X. Modelatge

Una altra tècnica que utilitzo a la consulta per guanyar racionalitat és la de fixar-se en persones que es caracteritzen per la seva força i bona salut mental. Es tracta d’observar-los, d’estudiar la seva manera de pensar per aprendre per modelatge.

Els entrenadors professionals saben que una de les millors tècniques d’ensenyament és el modelatge, és a dir, observar l’execució de bons atletes perquè el cervell dels aprenents capti de manera inconscient allò que fa l’expert.

S’aprèn molt més bé observant un gran jugador de tennis jugant que rebent explicacions de com realitzar els cops. Pel que sembla, tenim tot un grup de neurones al lòbul prefrontal (la zona del front) especialitzades a aprendre per modelatge, simplement observant una vegada i una altra. Aquestes neurones després repeteixen els impulsos nerviosos que fan que els músculs realitzin els moviments desitjables.

El modelatge també ens servirà per aprendre a canviar el xip mental.

Tot seguit, parlarem d’autèntics campions de la racionalitat, gent veritablement forta emocionalment. Ells seran els nostres models i farem bé d’intentar pensar sempre com ho farien ells. Persones com Stephen Hawking o Christopher Reeve —àlies Superman— ens ensenyen que és possible sentir-se bé en pràcticament qualsevol condició, perquè l’ésser humà és així. La ment és flexible i heus aquí la clau del benestar emocional.

Recordem que l’origen del neuroticisme es troba en una valoració constantment terribilitzadora de moltes situacions quotidianes. Els personatges de què parlarem ens ensenyen a no terribilitzar ni tan sols en situacions que la majoria consideraria dramàtiques. En les nostres circumstàncies, que no acostumen a ser tan difícils, no serem, doncs, capaços d’aconseguir la realització i el benestar emocional?

Queixar-se és una pèrdua de temps!

Stephen Hawking va néixer a Oxford, Anglaterra, el 1942, i en aquesta mateixa ciutat va completar tota la formació, inclosa la universitària. Hawking era un noi de poc més de vint anys de classe mitjana amb unes grans aptituds per a les matemàtiques, un estudiant molt bo, encara que no el millor de la seva promoció. No era el típic geni infantil. Res no feia pensar que arribaria a ser, més tard, un dels millors científics del segle XX. De fet, al campus era famós, més que per la seva habilitat per a la ciència, pel budell buit que tenia amb la cervesa negra.

Però entre bretolades i festes estudiantils, Hawking va anar aprovant els exàmens fins a arribar a l’últim de la llicenciatura. Aquell Nadal els seus pares van celebrar l’èxit del seu fill al sopar de Cap d’Any. A més, havia aconseguit —pels pèls— ser acceptat a l’altra gran universitat d’Anglaterra, Cambridge, per iniciar-hi els estudis de doctorat en… ni més ni menys que Cosmologia!

—Ara obriré aquesta ampolla que tenia reservada per a aquest moment. Per l’Stephen! —va dir el seu pare.

Va servir als que tenia al costat i li va passar l’ampolla al seu fill a l’altre costat de la taula. L’Stephen la va agafar i es va disposar a omplir-se la copa. De sobte, es va adonar que no podia mantenir el pols, l’ampolla li tremolava a la mà i només va poder omplir un terç del got. La resta va anar a parar a les estovalles, que van quedar tenyides per una espessa taca de color vermell fosc. Tots van emmudir, però el seu pare, ràpid, va exclamar:

—Copes amunt! Per l’Sptephen! —i tots van brindar a l’uníson dissimulant la seva preocupació per la manca de coordinació del noi.

Aquella mateixa nit, el pare de Hawking, que era metge, va fer prometre al seu fill que aniria a fer-se unes proves a Londres. I és que, durant aquell any final de llicenciatura, l’Stephen havia començat a experimentar estranyes dificultats motores que anaven en augment: ensopegava amb els mobles, parlava amb menys claredat i li costava posar la clau al pany.

Al cap de poques setmanes, els metges li van anunciar que tenia una malaltia molt rara, esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Aquest problema genètic produeix la degeneració de tota la musculatura voluntària del cos i acostuma a conduir a la mort al cap de dos o tres anys. Tot just acabada la llicenciatura, amb encara tota la vida, Hawking va saber que estava patint una paràlisi irreversible i que la seva vida s’acabaria molt aviat.

El mateix Stephen Hawking explica que, de tota manera, va anar a Cambridge a iniciar el doctorat, però va caure en una depressió molt profunda. Durant unes quantes setmanes, es va tancar a l’habitació de la seva residència universitària. Els pares, els amics i els professors intentaven ajudar-lo, però el noi es negava a veure ningú. Estava passant per les típiques fases del dol. Es preguntava: «Per què em passa això a mi?». Es va enfadar amb el món per la seva crueltat i fins i tot es negava a creure’s el diagnòstic. El seu món interior era una tempesta de por i ansietat, amb grans onades de ràbia i desesperació.

Però un matí gelat d’aquell hivern anglès, Hawking es va aixecar del llit, i amb profundes ulleres sota els ulls, es va mirar al mirall, i va dir: «Prou!». I no ho va dir a l’univers… ni als metges… ni a la seva malaltia. S’ho va dir a ell mateix, a la seva ment!

Aquell jove estudiant es va jurar a si mateix que no desaprofitaria els pocs anys que li quedaven queixant-se. Faria alguna cosa valuosa i gaudiria del procés.

Molt de temps després, ell mateix va explicar que durant aquelles setmanes de convalescència emocional, va construir una nova filosofia personal que es podia resumir en: «Queixar-se és inútil i una pèrdua de temps. Fins i tot quan em falti tota la mobilitat tindré moltes coses meravelloses per fer. Sense anar més lluny, investigar el Cosmos».

El jove Hawking es va afaitar, es va dutxar i va sortir de l’habitació. Quan va traspassar la porta principal de la residència, un antiquíssim edifici on abans hi havien habitat estudiants il·lustres com sir Thomas Newton, la seva mirada era nova, els ulls li centellejaven amb una brillantor desconeguda. Aprofitaria cada minut que li donés la vida, com un regal.

Al cap de tres anys justos, l’Stephen, amb el bastó a la mà, acabava el doctorat amb un dels millors treballs de la història de la cosmologia. Els seus professors, científics de primera línia mundial, es van quedar amb la boca oberta. Allí hi havia, per primera vegada, la teoria matemàtica de l’inici de l’Univers, el Big Bang. Una cosa que estaven buscant els millors científics del món. I l’havia desenvolupat un estudiant! Això era simplement… increïble. Sobre aquell període, l’Stephen va dir: «El truc va ser que em vaig posar a treballar seriosament per primera vegada a la vida i vaig veure que m’agradava fer-ho».

Stephen Hawking havia deixat astorada la comunitat científica per l’abast de les seves investigacions. Amb una capacitat d’anàlisi sense parió, les seves teories explicaven la formació i estructura de l’Univers d’una manera nítida. Les seves explicacions ampliaven les troballes d’Einstein i ens dibuixaven, per primera vegada, com era el cosmos, els forats negres, la llum, el temps… Un munt de conceptes explicats en cadena, per primera vegada a la història de la cosmologia. Conceptes que, en realitat, només uns quants podien arribar a entendre, i aquests, només de manera superficial. De la nit al dia, es va convertir, com va dir un periodista anglès, en Màster de l’Univers.

Després d’aquest primer èxit i un lloc de catedràtic de Física Teòrica a la butxaca, Stephen Hawking es va casar amb la seva primera dona i de seguida va tenir dos fills. Mentrestant, la malaltia seguia la seva progressió, que el condemnava a la cadira de rodes.

Estranyament, al marge de la paràlisi, el seu estat físic general era bo i la seva vida no corria perill, però va anar perdent mobilitat fins que només li quedaven sans els músculs dels dits de les mans. Cada vegada que Hawking s’adonava d’un nou avenç de la paràlisi, es deia amb fermesa: «Queixar-se és una pèrdua de temps!».

Amb el transcurs dels anys, Stephen Hawking ha continuat investigant, acumulant premis i reconeixements. Ha publicat un llibre, Breu història del temps, que ha venut més de deu milions de còpies a tot el món. Però per a molts, el més valuós d’aquest home de només cinquanta quilos de pes encasquetat en una enorme cadira de rodes, és la seva positivitat, el seu missatge sobre la felicitat.

A l’estiu del 2009, Hawking va anar a Santiago de Compostel·la a recollir un premi per la seva trajectòria científica. A continuació, transcric un petit fragment d’una entrevista que li van fer, aquells dies, per a La Vanguardia:

I fins al dia d’avui, Stephen Hawking continua sentint-se un heroi de la seva vida. De vegades, patim perquè no tenim parella, fills, una feina segura, no som tan guapos o llestos com voldríem… i, llavors, a la meva consulta llegim aquesta entrevista i ens preguntem: «Què et diria Hawking si et tingués davant ara mateix?, què et diria sobre els handicaps de què et queixes?».

L’autèntic Superman

Un altre dels meus personatges favorits en l’àmbit de la salut mental, per la seva capacitat per afrontar l’adversitat amb naturalitat, va ser Christopher Reeve, l’actor que va encarnar Superman a la gran pantalla. La seva història la coneix tothom. Casat i pare de tres fills, a l’edat de 43 anys va patir un accident mentre muntava a cavall i va quedar paralític. Només podia moure el cap, i fins i tot per respirar necessitava una màquina connectada directament a la tràquea.

Durant els primers dies a l’hospital, prostrat en un llit i ja conscient de la gravetat de les lesions, l’actor nord-americà va parlar a soles amb la seva esposa, Dana:

—Mira com estic. És millor posar fi a tot això com més aviat millor. Ho entens, no? M’ajudaràs?

Sense poder contenir les llàgrimes, la seva dona, una persona també excepcional, va trigar uns segons a respondre:

—Sí. Ho faré.

Es va fer el silenci entre tots dos, es van mirar fixament als ulls i la Dana va prosseguir:

—Et diré això només una vegada: t’ajudaré en qualsevol cosa que vulguis fer perquè és la teva vida i la teva decisió. Però vull que sàpigues que estaré amb tu per sempre, no importa el que passi. Continues sent tu i t’estimo.

Christopher Reeve explica a la seva autobiografia, Still me (Encara continuo sent jo), que va estar reflexionant durant aquells dies impactat per la determinació de la seva esposa.

Finalment, va prendre una decisió: viuria. I no solament això, sinó que faria una cosa preciosa per a ell mateix i per als altres. Aprofitaria la seva vida com no ho havia fet fins llavors!

I, efectivament, a partir d’aquell dia, la seva vida es va convertir en una autèntica aventura com les que abans encarnava en la ficció. Per començar, es va fixar tres objectius. El primer, cuidar-se a si mateix d’una manera exemplar, recórrer als metges més prestigiosos i intentar millorar la seva situació mèdica com si es tractés d’una competició esportiva.

En segon lloc, crearia una fundació per a la recerca i ajuda de les persones amb lesions medul·lars. Els fons que va aportar i l’experimentació personal que va dur a terme van permetre que la ciència avancés en aquest àmbit com mai abans ho havia fet.

Tercer, es va proposar estimar la seva família i els seus amics de la manera més profunda i enriquidora possible.

Christopher Reeve va sobreviure nou anys més. El 10 d’octubre del 2004 va morir a causa d’una infecció que no va poder curar-se, però durant tot aquest temps va tenir una vida meravellosa. Es va sentir fort i feliç. La seva dona i els fills van estar al seu costat i van gaudir de la sensació d’estar fent una cosa veritablement útil i emocionant.

Pel que fa a la recerca de nous tractaments per a les lesions medul·lars, l’impuls de Reeve va ser decisiu per trobar noves teràpies amb cèl·lules mare. En aquells anys, el president dels Estats Units, George W. Bush, va prohibir la recerca amb aquesta metodologia i Reeve va entaular una lluita sense quarter en contra d’aquella llei fanàtica i il·lògica.

Al mateix temps, ell mateix es va sotmetre a tractaments innovadors fora dels Estats Units, en programes científics promoguts per la seva fundació. Abans de morir, Reeve havia aconseguit una fita en la medicina de les lesions medul·lars: recuperar el 80% de la sensibilitat epidèrmica del seu cos. Aquells dies va declarar:

De fet, gràcies al seu treball, ja s’han tractat amb èxit algunes paràlisis usant cèl·lules mare, com la lesió medul·lar de la coreana Hwang Mi-soon l’any 2004.

Unes quantes vegades, Reeve va parlar de la seva recepta per a l’optimisme: «És d’una importància cabdal no deixar-se vèncer mai per la negativitat. No sols per salut mental, sinó, literalment, per la salut física. Perquè si es deixa que la negativitat estigui a gust, s’expandeix. Tu tens molt de poder sobre la ment. Fes-lo servir».

La seva vida estava centrada en les coses que podia fer i no en les seves limitacions. D’aquesta manera, aconseguia fer de cada dia una cosa preciosa i, tal com va descobrir, les possibilitats eren immenses. En una entrevista que va concedir aquells anys, va afirmar: «El millor que puc fer és començar la jornada preguntant-me alguna cosa com: “Bé, què puc fer avui? Hi ha res que pugui emprendre, cap trucada de telèfon per fer, una carta per escriure, una persona amb qui hagi de parlar?”».

Anys més tard, els seus tres fills recorden aquella època com la més bonica de la seva vida. A més a més, l’experiència va ser una autèntica escola de viure: «El més admirable que vam aprendre dels pares va ser que havíem de centrar-nos en les coses positives, en comptes de fer-ho en el que no tenim. Si ens concentrem en el que posseïm i no en les mancances, s’obre tot un món de possibilitats».

Les històries de Hawking o Reeve no són exactament històries de superació. Des del meu punt de vista, són relats de salut mental. Aquests homes van descobrir la base del benestar emocional, que consisteix a saber que ja tenim tot allò necessari per tenir una vida molt bona.

Tots nosaltres, sigui quina sigui la situació en què ens trobem, ja podem ser feliços. Avui! Perquè encara que ens falti un xicot amb el qual viure, una feina segura, companyia, tot això no és suficient per treure’ns l’alegria, la capacitat de fer coses precioses. La major part de les raons per les quals ens lamentem són fum, plorem perquè ens falten ximpleries innecessàries per a la felicitat, encara que de vegades ens costi tant veure-ho.

Moltes vegades, a la consulta, parlem sobre Stephen Hawking, Christopher Reeve i molts altres models de salut mental. Llegim entrevistes i fragments de les seves biografies. I, quan hem acabat de fer-ho i hem entès el seu missatge potent, pregunto als pacients: «Vols ser tu també del club de Stephen Hawking?». La resposta sol ser un decidit i potent «sí!».