ISAAC NEWTON

Isaac Newton no fou una persona agradable. Les seves relacions amb els altres acadèmics foren tempestuoses i passà la major part de la vida embolicat en tota mena de baralles. A conseqüència de la publicació dels Principia Mathematica —segurament el llibre de física més influent que mai hagi estat publicat— Newton aconseguí ràpidament una gran notorietat pública. Fou elegit president de la Royal Society i fou el primer científic que fou nomenat cavaller.

Ben aviat Newton xocà amb l’astrònom reial, John Flamsteed, que anteriorment li havia subministrat dades molt necessàries per als Principia, però que ara es reservava informació que Newton volia. Però Newton era incapaç d’acceptar una negativa: es féu nomenar membre de la junta directiva de l’Observatori Reial i intentà obligar la publicació immediata de les dades. A la fi, aconseguí que els treballs de Flamsteed li fossin arrabassats i preparats per a la publicació per l’enemic mortal d’aquest, Edmond Halley. Però Flamsteed acudí als tribunals i, al darrer instant, obtingué una sentència judicial que impedia distribuir el treball que li havia estat robat. Newton, enfurismat, es venjà d’ell eliminat sistemàticament el seu nom de totes les referències en les edicions posteriors dels Principia.

Més dura encara fou la seva disputa amb el filòsof alemany Gottfried Leibniz. Tant Newton com Leibniz havien desenvolupat independentment una branca de les matemàtiques anomenada càlcul, subjacent a la major part de la física moderna. Encara que ara sabem que Newton descobrí el càlcul anys abans que Leibniz, publicà els seus treballs molt després. Hi hagué una agra discussió sobre qui havia estat el primer, amb científics que defensaven vigorosament cadascun dels dos adversaris. És sabut, però, que la majoria dels articles que van aparèixer en defensa de Newton els va escriure originalment ell mateix —i només van ser publicats amb el nom d’amics seus! Quan les discussions van anar pujant de to, Leibniz cometé l’error d’acudir a la Royal Society per resoldre la disputa. Newton, com a president, nomenà un comitè «imparcial» per investigar el cas, format, casualment, per amics seus! Però a més Newton en persona va escriure l’informe del comitè i féu que la Royal Society el publiqués, acusant oficialment Leibniz de plagiari. No satisfet amb això, féu imprimir un resum anònim de l’esmentat informe en la revista periòdica de la mateixa Royal Society. Es diu que després de la mort de Leibniz, Newton declarà que havia sentit una gran satisfacció d’haver «trencat el cor a Leibniz».

Durant el període d’aquestes disputes, Newton ja havia deixat Cambridge i el món acadèmic. Havia participat activament en la política anticatòlica a Cambridge i posteriorment en el Parlament, i fou finalment recompensat amb el càrrec ben lucratiu de director de la Reial Casa de la Moneda. Allà emprà el seu talent per a la intriga i el vidriol d’una manera socialment més acceptable, dirigint amb èxit una important campanya contra els falsificadors i enviant fins i tot diversos homes a la mort a galeres.