la resta de la vida a la Terra. El perill més immediat continua essent una guerra nuclear, però n’hi ha d’altres, com ara l’alliberament d’un virus genèticament modificat, o que l’efecte hivernacle esdevingui inestable.
No tenim temps per esperar que l’evolució darwiniana ens faci més intel·ligents i afables. Però ara entrem en una nova fase del que podríem anomenar evolució autodissenyada, en la qual podrem canviar i millorar el nostre ADN. Ara hem seqüenciat tot l’ADN, cosa que significa que hem llegit «el llibre de la vida», i podem començar a introduir-hi correccions. Al començament, aquests canvis es limitaran a la reparació de defectes genètics, com la fibrosi quística i la distròfia muscular, que estan controlades per un sol gen cadascuna, de manera que són bastant fàcils d’identificar i corregir. Altres qualitats, com la intel·ligència, probablement estan controlades per un gran nombre de gens, i serà molt més difícil trobar-los i resoldre les relacions entre ells. No obstant això, estic convençut que durant el proper segle descobrirem com modificar tant la intel·ligència com els instints i l’agressivitat.
Probablement, s’aprovaran lleis contra l’enginyeria genètica amb humans, però algunes persones no podran resistir la temptació de millorar les característiques humanes, com la capacitat de la memòria, la resistència a malalties i la durada de la vida. Un cop apareguin els superhumans, sorgiran problemes polítics importants amb els humans no millorats, que no podran competir amb ells. Presumiblement, desapareixeran o perdran importància. En canvi, hi haurà una cursa d’éssers autodissenyats, que s’aniran millorant a un ritme cada vegada més gran.
Si l’espècie humana aconsegueix redissenyar-se a si mateixa, per reduir o eliminar el risc de destrucció suïcida, probablement s’estendrà i colonitzarà altres planetes i estrelles. No obstant això, el viatge espacial a llarga distància serà difícil per a les formes de vida —com nosaltres— basades en la química de l’ADN. La vida natural d’aquests éssers és curta, en comparació amb la durada del viatge. Segons la teoria de la relativitat, res no pot viatjar més ràpid que la llum, de manera que un viatge d’anada i tornada a l’estrella més propera duraria com a mínim vuit anys, i fins al centre de la galàxia uns cinquanta mil anys. En la ciència-ficció, superen aquesta dificultat amb curvatures de l’espai, o viatjant a través de dimensions addicionals. Però no crec que això arribi a ser possible, per molt intel·ligent que arribi a ser la vida. En la teoria de la relativitat, si un pot viatjar més ràpid que la llum, també pot retrocedir en el temps, i això portaria a problemes amb la gent que torna del futur i canvia el passat. També esperaríem haver vist un gran nombre de turistes procedents del futur, moguts per la curiositat per veure les nostres formes de vida pintoresques i passades de moda.
Potser serà possible utilitzar l’enginyeria genètica per fer que la vida basada en ADN sobrevisqui indefinidament, o almenys durant cent mil anys. Però una manera més fàcil, i que ja gairebé tenim al nostre abast, seria enviar màquines, que podrien ser dissenyades per durar molt de temps, suficient per a viatges interestel·lars. Quan arribessin a una nova estrella, podrien aterrar en un lloc adequat d’un planeta i excavar-hi mines per aconseguir material per produir més màquines, que podrien ser enviades a més estrelles. Aquestes màquines serien una nova forma de vida, basada en components mecànics i electrònics, en lloc de macromolècules. Podrien arribar a reemplaçar la vida basada en ADN, de la mateixa manera que l’ADN pot haver reemplaçat una forma de vida anterior.
•
Quines possibilitats hi ha que trobem alguna forma de vida extraterrestre mentre explorem la galàxia? Si l’argument sobre l’escala de temps per a l’aparició de la vida a la Terra és correcte, hi hauria d’haver moltes altres estrelles els planetes de les quals alberguin vida. Alguns d’aquests sistemes estel·lars podrien haver-se format cinc mil milions d’anys abans que la Terra; llavors per què la galàxia no està plena de formes de vida mecàniques o biològiques autodissenyades? Per què la Terra no ha estat ja visitada, i fins i tot colonitzada? Per cert, descarto els suggeriments que els ovnis continguin éssers de l’espai exterior, ja que crec que qualsevol visita d’extraterrestres seria molt més manifesta, i probablement també molt més desagradable.
Llavors, per què no ens han visitat? Potser la probabilitat que la vida aparegui espontàniament és tan baixa que la Terra és l’únic planeta en la galàxia —o en l’Univers observable— en el qual va succeir. Una altra possibilitat és que hi hagi una probabilitat raonable de formar sistemes autoreproductius, com cèl·lules, però que la majoria d’aquestes formes de vida no hagin evolucionat fins a la intel·ligència. Estem acostumats a pensar en la vida intel·ligent com una conseqüència inevitable de l’evolució, però i si no ho és? El principi antròpic ens hauria de fer desconfiar d’aquesta mena d’arguments. És més probable que l’evolució sigui un procés aleatori, amb la intel·ligència com una possibilitat més entre una gran quantitat d’altres resultats possibles.
Ni tan sols no és clar que la intel·ligència tingui un valor de supervivència a llarg termini. Els bacteris i altres organismes unicel·lulars podrien continuar vivint encara que totes les altres formes de vida fossin eliminades per les nostres actuacions. Potser la intel·ligència va ser un desenvolupament poc probable per a la vida a la Terra, segons es dedueix de la cronologia de l’evolució, ja que es va tardar molt de temps, uns dos mil cinc-cents milions d’anys, a passar d’éssers unicel·lulars a éssers multicel·lulars, que són precursors necessaris per a la intel·ligència. Aquesta és una bona fracció del temps total disponible abans que el Sol exploti, per la qual cosa seria consistent amb la hipòtesi que la probabilitat que la vida desenvolupi intel·ligència és baixa. En aquest cas, esperaríem trobar moltes altres formes de vida a la galàxia, però seria poc probable que trobem vida intel·ligent.
Una altra raó per la qual la vida podria no arribar a una etapa intel·ligent seria que un asteroide o un cometa xoqués amb el planeta. El 1994 vam observar com la col·lisió del cometa Schumacher-Levi amb Júpiter va produir una sèrie de boles de foc enormes. Es creu que la col·lisió d’un cos bastant més petit amb la Terra, fa uns seixanta-cinc milions d’anys, va provocar l’extinció dels dinosaures. Alguns petits mamífers primitius van sobreviure, però qualsevol espècie de la grandària d’un ésser humà gairebé segurament hauria estat anihilada. És difícil dir amb quina freqüència es produeixen aquestes col·lisions, però una conjectura raonable podria ser cada vint milions d’anys, de mitjana. Si aquesta xifra és correcta, significaria que la vida intel·ligent en la Terra s’ha desenvolupat només pel fet que no hi hagi hagut col·lisions importants en els últims milions d’anys. És possible que altres planetes de la galàxia en què es va desenvolupar la vida no hagin tingut un temps sense col·lisions prou llarg per desenvolupar éssers intel·ligents.
Una tercera possibilitat és que hi hagi una probabilitat raonable que la vida es formi i evolucioni a éssers intel·ligents, però que el sistema es torni inestable i la vida intel·ligent es destrueixi a si mateixa. Aquesta seria una conclusió molt pessimista i espero sincerament que no sigui veritat.
Prefereixo una quarta possibilitat: que hi hagi altres formes de vida intel·ligent, però que no s’han adonat de nosaltres.
El 2015 vaig participar en la posada en marxa de la iniciativa Breakthrough Listen, que utilitza radioobservacions per cercar vida intel·ligent extraterrestre i té instal·lacions actualitzades, finançament generós i milers d’hores de temps d’observació amb radiotelescopis. Es tracta del programa científic de recerca més gran que hi hagi hagut mai dedicat a buscar evidències de civilitzacions fora de la Terra. Breakthrough Message és un concurs internacional per crear missatges que puguin ser llegits per civilitzacions avançades. Però hem de ser cautelosos per no respondre fins que ens hàgim desenvolupat una mica més. Una trobada amb una civilització més avançada, en la nostra etapa actual, pot resultar una mica com quan els habitants autòctons d’Amèrica van conèixer Colom —i no crec que pensessin que això els va fer millorar.