IV. Preferències en comptes d’exigències

Les creences irracionals —catastrofistes, inútils, nocives— són les grans enemigues dels psicòlegs; ens hi enfrontem com a caçadors i no ens cansem de combatre-les i eliminar-les, dia rere dia. I n’hi ha tantes!:

— Ja tinc 35 anys i no tinc xicot: Déu meu, quin desastre!

— M’ha deixat la meva dona; no ho suportaré!

— He de demostrar que sé fer bé la meva feina; si m’acomiadessin seria horrorós!

Aquest tipus d’idees, ben consolidades al nostre interior, fa que aflorin en nosaltres emocions exagerades, especialment l’emoció de la por, perquè creen un univers personal ple d’amenaces terribles: «Déu meu, quina por!». Però hem d’aprendre que aquestes amenaces només existeixen al nostre cap. La vida és molt més senzilla, segura i alegre que tot això.

En realitat, hi ha bilions de creences irracionals, un nombre infinit, perquè aquestes idees catastrofistes són invencions i la fantasia no té límits. Però, després de moltes dècades de recerca, hem pogut classificar-les totes en tres grups. Aquestes són les creences irracionals bàsiques que sostenim els éssers humans:

a) He de fer-ho tot bé o molt bé.

b) La gent m’hauria de tractar sempre bé, amb justícia i consideració!

c) Les coses m’han de ser favorables.

Diem que aquestes idees són creences irracionals perquè es tracta d’exigències infantils, «hauria de» taxatius, inflexibles i poc realistes. S’assemblen a les rebequeries d’un nen que pica de peus perquè vol que la seva mare li compri unes llaminadures al supermercat: «Ho vull, ho vull, ho vull!».

Tanmateix, les creences racionals corresponents serien de l’estil:

a) M’agradaria fer-ho tot bé, però no ho necessito per gaudir del dia.

b) Seria genial que tot el món em tractés bé, però puc passar sense això.

c) Com m’agradaria que les coses em fossin favorables! Però no sempre serà així i ho accepto. Tot i així, encara puc ser feliç.

Aquí hi ha la mare dels ous: una persona madura és la que no exigeix, sinó que prefereix. S’adona que la vida i els altres no hi són per satisfer demandes fantasioses. Però el que és més important: no necessita res d’això per ser feliç!

Quan som vulnerables en l’àmbit emocional, estem plens d’exigències. Quan no es compleixen, ens enfadem, ens deprimim o ens omplim d’ansietat, li donem la culpa als altres o al món o, encara pitjor, a nosaltres mateixos.

El conte següent il·lustra aquesta malaltia que ben bé es podria anomenar necessititis.

La història del conductor alterat

Les exigències sobre un mateix, sobre els altres i sobre el món es troben a la base de la vulnerabilitat emocional; són la veritable pedra fundacional del neuroticisme. El nostre conductor alterat exigia que:

— No existeixin els embussos de trànsit.

— La gent sigui sempre amable i educada.

— Sempre hi hagi lloc per aparcar.

— El seu cap es preocupi més d’ell que de l’empresa.

— No existeixin les grues.

— Els alcaldes ho facin tot bé.

— Ell mateix mai no cometi errors.

Com que el món no satisfeia les seves expectatives, es deia a si mateix: «No ho puc suportar!».

Ets un illuso deluso?

Hi ha una expressió en italià que defineix molt bé aquest fenomen. Quan un és massa exigent amb la realitat, en diuen illuso deluso, un il·lús desil·lusionat. El neuròtic imagina que la realitat hauria de ser d’una manera determinada (sense trànsit, sense impostos, sense dificultats per aparcar…) i s’enfurisma (o s’entristeix) quan no és així. En aquest sentit, és molt poc realista, es comporta com un nen egocèntric. Sembla que diu: «L’univers hauria de girar en la direcció que jo dicto!».

Quan estem neuròtics ens convé aprendre que totes aquestes exigències no són necessàries per ser feliç. Ningú no necessita que no hi hagi embussos de trànsit, que no hi hagi impostos, etc. El millor és oblidar-se d’aquests hauria de, renunciar a aquestes idees estúpides i aprofitar d’una vegada el que sí que es té, el que la realitat posa al nostre servei.

Si netegem la nostra ment d’exigències irracionals, ens adonarem de les moltes coses que ofereix la vida per gaudir-la.

Per tot això, la malaltia que origina l’ansietat i la depressió, la terribilitis, també podria anomenar-se necessititis, la tendència a creure que «necessito, necessito i necessito per ser feliç». L’home —o dona— madur és el que sap que no necessita gairebé res per ser feliç.

Una vegada va venir a veure’m un jove pacient que estava deprimit perquè l’havia abandonat la xicota. Li vaig preguntar:

—Quina creus que és la idea irracional que et fa estar deprimit en aquests moments?

—No ho sé, estic malament perquè ella m’ha deixat. És normal, no? —va respondre.

—No, el que és normal és estar disgustat, trist, però no deprimit com ho estàs —li vaig dir en el to directe que acostumo a utilitzar a la meva consulta.

—Doncs no sé quina és aquesta idea irracional que em dius —va dir el pacient una mica confús.

—Tu et dius a tu mateix: «Necessito que ella estigui amb mi per ser feliç» o, dit d’una altra manera, «és terrible estar sol, no ho puc suportar» —li vaig dir.

—D’acord, però és que jo l’estimo, molt. No és normal estar malament quan no pots tenir l’amor de la teva vida? —va replicar amb to gemegós.

—No! Això és una idea hiperromàntica fruit de la teva absurda necessititis. És normal estar disgustat, moderadament trist, però no deprimit. La teva xicota t’ha deixat. Aquesta és la realitat. T’agradaria estar amb ella, però no necessites estar amb ella per ser feliç. Així és per a tot el món, així que no diguis el contrari —i vaig fer una pausa per deixar-lo pensar.

Llavors vaig continuar:

—T’explicaré una història perquè ho entenguis. Imagina que un dia et dic: «Estic deprimit perquè el cel no és de color fúcsia. Tot va començar fa uns quants dies; vaig imaginar que si el cel fos fúcsia, la vida seria molt més alegre, perquè el fúcsia és un color molt de festival. I, és clar, ara, quan surto al carrer i veig que continua sent blau, m’entristeixo fins a deprimir-me». Què pensaries de mi si et digués això?

—Doncs que el meu terapeuta està boig com una cabra! —va dir rient.

—I tindries raó perquè, per començar, el cel no pot ser fúcsia, és una pretensió estúpida. A més, el cel ja està bé de color blau: és molt bonic. Milions de persones viuen prou bé amb el cel de color blau i això m’indica que el fúcsia no és una necessitat… Ho veus? A tu et passa el mateix: et penses que és absolutament necessari que la teva exxicota estigui amb tu per ser feliç i… la realitat no és així ni tampoc necessites que ho sigui —li vaig dir.

—Es tracta només d’una idea que m’he ficat a la ment? —va preguntar.

—Exacte! Simplement, abandona aquesta idea: és estúpida! La vida et depara milers de possibilitats positives si hi obres la teva ment.

La fina línia entre el desig i la necessitat

A la ment de les persones madures hi ha una mena de línia imaginària que distingeix clarament entre desig i necessitat. Malauradament, molts confonem amb freqüència tots dos conceptes. Un desig és una cosa que m’agradaria veure complerta, però que no necessito. En canvi, una necessitat és una cosa sense la qual realment NO puc funcionar.

La realitat —ho miris per on ho miris— és que les necessitats de l’ésser humà són la beguda, el menjar i la protecció vers les inclemències del temps —si és que el lloc on vius és inclement—. Res més.

És bo tenir desitjos, és natural. Desitgem tenir coses, divertir-nos, estar còmodes, que ens estimin, fer l’amor, i tots aquests desitjos són legítims, sempre que no els transformem supersticiosament en necessitats.

I és que els desitjos causen plaer. Les necessitats inventades produeixen inseguretat, insatisfacció, ansietat i depressió.

Tanmateix, sembla que les persones tenim una forta tendència a crear necessitats fictícies a partir de desitjos legítims.

La Norma era una dona jove, bonica i intel·ligent. Havia rebut una bona educació a Mèxic, on va néixer, i ara vivia a Barcelona dedicada a la seva passió, l’escriptura. Ja havia publicat un parell de llibres en editorials espanyoles i franceses, encara que no havia venut gaires exemplars de cap. De tota manera, podia guanyar-se bé la vida com a traductora a temps parcial. Tanmateix, la seva vida interior era desastrosa. Amb freqüència, tenia ansietat i el món li semblava un lloc lleig i hostil i, sobretot, es castigava a si mateixa per no ser, amb 30 anys, una escriptora reconeguda. La Norma em deia:

—Quan vaig al metge, em sento fatal perquè veig que ell o ella té una bona carrera, ha aconseguit arribar. Però jo només sóc una traductora d’estar per casa. Sento vergonya.

La Norma se sentia inferior, no solament davant d’un metge, sinó davant de qualsevol que ella considerés que havia aconseguit el seu objectiu professional. Per a ella, ser una escriptora professional famosa era una necessitat i, com em confessava, aquesta pressió ni tan sols li permetia gaudir escrivint, a causa de la frustració que acumulava.

Aquest exemple il·lustra l’efecte que produeix engreixar artificialment un desig fins a convertir-lo en una necessitat.

La creació de necessitats artificials produeix malestar emocional, tant si les satisfàs com si no, perquè:

a) Si no ho aconsegueixes, ets un desgraciat…

b) I si ho aconsegueixes, sempre ho podràs perdre… i ja estàs introduint la por i la inseguretat a la teva ment.

Com dèiem abans, tot sembla indicar que els éssers humans naixem amb la tendència a convertir els desitjos en necessitats. És un problema que ens causa la nostra gran capacitat per a la fantasia, que és una arma de doble tall.

Però si volem madurar hem d’evitar aquesta tendència i mantenir sempre a ratlla els desitjos, que estan molt bé sempre que siguin només divertiments en una vida que ja és feliç per si mateixa.

Si els desitjos no es compleixen, no passa res; no els necessitem per sentir-nos plens, per gaudir de les altres possibilitats nostres. I és que, al marge de la beguda i el menjar, no és racional necessitar res més: ni amor, ni companyia, ni diversió, ni cultura, ni sexe…

Hi ha una història que s’explica en cercles budistes que il·lustra la diferència entre desitjos i necessitats. La vaig explicar al meu primer llibre, Escuela de felicidad, però la tornaré a narrar aquí perquè aquest concepte és essencial per a la salut mental.

La Harley de la dissort

El Lluís va acudir a la meva consulta perquè tenia pors irracionals molt intenses, moltes. Per exemple, temia que, en qualsevol moment, se li podia cremar la casa per deixar-se els fogons encesos. Per evitar-ho, es veia obligat a comprovar, cada dia, unes quantes vegades seguides, que els havia apagat.

També tenia por de deixar-se una finestra oberta i que entressin lladres a robar. Per això, abans de sortir de casa, tancava cada porta i cada finestra quatre vegades, en un ritual que s’allargava ben bé deu minuts.

Però el pitjor temor del Lluís tenia a veure amb la seva Harley Davidson, el veritable amor de la seva vida. La guardava al garatge comunitari de l’edifici on vivia. Tenia por que la hi robessin. Per això la tenia amarrada amb innumerables cadenes i cadenats i, per a cada un, seguia un ritual a l’hora de tancar-los.

Era tan molest estar allí, durant un quart d’hora, girant claus de cadenats, exposat a les mirades burletes dels seus veïns, que ben just agafava la moto. Un dia em va confessar:

—Fa sis mesos que no l’agafo. Tinc una altra moto, una escúter barata de segona mà, que aparco davant de casa, que em porta a tot arreu. Em fa ràbia no poder fer servir la meva Harley només per ser tan maniàtic i poruc!

Si la idea que se li cremés la casa, que era de lloguer, amb totes les pertinences dintre, li provocava una ansietat molt alta, que li robessin la moto, la pertinença més estimada, li produïa basarda. No ho podia evitar.

Al marge de les seves pors habituals, en aquella sessió en particular el Lluís em va explicar que també tenia problemes econòmics seriosos. El director de la seva oficina bancària l’havia trucat per advertir-lo que havien deixat de pagar els seus rebuts de la llum i l’aigua perquè ja acumulava un important descobert al seu compte. Aquest desfasament financer li provocava un gran malestar.

De seguida vaig lligar caps i se’m va ocórrer fer-li un suggeriment:

—Tinc una idea que et pot servir. Per què no vens la teva moto que només et porta problemes? Amb el que en treguis, pagues els deutes i t’alliberes d’una de les teves obsessions.

La cara del Lluís va canviar de tonalitat. D’un sa color rosat va passar a un vermell encès en dècimes de segon.

—Però què em dius! Si em tornes a suggerir això, no torno més per aquí! Aquesta Harley és la meva única propietat. És el que sempre vaig voler tenir des que era petit! Jo sóc un mort de gana, no tinc res, excepte la Harley.

Amb el permís del Lluís, a les meves conferències acostumo a explicar aquest cas per il·lustrar el que passa quan transformem desitjos en necessitats.

Per al Lluís, la seva Harley Davidson no era solament un divertiment, un mitjà de transport, un desig; era molt més. La seva moto era una mena de garant de la seva vàlua a la vida. En la seva visió del món, si amb 30 anys no tens una propietat luxosa, ets un fracassat. I, pels pèls, ell havia aconseguit demostrar que no era un ningú. Per tant, la seva motocicleta era una necessitat!

Les necessitats inventades, és a dir, les que estan més enllà del menjar i la beguda, són nocives per definició perquè, com ja he assenyalat, si no les satisfàs, ets un desgraciat… i si les satisfàs, també.

Aquest era el cas del Lluís. Ja havia aconseguit la seva moto, però ara, la possibilitat de perdre-la no el deixava gaudir-ne. Era esclau de la moto. Tanta era la tensió que li provocava la idea que li robessin que havia construït un trastorn compulsiu al voltant del seu desig exagerat.

La persona madura sap que l’única manera de gaudir dels béns de la vida és estar disposat a perdre’ls. Si no, la tensió inherent a la possibilitat de perdre’ls és massa gran. Només podem gaudir d’allò que en podem prescindir.

D’altra banda, tenir necessitats inventades comporta un altre problema addicional i és la generació automàtica d’insatisfacció. Quan tenim una necessitat d’aquesta mena, com tenir una casa, acumulem molta expectació. Creiem que quan la tinguem serem feliços. Imaginem un futur alegre, satisfet, ple… I acostumem a decebre’ns perquè el compliment d’aquest desig exagerat no produeix tanta satisfacció.

Com un nen que, després de mitja hora, deixa abandonats els regals que li han fet els pares, així ens comportem els adults quan tenim expectatives massa altes sobre els nostres desitjos.

Efectivament, al marge de les seves obsessions, la vida del Lluís estava bastant buida, desinflada, no se sentia gens ple, encara que tingués la Harley Davidson amb ell. Quan tenim desitjos fetitxe, com veurem més endavant, perdem la capacitat de gaudir de la vida.

Deixem clar, per ara, que un dels punts importants que ens ensenya la psicologia cognitiva és que la felicitat implica gaudir dels desitjos sense aferrar-s’hi, sabent que són meres formes de divertir-se, però en cap cas, necessitats reals.