VI. Obstacles que dificulten la teràpia

Al cap de poc temps d’exercir com a psicòleg, em vaig adonar que la teràpia fallava amb un grup determinat de pacients. De vegades, per molt que treballés per combatre les seves creences irracionals, tornaven sessió rere sessió amb les mateixes pors i complexos. Els mostrava argument rere argument per desfer els seus hauria de, però no ho aconseguia. Aquests casos m’intrigaven: per què es bloquejaven tant?

Gairebé per casualitat, una pacient anomenada Maria em va mostrar la solució.

La Maria tenia uns 60 anys i va venir a veure’m per un problema d’ansietat generalitzada crònica. Durant les dues primeres sessions, vam poder veure quina era la seva estructura mental bàsica i com era ella mateixa qui es posava nerviosa amb el seu diàleg intern terribilitzador.

La Maria tendia a qualificar de «terrible» la majoria de petits problemes i incomoditats de la seva vida. Se li espatllava la màquina de rentar i ja es deia: «És horrible! Quina mala sort que tinc! Tot em surt malament!».

El dia que havia de tenir lloc la meva tercera sessió amb ella, vaig obrir la porta de la consulta i me la vaig trobar mirant-me amb expressió desafiant. Va entrar al despatx amb rapidesa, i es va asseure amb els braços creuats, mirant a terra. Vaig entendre clarament que estava molesta. Un cop davant per davant, li vaig preguntar:

—Què tal, Maria? Com ha anat la setmana?

—Molt malament, estic molt enfadada amb tu —em va etzibar.

—Vaja! Per què? —vaig preguntar sincerament sorprès.

—Perquè ja sé què vols fer amb mi! —em va dir.

Els psicòlegs estem acostumats a escoltar de tot, però en aquest moment estava perdut. No podia imaginar de què anava la seva queixa.

—Sí? No sé a què et refereixes —vaig preguntar.

—Vols convertir-me en una menfotista! —em va respondre molt contrariada.

Va ser un moment d’il·luminació per a mi perquè havia trobat l’impediment que feia que la teràpia no fos efectiva per a algunes persones: la por de deixar de preocupar-se.

I és que la Maria, com molta gent, tenia molt interioritzada la creença que necessitava preocupar-se. En la seva filosofia vital era bo preocupar-se! Tenia por de deixar de fer-ho perquè pensava que, si deixava d’espantar-se a si mateixa, lliscaria pel pendent del menfotisme fins a arribar a l’abisme de la deixadesa, i tindrien lloc els pitjors desastres. No s’adonava que la seva vida ja era bastant desastrosa precisament a causa de tanta preocupació.

Gràcies a la Maria vaig descobrir que el mite de la bondat de la preocupació pot dificultar moltíssim l’èxit de la teràpia. Els terapeutes hem de detectar-lo i combatre’l abans d’iniciar el tractament.

El mite de la bondat de la preocupació:

«convé preocupar-se»

En algun moment de la nostra infantesa desenvolupem la idea que és bo preocupar-se perquè, d’aquesta manera, ens ocuparem de les nostres responsabilitats. Ens diem interiorment: «Si no em preocupo, com que sóc un nen descuidat i dropo, m’oblidaré de solucionar el tema».

Els pares solen contribuir a aquesta creença irracional advertint els nens de les terribles conseqüències de no complir alguna responsabilitat. Moltes vegades, els pares també creuen que és bo preocupar-se.

Aquest amor per la preocupació és absurd i nociu! Els millors executius del món s’ocupen de molts temes al dia i no se’n preocupen. Simplement, executen plans d’acció i s’hi diverteixen. Com seria la vida d’un primer ministre si s’hagués de preocupar dels temes que despatxa cada dia? Per tant, gravem a les nostres ments la següent creença racional: «Cal ocupar-se i no preocupar-se».

I és que és més que evident que no és necessari preocupar-se per ocupar-se de les coses. La millor manera de solucionar qualsevol assumpte és mantenint la calma i, si és possible, gaudint del procés. Tanmateix, la superstició de la preocupació està molt estesa i, com hem vist, afecta el desenvolupament de la teràpia. Moltes persones no progressen amb la teràpia cognitiva perquè interiorment tenen por de «tornar-se menfotistes».

A baix El secret!

Cal dir, per cert, que en l’actualitat s’ha estès molt la superstició oposada associada: «Si desitjo molt alguna cosa, ho aconseguiré». Aquesta idea també és falsa i nociva. Fins i tot hi ha un llibre que ocupa, any rere any, les llistes dels més venuts anomenat El secret que sosté aquesta idea irracional. Aquesta creença no solament és falsa, sinó que produeix un trastorn psicològic anomenat obsessió.

Per realitzar els nostres objectius és millor desitjar moderadament, adquirir les habilitats necessàries per aconseguir-ho, treballar bastant i tenir una mica de sort. Les dues condicions intermèdies són les més importants: adquirir habilitats i treballar. I, tot i així, moltes vegades, no ho aconseguim. Però, és clar, si escric un llibre per dir això, no crec que el compri gaire gent: és una cosa que ja sabem tots!

El secret ens ven una superstició molt més atractiva: «Hi ha una drecera que ens lliura d’aprendre i treballar». Aquesta drecera, aquest «secret», segons l’autora, radica a desitjar desaforadament. Si ho fas, de manera màgica atreus una mena de corrent còsmic que et concedeix desitjos a l’estil de la llàntia d’Aladí.

Doncs bé, els psicòlegs sabem que l’invent d’El secret és una estafa. I no sols això: desitjar massa és fins i tot contraproduent perquè desperta la resposta obsessiva de la ment. Un exemple clar el tenim en l’anorèxia o la bulímia. Les anorèxiques i les bulímiques volen tant aprimar-se que arriben a centrar tota la seva existència al voltant del menjar. Com a conseqüència, queden inhabilitades per gaudir dels altres plaers de la vida. A més, desenvolupen un temor irracional a engreixar-se, ja que necessiten desesperadament ser primes i si no ho aconsegueixen… s’enfonsen en la misèria! I, com passa amb totes les necessititis, si ho aconsegueixen també, perquè sempre poden perdre la primesa: quina por!

Després d’aquesta diatriba en contra d’El secret, he de dir que comprenc totes les persones a les quals ha agradat aquest llibre. El motiu és que jo també sóc supersticiós; tots ho som. Els éssers humans tenim una forta tendència a creure en la màgia i la superstició. La nostra fantasia ens hi empeny. De fet, confesso que jo moltes nits veig el programa de misteri Cuarto milenio, d’Iker Jiménez. Sé que els temes que tracta són superxeries, però que bé que els presenten!

Tanmateix, tornant al tema del mite de la preocupació, gràcies al seu descobriment vaig aconseguir un índex de més eficàcia en els meus tractaments. Des de llavors, abans de començar a combatre les creences irracionals de la persona, sempre comprovo que el pacient no cregui que és bo preocupar-se. Si no, la por del menfotisme el faria bloquejar-se i mai no s’arribaria a convèncer que la vida és, en realitat, senzilla i està dissenyada perquè els éssers humans siguem feliços, com afirmava el mateix Charles Darwin.

El mite del tot s’hi val: «Tal com jo ho sento és correcte»

Poc temps després, gràcies a la feina diària amb nombrosos pacients, vaig descobrir un altre mite que pot dificultar el treball terapèutic: la idea de partida que els meus sentiments sempre estan bé.

Quan les persones sostenen aquest mite pensen que cadascú de nosaltres té la seva manera particular de sentir i que, per una qüestió de llibertat personal, això és indiscutible.

Dit d’una altra manera, si se’m trenca el cor i estic arruïnat per sempre pel fet que la meva dona m’ha abandonat… potser penso que això és correcte perquè són els meus sentiments i tinc dret a tenir-los.

Estic d’acord que tenim dret a sentir el que vulguem, però això no fa que aquests sentiments siguin lògics (i correctes). Si exageres el que sents, això és il·lògic i està malament des d’un punt de vista racional.

Ja he parlat de la creixent preocupació que tenen algunes jovenetes per la mida dels pits. Moltes estan desesperades per operar-se i augmentar-los de mida. El seu patiment és sincer: odien ser «planes» i ho passen molt malament. A les primeres sessions, totes s’enfaden amb mi quan intento posar en escac les seves emocions. Els dic:

—Ser plana és un problema ínfim. Podria acceptar que no tenir pit és «una mica dolent», però en tot cas mai no pot ser una cosa «molt dolenta» o «terrible».

—Però jo ho sento així. Em veig horrible i m’avergonyeixo davant de les meves amigues! —em confessen.

—Ja ho sé. Però això es deu al fet que et dius a tu mateixa, en la profunditat del teu cor: «Tenir els pits petits és horrorós!». Si no et diguessis això, no ho sentiries així. Si et diguessis que és només «una mica dolent», però que no és una tragèdia, acceptaries la teva condició i podries portar-ho raonablement bé —replico.

—Però sí que és molt dolent. Jo ho sento així! És dolent per a mi perquè «jo sóc jo» i així ho sento!

Això és, aquestes noies argumenten que la seva manera de sentir és sempre correcta pel fet que és la seva. És a dir, ens volen dir que les nostres emocions no es poden discutir o posar en dubte. Es tracta del mite: «Tal com jo ho sento és correcte».

Però aquí hi ha un error conceptual. Repeteixo que estic d’acord que tot el món té dret a sentir-se acomplexat, però no és un sentiment madur ni lògic. I com que no procedeix d’una lògica coherent, no ho considero vàlid.

De vegades, la mare o el pare d’aquestes joves es posen de part seva en aquesta argumentació fallida i defensen que «com que ella està tan acomplexada, paguem-li l’operació». Però això no és cap solució. La noia s’acomplexa perquè té una mala filosofia de vida. No per la mida dels pits. De fet, després d’augmentar-se els pits, continuarà acomplexada, aquesta vegada pel nas, les cames o vés a saber per què, ja que la seva ment continua terribilitzant.

Les emocions no són correctes perquè un les senti. Són correctes solament a la llum de criteris objectius.

En aquest cas, per què no és correcte sentir-se fatal per tenir poc pit?

Per unes quantes raons:

1. Perquè moltes persones han tingut i tenen els pits diminuts i han estat molt felices. Per tant, això indica que no és un fet tan dramàtic.

2. Perquè tenir els pits grans o petits no es troba dintre de les necessitats bàsiques de les persones, és a dir, aquelles que posen en escac la supervivència.

3. Perquè malgrat tenir els pits petits una persona podria fer coses meravelloses per a si mateixa i per als altres.

4. Perquè si assignes l’avaluació de «terrible» a tenir els pits petits, quina avaluació li assignaràs a altres problemes més greus com tenir un càncer? No podràs avaluar, ja que hauràs arribat al final de la línia d’avaluació (vegeu la línia d’avaluació de les coses de la vida, al capítol III). Això t’indica que, en comparació de tot el que et podria passar a la vida, tenir els pits petits és un problema realment molt petit.

Un apunt sobre el tema de les operacions de cirurgia estètica. Jo no estic ni a favor ni en contra de la cirurgia estètica, però crec que ningú no hauria d’operar-se simplement per un complex. Està bé fer-ho perquè a algú li vingui de gust, però no per temor de ser rebutjat. Aquesta por cal superar-la en el terreny de la ment i no del bisturí, perquè com totes les pors irracionals, té l’origen a la ment i no en cap altre lloc.

Jo aconsello als pares de les joves que volen operar-se que no ho permetin si es tracta d’un complex. En aquest cas, el millor és convèncer-les perquè vagin a un psicòleg que els faci veure que no cal ser atractiu per ser feliç. Que treballi el psicoterapeuta i no el cirurgià!

Més endavant, si arriben a relaxar-se sobre la qüestió de l’aspecte físic, es podrà parlar d’operar-se o no. Però ja es tractarà d’una elecció lliure, no motivada per una por absurda.

Pensem que el temor de no agradar als altres és una por molt global, que afecta molts aspectes de la vida, i que no se solucionarà amb una operació. Tan sols disminuirà durant uns mesos, però després tornarà fixat en un altre defecte. El que s’ha de fer és eliminar aquesta por en origen, és a dir, en certes idees irracionals sobre els defectes i la felicitat.

En fi, no hem de menysprear el poder dels mites i les supersticions a l’hora de crear malestar emocional. Tenir una ment sana implica no sostenir creences irracionals de cap mena.

La superstició sempre passa factura

Fa uns quants anys, em va venir a veure un home d’uns 35 anys perquè l’ajudés amb els seus problemes emocionals. Durant la nostra conversa sobre els seus assumptes, em va explicar que ell mai no anava al metge. Havia d’estar molt malament per acudir a una consulta. Em va explicar:

—No vaig als metges perquè quan hi vas et comencen a trobar coses i aquí comença la teva decadència.

Aquest raonament, encara que del tot il·lògic, està molt estès. És, sense cap mena de dubte, irracional. És evident que les malalties, en cas de tenir-les, hi són, independentment que te les diagnostiqui un metge.

El cas és que em vaig fixar que aquest pacient tenia la boca molt malament. Li faltaven totes les peces frontals i alguns queixals. Li vaig preguntar sobre això i em va dir:

—És que tinc tendència a les càries, des de petit.

I, és clar, fidel a la seva absurda creença en contra de la medicina, tampoc no anava al dentista. Des que era ben jove, ho evitava una vegada i una altra, les càries s’estenien i, al final, no hi havia més remei que extreure-li les peces. El resultat: una dentadura feta pols a una edat massa primerenca.

Convé dir-ho i repetir-ho: les supersticions no són innòcues. Tard o d’hora ens passen factura. Sempre que pensem malament, això acaba afectant els nostres interessos. Per contra, intentar mantenir un pensament lògic i estructurat ens donarà millors resultats en l’àmbit emocional i a la nostra vida pràctica.