GALILEO GALILEI

Galileu, potser més que cap altra persona, representa el naixement de la ciència moderna. El seu famós conflicte amb l’Església Catòlica fou central en la seva filosofia, ja que Galileu fou un dels primers a afirmar que l’home podia esperar comprendre com funciona el món i, a més, podia aconseguir-ho observant la realitat.

Galileu va creure en la teoria copernicana (que els planetes giren al voltant del sol) des de molt jove, però només quan va trobar les evidències necessàries per sostenir la idea començà a donar-li suport públicament. Va escriure sobre la teoria de Copèrnic en italià (i no en el llatí acadèmic usual) i ben aviat les seves opinions foren seguides àmpliament fora de les universitats. Això irrità els professors aristotèlics, que s’uniren contra ell i intentaren convèncer l’Església del seu copernicanisme.

Preocupat per això, Galileu viatjà a Roma per parlar amb les autoritats eclesiàstiques. Va defensar que no se suposava que la Bíblia ens digués res sobre les teories científiques, i que era habitual suposar que, on la Bíblia entrava en conflicte amb el sentit comú, estava essent al·legòrica.

Però l’Església tenia por d’un escàndol que pogués minar la seva lluita contra el protestantisme, motiu pel qual va prendre mesures repressives, declarà el copernicanisme «fals i equivocat» el 1616 i ordenà a Galileu que mai més «defensés o sostingués» aquesta doctrina. Galileu va haver d’acceptar.

El 1623, un vell amic de Galileu fou elegit Papa. Immediatament, Galileu intentà que es revoqués el decret de 1616. No ho aconseguí, però obtingué el permís per escriure un llibre que discutís les teories aristotèlica i copernicana, amb dues condicions: no prendria partit per cap de les dues, i arribaria a la conclusió que els homes en cap cas no poden determinar com funciona el món, perquè Déu podria aconseguir els mateixos efectes de maneres no imaginades per l’home, que no podia posar restriccions a l’omnipotència divina.

El llibre, Diàlegs sobre els dos grans sistemes del món, fou acabat i publicat el 1632, amb el beneplàcit dels censors, i fou saludat immediatament a Europa com una obra mestra literària i filosòfica. Ben aviat el Papa, en adonar-se que el públic estava considerant el llibre com un argument convincent en favor del copernicanisme, lamentà haver-ne autoritzat la publicació i argumentà que, malgrat que el llibre tenia les benediccions oficials dels censors, Galileu havia contravingut el decret de 1616. Dugué Galileu a la Inquisició, que el va sentenciar a arrest domiciliari fins a la fi dels seus dies i li ordenà renunciar públicament al seu copernicanisme. Per segona vegada, Galileu hagué d’acceptar.

Galileu continuà essent un catòlic convençut, però la seva creença en la independència de la ciència havia seguit indemne. Quatre anys abans de la seva mort el 1642, quan estava en arrest domiciliari, el manuscrit del seu segon gran llibre fou passat d’amagat a un editor d’Holanda. Aquest treball, titulat Dues noves ciències, més encara que el seu suport a Copèrnic, va contribuir a la gènesi de la física moderna.