XIX. Aprofundir en la despreocupació: la salut

M’encanten aquestes antigues històries orientals perquè arriben a condensar una gran lliçó en poques línies. Aquest conte parla de la naturalesa de les coses i la necessitat d’acceptar-les tal com són. Ni més ni menys!

En una altra part d’aquest llibre s’hi pot llegir: «A l’estiu fa calor; a l’hivern, fred». I el significat és el mateix. Quan aprendrem a acceptar el curs dels esdeveniments tal com succeeixen?

Els éssers humans tendim a imaginar situacions ideals —que només existeixen a la nostra ment— i després ens enfadem o entristim si no es compleixen. Comencem dient-nos, il·lusionats: «Que bé que estaria si tothom em tractés amb amabilitat», i acabem queixant-nos amargament: «Quin fàstic que la gent sigui tan mal educada!». Aquesta falta d’acceptació de la realitat és la base de la infelicitat.

Però la veritat és que les coses són com són; és a dir, mai perfectes. L’univers té les seves lleis i la realitat no ens pregunta quins plans tenim per al cap de setmana. I tot això està molt bé. No necessitem que tot el món ens tracti bé ni que faci sol diumenge per tenir una vida meravellosa. Traiem-nos això de la ment d’una vegada!

Doncs bé. Una d’aquestes realitats que ens neguem a acceptar amb més freqüència és la malaltia. En aquest capítol en parlarem. És un tema molt important perquè, tard o d’hora, es farà present en la nostra vida posant a prova la nostra maduresa emocional.

De fet, és essencial entendre que la salut no és tan important com ens pensem per unes quantes raons:

a) Per no terribilitzar sobre la malaltia i obsessionar-se amb la salut.

b) Per afrontar la malaltia amb optimisme quan ens toqui.

c) Per reajustar el nostre sistema de valors general.

La salut, aquest bé relliscós

Comencem amb un cop directe al nostre sistema de creences irracionals. Des de sempre s’ha dit: «La salut és el més important», però posem-ho en dubte aquí, ara mateix.

Des de la psicologia cognitiva ens atrevim a afirmar que la salut no és essencial per a la felicitat: el més important és la felicitat mateix. Dit d’una altra manera, no ens preocupem tant de la salut i més de gaudir de la vida.

Qui de nosaltres voldria viure molts anys sent un profund desgraciat? La salut, en tant que ens possibilita fer més coses significatives i divertir-nos més, és interessant, però per si mateixa no és pràcticament res. De fet, moltes persones depressives estan físicament en forma, però volen treure’s la vida.

En certa manera, no és estúpid donar tanta importància a una cosa que està garantit que perdrem? Des que arribem a la plenitud física, passada l’adolescència, comencem a perdre la salut: la vista es cansa, l’esquena fa mal, perdem potència sexual… Tard o d’hora, tots emmalaltirem greument i ens morirem. Per què s’ha de fer tant de soroll sobre això?

Un brot nou en un arbre sec

Fa algun temps, vaig tenir la sort de conèixer un grup de persones meravelloses comandades per un àngel anomenat Tina Parayre. Són els voluntaris de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Es tracta de més de 250 persones que treballen intentant fer la vida més alegre als nens malalts ingressats en aquest hospital infantil. Als nens, però també als pares, que moltes vegades són els que pateixen més veient en veure malalts els seus fills.

Els voluntaris de Sant Joan de Déu juguen amb els petits, fan de «cangurs», donen tant d’afecte i suport com poden… i, moltes vegades, acompanyen les persones a l’hora més difícil, la de la marxa anticipada dels seus fills. Moltes de les seves entendridores històries estan relatades al llibre El caballo de Miguel.^[4]

Recordo ara els voluntaris de Sant Joan de Déu perquè la feina que duen a terme té a veure amb la manera òptima d’entendre la malaltia —i la mort—, el tema central d’aquest capítol. Encara que sembli xocant, aquests més de dos-cents homes i dones van a l’hospital cada setmana a treballar des de l’alegria. Ningú no hi va a plorar o compadir-se dels malalts perquè, en realitat, malalts ja ho estem tots. Tots emmalaltirem i morirem, així que, simplement, el que fan és compartir aquesta naturalesa impermanent i imperfecta per fer-ne una cosa preciosa. Es tracta d’una cosa semblant al brot d’una branca en un arbre sec.

La malaltia, el dolor i la mort formen part de la vida i no han de ser entesos per força com a desgràcies inútils que trunquen la felicitat de les persones. Més aviat es tracta de processos naturals, realment inconvenients, però que encara deixen molt d’espai per a l’alegria, l’amor i la fraternitat, com demostren les boniques experiències que viuen els voluntaris.

Una vegada, Tina Parayre em va llegir una carta redactada per una mare que acabava de perdre el seu fill petit després d’un període d’ingrés a l’hospital. Aquesta dona escrivia per agrair a la voluntària les seves atencions durant aquelles setmanes. La mare es recordava dels darrers dies del seu fill petit i destacava la seva alegria inalterable, aliena al pesat tractament que li administraven. I enmig de la seva desgràcia esmentava l’«àngel» que havien conegut a l’hospital, aquella jove desinteressada que li va oferir l’espatlla per plorar i al seu fill temps per jugar; el seu somriure per il·luminar l’habitació blanca de l’hospital.

En aquella carta, la dona dolguda expressava amb claredat com la malaltia també és una oportunitat per descobrir l’autèntic amor desinteressat, aquest que sempre és serè, ple i que dóna sentit a l’existència. Els voluntaris de Sant Joan de Déu són una prova més que la malaltia no ha de ser pas un impediment seriós per a l’alegria.

Ser feliç en la malaltia

I és que, en definitiva, podem ser raonablement feliços estant malalts. Fins i tot si tenim una malaltia mortal i sabem que ens n’anirem al cap de pocs mesos. És perfectament possible perquè, mentre estiguem a la Terra, encara que ens quedin només uns quants dies, podem fer coses valuoses per a nosaltres i per als altres, i gaudir-ne. En tot cas, de què serveix pensar el contrari? Que potser ens ajudarà a curar-nos el fet de deprimir-nos o lamentar-nos contínuament?

Gran part de les emocions negatives devastadores que sentim quan estem malalts (o davant la possibilitat d’estar molt malalts) procedeixen de l’estúpida creença màgica que: «He de viure molts anys, està escrit al cel!, i si em moro prematurament, no ho puc suportar, serà un fracàs». Aquesta idea és més comuna del que sembla. Encara que sigui absurda, la sostenim al fons de la nostra ment i és la responsable de la por de la malaltia o la mort.

Naturalment que si contrec, per exemple, la sida, em disgustaré, m’entristiré i em posaré nerviós, però no he d’entrar per força en una depressió profunda. Recordem que les emocions negatives habituals —disgust, nervis, tristesa, irritabilitat— són inevitables i positives. El que intentem eliminar aquí són les emocions negatives exagerades, com la depressió, l’ansietat i la ira descontrolada.

En definitiva, per què una persona ingressada en un hospital no pot ser raonablement feliç? Aquesta persona té al seu voltant moltes oportunitats de gaudir del moment i de fer accions valuoses. Entre elles, conèixer els altres malalts de la planta i compartir junts un destí comú. A més a més, el malalt pot fer tot el que estigui al seu abast per curar-se millor, si en té l’oportunitat; també pot estimar més i millor els seus familiars, etc.

En realitat, tots estem ja en una situació semblant al malalt terminal. Sabem que ens morirem. Fins i tot sabem la data: només hem de restar la nostra edat a l’esperança de vida del moment. Aquesta és la data de la nostra mort en el millor dels casos. La resta de la nostra vida passarà ràpid; per tant, més val gaudir-ne mentre puguem. I res més.

La salut, per tant, és una cosa de la qual ens hem d’ocupar, però no ens n’hem de preocupar. És interessant cuidar el cos perquè estar sa ens facilitarà poder gaudir de la vida, però no ens hem de tornar bojos per això perquè tampoc no és la panacea de la felicitat.

La preocupació excessiva per la salut: el cas del Borja

Hi ha un problema emocional anomenat hipocondria. Consisteix a preocupar-se massa per la salut, espantar-se davant de qualsevol possibilitat d’estar malalt o de contreure malalties. Recordo el cas del Borja, que va venir a veure’m per aquest motiu. El seu temor de les malalties li produïa un efecte curiós. El Borja tenia un problema d’hipertensió i el metge li havia indicat que es prengués la pressió arterial un cop per setmana per controlar l’efectivitat de la medicació que havia començat a prendre.

Però el cas és que li feia tanta por anar a la farmàcia —per la possibilitat que li sortís un mal resultat en el mesurament— que no hi anava mai. Quan va venir a la consulta feia uns quants mesos que no es controlava la tensió. Aquest és un exemple vàlid de com les pors irracionals produeixen efectes indesitjats: de tanta por d’una mala salud, estava provocant-se encara més problemes de salut!

Darrere el temor excessiu del Borja hi havia clarament la idea que: «No puc estar malament a la meva edat de cap manera, amb només 40 anys. Si em poso greument malalt, se m’haurà arruïnat la vida. Estaré condemnat a una existència fatal!».

Només després de treballar aquestes idees irracionals i canviar-les per creences més efectives, el Borja va poder superar la seva por i, paradoxalment, controlar millor la hipertensió. Les creences racionals que va adoptar van ser: «Vull tenir una bona salut i viure molts anys, però si contrec alguna malaltia, no serà la fi del món». «Amb malalties o sense, la vida ofereix moltes oportunitats de ser feliç. Per tant, si caic greument malalt, encara podré aprofitar el meu temps i fer coses valuoses».

El psicòleg posat a prova

Una vegada, un pacient molt intel·ligent em va dir el següent:

—Aquesta setmana he estat pensant en la teràpia i se m’ha acudit una pregunta difícil per a tu.

—Endavant! M’agraden els reptes —vaig dir.

—Tu dius que es pot ser feliç en gairebé totes les circumstàncies, estant malalt o impedit també… Però em pregunto: què faries si tinguessis una depressió incurable, que estigués causada per un virus, i cap fàrmac o teràpia la pogués alleujar? —em va preguntar.

—És una bona pregunta perquè, és clar, en aquest cas, no podria gaudir de res… En aquest supòsit seria molt difícil ser feliç, oi? Deixa’m pensar… —vaig respondre.

Vaig prometre al pacient que tindria una resposta per a la sessió següent. I això vaig fer. Vaig estar reflexionant i de seguida vaig trobar una resposta sincera. Jo, personalment, el que faria en el cas de no poder gaudir de res, de no poder ser feliç per una qüestió orgànica —una situació molt rara—, és viatjar a l’Índia —on tinc un amic que dirigeix un orfenat— i oferir-me per treballar amb ell.

Puc visualitzar-me allí contribuint a salvar les vides de centenars de nens que, si no fos per aquesta ajuda, estarien a les mans de xarxes de prostitució i esclavitud. Podria treballar recollint fons, organitzant l’escola, fent treball voluntari… I penso sincerament que quan, a mig matí, obrís la persiana del meu despatx i veiés els nens jugant al pati, cada un dels seus somriures seria el meu. La meva benaurança interior seria la d’aquests nens salvats. I la meva vida, tot i la meva depressió incurable, tindria molt de sentit.

Per tant, ni la més temible de les malalties pot detenir-nos si estem fermament decidits a gaudir de la vida i portar a terme una existència amb sentit.

Moltes vegades afegim «patiment» al «dolor» quan ens lamentem per estar malalts. El malestar psicològic amplifica aleshores el dolor fins a fer-lo gairebé insuportable. Si aprenem a interrompre la part emocional del dolor, es pot reduir en un 90%. He treballat amb moltes persones amb dolors crònics i fibromiàlgies i observem aquest fenomen una vegada i una altra. Aleshores, la reducció del dolor sembla una cosa màgica, tan pronunciada pot arribar a ser.

La pregunta del suïcidi

Una altra de les vies que ens permetran deixar de «sofrir» si patim una malaltia és aprendre a distanciar-nos de nosaltres mateixos, deixar de donar-nos importància, perquè la realitat és que només som granets de sorra a l’univers.

Pensem-ho bé. Molt aviat, tota la nostra generació estarà morta. I uns decennis més tard, una altra generació completa. Unes quantes generacions més i no quedarà cap petjada del nostre pas per aquest planeta. Quan dic això a la consulta, acostumen a replicar-me:

—Bé, però jo sóc molt important per a mi mateix.

I els responc:

—No hauria de ser així. Simplement, no ho ets i aquesta és la veritat; per a tu i per a qualsevol. No et donis tanta importància, no t’enganyis, perquè cada autoengany té conseqüències sobre la teva salut emocional.

Els nens es creuen el centre de l’univers, però s’equivoquen i, a mesura que maduren, es van adonant que els seus desitjos no seran satisfets immediatament pel seu entorn. A tots nosaltres ens aniria molt bé deixar de mirar-nos el melic fantasiejant sobre el fet que som indispensables per a alguna cosa o algú.

Distanciar-nos de nosaltres mateixos és molt útil perquè deixem de preocupar-nos tant pel nostre destí i podem començar a viure el present. Recordo que una vegada parlava d’aquest tema amb una pacient, que va replicar:

—Però si un dia et diguessin que m’he suïcidat estic segura que això t’afectaria molt perquè jo sí que t’importo, no trobes?

Em vaig quedar pensant un moment i, sincerament, vaig respondre:

—M’importes com a pacient, però això no vol dir que la teva mort em preocupés. Aquesta és la veritat. Tu no ets important! Però no t’ho agafis malament: ni tan sols jo mateix sóc important per a mi.

—Però tu t’esforces molt per ajudar-me a la consulta… —va continuar dient.

—Intento ajudar-te perquè aquesta és la meva feina. M’agrada fer-ho, m’ho passo bé, però no m’enganyo pensant que millorar la vida d’un nombre limitat de persones és tan rellevant per a l’univers —vaig concloure.