VIII. Visualitzacions racionals

Ja hem vist que la necessititis és una de les principals fonts de neurosis. En realitat, ser dèbil emocionalment és sempre una conseqüència del fet de necessitar en excés. Per això, una de les estratègies més eficaces per sanar és reduir les necessitats. Es tracta d’un exercici mental que es realitza en el pla mental. Consisteix a comprendre —convèncer-se— que els desitjos són legítims; però si els transformem en necessitats, es converteixen en problemes.

Una puntualització: tenir poques necessitats no significa «no tenir res». Vol dir saber o comprendre que si no tingués comoditats, beneficis, coses positives, no em moriria! El fet de ser realment pobre o ric no és el problema. El problema és necessitar, tant si tenim com si no.

Una de les millors maneres de dur a terme aquest exercici de reducció de necessitats és la visualització.

Sóc pobre i estic bé

A la meva consulta, als pacients els ensenyo que es visualitzin en situacions de possibilitat de neurosi, però sentint-se bé. Per exemple, sent menyspreat per algú i bé; sent acomiadat i bé; estant sol i bé…

L’exercici de poder estar còmode en l’àmbit emocional en aquestes situacions negatives només podem realitzar-lo si transformem les nostres creences irracionals, si ens desprenem de la necessitat que ens tractin bé, de tenir feina o d’estar acompanyat. Aquest exercici de visualització ens força a «pensar bé» (i, per tant, a sentir bé).

Una de les visualitzacions que usem amb més freqüència és la que anomeno la visualització de l’indigent. Consisteix a imaginar-se un mateix sense feina i sense llar. Segons aquesta visió, estem bé de salut física i mental, però no tenim diners. Per tant, és normal dormir a l’alberg públic i aconseguir els menjars en algun menjador de la beneficència. Com que a Barcelona, la ciutat on visc, la roba i la higiene mínima també es poden obtenir gratuïtament en uns quants centres d’ajuda, treballem amb la premissa que, tot i ser indigents, podrem cobrir les necessitats mínimes.

Aleshores ens fem una pregunta crucial: «Podria ser feliç sent un indigent?». «Com?». «Què faria?».

Els pacients han de fer aquesta visualització a casa i intentar veure’s gaudint de la vida, segons el que això signifiqui per a ells. Reprodueixo un exemple d’una d’aquestes reflexions que em va explicar un pacient de 50 anys:

Es tracta de visualitzar-se sent feliços, malgrat la indigència, gràcies a la nostra innata capacitat de fer coses interessants i valuoses. Aquest exercici ens treu la necessititis i ens converteix en persones mentalment més sanes. Les creences irracionals que combat són:

— És necessari tenir moltes coses per ser feliç.

— Si no estic ocupat no estic bé.

— Necessito una imatge personal d’eficiència perquè em vulguin i poder gaudir de la vida.

Si ens veiem bé sent indigents, això vol dir que crec en les creences racionals següents:

— M’agradaria tenir seguretat econòmica, però no la necessito per gaudir de la vida.

— M’agradaria tenir el temps ocupat, però si no tinc res per fer, també puc estar serè.

— Si alguna vegada no tinc la imatge personal normalment demanada per la societat, encara podré fer moltes coses valuoses i gratificants per a mi i per als altres.

Les facetes en què hom pot trobar objectius valuosos per dur a terme, tot i faltar-li totes les coses materials, són moltes, i entre d’altres podem destacar les següents:

1. Ajudar els altres

Sent indigents podríem ajudar altres indigents, col·laborar amb ONG d’ajuda a països amb pobresa endèmica, etc.

2. Fer bons amics

Com a exemple, solem dir que podem començar a fer grans amics entre els voluntaris que ajuden als centres d’indigència, gent meravellosa que es lliura als altres.

3. Aprofundir en l’espiritualitat

Per què no? Les esglésies són obertes, els centres de meditació solen ser gratuïts… Diuen que en la pobresa és més fàcil ser espiritual que en la riquesa, així que l’opció espiritual està disponible en la indigència i, en realitat, pràcticament en totes les situacions (estant malalt, impedit…).

4. Fer alguna cosa artística

Sent pobres podem escriure literatura (algú ens donarà un quadern i un bolígraf), compondre poemes o cançons, fins i tot pintar, tocar música… Els mitjans per practicar la música o la pintura els podrem aconseguir demanant-los o agafant-los d’entre les enormes «deixalles» de la societat capitalista en què vivim.

5. Cuidar ment i cos

Fer esport és sempre a les nostres mans: córrer pel parc, fer ioga, nedar al riu o al mar. Cuidar la ment pot incloure llegir aquest llibre i practicar amb afany el que s’hi diu.

6. Estudiar/aprendre

Les biblioteques són plenes de llibres. Fins i tot la majoria d’universitats deixen entrar alumnes oients i seguir les explicacions dels professors.

7. Vida d’oci

Passejar, nedar, ballar… Les possibilitats de gaudir d’activitats ocioses és enorme. Tan sols cal assossegar la ment i permetre’s gaudir.

8. Amor sentimental

Un indigent sa mentalment, net i educat (a la nostra visualització no hem d’anar desarreglats per força), que es cultiva i estima la vida trobarà fàcilment l’amor sentimental.

Jo recomano als pacients que utilitzin tot el poder de la seva imaginació per veure possible el fet de ser feliç sent indigent. Els aconsello que se centrin en un dels vuit àmbits d’acció en què més fàcilment es vegin realitzats com a persones. Moltes vegades em diuen que, tot i ser pobres de solemnitat, es trobarien molt bé ajudant una ONG a salvar vides de nens africans. Llavors els aconsello que s’hi centrin, que es vegin duent a terme aquesta tasca, que s’imaginin gaudint-ne.

Quan aquestes visualitzacions racionals es fan correctament (amb intensitat, creient-hi), la persona experimenta una sensació immediata d’alleujament i benestar emocional. Veure’s feliç amb poca cosa és treure’s necessitats del damunt, és fer-se més lleuger i més fort!

I així, realitzant visualitzacions d’aquesta mena, cada dia, cada vegada amb més profunditat, és com anirem alliberant-nos de la nostra necessititis o, el que és el mateix, de la nostra tendència a terribilitzar. A còpia de fer la reflexió de l’indigent, una vegada i una altra, arribarà un dia que pensarem de manera sana automàticament.

Els exercicis de reducció de necessitats poden se difícils de portar a terme, sobretot quan parlem de béns immaterials, com tenir parella o disposar de l’aprovació dels altres, però també és important reduir aquestes necessitats. Recordem aquí que una persona molt sana i forta no necessita coses materials ni immaterials: ni parella ni l’aprovació aliena. Estudiem amb una mica més de profunditat en què consisteix tenir poques necessitats i per què és una de les claus de la salut mental.

El paradís existeix i no és aquí

Abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, a la dècada del 1910, un artista alemany anomenat Erich Scheurmann va tenir l’oportunitat de passar algun temps en unes quantes illes de la Polinèsia.

Com tots els primers viatgers que van visitar aquell lloc, encara verge, Scheurmann va quedar fascinat de l’estil de vida samoà. Els seus habitants eren saludables, alegres i pacífics. No coneixien la propietat privada tal com l’entenem nosaltres, i s’obrien als estrangers amb senzillesa, oferint-los les seves possessions en un clima d’harmonia general. Sens dubte, vivien d’una manera molt ecològica, respectant la natura i sense l’obsessió d’acumular béns, tan pròpia d’Occident.

Durant la seva estada en aquelles illes paradisíaques, va esclatar la Primera Guerra Mundial i Scheurmann va ser detingut per ser de nacionalitat alemanya i conduït als Estats Units.

En acabar la contesa, va ser retornat a Alemanya, on va decidir escriure un llibre sobre la seva experiència a Samoa. Tanmateix, ho va fer des de la perspectiva dels samoans i va inventar el personatge d’un cap polinesi anomenat Tuiavii de Tiavea que viatjava a Europa convidat per un home blanc i feia una descripció del tipus de vida occidental. El llibre es titula Els papalagi i va ser publicat el 1920.

Com si es tractés d’un antropòleg, se suposava que el cap Tuiavii havia visitat Alemanya i feia una reflexió sobre la boja vida de l’home modern. Tuiavii explicava als seus companys com eren els papalagi (els homes blancs), éssers malalts de cobdícia:

A principis del segle XX, molt abans que aparegués l’ecologisme, Erich Scheurmann va ser capaç de veure la diferència abismal que hi havia entre la manera de viure d’aquest poble «no civilitzat» i el dels seus compatriotes europeus, i la relació entre les dues filosofies de vida i la salut mental. En una altra part del llibre, Tuiavii diu:

Ser un bon europeu

Com diu el cap Tuiavii, els occidentals estem malalts del que hem anomenat necessititis, això és, la tendència a creure que necessitem cada vegada més coses (materials i immaterials) per sentir-nos bé. Confonem «desitjos» amb «necessitats» i no ens adonem que cada necessitat ens fa més infeliços, més insatisfets. Tuiavii afegeix al seu llibre:

La necessititis sempre produeix malestar emocional perquè: a) si no tenim aquestes coses que creiem que necessitem, som desgraciats; b) i si les tenim, tampoc no estem bé per dues raons. En primer lloc, perquè sempre les podríem perdre i aquesta possibilitat introdueix l’ansietat a la nostra vida. Ja ho deia Tuiavii:

La segona raó per la qual les necessitats inventades, encara que les tinguem, també ens produeixen malestar rau en el fet que aquestes coses ens desil·lusionen. Quan desitgem massa, dipositem unes expectatives exagerades en l’objecte desitjat i, tard o d’hora, caiem del cavall: aquesta cosa no ens fa feliços.

Desitjar no té res de dolent. Tenir tampoc. Sempre que no creguem que tot això són necessitats. Si tingués un Ferrari, el conduiria amb gust. Me n’aniria a passejar amb ell per les muntanyes escoltant bona música. Però si me’l roben, no vessaré ni una sola llàgrima per ell perquè simplement sé que no el necessito per ser feliç. Aquesta és l’única manera raonable de desitjar en aquesta vida.

El cas de la dona hiperromàntica

Una vegada em va trucar un home d’uns 35 anys. Em demanava que ajudés la seva xicota, una noia argentina amb qui vivia a Barcelona. El Ricard em va explicar el problema:

—Fa un any que va venir de Buenos Aires per viure amb mi i des del principi es va mostrar molt gelosa. Però ara és inaguantable. Quan surto de treballar a les sis de la tarda, tinc deu minuts per arribar a casa. Si m’endarrereixo només cinc minuts, li agafa una enrabiada monumental. Ha amenaçat de mort la meva secretària tres vegades i, en dues crisis que va tenir per culpa de la gelosia, va intentar suïcidar-se.

L’home em va explicar que estaven esperant posar en regla els documents necessaris per casar-se, però estava espantat pel descontrol emocional de la seva xicota:

—Jo estic al límit. Li he dit que si no es tracta la gelosia amb un psicòleg, jo no puc tirar endavant el casament, però ella m’ha respost que si torna a Argentina sense mi, serà en una caixa de pi! —em va confessar visiblement nerviós.

El Ricard em va assegurar que la Patricia, la seva xicota gelosa, volia venir a veure’m per voluntat pròpia per intentar combatre la gelosia, i li vaig donar cita per aquella mateixa setmana. Ja al meu despatx, la Patricia es va explicar:

—Sé que sóc molt gelosa, però és que estimo tant el Ricard… És realment el meu príncep blau. L’he trobat!

El meu treball sobretot consistia a fer-li entendre que l’amor més autèntic (i més funcional) no té a veure amb la dependència. Dit d’una altra manera, que estimar no és necessitar. Quan creiem que necessitem parella i no la tenim, som desgraciats. I, com demostrava el seu cas de gelosia patològica, també ho som quan finalment ho aconseguim. Aquesta vegada, perquè no podem suportar la possibilitat de perdre’l. Per això, per a Patricia, qualsevol signe que l’altra dona pogués robar-li el seu «immens tresor» era insuportable. Li vaig explicar:

—Imagina que et regalo un anell amb un brillant valuosíssim. Costa més que tot el que puguis guanyar en tota la teva vida. Què en faries? El portaries cada dia pel carrer? Te l’emportaries a la platja?

—No, el posaria en una caixa forta —va dir ella rient.

—Això és el que està passant amb el teu amor. Creus que és tan i tan valuós que la sola idea de perdre’l et fa posar nerviosa. Així no en pots gaudir perquè l’amor és per usar-lo cada dia, no per tenir-lo en una caixa forta.

—Però m’estàs dient que doni menys valor a l’amor? No ho vull fer! Llavors, per què vull tenir un marit? —em va preguntar.

—Estima el teu home, però no ho facis en exclusiva. La vida ofereix moltes més coses que l’amor sentimental. Has de comprendre que si perdessis el teu príncep blau, també podries ser feliç.

La teràpia amb la Patricia va ser molt difícil. Li costava molt obrir-se a la idea que podia estimar sense necessitar perquè se li activava el pensament de «blanc o negre», tan propi de la neurosi. El pensament de «blanc o negre» ens fa veure que només hi ha dues maneres extremes de viure el que ens passa: o és «terrible» o és «genial», sense matisos.

El pensament de «blanc o negre» fa que tinguem a la nostra ment una particular línia d’avaluació de les coses de la vida:

La Patricia tenia el temor que si canviava i començava a estimar el Ricard sense necessitar-lo, no l’estimaria gens. Una vegada i una altra, jo intentava explicar-li la visió racional de l’amor:

—Et curaràs de la gelosia quan siguis capaç de dir-li al Ricard: «Amor meu, t’estimo molt, però no et necessito».

A la teràpia amb la Patrícia, parlem molt de les cançons d’amor, autèntiques fonts de neurosis. La major part canten al neuròtic amor dependent: «Sense tu jo em moro».

La literatura també comparteix aquesta «neura»: Romeo i Julieta, per exemple, se suïciden perquè no poden estar junts. Jo trobo que si Romeo i Julieta haguessin aconseguit casar-se, s’haurien divorciat al cap de pocs anys perquè aquesta mena d’amor és fantasiós i no funciona, sol provocar una gran desil·lusió en la parella perquè l’amor sentimental no dóna la felicitat. Pot contribuir-hi, com la resta de les coses gratificants de la vida, però es converteix en una font d’infelicitat si el convertim en la font primària de la nostra plenitud.

He volgut descriure el cas de la Patrícia, la dona hiperromàntica, per il·lustrar que totes les necessitats inventades, tant de coses materials com immaterials, produeixen malestar emocional. En realitat, des del punt de vista del psicòleg, són pitjors les necessititis de béns immaterials. És pitjor desitjar amb desmesura l’èxit, l’amor, l’acceptació, que una casa amb piscina, perquè aquestes aspiracions immaterials són més difícils de definir, de delimitar. Com que són més globals i indefinides, podem fantasiejar-hi més. En certs cercles, a més, són sinònim de virtut perquè estan relacionades amb qualitats positives com la capacitat d’estimar. Però certament, des d’un punt de vista psicològic, són tan nocives com la cobdícia més insana.

Entre les necessitats immaterials inventades més freqüents hi ha:

— L’amor sentimental.

— L’èxit.

— Tenir fills.

— Ser intel·ligent (no ser ximple).

— Ser respectat pels altres.

— No tenir problemes o complicacions.

— Tenir companyia (no estar sol).

— Estar ocupat (no avorrir-se).

— Que la vida tingui sentit (en l’àmbit còsmic i personal).

— Tenir seguretat (de no tenir un accident, etc.).

— Tenir salut (més enllà del que és raonable).

Aquestes onze necessitats que acabo de llistar són nocives per a la salut emocional de les persones que, en realitat, només poden ser aspiracions, mers desitjos. Si les mantenim al límit de les preferències, la nostra ment estarà fora de perill. Si les elevem a la categoria d’exigències, la nostra ment generarà ansietat i depressió perquè:

— En realitat, no són necessitats bàsiques.

— Aquest tipus de béns són impermanents. Avui els tenim i demà els perdrem. Exigir-ne la presència constant és guanyar-se insatisfacció.

— No produeixen tanta plenitud com pot semblar. Dipositar-hi massa expectatives és llaurar-se el camí de la insatisfacció.

Un cop més, cal deixar clar que les necessitats bàsiques per a l’ésser humà són el menjar i la beguda diaris i el recer enfront dels elements atmosfèrics. Ni tan sols la reproducció és una necessitat bàsica, és a dir, de vida o mort.

Es podria debatre sobre si l’ésser humà necessita un mínim d’estimulació sensorial, espai per moure’s, etc., i segurament és cert, però no és l’objectiu d’aquest llibre filar tan prim. Quedem-nos, per ara, en el fet que les neurosis són fruit d’unes necessititis que abracen presumptes necessitats materials i immaterials.

Les mil fonts de gratificació

L’esquema que presentem a continuació pretén mostrar que hi ha innumerables fonts de benestar, però cap no és absolutament necessària. Donar massa valor a una fent-la imprescindible és debilitar-se un mateix perquè, aleshores, si no tinc l’objecte desitjat sóc un desgraciat. Quina manera més estúpida de guanyar-se la infelicitat!

Amb només algunes d’aquestes fonts de gratificació n’hi ha prou per tenir una vida feliç. Per tant, val més que no ens obsessionem amb res. Aquesta és la clau principal de la salut emocional. (Per cert, n’hi ha moltíssimes més de les que estan representades aquí).

La pacient hipergelosa va començar a transformar-se, sobretot, duent a terme exercicis de visualització. Podria arribar a imaginar-se soltera i feliç? Soltera la resta de la seva vida i gaudint de la vida? En aquesta mena de visualització, els pacients s’imaginen a si mateixos fent qualsevol activitat gratificant com ajudar els altres, viatjar, dedicar-se a una feina amb sentit… però sense parella!

Quan arriben a veure’s —i sentir-se— amb ple benestar, portant una vida feliç, però sense l’objecte de la seva obsessió, ja se n’estan alliberant perquè la seva necessititis és una cosa irreal, purament mental. El combat, per tant, es troba també en el terreny mental.

El fetitxe de la comoditat

No ens curarem completament de la necessititis si no combatem una idea irracional crucial que podríem anomenar el fetitxe de la comoditat. En l’actualitat, més que mai, tenim sobrevalorat aquest bé anomenat comoditat. Pensem —i heus aquí la idea irracional— que la comoditat és la principal font de felicitat. En molts casos es tracta d’una creença oculta, però hi és fent la seva feina i tornant-nos neuròtics.

Un pacient em va dir una vegada: «Estic fart dels excrements de gos. Aquesta ciutat és plena de caques! No ho puc suportar. Hauria d’anar-me’n a viure a una altra ciutat, a un altre país!».

En realitat, li molestaven moltíssimes altres coses: el soroll, les males olors, el servei deficient als bars, la falta de formalitat dels seus col·laboradors… La seva vida era un malestar constant. Recordo que la seva dona estava molt cansada per aquesta irritabilitat hipersensible del seu marit. S’havien canviat de pis moltes vegades perquè no podia suportar els sorolls dels veïns. Fins i tot quan anaven de vacances havien de canviar d’habitació de l’hotel una vegada i una altra.

I tot un capítol a part eren els nens: «És que no poden estar tranquils?», deia un munt de vegades. Els seus fills petits s’havien de comportar sempre com a silenciosos assistents a un funeral.

El que l’afectava és el fetitxe de la comoditat, perquè el que exigia era, sobretot, poder estar sempre còmode!

Si donem tanta importància a la comoditat, serem molt infeliços. A la comoditat en qualsevol de les formes: gaudir de més tranquil·litat, silenci, neteja, descans, etc., perquè:

1. La comoditat no és tan important, això és, no dóna la felicitat.

2. La comoditat va i ve. És així, és inevitable.

3. Un excés de comoditat és incompatible amb el gaudi actiu de la vida.

A la meva consulta, acostumo a posar un símil als pacients per explicar-los l’error del fetitxe de la comoditat. Els dic que la comoditat és com la xocolata. I és que a mi m’agrada la xocolata. Confesso que, a la nit, després de sopar, acostumo a prendre’m un trosset de cacau i, moltes vegades, em sembla un plaer fantàstic.

Però no considero que la xocolata em doni la felicitat, així, en general. Dit d’una altra manera, la xocolata no ho és tot. No tinc la casa plena de rajoles de xocolata!

Llavors els pregunto:

—Si desaparegués la xocolata de la faç de la Terra, et deprimiries per això?

—No, és clar que no —em responen rient.

—És clar, perquè saps que hi ha milers d’aliments que també tenen molt bon gust —explico—. Doncs la comoditat tampoc no és necessària. Hi ha altres fonts de gratificació.

I és que, fins i tot, com passa amb la xocolata, massa comoditat causa empatxos, no és bona. En aquest sentit, els dic:

—Si et proposessin estar la resta de la teva vida assegut en una magnífica butaca amb la temperatura sempre més adequada, sense soroll, amb totes les comoditats, sense moure’t d’allí, ho acceptaries?

—No, quin avorriment! —responen.

—És clar, perquè una mica de comoditat és bona però no massa, com la xocolata.

I per rematar l’explicació, acostumo a explicar la meva experiència amb el muntanyisme. A mi m’encanta caminar per les muntanyes. És una de les meves aficions preferides. No hi ha res com fer una bona ruta d’uns quants dies per la natura gaudint de la pau, l’esport i els bons amics. A la consulta, acostumo a preguntar al pacient:

—Diries que aquesta afició que tinc és «còmoda»?

—No! Pot ser molt divertida, però, és clar, resseguir la muntanya durant hores i dormir en una tenda de campanya… no és precisament còmode —em diuen.

—Exacte. Però m’encanta! —afegeixo—. Després, al final de la ruta, quan tornem al poble més proper, gaudim d’una bona dutxa, un bon sopar i un bon llit. I això sí que és gaudir de la comoditat. Però no ens facis quedar més d’un dia allí perquè ja no ens ve de gust! Ens avorriríem.

Aquests exemples intenten expressar les idees següents:

— La comoditat és bona, però només en la justa mesura.

— Massa comoditat és avorrida i no et permet gaudir plenament de la vida.

— Si volem tenir vides emocionalment equilibrades i interessants, ens convindria renunciar a una bona part de comoditat. Cada dia.

— Quan ja no ens importi tant la comoditat, estarem lliures d’aquest fetitxe, tindrem menys manies i serem més lliures per gaudir de la vida.

Un darrer exemple. A mi m’agrada anar en bicicleta per la ciutat. Als matins, després d’esmorzar, agafo el maletí, la bici i pedalo uns vint minuts fins que arribo a la consulta. De vegades, sobretot els dies més freds, em fa mandra començar, però quan arribo al meu destí havent estirat les cames, em sento molt bé.

A la nit encara és més plaent. Llavors, un cop he acabat la jornada, engego l’iPod i faig un passeig magnífic de tornada a casa gaudint de la brisa nocturna, la calma a la ciutat i la velocitat que les cames em demanen a cada moment. Un cop més, no és una afició precisament còmoda (anar en cotxe o en bus ho seria més), però és molt, molt gratificant. Aprofito per recomanar-ho a tothom: és molt recomanable perquè contribueix a la salut física i al bé comú: menys pol·lució, soroll i despesa energètica: puja a la bici!

Els fetitxes de l’home modern, a la televisió

I per acabar aquesta anàlisi de la creença irracional de la comoditat, m’agradaria parlar del terme fetitxe que he fet servir per referir-m’hi.

La idea irracional: «He d’estar còmode per ser feliç» és un fetitxe perquè tractem la comoditat com un estat al qual assignem propietats màgiques que no posseeix. Com ja hem vist, la comoditat no dóna la felicitat, encara que la publicitat ens n’intenta convèncer a través dels anuncis.

Un fetitxe és un objecte al qual s’atribueixen propietats màgiques. Per exemple, un poble pot creure que una figura totèmica, una escultura d’un déu gegant, protegeix el grup de les adversitats.

En el sexe, hi ha persones que fan servir fetitxes per excitar-se: unes sabates de taló o unes mitges o el fet de disfressar-se. La persona confereix a aquests objectes el poder de l’excitació sexual.

El problema dels fetitxes és que no existeix aquest poder conferit. És fals! El fetitxe no és una explicació vàlida del fenomen de la manca de pluja (a la tribu) ni del fenomen de l’excitació. Els fetitxes perden finalment el seu poder i deixen confús el fetitxista.

Més aviat que tard, la persona no obté els resultats desitjats del fetitxe i li cauen més adversitats de les necessàries (en el cas de la tribu, per exemple, esperant les pluges en comptes d’emigrar a altres terres), o s’embolica en una espiral de fetitxes cada vegada més complicats i molests (en el cas del fetitxista sexual).

La comoditat és el principal fetitxe de la nostra societat occidental. No té aquests poders que ens intenten vendre i és tan sols un ninot de fusta pintat amb colors que centellegen, però que amb prou feines ens ajuda en el nostre camí de la felicitat.

L’aire condicionat no dóna la felicitat

Amb relació al tema de la comoditat m’agradaria afegir una darrera prova que la comoditat no dóna la felicitat i aquesta prova es troba… en l’aire condicionat! La climatització és un invent fantàstic. És molt incòmode haver de treballar en llocs molt càlids, a ple estiu, quan el sol asfixia, cansa i posa de mal humor. O, encara pitjor, no poder agafar el son i haver d’anar a treballar sense haver dormit. Quina mala jugada!

Però un bon dia, va arribar l’aire condicionat! A Occident ja no hem de passar calor en va: treballem a la fresca, dormim amb una manteta, veiem pel·lícules amb jersei a l’estiu… Doncs bé, la pregunta seria: des que existeix l’aire condicionat, ja fa uns quants anys, ha augmentat l’índex general de benestar emocional, de felicitat? La resposta, òbviament, és que no.

De fet, dècada rere dècada, el benestar emocional no deixa de disminuir. Com és possible que amb un augment tan espectacular de la comoditat que ofereix la climatització no s’incrementi, al mateix temps, la felicitat general? Resposta: perquè la comoditat no dóna la felicitat!