XVII. Guanyar tolerància a la frustració

Com il·lustra el conte que acabem de relatar, de vegades els éssers humans podem convertir-nos en campions de la queixa. De fet, tot el tema de la salut mental tracta d’un sol assumpte: aprendre a combatre les queixes, queixes, queixes! Veurem, a continuació, com podem fer-ho per ser una mica menys gemegaires i una mica més feliços.

Fa bastants anys, uns investigadors van dur a terme un curiós estudi per avaluar la capacitat dels nens per suportar les frustracions. La seva hipòtesi era que els nens que aguantaven més bé les situacions de malestar tenien una psicologia diferent: eren més forts i, després, es convertien en adults més sans i capaços.

L’experiment era realment una mala jugada per als nens perquè estava ideat per fastiguejar-los on els feia més mal. Els feien mantenir una deliciosa xocolatina a la boca, però sense menjar-se-la; contemplar uns meravellosos joguets i seleccionar-ne un, sense tocar-los ni jugar-hi…

Aquest pervers estudi va confirmar la hipòtesi inicial i va afegir-hi més informacions útils: els nens amb alta resistència a la frustració eren mentalment equilibrats, no solament durant la infantesa, sinó també durant l’etapa adulta. I no sols això: també eren més agradables en companyia d’altres nens i més oberts a noves experiències.

Aquest experiment demostra una cosa que tots hem comprovat a la nostra vida quotidiana: tenir tolerància a la frustració és una de les habilitats essencials de les persones. La tolerància a la frustració ens permet gaudir més de la vida, ja que no perdem el temps amargant-nos per les coses que no funcionen.

Vegem, doncs, com podem guanyar tolerància a la frustració. Encara que sigui una habilitat que principalment s’adquireix a la infantesa, també es pot aprendre. Com sempre, la clau serà canviar la nostra manera de pensar.

Les vint mil adversitats

Al llarg de la nostra vida, tots haurem d’assumir un munt d’incomoditats i petites adversitats. Quantes? Podem calcular-ho. Segons un estudi recent, les persones topem cada dia amb vint-i-tres frustracions: hi ha un embús de trànsit, se’ns crema el menjar, el cap ens estira les orelles immerescudament, el nen porta una nota del professor per mal comportament… En tota una vida, això fa un total d’unes vint mil adversitats.

Però la bona notícia és que, pràcticament, cap d’aquests problemes no és realment rellevant. En veritat, tots aquests milers d’inconvenients no ens han d’amargar pas la vida, llevat que els ho atorguem. Simplement, el que podem fer és assumir de bon principi que aquestes adversitats formen part del guió. Diguem que s’han de posar al pressupost general i no preocupar-se’n més.

Fa algun temps, estava de viatge en un país exòtic amb el meu amic Rick, un tipus amb molta experiència de motxilla. Vam agafar un taxi a l’aeroport per anar al centre de la ciutat i quan vam arribar al destí, vam baixar, vam recollir les maletes i vam donar al taxista un bitllet gran que acabàvem de canviar a l’aeroport. Eren molts més diners del que costava el trajecte i l’home, aprofitant que estàvem a terra, va agafar el bitllet, va arrancar el cotxe i se’n va anar sense donar-nos el canvi. Acabàvem d’arribar i ja ens havien estafat: quina rebuda!

Ens en vam anar a l’hotel i jo no parava de donar-hi voltes: quina ràbia haver-se deixat robar tan fàcilment! Havia estat culpa meva? Podia haver-ho evitat? Fart d’escoltar les meves queixes, el Rick em va dir: «No et preocupis més. Fes com jo. Abans de cada viatge, sempre afegeixo al pressupost una quantitat per a eventualitats com la d’avui: robatoris, pèrdues, accidents… Si l’he de fer servir, no m’amargo, ja que ho tinc previst. Si al final tinc sort i no passa res d’això, quan torni a casa em compro un regal amb aquests diners».

La idea del Rick em va tranquil·litzar de seguida: incloure al pressupost les adversitats del viatge era acceptar-les per endavant. Vaig entendre que viatjar implica el risc d’aquestes petites frustracions. Si les acceptem i, fins i tot, els fem un racó a la nostra ment, no ens en preocuparem gaire, la qual cosa farà que siguem més capaços d’enfrontar-nos a la vida.

A partir d’aquell dia, en tots els meus viatges he inclòs en el pressupost una partida especial per a imprevistos d’aquesta mena i m’ha anat genial. Però, no solament això, proposo ara anar més lluny i fer el mateix per a les incomoditats de la vida en general.

Ja hem vist que, al llarg de la nostra existència, ens esperen unes vint mil adversitats. Acceptem-ho com més aviat millor. Ens adonem que tancar-se a casa per evitar possibles desgràcies és la manera més eficaç d’arribar a ser un desgraciat?

El més bo del cas és que, la gran majoria de vegades, es tracta només de petites incomoditats sense transcendència. En realitat, continuem tenint tot el que és necessari per a la felicitat!

Deixar de ser un rondinaire

Quan l’autobús va ple fins dalt, ens posem de mal humor; un dependent ens respon malament en una botiga i ens indignem; la companyia telefònica no ens atén la reclamació i ens enfurismem… «Renoi, quin dia més espantós!», ens diem agrament. Atenció! Molt de compte!, perquè les queixes quotidianes tenen una qualitat especial: tendeixen a convertir-se en hàbit.

Tots els rondinaires van tenir un passat. Quan eren joves, segur que eren persones delicioses. Però en un moment donat de les seves vides, van començar a queixar-se. El rondinaire va permetre, a poc a poc, que l’hàbit nociu de la queixa comencés a envair la seva ment. Quan va voler fer marxa enrere, era massa tard: «Ja tot és una m…!».

Per al psicòleg cognitiu, el rondinaire és un repte fantàstic i, per difícil que sembli, aconseguim ajudar-lo. És meravellós assistir al canvi d’una d’aquestes persones. Quan es curen, tornen psicològicament a una etapa de la seva vida més fresca i feliç: és com si recuperessin la seva ànima juvenil, que estava enterrada per capes i capes de queixes.

Acceptar no és conformar-se

La psicologia cognitiva ens aconsella tenir confiança en la naturalesa harmònica de tot el que passa a la vida i, sobretot, molta capacitat d’acceptació. Però algú es pot preguntar: però això no és simplement conformisme?, no s’ha de lluitar per les metes i objectius? I la resposta la trobarem en un antic proverbi budista que diu: «A l’estiu fa calor i a l’hivern, fred».

L’adagi ens diu que hi ha coses que hem d’acceptar perquè són més grans que nosaltres mateixos. Hi ha fets controlables però també moltes eventualitats que simplement passen.

Nosaltres, mentrestant, podem posar les bases perquè algunes coses passin, però també hem d’esperar una bona dosi d’imprevistos i frustracions.

Diuen que quan hom inclina el cap amb les mans juntes davant d’una estàtua de Buda, espontàniament comença a sentir reverència. Si hom tira el cap enrere en un gest d’arrogància, la reverència no apareix. Generalment, si treballem perquè els altres ens respectin, si som amables amb tothom, la major part de vegades obtindrem el mateix tracte per part dels altres. Però no sempre. Generalment, si seguim les lliçons i fem els deures, aprendrem anglès en el temps estimat. Encara que no és així per a tothom.

Posar les bases per aconseguir els nostres objectius és saludar les persones quan ens hi creuem, engegar projectes il·lusionants, organitzar trobades romàntiques amb la persona estimada, i si les aigües es desborden i no ens tornen la salutació, apareixen dificultats en la nostra nova empresa o el sexe avui no resulta, somriure a la vida i continuar amb els nostres plans: l’amistat, la realització personal i el sexe ple arribaran de manera natural, tard o d’hora, perquè aquestes són les metes cap a les quals discorre la vida, si no ens entossudim a modificar-la.

És veritat que és incòmode viatjar en autobús quan va ple fins dalt, però també ho és que llueix un sol bonic a fora i que l’aire del matí és fresc. Si ens concentrem massa en la incomoditat, no en podrem gaudir.

En el capítol IV hem parlat de la necessititis i hem vist que si convertim la comoditat en una necessitat irrenunciable, serem desgraciats perquè el món és ple de sensacions incòmodes. D’altra banda, si amb molt d’esforç algun dia arribem a una comoditat gairebé total, ens decebrà perquè, en realitat, no dóna gaire plaer: al revés, ens en cansarem. Per tant, prou de queixar-se per les coses petites!

L’assumpte lleig de les caques de gos!

Pel que fa a les queixes quotidianes, a les meves conferències acostumo a parlar de l’assumpte lleig de… les caques de gos! Jo visc en un carrer conegut de l’Eixample de Barcelona, en un edifici normal que no es distingeix gaire dels altres. Tanmateix, de vegades em fa la impressió que la porta d’entrada a la meva finca té alguna cosa especial. Almenys, per als éssers que tenen quatre potes. Per alguna raó inexplicable, sembla que els gossos prefereixen fer les seves necessitats just davant del meu portal. I és que, molt freqüentment, arribo a la dolça llar després de tot un dia de feina, i em trobo uns excrements frescos que he d’esquivar per entrar.

La veritat és que fa molt de temps m’emprenyava molt el tema de les caques de gos i solia queixar-me’n, especialment amb un amic britànic que viu a Barcelona. El nostre diàleg era més o menys així:

—Aquesta ciutat es creu molt europea, però és increïble el munt de caques de gos que hi ha pertot arreu —deia jo.

—És una vergonya! Si a Anglaterra deixes una caca al carrer, et cau una multa enorme i els transeünts et criden l’atenció. Allí no ho fa mai ningú —m’aclaria ell.

—Som tercermundistes! —puntualitzava jo.

Actualment, ja no em permeto queixar-me per aquesta mena de coses, perquè tot el temps que dediquem a queixar-nos per petites adversitats és temps que desaprofitem estúpidament. Mentre ens lamentem, deixem d’apreciar les coses boniques de la vida i les oportunitats que tenim de passar-ho bé. Quina gravetat tenen els excrements de gos comparat amb no tenir aigua potable? Hi ha molta gent al món que no té assegurat el subministrament d’aigua diari… Si tinc en compte la realitat del món, tinc raons per amargar-me només perquè els carrers no estan tan nets com voldria?

Ara ja no em queixo per les caques de gos ni m’enfado quan les veig. En realitat, ja no penso que siguin tan desagradables. Són allí i probablement ens acompanyaran tota la vida. Si t’hi fixes bé, una caca de gos no és tan lletja; té un bonic color marró, pot servir d’adob per a plantes i podríem agafar-la amb la mà i aixafar-la com plastilina i no passaria res… La veritat és que no m’apassionen, però ja no els tinc tanta mania: de fet, puc fer-hi broma.